Llei 46/2014, del 18 de desembre, de la successió per causa de mort

Els descendents que concorren com a cohereus en la successió d’un ascendent comú només han de col·lacionar, als efectes de la partició de l’herència, el valor de les atribucions que el causant els ha fet per actes entre vius a títol gratuït, sempre que l’atribució s’hagi fet en concepte de llegítima, o que el causant hagi establert expressament, en el moment d’atorgar l’acte, que l’atribució sigui col·lacionable. No obstant això, i llevat que el causant disposi altrament, són col·lacionables les donacions atorgades pel causant a favor d’un o diversos dels cohereus fills seus per tal d’adquirir un habitatge o establir una activitat professional, industrial o mercantil, que els proporcioni una independència personal o econòmica, si a la mort del causant hi ha altres fills cohereus que encara es troben en situació de dependència econòmica.

El causant no pot ordenar que l’atribució sigui col·lacionable amb posterioritat a l’atorgament d’un acte a títol gratuït, però pot dispensar la col·lació en testament, codicil o pacte successori i pot també excloure-la en la seva successió.

El valor de les atribucions col·lacionables és el que tenen al temps d’obrir-se la successió, calculat d’acord amb les regles establertes per l’article 267.

Aquest valor s’imputa a la quota hereditària del cohereu i si el valor excedeix la quota, l’hereu no ha de restituir l’excés, salvada sempre la llegítima.

Els fruits i rendiments dels béns subjectes a col·lació es deuen des del dia de l’obertura de la successió.

L’hereu té acció de petició d’herència contra qui la posseeix, a títol o no d’hereu, contra els seus successors i adquirents, sense haver de provar el dret del seu causant sobre els béns del cabal relicte.

L’acció de petició d’herència és imprescriptible.

L’hereu aparent o el posseïdor vençut han de restituir els béns de l’herència a l’hereu real, liquidant la situació possessòria segons que la possessió hagi estat de bona fe o de mala fe.

No procedeix la restitució dels béns alienats per l’hereu aparent i adquirits a títol onerós per tercers de bona fe, però sí dels béns subrogats en el lloc d’aquells.

Poden atorgar pactes successoris:

Els afavorits per un pacte successori que no siguin atorgants, no adquireixen cap dret fins al moment de la mort del causant. Si l’afavorit premor al causant, les disposicions al seu favor esdevenen ineficaces llevat pacte en contrari.

La successió paccionada pot ser ordenada amb la mateixa amplitud i amb els mateixos termes que la testada, fent constar la finalitat assistencial o empresarial que, al seu cas, sigui determinant.

La renúncia a drets successoris només és vàlida en els casos legalment previstos.

Els pactes successoris s’han d’atorgar, en escriptura pública, que no cal que sigui de capítols matrimonials, la qual haurà d’expressar l’hora i que pot contenir també altres estipulacions no successòries, com ara les pròpies d’un protocol familiar.

Els pactes successoris es poden atorgar per poder, si aquest inclou el contingut complet del pacte.

Són nuls els pactes successoris atorgats per persones no legitimades, o incomplint els requisits de capacitat i forma, així com els atorgats amb engany, violència, intimidació o error en la persona o en l’objecte. Si s’han atorgat amb error en la finalitat o en els motius, també són nuls sempre que l’error sigui excusable i resulti del mateix pacte.

Com contracte que són, els pactes successoris no es poden impugnar en cap cas per causa de preterició ni revocar per supervivència o supervenció de fills, sens perjudici del dret a la llegítima.

La nul·litat d’un pacte successori no determina la nul·litat de la resta de pactes, llevat que es tracti de pactes correspectius.

Abans de l’obertura de la successió, només estan legitimats per a exercir l’acció de nul·litat els atorgants del pacte. Si la causa de nul·litat és la manca de capacitat o l’existència d’un vici del consentiment, només està legitimada la part que ha incorregut en la manca de capacitat o ha patit el vici. L’acció de nul·litat caduca als quatre anys a comptar des que la persona legitimada recupera la capacitat o cessa el vici. En cas d’error, el termini compta des de la celebració del pacte.

Després de l’obertura de la successió, estan legitimades les persones a qui pot beneficiar la declaració de nul·litat. L’acció caduca al cap de quatre anys de la mort del causant.

El pacte successori es pot modificar i deixar sense efecte per acord dels atorgants formalitzat en escriptura pública, atorgada amb els mateixos requisits exigits per a l’atorgament de la modificada.

La facultat de modificar i resoldre els pactes successoris per mutu acord s’extingeix amb la mort de qualsevol dels atorgants.

L’atorgant d’un pacte successori pot revocar-lo unilateralment si l’afavorit ha incorregut en alguna causa d’indignitat. Aquesta facultat caduca a l’any del coneixement o de la possibilitat raonable de conèixer la causa.

