LegalizeLlei 47/2014, del 18 de desembre, d’arbitratge del Principat d’Andorra
Atès que el Consell General en la seva sessió del dia 18 de desembre del 2014 ha aprovat la següent:
llei 47/2014, del 18 de desembre, d’arbitratge del Principat d’Andorra
Exposició de motius
L’arbitratge ha tingut un fort arrelament al Principat d’Andorra com a mecanisme de resolució de controvèrsies. La preocupació de l’arbitratge ve d’antic, com es desprèn d’algunes màximes del Manual Digest (capítol VI): “Pero se deu advertir; que los Batlles deuen procurar quelas parts no pleidegin, sinos, que se Compongan, y no tingan Verbal, o que deixen sas Questions a declaració de Arbitres, Cedint los Batlles per lo amor ala quietud, y be publich cedir asos particulars interesos, que tindrian enlas declaracions, y sas Sequelas.”
En aquest sentit, històricament, els capítols matrimonials o els testaments han previst clàusules que remeten a l’arbitri d’un tercer (“home bo”) per resoldre les eventuals controvèrsies que es puguin produir en aquest àmbit. També ha estat habitual que en els estatuts de les societats mercantils o de les comunitats de copropietaris s’hagin inclòs convenis per resoldre les controvèrsies mitjançant l’arbitratge.
No obstant això, la manca de regulació legal d’aquesta institució ha comportat que, a la pràctica, aquesta opció hagi estat sovint descartada per les parts, fins i tot en aquells casos en què s’havia previst inicialment. D’aquesta manera, les controvèrsies han acabat essent objecte de procediment judicial.
D’altra banda, des del món del comerç, s’ha estat reclamant una llei que reguli l’arbitratge com a mecanisme de resolució ràpida de conflictes entre empreses, la dinàmica de les quals no es pot permetre suportar la durada que es pot produir davant els òrgans judicials.
En efecte, l’extraordinària expansió de l’empresa i el comerç nacional i internacional del Principat d’Andorra exigeix fórmules ràpides i senzilles per resoldre les controvèrsies que es puguin originar en una activitat tan dinàmica com és la mercantil.
L’arbitratge ofereix els avantatges que s’han esmentat i, per aquesta raó, una llei moderna que reguli l’arbitratge i el seu procediment com la present es fa necessària. A més, tenint en compte que una part rellevant de l’activitat mercantil està absorbida per les relacions de veïnatge amb Espanya i França, països on l’arbitratge està molt assentat i és utilitzat pels empresaris, fa més aconsellable encara l’existència d’una llei d’arbitratge al Principat d’Andorra.
Aquesta Llei es promulga amb vocació de facilitar l’arbitratge i també de fomentar-lo i, indirectament, de promoure l’activitat mercantil, i el comerç nacional i internacional al Principat d’Andorra. Un país no pot evolucionar econòmicament si no disposa de mecanismes moderns, àgils i fiables per resoldre els conflictes que tot progrés econòmic ineluctablement comporta.
La Llei regula l’arbitratge propi o formal, és a dir, aquell que s’ajusta a la Llei d’arbitratge i que té un conveni i un laude amb plena eficàcia jurídica. Per la seva base normativa, la Llei preveu l’arbitratge de dret, que és el que es basa en normes de dret positiu, i el d’equitat o ex aequo et bono, que és el que es fonamenta en el lleial saber i entendre de l’àrbitre per trobar una solució justa. També permet optar entre l’arbitratge ad hoc (administrat directament per les parts) i l’institucional (administrat per una institució arbitral i d’acord amb el seus reglaments), que es defineix seguint un criteri mixt i comprensiu. La Llei pretén ser una llei general que regula els arbitratges comercials que tenen la seu al Principat d’Andorra, sense perjudici de ser aplicada com a supletòria de les normes que es puguin dictar atenent les especificitats de l’arbitratge laboral, de consum o altres arbitratges especials.
