Decret del 3-11-2010 pel qual s’aprova el Reglament d’emmagatzematge i subministrament d’hidrocarburs

Decret Exposició de motius Les normes que regulen les instal·lacions d’emmagatzematge d’hidrocarburs es troben actualment distribuïdes en tres reglamentacions diferents: Reglamentació de seguretat i aparells d’utilització d’hidrocarburs en habitacions, del 31 de maig de 1976, modificat parcialment el 2 de novembre del 2006, Reglamentació de seguretat per a dipòsits enterrats d’hidrocarburs, del 14 de desembre de 1978, i finalment el Reglament per al control dels punts de venda fixos i mòbils de carburants, del 3 de juny de 1981.

Els canvis tecnològics que han tingut lloc durant aquests quasi trenta anys de vigència de les reglamentacions esmentades, l’aparició de nous materials, els canvis en les necessitats de la mateixa societat, la irrupció amb força de conceptes, avui dia ja plenament compartits per tothom, com l’estalvi energètic, les energies renovables, sense oblidar la cura del medi ambient, obliguen a adaptar les normes existents a les demandes i les necessitats dels ciutadans d’avui.

Aquest Reglament és la conseqüència lògica de la implantació dels principis i els valors citats amb l’objectiu d’aconseguir un ús segur i eficient d’uns recursos limitats com són els hidrocarburs i harmonitzar alhora la diversa i dispersa normativa fins ara existent.

D’acord amb el text i l’esperit de la Llei de seguretat i qualitat industrial, el Reglament vol fixar, per una part, les condicions que han de satisfer les instal·lacions que es regulen. Així no només es determinen els materials i els procediments per a la construcció de les instal·lacions sinó també quines han de ser les proves a les quals s’han de sotmetre.

Es regula l’emmagatzematge amb caràcter general tant en la modalitat soterrada de dipòsits com en la instal·lació de dipòsits en superfície, ja sigui a l’interior o a l’exterior dels edificis, alhora que es preveu de manera imperativa que en les noves instal·lacions s’utilitzin dipòsits amb doble paret, i que en els supòsits de la reparació dels dipòsits existents de simple paret, s’adaptin a la modalitat de la doble paret. Aquesta mesura permetrà garantir que en un futur proper es pugui detectar molt abans la perforació d’una de les parets abans que s’origini una fuita del producte contingut al medi, i evitar-ne, per tant, la contaminació.

Es preveu regular les condicions i les capacitats de què han de disposar els diversos professionals que han d’intervenir al llarg de la vida útil de la instal·lació a fi que se’n pugui assegurar el bon funcionament i la conservació.

Igualment es regulen de manera específica les instal·lacions d’emmagatzematge d’hidrocarburs destinades al subministrament de vehicles de motor i, de manera molt especial, les estacions de servei, incloent-hi les mesures necessàries per a un control eficaç de la metrologia dels dispensadors de combustible, ja siguin fixos o mòbils.

Finalment, es tenen en compte un seguit de mesures de caràcter transitori que permetin adaptar les instal·lacions avui existents. Es disposa d’uns terminis per a l’adaptació en funció de l’antiguitat de la instal·lació, de manera que en un període relativament curt, totes reuneixin les condicions de seguretat mínimes que preveu la legislació vigent.

Pels motius exposats i a proposta del Ministeri de Turisme, Comerç i Indústria, el Govern, en la sessió del dia 3 de novembre del 2010.

Decreta

Article únic

S’aprova el Reglament d’emmagatzematge i subministrament d’hidrocarburs, que entrarà en vigor al cap de tres mesos de ser publicat al Butlletí Oficial del Principat d’Andorra.

Disposició derogatòria

Queden derogats, en relació amb l’emmagatzematge i el subministrament d’hidrocarburs, els articles de l’1 al 22, l’apartat de sancions i la disposició final de la Reglamentació de seguretat i els aparells d’utilització d’hidrocarburs en habitacions, del 31-05-1976, modificada pel Decret del 25-10-2006, el Reglament de seguretat per a dipòsits enterrats d’hidrocarburs, del 14-12-1978, i el Reglament per al control dels punts de venda fixos i mòbils de carburants, del 3-06-1981, així com totes les disposicions de rang igual o inferior que s’oposin al que estableix aquest Decret.

Decret del 3-11-2010 d’aprovació del Reglament d’emmagatzematge i subministrament d’hidrocarburs

Capítol primer. Generalitats

Article 1

Objecte i camp d’aplicació Aquest Reglament té per objecte establir les prescripcions tècniques i administratives que han de complir les instal·lacions per a l’emmagatzematge de carburants i combustibles líquids, ja sigui per consumir-lo a la instal·lació mateixa, o per subministrar-lo als vehicles de motor.