Les persones legitimades per a fer valer les causes d’indignitat poden impugnar les disposicions fetes a favor de l’indigne si el causant mor sense haver pogut revocar el pacte o abans que caduqui la possibilitat de fer-ho. Aquesta facultat caduca en el termini d’un any des que coneixen o poden raonablement conèixer la causa d’indignitat o en el temps que resti per a computar-lo si el termini ha començat a córrer abans.

La revocació per indignitat deixa sense efecte totes les disposicions correspectives.

L’atorgant d’un pacte successori el pot revocar unilateralment:

La facultat de revocació caduca als quatre anys comptats des que es va produir el fet determinant de la revocació.

La revocació s’atorga en escriptura pública que es notifica als altres atorgants.

L’afectat s’hi pot oposar en el termini d’un mes a comptar des de la notificació. Si no s’hi oposa, el pacte queda revocat.

Si la persona afectada per la revocació s’hi oposa, se’n desconeix el parador o no ha estat possible la notificació, cal exercir l’acció de revocació davant l’autoritat judicial competent en el termini d’un any a comptar des de l’oposició o des de l’atorgament de l’escriptura pública de revocació.

Si el pacte successori va comportar la transmissió de present d’un o més béns a la persona instituïda o afavorida, la seva revocació produeix els efectes propis de la revocació de donacions.

En cas de revocació del pacte per impossibilitat de compliment de la seva finalitat, la part que ha complert càrregues o obligacions que han produït un enriquiment en l’altra part n’ha de ser degudament compensada.

L’heretament és simple quan només atribueix a l’instituït la qualitat d’hereu de l’heretant, tot i que l’heretant també li faci donació de present de béns determinats.

L’heretament és cumulatiu quan, a més de la qualitat d’hereu, atribueix a l’instituït tots els béns presents de l’heretant, encara que aquest exclogui béns determinats.

L’heretament preventiu resta sense efecte per l’atorgament d’un testament posterior, que ha de ser necessàriament notarial i obert, o d’un nou heretament. Tant l’un com l’altre s’han de notificar a la resta d’atorgants de l’heretament preventiu per la seva eficàcia.

El caràcter preventiu de l’heretament no es presumeix.

L’heretant es pot reservar, per a disposar-ne lliurement en donació, codicil, memòria testamentària o un pacte successori d’atribució particular, els béns i/o les quantitats de diners que estableixi en el pacte successori.

L’heretant pot també assignar per al pagament de llegítimes béns o diners, que quedaran exclosos de l’heretament. L’assignació no atribueix als legitimaris cap dret durant la vida de l’heretant, però si aquest mor sense haver-los atribuït els béns o les quantitats assignats, els legitimaris els adquireixen íntegrament encara que excedeixin l’import d’allò que per llegítima els correspon.

Si l’hereu instituït en heretament premor al causant, l’heretament esdevé ineficaç, llevat que l’hereu sigui descendent del causant i hagi deixat descendents cridats com hereus a la seva herència. Si aquests descendents hereus són més d’un, l’heretant pot escollir un o més d’un d’ells com a substitut en l’heretament, en escriptura amb caràcter irrevocable o testament.

Els béns rebuts de present per l’hereu premort en l’heretament cumulatiu passen als seus successors, llevat de pacte reversional.

L’heretament simple com també el cumulatiu, excepte pel que fa als béns adquirits de present, no limiten la facultat de l’heretant per a disposar dels seus béns a títol onerós entre vius.

Si el pacte successori té per objecte la continuïtat d’una empresa familiar o d’un establiment professional, es pot establir que la transmissió onerosa d’aquests, o la de les accions o les participacions socials de les societats titulars, com també la renúncia al dret de subscripció preferent, s’hagi de fer amb el consentiment exprés de la persona instituïda, si és atorgant del pacte successori, o de tercers. També es poden establir normes sobre l’administració de l’empresa o establiment per part de l’heretant o de l’hereu, que es poden incloure en els estatuts socials de l’empresa familiar.

L’heretant només pot disposar dels seus béns a títol gratuït amb el consentiment exprés de l’hereu, excepte la reserva feta en el mateix pacte o si ho fa amb la finalitat de satisfer llegítimes o per a fer liberalitats d’ús. S’aplica la mateixa limitació per a la constitució de censos, censals o rendes vitalícies.

L’hereu instituït pot impugnar els actes dispositius atorgats en dany o en frau de l’heretament.

L’hereu respon dels deutes de l’heretant anteriors a l’heretament amb els béns transmesos de present, feta l’excussió dels béns i drets que l’heretant s’hagi reservat. Els creditors per aquests deutes són preferents als creditors de l’hereu.