La Llei distingeix entre l’arbitratge amb seu al territori del Principat d’Andorra i aquell amb laudes dictats a l’estranger i, dintre dels primers, entre els arbitratges interns i els internacionals.
La Llei estableix un sistema dualista i regula separadament l’arbitratge intern i l’internacional, a cadascun dels quals dedica un títol separat, malgrat que un gran nombre de normes són d’aplicació als dos. No es tracta tant d’una regulació separada, sinó de subratllar una concepció diferenciada dels dos arbitratges. Això s’ha fet amb ànim de reforçar la importància de l’arbitratge internacional, tenint en compte la situació geopolítica i comercial del Principat d’Andorra, la seva multiculturalitat i, encara que sigui un país petit, la seva gran projecció comercial internacional.
L’arbitratge sol venir regulat per tres nivells de normes. En primer lloc, per la llei nacional d’arbitratge; en segon lloc, si l’arbitratge és institucional, pel reglament de la institució arbitral escollida per les parts; i finalment, per les normes que les parts s’autoimposen en el conveni arbitral o ulteriorment. La Llei no regula, doncs, tots els diversos aspectes de l’arbitratge, sinó aquelles matèries més transcendentals. I, dintre de les normes legals, s’ha de distingir entre les que són imperatives o d’ordre públic i, per tant, de compliment obligat, de les que només regeixen de forma supletòria segons la voluntat de les parts.
La Llei s’estructura en 3 títols, 18 capítols, 73 articles, una disposició transitòria i una disposició final. La majoria del seus preceptes són de naturalesa dispositiva i regeixen per defecte, és a dir, llevat que les parts acordin altrament.
El títol I es dedica a les disposicions generals, fa referència al que s’entén per arbitratge i el seu àmbit d’aplicació. S’exclouen de l’àmbit de la Llei els arbitratges especials com l’arbitratge laboral i l’arbitratge de consum, que hauran de ser desenvolupats en altres normes, sense perjudici que la Llei sigui complementària o supletòria d’aquelles. Pel que fa a les matèries arbitrables, s’ha prescindit de fer-ne una relació i s’ha optat per una fórmula general que determina que són arbitrables totes les matèries de lliure disposició.
Per tal de complementar el que s’ha exposat anteriorment, el títol I també conté unes regles d’interpretació de la Llei, còmput de terminis i comunicacions d’importància especial en l’arbitratge. Finalment, aquest títol conté una norma sobre la renúncia tàcita a les facultats d’impugnació.
La Llei regula els arbitratges amb seu al Principat d’Andorra, tinguin caràcter intern o internacional, si bé el capítol X del títol II regula el reconeixement i l’execució dels laudes estrangers. El títol II es dedica a l’arbitratge intern, malgrat que la majoria dels seus articles són també aplicables a l’arbitratge internacional tal com es recull al títol III.
El títol III es consagra íntegrament a l’arbitratge internacional que, a causa de l’increment del comerç i les relacions econòmiques internacionals, s’estén cada vegada més. Tenint en compte els seus trets específics, aquesta forma d’arbitratge, on l’autonomia de la voluntat és, si escau, encara més palesa, sovint respon a exigències de l’arbitratge intern i reclama una especial flexibilitat processal, i per tant, mereix una regulació pròpia encara que li siguin d’aplicació moltes normes de l’arbitratge intern. L’arbitratge internacional es defineix sobre la base d’un criteri comprensiu mixt, en el sentit que engloba elements subjectius basats en el domicili i la residència de les parts, i no pas en la nacionalitat, i en criteris objectius relatius a la relació jurídica de la qual dimana la controvèrsia.