Aquest Reglament és d’aplicació a les noves instal·lacions, i a les reformes, ampliacions o modificacions de les instal·lacions existents, llevat de les prescripcions incloses a l’article 10 i als capítols vuitè, novè, desè i onzè d’aquest text normatiu, que també són d’aplicació a les instal·lacions existents.

Article 2

Classificació dels productes Els productes derivats del petroli, d’acord amb aquest Reglament, es classifiquen en:

Classe A: Hidrocarburs liquats amb pressió absoluta de vapor superior a 1 kg/cm2 a la temperatura de 15 ºC (metà, butà, propà, etc.). Aquest Reglament no preveu l’emmagatzematge de productes classificats de classe A.

Classe B: Hidrocarburs amb un punt d’inflamació inferior a 55 ºC no compresos a la classe A (gasolina, naftes, petroli i dissolvents).

Classe C: Hidrocarburs amb un punt d’inflamació comprès entre 55 ºC i 100 ºC (gasoil, fuel, dièsel).

Classe D: Hidrocarburs amb un punt d’inflamació comprès entre 100 ºC i 150 ºC (asfalt, vaselines, parafines i lubricants).

Article 3

Definicions Ampliació: s’entén per ampliació d’una instal·lació compresa en aquest Reglament l’augment de la superfície de les instal·lacions originals, de la capacitat d’emmagatzematge d’un o més dipòsits, o l’augment de la quantitat de dipòsits de la instal·lació.

Reforma o modificació: qualsevol actuació en una instal·lació sotmesa a aquest Reglament que no sigui ni una ampliació ni una reparació.

Aigües contaminades: s’entenen per aigües contaminades les aigües alterades que impliquin un perjudici de la seva qualitat en relació amb l’ús que se’n fa o amb la funció ecològica que té.

Emmagatzematge: és el conjunt de recipients de tot tipus que continguin o puguin contenir líquids, combustibles o carburants, ubicats en una àrea que inclou els tancs, les cubetes de retenció, els carrers entremitjos de circulació i de separació, les canonades de connexió i les zones i les instal·lacions de càrrega, de descàrrega i de transvasaments annexes.

Àrea de les instal·lacions: superfície delimitada per la projecció normal sobre un plànol horitzontal de la instal·lació prevista.

Cubeta de retenció: recipient estanc que conté a l’interior algun dels elements de l’emmagatzematge la funció del qual és retenir els productes continguts en aquest element en cas que es trenquin o que el sistema de transvasament funcioni incorrectament.

Estació de bombeig: és l’estació que té una capacitat de transvasament de producte superior a 3,5 m3/h per als de la classe B i 15 m3/h per als de la classe C i D.

Inspecció periòdica: qualsevol examen que es dugui a terme més tard de la posada en servei de les instal·lacions, dels aparells o dels equips per comprovar el compliment de les disposicions previstes en aquest Reglament, efectuada per l’Administració competent o per un organisme de control autoritzat.

Líquid: tot producte que en el moment de l’emmagatzematge té aquest estat físic, inclosos els que tenen una fluïdesa superior a 300 quan es prova d’acord amb la norma UNE 104 281, part 4-2 o una altra norma equivalent.

Líquid combustible: és un líquid amb punt d’inflamació igual o superior a 38 ºC.

Líquid inflamable: és un líquid amb un punt d’inflamació inferior a 38 ºC.

Excentricitat: és la diferència entre el diàmetre nominal i el diàmetre real una vegada enterrat el dipòsit (quan està buit) dividit pel diàmetre nominal.

Pila: conjunt de recipients mòbils que no estan separats per passadissos o per productes no inflamables o amb una combustió endotèrmica en condicions de foc.

Recipient: tota cavitat amb capacitat d’emmagatzematge o de retenció de fluids. Les canonades, les bombes d’impulsió o de transvasament, els vasos d’expansió o les vàlvules, no es consideren recipients.

Reparació: qualsevol operació amb la finalitat de restaurar les condicions i les característiques originals de qualsevol part de la instal·lació deteriorada per l’ús que se n’ha fet, les accions externes de qualsevol altra mena o pel simple transcurs del temps. La substitució d’elements o d’equipaments per altres de les mateixes característiques es considera una reparació, però per contra, si se substitueixen elements o equipaments que comporten una variació de les característiques originals de la instal·lació, de les seves parts o dels seus equipaments, es considera una reforma o una ampliació.