L’hereu no respon en vida de l’heretant, respecte als deutes posteriors a l’heretament, amb els béns adquirits de present, ni amb els seus propis béns. Mort l’heretant, l’hereu pot excloure de responsabilitat aquests béns si s’acull al benefici d’inventari.

Pel pacte reversional, els béns transmesos o els seus subrogats retornen a l’heretant o als seus hereus en complir-se el supòsit previst, sense obligació de restituir els fruits percebuts. A falta de concreció, s’entén pel cas que l’hereu premori a l’heretant sense deixar fills.

El pacte reversional no impedeix a l’hereu de reclamar la llegítima que li correspon.

L’heretant pot deixar sense efecte el pacte reversional.

A falta de pacte en contrari, l’heretant que sigui ascendent de l’hereu succeirà a aquest si mor sense descendència, amb exclusió de qualsevol altra persona, en totes les coses donades en heretament cumulatiu, o en els seus subrogats.

L’hereu instituït en heretament no pot repudiar l’herència, llevat que es tracti d’una persona no atorgant del pacte, però pot gaudir del benefici d’inventari.

Els béns que l’heretant es va reservar per a disposar i no disposats, així com els exceptuats de l’adquisició de present i els adquirits per l’heretant després de l’atorgament de l’heretament, són adquirits per l’hereu a la mort de l’heretant.

En pacte successori es poden convenir atribucions particulars o llegats, a favor d’un dels atorgants o de terceres persones. Els atorgants poden convenir també atribucions particulars o llegats recíprocs a favor del que sobrevisqui.

Si en el pacte successori d’atribució particular hi ha transmissió de present de béns, l’acte es considera donació.

El causant que atorga un pacte successori d’atribució particular només pot disposar dels béns llegats amb el consentiment exprés de l’afavorit o, si aquest no és part del pacte, amb el dels altres atorgants.

Si el bé atribuït es perd o es deteriora per causa imputable al causant, o aquest l’aliena o el grava, l’afavorit pot exigir el valor a l’hereu.

En cas de premoriència de l’afavorit al causant, s’aplica l’apartat 1 de l’article 87.

En morir el causant, l’afavorit amb una atribució particular fa seus els béns independentment que l’hereu accepti l’herència. En defecte del que s’hagi convingut, s’apliquen a les atribucions particulars les normes dels llegats, en allò que siguin compatibles amb la seva naturalesa irrevocable.

La voluntat del causant manifestada en testament regeix la successió testada.

El testament és un negoci jurídic de darrera voluntat, unilateral, personalíssim i revocable, mitjançant el qual el testador institueix un o més hereus i ordena, si escau, llegats i altres disposicions per a després de la seva mort.

En testament es pot fer la designació, la modificació o la revocació de beneficiaris d’assegurances de vida, de plans de pensions i d’instruments d’estalvi i previsió anàlegs. També es pot fer en codicil i d’acord amb les previsions contractuals o amb la legislació específica.

Són incapaços per a testar els menors de catorze anys i els que no tenen capacitat natural al temps de l’atorgament.

La capacitat de testar es presumeix.

El testament s’atorga davant notari de forma individual i en un sol acte.

També es pot atorgar testament en forma hològrafa.

En la interpretació del testament cal atenir-se en exclusiva i plenament a la veritable voluntat del testador expressada en el propi testament, sense haver-se de subjectar necessàriament al significat literal de les paraules i sense que siguin admissibles proves extrínseques.

Les clàusules ambigües o fosques s’interpreten en sentit favorable a la seva eficàcia, i si la contradicció és insalvable no són vàlides i es consideren com a no formulades.

La interpretació s’ha de fer sempre en sentit favorable a l’afavorit, menys en les disposicions que imposen càrregues, que s’han d’interpretar restrictivament.

El notari ha d’identificar el testador i apreciar la seva capacitat.

Si el testador és cec, sord, mut o sord-mut o per qualsevol altra raó és sensorialment disminuït, el notari estarà al que disposa la llei.

Quan el testador no està incapacitat judicialment, el notari pot demanar la intervenció de dos facultatius que constatin i certifiquin, si és possible, que el testador té en el moment de testar capacitat per a fer-ho.

El testador incapacitat judicialment pot atorgar testament notarial obert en un interval lúcid si dos facultatius acceptats pel notari constaten i certifiquen que el testador té en el moment de testar capacitat per a fer-ho.

En ambdós casos, els facultatius han de fer constar el seu dictamen en el mateix testament i l’han de signar amb el notari i, si s’escau, amb els testimonis.

Llevat de circumstàncies especials del testador, o que aquest o el notari ho demanin, no cal la intervenció de testimonis.

La intervenció de testimonis tan sols és necessària en el testament notarial quan concorren circumstàncies especials en el testador, o quan aquest o el notari ho demanin.