Títol I. Disposicions generals
Article 1 / Objecte de la llei
L’objecte d’aquesta Llei és la regulació de l’arbitratge, entès com el procediment en virtut del qual les parts sotmeten voluntàriament una o diverses controvèrsies entre elles, abans de sorgir o després d’haver sorgit, a la decisió d’un tercer o tercers independents i imparcials i denominats àrbitres. L’àrbitre o els àrbitres són nomenats, directament o indirectament, per les parts que, per mitjà d’un procediment igualment convingut per elles, resolen les esmentades controvèrsies sobre la base de les al·legacions fetes i les proves practicades, mitjançant una resolució (laude) que les parts accepten com a final i executiva i que equival a una sentència judicial ferma.
Article 2 / Àmbit d’aplicació
La Llei s’aplica als arbitratges, la seu dels quals estigui dins el territori del Principat d’Andorra, siguin de caràcter intern o internacional, amb subjecció al que estableixin els tractats internacionals dels quals el Principat d’Andorra sigui part o a les lleis que continguin disposicions especials sobre arbitratge.
Les normes que contenen els articles 9, 10, 11, 12 i els capítols IX i X del títol II de la Llei s’apliquen encara que la seu de l’arbitratge estigui fora del territori andorrà.
Queden exclosos de l’àmbit d’aplicació de la Llei els arbitratges laborals i els de consum.
La Llei és aplicable supletòriament als arbitratges que preveuen altres lleis.
La Llei no és aplicable als supòsits en els quals les parts d’una relació jurídica incompleta encomanen a un tercer “arbitrador” la determinació d’un element integrador d’aquesta relació.
Article 3 / Matèries objecte d’arbitratge
Són susceptibles d’arbitratge les controvèrsies sobre matèries que segons el dret aplicable són de lliure disposició per les parts.
Els estatuts de les societats de capital poden establir que se sotmeten a arbitratge les controvèrsies que es plantegen en el seu si, inclosa la impugnació dels acords socials pels socis o els administradors.
Es poden sotmetre a l’arbitratge instituït per disposició testamentària les controvèrsies entre hereus no forçosos o legataris, per qüestions relatives a la distribució o l’administració de l’herència.
També són susceptibles d’arbitratge els aspectes civils de les controvèrsies en matèria de competència efectiva, amb efectes entre les parts.
Els estatus de les comunitats de propietaris poden establir que se sotmeten a arbitratge les controvèrsies que es plantegen en el seu si, inclosa la impugnació dels acords comunitaris pels propietaris.
Article 4 / Definicions
Als efectes de la Llei, es defineixen els conceptes bàsics següents:
Arbitratge intern. Significa qualsevol arbitratge entès en els termes que s’estableixen a l’article 1, que tingui la seu al Principat d’Andorra, sempre que totes les parts hi tinguin el seu domicili i que no concorri cap de les circumstàncies que defineixen l’arbitratge internacional.
Arbitratge internacional. És aquell arbitratge que té seu al Principat d’Andorra i en el qual concorre alguna o algunes de les circumstàncies següents:
Que, en el moment de celebració del conveni d’arbitratge, les parts tinguin els seus domicilis en estats diferents.
Que la seu de l’arbitratge determinat en el conveni d’arbitratge o d’acord amb el que aquest preveu, estigui situat fora de l’Estat en què les parts tinguin els seus domicilis.
Que el lloc de compliment d’una part substancial de les obligacions de la relació jurídica de la qual dimani la controvèrsia estigui situat fora de l’Estat en què les parts tinguin els seus domicilis.
Que la relació jurídica de la qual dimana la controvèrsia afecti interessos del comerç internacional.
Que les parts hagin convingut expressament que la qüestió objecte del conveni arbitral està relacionada amb més d’un Estat.
Si alguna de les parts té més d’un domicili, s’ha de tenir en compte el que tingui una relació més estreta amb el conveni d’arbitratge i, si una part no té cap domicili, cal atenir-se a la seva residència habitual.
Junta arbitral. És l’òrgan decisori de l’arbitratge, integrat per un o més àrbitres, sempre en nombre senar, nomenats directament o indirectament per les parts.