Revisió periòdica: tota revisió o prova posterior a la posada en servei dels aparells o equips efectuada per una empresa o un organisme de control autoritzats.

Titular de la instal·lació: la persona física o jurídica, o la comunitat de propietaris o una unió temporal d’empreses que figura com a responsable de les obligacions que prescriu la legislació vigent davant de l’Administració.

Dipòsit: recipient dissenyat per suportar una pressió interna manomètrica entre 0 i 98 kPa (1kg/cm2).

Unitat de procés: és el conjunt d’elements i instal·lacions de producció.

Unions desmuntables: són les unions que per disseny estan concebudes per poder executar les operacions de connexió i de desconnexió de manera fàcil, mantenint intacta la qualitat d’unions estanques.

Unions fixes: són les unions estanques en què les operacions de desconnexió només es poden efectuar perquè es destrueixen i perden la qualitat d’unió estanca, llevat que s’efectuïn de nou com si es tractés de la seva primera execució, reposant els materials de la unió.

Vehicle: artefacte o aparell així definit per la Llei del Codi de la circulació.

Tub de ventilació: sistema dissenyat per prevenir els efectes de les alteracions brusques de pressió interna d’un dipòsit d’emmagatzematge com a conseqüència de les operacions de transvasament o de les variacions de la temperatura ambient.

Vies de comunicació pública: són les carreteres, els carrers o els camins d’ús públic i de lliure circulació.

Vies de comunicació de servei: són les carreteres, els carrers o els camins de circulació restringida o reglamentada.

Zones classificades: són els emplaçaments en què hi ha o hi pot haver gasos o vapors inflamables en quantitat suficient per produir mescles explosives o inflamables tal com es preveu a la norma EN 60079-10 Zona de càrrega i descàrrega. Són els llocs on se situen les unitats de transport o els recipients mòbils per dur a terme les operacions de transvasament de líquids entre les unitats o els recipients esmentats i els emmagatzematges o entre les unitats de transport.

Zona de foc obert: es consideren zones de foc obert aquelles zones en què, de manera esporàdica o continuada, es produeixin flames o guspires a l’aire lliure, així com en les que hi hagi superfícies que poden esclafar-se fins a temperatures suficients per produir una ignició.

Article 4

Formes d’emmagatzematge L’emmagatzematge es pot efectuar en recipients fixes o mòbils.

Amb les limitacions que presentin en cada cas o segons el producte que emmagatzemin, els recipients fixes es poden instal·lar:

Capítol segon. Dipòsits d’emmagatzematge i equips auxiliars

Article 5

Dipòsits Els dipòsits han de ser de doble paret, del mateix material o d’un de diferent, d’acord amb les normes EN 12285-1, EN 12285-2, EN 13341 o normes equivalents, d’acord amb la relació establerta en la disposició addicional de la Llei de seguretat i qualitat industrial. Es poden construir de xapa d’acer, polietilè d’alta densitat, plàstic reforçat amb fibra de vidre o altres materials, sempre que en resti garantida l’estanquitat. Han de disposar d’un sistema de detecció de fuites que sigui conforme amb la norma EN 13160 o una norma equivalent, i el detector i els seus accessoris han de ser accessibles a fi de facilitar-ne el control.

La capacitat d’emmagatzematge de la instal·lació no pot ser inferior a l’equivalent a quaranta-cinc dies de la despesa nominal normal total dels aparells de consum als quals alimenta. El projectista pot repartir aquesta quantitat en més d’un dipòsit, sempre que quedi assegurada la disponibilitat del producte, sigui mitjançant vasos comunicants o amb un sistema seqüencial automàtic.

Tot dipòsit ha de disposar d’un sistema o un element, contrastat pel seu fabricant, que permeti mesurar la quantitat real d’hidrocarbur que s’emmagatzema en un moment determinat sense perjudici que es pugui disposar d’altres sistemes que permetin la mesura a distància o en temps real.

Article 6

Canonades i accessoris Les canonades per conduir hidrocarburs poden ser d’acer, de carboni, de coure, de plàstic o d’un altre material adequat al producte de què es tracti, sempre que es compleixin les normes EN 14125, UNE19011, UNE 19040, UNE 19041, UNE 19045 i UNE 19046 que els sigui d’aplicació en cada cas. Tanmateix, es poden aplicar normes equivalents d’acord amb la disposició addicional de la Llei de seguretat i de qualitat industrial.