Són circumstàncies especials que el testador sigui cec o sord i que no sàpiga o no pugui signar o declari que no sap o no pot llegir per si mateix el testament.

Els testimonis han de ser dos, han d’entendre el testador i el notari i han de saber signar. No cal que siguin pregats, ni que coneguin el testador, ni que tinguin la seva mateixa residència.

No poden ser testimonis:

Les causes d’inidoneïtat s’apliquen també als facultatius, intèrprets i experts que intervenen en el testament.

El testament es redacta en llegua catalana. Si el testador no entén aquesta llengua, el notari pot autoritzar el testament si coneix la que parla l’atorgant, fent constar que l’hi ha traduït verbalment i que l’atorgant l’ha trobat conforme a la seva voluntat.

Si el notari no coneix l’idioma estranger conegut per l’atorgant o quan aquest sol·liciti una traducció escrita a un idioma estranger, l’autorització del testament requereix l’assistència d’un traductor intèrpret jurat, que fa la traducció per escrit, que s’incorporarà necessàriament a l’instrument.

En el testament obert, el testador expressa la seva voluntat al notari, i el mateix notari redacta el testament d’acord amb la voluntat del testador amb expressió del lloc, la data i l’hora de l’atorgament.

L’expressió de la voluntat per part del testador ha de ser detallada i directa al notari -així com també als testimonis al seu cas-, especificant quines són les seves disposicions concretes, encara que aquestes puguin estar també recollides en un escrit que el mateix testador li entregui al notari amb caràcter complementari.

Redactat el testament, és llegit al o pel testador i, tot seguit, és signat per ell, o per dos testimonis, si declara que no sap o no pot signar, i autoritzat pel notari.

El testament tancat l’escriu el testador, en forma autògrafa o per mitjans tècnics, o una altra persona escollida per ell, amb expressió del lloc i la data de l’atorgament.

El testador ha de signar tots els fulls i al final del testament, després de salvar les paraules esmenades, ratllades, afegides o entre línies.

Si el testador no sap o no pot signar, ho pot fer per designació seva una altra persona, que ha de signar al final del testament i en tots els fulls, després d’haver fet constar la seva identitat i la causa de la impossibilitat que signi el testador.

El document que conté el testament s’introdueix en un sobre tancat de manera que no en pugui ser extret sense estripar-lo.

No poden atorgar testament tancat ni el cec ni el qui no sap o no pot llegir.

El testador presenta al notari el sobre tancat manifestant-li que conté el testament.

El notari estén en la coberta del sobre tancat una diligència, en la que fa constar el nom i cognoms del testador, l’hora del seu atorgament, que el sobre conté el testament i que aquest ha estat escrit en forma autògrafa o per altres mitjans tècnics i signat pel testador. El notari guarda en dipòsit el sobre tancat i estén la corresponent acta.

Si el testador declara que no sap o no pot signar, han de signar el sobre i l’acta dos testimonis.

El testament hològraf només es pot atorgar per persones majors d’edat.

Per a la validesa del testament hològraf s’exigeix:

L’autoritat judicial ha d’adverar el testament hològraf comprovant la seva autenticitat.

Acreditada l’autenticitat, es protocol·litza notarialment, testimoniant la resolució judicial.

Els testaments hològrafs caduquen si no es presenten per a la seva adveració en el termini de quatre anys des de la mort del testador i si no es protocol·litzen en el de sis mesos des de la fermesa de la resolució judicial.

L’atorgant pot disposar en codicil dels béns que s’ha reservat en heretament, i pot addicionar i reformar el seu testament o, en defecte d’aquest, ordenar disposicions successòries a càrrec dels hereus abintestat.

No es pot instituir o excloure cap hereu, ni revocar la institució anterior. Tampoc no es pot nomenar marmessor universal, ni ordenar substitucions o condicions, llevat que s’imposin als legataris.

Els codicils s’han d’atorgar amb les mateixes solemnitats externes que els testaments.

La memòria testamentària pot contenir disposicions que no excedeixin en conjunt d’un vint per cent de l’herència i que es refereixin a diners, objectes personals, joies, roba, parament de casa i similars, o a obligacions d’escassa importància a càrrec dels hereus o dels legataris.

La memòria testamentària ha d’estar signada en tots els fulls pel testador, amb consignació de la seva data, com únic requisit de forma.

La falta d’institució d’hereu provoca la nul·litat del testament, llevat que el testador hagi nomenat marmessor universal.

És nul el testament que no correspon a algun dels tipus previstos en l’article 96, l’atorgat sense observar els requisits legals de capacitat i de forma i l’atorgat amb engany, violència o intimidació.

Si el requisit de l’expressió del lloc o la data d’atorgament afecta la validesa del testament, la manca de constància o la constància errònia d’aquestes circumstàncies es poden esmenar. La manca d’indicació de l’hora no anul·la el testament, si el testador no n’ha atorgat cap altre en la mateixa data.