Comunicació electrònica. És aquella informació, en suport digital, generada, emesa, rebuda, processada o arxivada per mitjans electrònics, digitals, magnètics, òptics o similars.
Conveni d’arbitratge. Significa el conveni en mèrits del qual les parts manifesten la seva voluntat de sotmetre a arbitratge totes o algunes controvèrsies que hagin sorgit o puguin sorgir entre elles respecte d’una relació jurídica determinada, sigui contractual o no contractual.
Laude. Significa resolució de la junta arbitral.
Laude parcial. Significa la resolució de la junta arbitral que, durant el procediment arbitral, resol qüestions puntuals de fons o de forma.
Laude definitiu. Significa la resolució final de la junta arbitral que posa fi a les actuacions arbitrals i resol el fons de la controvèrsia.
Laude ferm. Significa el laude que no permet cap recurs o acció d’anul·lació salvat el recurs de revisió.
Laude estranger. Significa el laude dictat fora del territori del Principat d’Andorra, amb independència de la nacionalitat o el domicili de les parts, de la matèria en què versi i del lloc de desenvolupament de l’arbitratge.
Arbitratge de dret. És l’arbitratge que basa la resolució del conflicte en raonaments jurídics.
Arbitratge d’equitat. És l’arbitratge que basa la resolució del conflicte en el sentit natural del que és just, atenent les particularitats de la matèria objecte d’arbitratge.
Controvèrsia. Significa la disputa sotmesa a arbitratge.
Ordre preliminar. És el manament dictaminat per la junta arbitral amb l’objectiu que alguna de les parts no pugui frustrar una mesura cautelar.
Mesura cautelar. Significa tota mesura temporal ordenada per la junta arbitral o l’òrgan jurisdiccional estatal, atorgada en forma o no de laude i prèvia a l’emissió del laude pel qual es dirimeix definitivament la controvèrsia.
Seu de l’arbitratge. És el lloc on es desenvolupa el procediment arbitral i es dicta el laude.
Article 5 / Regles d’interpretació
Quan una disposició de la Llei:
Concedeixi a les parts la facultat de decidir lliurement sobre un assumpte concret, aquesta facultat comprèn la d’autoritzar un tercer, inclosa una institució arbitral, perquè adopti aquesta decisió, excepte en els casos que preveuen els apartats 1 a 3 de l’article 49.
Es refereixi al conveni d’arbitratge o a qualsevol altre acord entre les parts, s’entén que integren el seu contingut les disposicions del reglament d’arbitratge al qual les parts s’hagin sotmès, si s’escau. Aquest reglament es considera fruit de la voluntat de les parts i, en conseqüència, preval sobre les normes dispositives de la Llei.
Es refereixi a la demanda, també s’aplica a la reconvenció, i quan es refereixi a la contesta, també s’aplica a la contesta a la reconvenció, excepte en el casos que preveu l’article 46.a) i l’article 53.3.a).
Les qüestions relatives a les matèries que es regeixen per la present Llei que no estiguin expressament resoltes en aquesta, es dirimiran de conformitat als principis generals en què es basa, entre els quals es troben els següents:
Principi de llibertat, que consisteix en el reconeixement de facultats potestatives a les parts per adoptar mitjans alternatius al procés judicial per a la resolució de controvèrsies.
Principi de flexibilitat, que consisteix en l’establiment d’actuacions informals, adaptables i simples.
Principi de privacitat, que consisteix en el manteniment obligatori de la necessària reserva i confidencialitat.
Principi d’idoneïtat, que consisteix en la capacitat per exercir-se com a àrbitre o conciliador.
Principi de celeritat, que consisteix en la continuïtat dels procediments per a la solució de les controvèrsies.
⋯
La consulta d'aquest document no substitueix la lectura del Butlletí Oficial del Principat d'Andorra (BOPA) corresponent. No assumim cap responsabilitat per eventuals inexactituds derivades de la transcripció de l'original a aquest format.