Es poden utilitzar canonades de materials sobre els quals no hi hagi cap normativa aplicable sempre que disposin d’un certificat lliurat per un laboratori oficial acreditat andorrà o d’un país de la Unió Europea, en què es certifiqui els compliment dels requisits següents:

Les conduccions han de tenir el nombre mínim d’unions en el seu recorregut, i han de ser, sempre que es pugui, fixes. Les unions desmuntables han de ser accessibles permanentment.

En les canonades d’acer, els canvis de direcció s’han de dur a terme preferentment mitjançant el corbat en fred del tub, d’acord amb les normes UNE 37505 o UNE 19051, segons sigui o no sigui galvanitzat, o segons altres normes equivalents. Si el radi de curvatura és inferior al mínim establert en les normes, s’han d’utilitzar colzes d’acer per soldar o bé colzes i corbes de foneria mal·leable del tipus definit a la norma EN 10242.

Quan els tubs s’empalmin a les connexions de la boca, l’accés de la boca d’home ha de quedar alliberat. El diàmetre de les canonades i dels seus accessoris s’ha de calcular en funció del cabal, de la longitud de la canonada i de la viscositat del líquid a la temperatura mínima a què el líquid pugui estar.

Article 7

Connexions Les connexions a un dipòsit, en funció de la finalitat que tinguin, poden ser de càrrega, d’extracció o de retorn del producte, així com per a la ventilació del dipòsit.

En instal·lacions domèstiques, la boca de càrrega, si es troba situada en la via pública, s’ha de situar a una alçada compresa entre 0,80 i 1,10 metres del pla de terra, dintre d’un armari o d’un calaix de mides suficients per poder manipular amb seguretat els acoblaments de connexió. L’armari o el calaix ha de disposar de porta amb pany de clau triangular.

Els acoblaments entre el vehicle cisterna i la boca de càrrega han de ser compatibles i d’un material que no pugui produir guspires en el xoc contra altres materials. L’acoblament n’ha de garantir la fixació i no permetre un desacoblament fortuït, i també n’ha d’assegurar la continuïtat elèctrica. El tipus de boca de càrrega dels dipòsits serà el que fixa la norma EN 14420-6, de 2” fins a 15.000 litres de capacitat i de 3” per a capacitats superiors. En les estacions de servei seran del tipus 4” (DN100), fixat per la norma EN 14420-6.

Tots els dipòsits de més de 3.000 litres i els que, sigui quina sigui la seva capacitat, no sigui visible el nivell d’ompliment per a la persona que té el comandament de l’operació de càrrega, han de disposar d’un dispositiu de seguretat que interrompi automàticament l’ompliment quan s’aconsegueixi el nivell màxim d’ompliment. Aquest dispositiu ha de complir les especificacions del tipus A2 (800 kPa) que preveu la norma EN13616, en la versió en vigor a la data de la posada en servei de la instal·lació. La pressió màxima de servei del limitador d’ompliment, quan la càrrega es pugui efectuar sota pressió, ha de figurar de forma visible a cada tub de càrrega i a les proximitats de la boca de càrrega del dipòsit. Resta prohibit sotmetre el limitador d’ompliment a pressions superiors a la pressió màxima de servei.

La carrega a dipòsits de superfície de capacitat nominal igual o inferior a 3.000 litres i amb productes de les classes C o D es pot efectuar per mitjà d’un sortidor a un orifici que serveixi per això.

El tub de càrrega, en els dipòsits de capacitat superior als 1.000 litres, ha d’entrar al dipòsit fins a 15 cm del fons i acabar, preferentment, tallat en pic de flauta. El diàmetre, en tota la seva longitud, ha de ser igual o superior al de l’acoblament de càrrega.

Quan el líquid emmagatzemat sigui de la classe C o D, el final del tub de càrrega pot fer-se mitjançant una corba del tipus “hamburguesa de 180º”, per evitar que en sortir el líquid es remogui el fang del fons del dipòsit.

La càrrega o l’ompliment es pot fer per gravetat o per forçada. Quan sigui per gravetat, el tub de càrrega ha de tenir en tota la seva longitud un pendent mínim de l’1%.

La boca de càrrega ha d’estar situada a una distància no superior a 10 m de la zona d’estacionament del vehicle cisterna. A aquest efecte, la propietat, d’acord amb les ordinacions comunals en vigor, ha de preveure la zona d’estacionament corresponent.

Els cabdals d’ompliment han de ser superiors a:

10 m3/h en instal·lacions amb una capacitat d’emmagatzematge igual o inferior a 5 m3.

20 m3/h en instal·lacions amb capacitat d’emmagatzematge compresa entre 5 i 50 m3.

40 m3/h en instal·lacions de capacitat d’emmagatzematge superior a 50 m3.