L’error en la persona o en l’objecte, l’engany, violència o intimidació determinen la nul·litat de les disposicions testamentàries. També provoca la nul·litat l’error en els motius, si resulta del mateix testament que el testador no l’hauria atorgat si s’hagués adonat de l’error.

Si el testador ha atorgat un testament perquè creia erròniament que havia mort l’hereu instituït en testament anterior, és hereu l’instituït anteriorment, però subsisteixen els llegats i les altres disposicions ordenades en el darrer testament.

Tenen acció per demanar la nul·litat d’un testament, oberta la successió, les persones a qui pot beneficiar la declaració de nul·litat, a no ser que hagin admès la seva validesa després d’oberta la successió. Tampoc la poden exercir els creditors de l’herència.

L’acció de nul·litat és transmissible als hereus i caduca als quatre anys, a comptar des que la persona legitimada per a exercir-la coneix o pot conèixer la causa de nul·litat.

La nul·litat d’una disposició testamentària no provoca la nul·litat de tot el testament, a menys que així resulti de la seva interpretació conjunta.

La nul·litat del testament determina l’eficàcia del testament anterior vàlid o, si no n’hi ha, l’obertura de la successió intestada.

La nul·litat d’un testament comporta la de tots els codicils i les memòries testamentàries atorgades pel testador, llevat que siguin compatibles amb un testament anterior vàlid.

El testament que és nul o esdevé ineficaç per manca d’institució d’hereu val com a codicil si en compleix els requisits.

El testament tancat que és nul per defecte de forma val com a testament hològraf si en compleix els requisits.

La revocació expressa és la que s’ordena en testament.

Pel sol fet de l’atorgament d’un testament vàlid i eficaç queda revocat tàcitament el testament anterior.

Si el testador ordena en testament que l’anterior subsisteixi en tot o en part, aquest manté la seva eficàcia en tot el que no sigui revocat pel posterior.

El testament merament revocatori és vàlid, no obstant l’absència d’institució d’hereu, i determina que la successió es defereixi d’acord amb les normes de la successió intestada.

El testament i el codicil hològrafs i, les memòries testamentàries es presumeixen revocats si estan esquinçats o inutilitzats, o si les signatures han estat esborrades, raspades o esmenades sense salvar, llevat que es provi que els fets s’han produït sense el coneixement o la intervenció conscient del testador.

Si l’esmena o canvi afecta tan sols a una clàusula o punt concret del text, es presumeix que el testador ha volgut modificar o revocar el testament en aquesta part.

El testament posterior revoca els codicils i les memòries testamentàries anteriors, tret que el testador disposi expressament una altra cosa.

El codicil posterior revoca l’anterior tan sols en allò que el modifiqui o sigui incompatible. La revocació expressa d’un codicil es pot fer en un altre codicil.

La revocació expressa d’una memòria testamentària es pot fer en una memòria testamentària o en un codicil posteriors.

Totes les disposicions ordenades a favor del cònjuge del causant esdevenen ineficaces si, amb posterioritat al seu atorgament, els cònjuges se separen de fet o judicialment, es divorcien o el seu matrimoni és declarat nul, i també si en el moment de la mort hi ha pendent una demanda de separació, divorci o nul·litat matrimonial, llevat de reconciliació.

També són ineficaces les disposicions a favor del convivent en unió estable de parella si amb posterioritat al seu atorgament els convivents se separen de fet, llevat de represa de la convivència, o s’extingeix la unió per causa que no sigui la defunció d’un dels membres de la parella o el matrimoni entre ambdós.

El testament ha de contenir la institució d’hereu.

El nomenament de marmessor universal substitueix la manca d’institució d’hereu.

La disposició a títol universal implica la institució d’hereu.

L’hereu instituït en cosa certa, quan concorre amb hereu o hereus instituïts sense aquesta assignació, es considera legatari.

Si l’hereu únic o tots els hereus instituïts ho són en cosa certa, es consideren prelegataris i tenen el caràcter d’hereus universals per parts iguals, si són més d’un.

L’hereu instituït en usdefruit, si concorre amb hereu universal és legatari. Si no concorre amb hereu universal, però hi ha instituït un altre hereu per a després de la seva mort, té el caràcter d’hereu fiduciari i el posterior el de substitut fideïcomissari condicional.

Si no hi ha instituït hereu universal ni hereu posterior, o l’instituït no arriba a ser-ho, s’entén ordenada una substitució fideïcomissària a favor dels qui serien hereus intestats del testador en el moment d’extingir-se l’usdefruit.

Instituïts hereus una persona determinada i els seus fills, s’entén que aquests són cridats com a substituts vulgars, llevat de voluntat contrària del testador.

Si el testador institueix genèricament els fills o els descendents d’una persona, s’entén que són cridats aquells que, al temps de deferir-se l’herència, hagin nascut o hagin estat concebuts. Però, si el testador ha llegat l’usdefruit universal a favor d’algun ascendent d’aquests fills o descendents, s’entén que són cridats els nascuts o concebuts en extingir-se l’usdefruit o el darrer dels usdefruits successius per causa que no sigui la renúncia.

El causant pot excloure en testament a determinades persones que serien cridades a la successió intestada, de manera que l’herència es defereix, segons l’ordre successori intestat, a aquells que no hagin estat exclosos pel testador.

L’exclusió deixa subsistent el dret a reclamar la llegítima.

El qui és hereu ho és sempre i, en conseqüència, es tenen per no posades en la institució d’hereu la condició resolutòria i els terminis suspensiu i resolutori.

L’hereu sota condició suspensiva que, un cop complerta, accepta l’herència, l’adquireix amb efecte retroactiu al temps d’obrir-se la successió.

La institució d’hereu sota condició suspensiva es defereix al complir-se la condició, sempre que l’hereu no hagi mort abans de complir-se. Si ha mort, els seus hereus no adquireixen dret a l’herència.

El termini incert implica condició, llevat voluntat contrària del testador. Així, la institució d’hereu per a després de la mort d’una altra persona s’entén feta sota la condició que sobrevisqui l’instituït.

L’hereu instituït sota condició suspensiva pendent de compliment pot possessionar-se provisionalment de l’herència i administrar-la d’acord amb les disposicions del causant i, en el seu defecte, amb les facultats d’un marmessor universal de lliurament de romanent. Si concorre amb altres hereus no subjectes a condició, aquests poden fer la partició de l’herència, i l’hereu sota condició pot intervenir-hi. Feta la partició, es manté el règim d’administració sobre els béns que li siguin assignats.

Imposada a l’hereu una condició potestativa negativa sense assenyalar termini per al seu compliment, l’afavorit ha de fiançar el reemborsament del que hagi percebut i els seus fruits i rendes en cas d’incompliment de la condició.

La condició es considera incomplerta si no es compleix dins del termini fixat pel testador o el que resulti de la naturalesa o les circumstàncies de la mateixa condició, sense que el termini de compliment pugui excedir de trenta anys des de l’obertura de la successió.

La condició s’entén complerta si l’interessat en l’incompliment impedeix que es pugui complir.

Si s’imposen diverses condicions conjuntament cal que es compleixin totes, encara que no sigui simultàniament. Si no s’han ordenat conjuntament, n’hi ha prou amb el compliment de la primera.

Les condicions impossibles, les irrisòries i les perplexes es tenen per no formulades. Les il·lícites es tenen també per no formulades, però, si el compliment de la condició il·lícita és motiu determinant de la institució d’hereu, aquesta és nul·la.

La condició imposada pel testador de no impugnar el testament o de no recórrer als tribunals de justícia en relació amb la seva successió es té per no formulada i no afecta en cap cas l’eficàcia del testament ni de la institució sotmesa a aquesta condició. No obstant, és vàlida la disposició ordenant que la impugnació judicial del testament o de la partició comportarà la pèrdua de la totalitat dels drets hereditaris, deixant salvada la legítima.

Es pot ordenar la institució d’hereu a favor del descendent o descendents que el cònjuge supervivent o convivent en unió estable de parella esculli entre els fills comuns i els seus descendents, encara que visqui el seu ascendent. Si són diversos els escollits, pot instituir-los en les parts iguals o desiguals que el cònjuge o el convivent creguin convenient. El testador pot assenyalar termini per aquesta elecció.

A manca de previsió, regeixen aquestes normes:

L’elecció o la distribució s’ha d’efectuar expressant que es fa ús d’aquesta facultat, llevat que això resulti clarament de la mateixa elecció o distribució.

L’elecció o la distribució s’ha de fer en escriptura pública.

Si el cònjuge supervivent o el convivent mor sense haver exercitat la seva facultat, s’aplica el que disposa l’article 138. En el seu defecte, l’herència és deferida als fills per parts iguals, i en lloc del premort entren els seus descendents per estirps.

L’herència no deferida serà administrada per qui el testador designi amb les facultats que estableixi i, si no les ha determinat, amb les d’un marmessor universal de lliurament de romanent sense retribució específica.

Si el testador no ha designat cap persona, l’herència és administrada pel cònjuge o pel convivent supervivent, amb facultats per a fer actes d’inversió, satisfer necessitats de l’herència, atendre la seva subsistència personal, la dels fills i la dels descendents i pagar deutes, càrregues i llegítimes.

El testador pot instituir un segon hereu per al cas que el primer instituït no arribi a ser-ho perquè no vulgui o perquè no pugui. Aquesta substitució vulgar pot ser expressa o tàcita.

Llevat la voluntat contrària del testador, la substitució vulgar ordenada per a un dels casos esmentats val per a l’altre.

Les substitucions pupil·lar, exemplar, fideïcomissària i preventiva de residu inclouen sempre la vulgar tàcita, però les dues primeres l’inclouen únicament respecte als béns procedents de l’herència del substituent.

La delació de l’herència a favor del substitut vulgar es produeix quan s’ha frustrat la crida a favor del substituït. Això no obstant, si el substitut vulgar mor un cop oberta la successió però abans que es frustri la crida al substituït, l’esmentat substitut vulgar transmet la seva posició jurídica als seus successors.

El substitut succeeix el causant amb les mateixes condicions, modes, llegats, substitucions i altres càrregues imposades a l’instituït que no ha arribat a ser hereu, llevat que siguin personalíssimes o que el testador hagi disposat altrament.

La substitució pupil·lar comprèn els béns que l’impúber ha adquirit per herència o llegat del progenitor que hagi disposat la substitució i que subsisteixin al temps de la seva mort, i els que integren la resta del seu patrimoni, sobre els que els seus progenitors no poden imposar-hi limitacions ni càrregues.

Si els dos progenitors ordenen substitució pupil·lar, regeixen ambdues respecte als seus respectius béns, però respecte a la resta dels béns del substituït val l’ordenada per l’últim que mori.

Preval la substitució ordenada per l’ascendent mort de grau més pròxim, i, si són del mateix grau, succeeixen en la herència de l’incapaç tots els substituts exemplars designats, en les quotes que resultin d’aplicar als ascendents respectius les normes de l’ordre successori intestat.

Els béns procedents de cadascuna de les herències dels ascendents corresponen al substitut exemplar respectivament designat.

En el fideïcomís, el fideïcomitent ordena que el fiduciari adquireixi l’herència o el llegat amb el gravamen imposat i que, finalitzat el termini o complerta la condició, facin trànsit al fideïcomissari. Els fideïcomissaris succeeixen el fideïcomitent, encara que ho siguin l’un per a després de l’altre.

El fideïcomís pot ser universal o d’herència i particular.

El fideïcomissari ha d’haver nascut o estar concebut en ser-li deferit el fideïcomís.

En el fideïcomís a termini, el fideïcomissari viu o concebut quan l’herència o el llegat són deferits al fiduciari, adquireix el seu dret al fideïcomís.

En els fideïcomisos condicionals, el fideïcomissari que mor abans de complir-se la condició no adquireix cap dret al fideïcomís, encara que sobrevisqui al fideïcomitent.

El testador pot ordenar una substitució vulgar en fideïcomís, substituint vulgarment el fideïcomissari cridat, per al cas que aquest no arribi a ser-ho efectivament perquè no pugui o no vulgui.

Si el fiduciari no arriba a ser hereu o legatari i a manca de substitució vulgar, el fideïcomissari passa a ser fiduciari si hi ha fideïcomissari posterior, i si no n’hi ha passa a ser hereu o legatari lliure, sense que en cap cas operi el dret de transmissió.

El fideïcomitent pot cridar successivament al fideïcomís els fideïcomissaris que vulgui, sempre que siguin persones vives al temps de la seva mort.

El fideïcomitent pot cridar com fideïcomissaris a persones que encara no hagin nascut en el moment de la seva mort, si bé tan sols serà efectiva una sola crida.

En els fideïcomisos familiars, en els que els fideïcomissaris són descendents, germans o nebots del fideïcomitent, aquest pot, a més, cridar successivament a quantes persones vulgui que no passin de la segona generació, per les parts que lliurement determini i sense limitació de crides, entenent com a primera la dels fills o nebots del fideïcomitent.

Si el fiduciari és una persona jurídica el fideïcomís té una durada màxima de trenta anys.

Les crides fetes a favor de persones de la tercera generació o posteriors s’entenen com a no fetes.

Si hi ha dubte sobre si el testador ha ordenat un fideïcomís o ha formulat una recomanació o un simple prec, s’entén això darrer.

Si hi ha dubte respecte a si una substitució és vulgar o fideïcomissària, s’entén que és vulgar.

En cas de dubte, s’entén que el fideïcomís és ordenat per a després de la mort del fiduciari amb caràcter de condicional per al cas que mori sense fills.

El fiduciari té l’ús i el gaudi dels béns fideïcomesos.

En relació amb les accions i les participacions socials, s’apliquen les normes següents:

Els hereus fiduciaris de quota d’herència poden demanar la partició i fer-la eficaçment amb els altres cohereus sense necessitat que hi intervinguin els fideïcomissaris. Els fideïcomissaris poden concórrer a la partició i la poden impugnar si es fa en frau dels seus drets.

Les mateixes normes s’apliquen també a la divisió de béns comuns, si alguna participació indivisa es troba gravada amb fideïcomís.

La partició hereditària feta pel causant o per un comptador partidor i la intervinguda judicialment produeixen efecte enfront dels fideïcomissaris.

L’hereu o el legatari gravats de fideïcomís en una part indivisa de l’herència o del llegat, poden dividir en dos lots o porcions l’herència o el llegat, un de lliure i l’altre de fideïcomès, segons les normes de la partició i després de les notificacions corresponents als fideïcomissaris.

La conservació i l’administració dels béns fideïcomesos són funció obligada del fiduciari, el qual en respon personalment amb la diligència que cal esmerçar en els béns propis.

En conseqüència, correspon a l’hereu fiduciari el pagament a càrrec seu de les despeses ordinàries de conservació dels béns.

Les despeses extraordinàries de conservació o de refacció i les altres càrregues anàlogues són satisfetes pel fiduciari a càrrec del fideïcomís.

El fiduciari ha d’exercir les accions necessàries per conservar i administrar diligentment els béns fideïcomesos, àdhuc l’acció reivindicatòria.

Les sentències i les resolucions dictades en procediments en els que ha tingut intervenció el fiduciari, els laudes recaiguts en arbitratges als quals s’hagi sotmès i les transaccions que hagi convingut no afecten els fideïcomissaris que no hagin estat citats o no hi hagin intervingut, llevat que hi assenteixin, siguin favorables al fideïcomís, facin referència als actes que pugui realitzar el fiduciari per ell sol o s’hagin complert les normes previstes per a la disposició dels béns fideïcomesos.

Abans de què li sigui deferit el fideïcomís, el fideïcomissari pot alienar, gravar, renunciar i assenyalar per a l’embargament el seu dret d’adquirir l’herència o el llegat fideïcomesos, que es concretarà als béns que li corresponguin un cop deferit.

Si el fideïcomís no s’arriba a deferir, aquests actes resten sense efecte.

El fiduciari pot alienar i gravar els béns fideïcomesos, lliures del fideïcomís, en els casos que ho permeti la llei o ho autoritzin el fideïcomitent o els fideïcomissaris. La contraprestació se subroga en el fideïcomís.

En els fideïcomisos condicionals, el fiduciari pot disposar en tot cas dels béns fideïcomesos, però la eficàcia del acte dispositiu resta supeditada a l’efectivitat del fideïcomís.

El fideïcomitent pot facultar el fiduciari per a alienar i gravar tots o alguns dels béns fideïcomesos, lliures del fideïcomís, per actes entre vius a títol onerós.

El fideïcomitent pot facultar al fiduciari per a alienar i gravar a títol onerós tots o alguns dels béns fideïcomesos amb l’autorització d’una o més persones designades per a aquesta finalitat. Si aquestes persones moren, renuncien o són incapacitades, el fiduciari pot disposar sense autorització, llevat voluntat contrària del fideïcomitent.

El fiduciari, sense la intervenció dels fideïcomissaris, està facultat per la llei per a alienar o gravar els béns fideïcomesos, lliures del fideïcomís, en els casos següents:

Per a realitzar aquests actes s’ha de notificar prèviament als fideïcomissaris.

La notificació als fideïcomissaris dels actes que es pretenen realitzar sobre els béns del fideïcomís s’ha d’efectuar per mitjà de l’autoritat judicial competent o s’ha de fer per acta notarial. Les notificacions han d’expressar les circumstàncies de l’acte projectat i han de ser fetes a tots els fideïcomissaris llavors existents i determinats. Als fideïcomissaris de parador ignorat, la notificació se’ls fa per edictes. Si els fideïcomissaris no estan designats nominativament pel testador, podran ser determinats per acta de notorietat.

El fiduciari pot disposar dels béns fideïcomesos con lliures del fideïcomís per:

Els béns obtinguts a canvi pel fiduciari se subroguen en el lloc dels fideïcomesos.

El fiduciari pot alienar i gravar béns de l’herència o el llegat fideïcomesos, lliures del fideïcomís, mitjançant el consentiment de futur, de present o de pretèrit, de tots els fideïcomissaris que efectivament arribin a ser-ho en deferir-se el fideïcomís.

Si no hi poden haver més fideïcomissaris cridats que els vivents i els seus descendents, no cal l’autorització judicial per vendre els béns fideïcomesos, lliures del fideïcomís, si presten consentiment a l’acte de disposició els fideïcomissaris que serien els immediatament cridats en aquell moment, sense que aquest consentiment impliqui renúncia al fideïcomís.

El fideïcomís de residu existeix quan: