I. Els serveis establerts en l’àmbit local per a la prevenció i l’extinció d’incendis, el dret internacional humanitari modern i la defensa passiva sorgida entre les dues guerres mundials per a la protecció enfront de les noves armes aèries constitueixen els antecedents de la legislació sobre protecció civil i gestió d’emergències. La confluència de tot plegat dona lloc a un sistema d’atenció de riscos que evoluciona de les mesures de simple reacció davant els sinistres a les mesures de prevenció i planificació de les intervencions en les situacions de risc greu, catàstrofe o calamitat pública, cosa que acaba configurant un servei públic autèntic.

Abans del segle XIX es poden trobar algunes disposicions normatives que pretenen donar resposta als accidents i les catàstrofes, així com establir mesures de protecció de les víctimes. Però, en qualsevol cas, es tracta de previsions aïllades i limitades que no configuren una acció pública organitzada ni institucions especialitzades com les que avui coneixem. En la societat preindustrial, els riscos catastròfics eren més escassos i s’hi feia front des d’una perspectiva fatalista, en considerar que les catàstrofes que provenien de les guerres o de les forces de la naturalesa eren inevitables, i, per tant, s’improvisava i s’adoptaven mesures només pal·liatives i de reacció, una vegada produïts els danys.

En aquest sentit és ben gràfica la màxima 40 del Manual Digest, escrit el 1748 per Antoni Fiter i Rossell, quan diu literalment que en temps calamitosos de guerras i tribulacions, sufrirlas ab resignació y abaixar lo cap, a fi de poderlo tornar a alsar despues de finidas. I continua la màxima esmentada amb el comentari següent: Es la guerra com una gran crescuda ó avinguda de riu, molt furiosa; que es lo que passa en esta? Se encontraran en la vora ó marges del riu alguns abres y alguns junchs; los abres vanitosos de sa fortalesa, raels, poder y pompositat no volen doblarse al aigua, antes bé impedeixen lo curs de la aigua y avinguda, lo que succeeix és que la aigua los arrenca de soca rael i sels en arrossega, de manera que de ells non queda raça ni señal, ó sols ne quedan los trossos y debrissos. Al contrari los junchs, com si coneixien la gran fúria de la avinguda se doblan y rendeixen y abaixan lo cap; passa la aigua sens violència especial, no trobant en ells resistència y per assó no fa cabal y passada que ha la fúria de la avinguda tornan a alsarse com de antes, y quedan be. Valga aquest símil ó exemple en coment de la predita màxima.

D’aquesta visió de fatalitat, se’n va separar ben aviat, a Andorra i arreu, el risc d’incendis, que va ser un dels primers riscos que es van començar a considerar com a previsibles, i al qual consegüentment la normativa i el costum van prestar atenció. Ja ben avançat el segle XIX, es prioritzava l’autoprotecció i l’auxili voluntari i solidari dels veïns, complementats en algunes ocasions per les mesures de les autoritats locals. Posteriorment, es van adoptar mesures més directes contra els incendis urbans, a través de l’assegurament privat, de forma que les societats mútues contra incendis van crear serveis d’extinció propis i rudimentaris.

Així ho recull Jean-Auguste Brutails, qui va ser jutge del Tribunal Superior del copríncep francès, en la primera edició de l’obra La Coutume d’Andorre, escrita a París l’any 1904. Brutails indica que, tal com succeeix en totes les poblacions amb una naturalesa ingrata, la solidaritat es troba ben assentada entre els andorrans i ha donat lloc al naixement de societats d’assegurament mutu contra incendis i també de socors mutus. Aquestes societats estan generalment obertes als habitants d’un poble i, en cas de sinistre, cadascú paga per indemnitzar el propietari a prorrata de la quantitat per la qual està assegurat.

En el mateix sentit, el secretari del Consell General Bonaventura Riberaygua Argelich, en la seva obra Les Valls d’Andorra, escrita l’any 1946, relaciona, entre les competències atribuïdes al Consell de Comú sobre la base del contingut del Manual Digest, el Politar Andorrà, el costum i els decrets i la normativa restant llavors vigent, les competències de tenir cura de la beneficència i la sanitat, així com la prevenció d’infeccions i epidèmies a través de la Junta de Sanitat, presidida pel cònsol major.

II. El dret internacional humanitari modern neix durant el segle XIX per protegir les persones de les conseqüències de la guerra i per alleujar el sofriment de les víctimes. Concretament neix l’any 1863 amb la creació del Comitè Internacional de Socors als Militars Ferits, esdevingut posteriorment el Comitè Internacional de la Creu Roja, amb la signatura l’any següent del Conveni de Ginebra per part de dotze països -conveni relatiu a la neutralització dels soldats ferits i del personal encarregat de socórrer-los. Així, a partir d’aquí es van anar creant societats nacionals a Europa, servides per voluntaris, sota l’emblema de la Creu Roja.

La mateixa preocupació per la gran quantitat de víctimes i pels danys greus que provoquen les guerres i la utilització de les armes modernes, sobretot en el camp de l’aviació, s’estén a partir del segle XX a la normativa interna dels països, que pretén protegir la població civil i els béns. Neix així el concepte de defensa passiva o defensa civil, amb la finalitat de preparar aquesta població en les tècniques necessàries de protecció antiaèria i garantir-ne la seguretat durant els bombardeigs, així com crear un sistema d’alerta per prevenir amb antelació suficient els atacs enemics i protegir els edificis i els béns tot pal·liant els efectes dels atacs.

De fet, el terme protecció civil neix el 12 d’agost de 1949, en virtut dels Convenis de Ginebra relatius a la protecció de les víctimes dels conflictes armats internacionals, on es defineix com el compliment d’algunes o de totes les tasques humanitàries que s’hi mencionen, destinades a protegir la població contra els perills de les hostilitats i les catàstrofes, a ajudar-la a recuperar-se dels seus efectes immediats i a facilitar les condicions necessàries per a la supervivència. També es fa esment del postulat bàsic de la protecció civil com la salvaguarda de la vida de les persones, dels seus béns i de l’entorn. L’article 66 del Protocol addicional I dels convenis esmentats, del 8 de juny del 1977, adopta com a emblema o signe distintiu internacional de la protecció civil un triangle equilàter blau sobre fons de color taronja, que ha de ser utilitzat únicament pels organismes de protecció civil, el seu personal, els seus edificis i material, i per a la protecció dels refugis civils.

A partir d’aquesta primera definició, la doble arrel del concepte de la protecció civil (‘protecció de la població civil en temps de guerra’i‘gestió de les catàstrofes’) s’ha anat manifestant al llarg dels anys en diferents iniciatives internacionals. La Declaració de Rio sobre el medi ambient i el desenvolupament del 1992 estableix en el principi 18 que els estats han de notificar immediatament als altres estats els desastres naturals o les altres situacions d’emergència que puguin produir efectes nocius immediats en el medi ambient d’aquests estats, i que la comunitat internacional ha de fer tot el possible per ajudar els estats que en resultin afectats.

⋯

La consulta d'aquest document no substitueix la lectura del Butlletí Oficial del Principat d'Andorra (BOPA) corresponent. No assumim cap responsabilitat per eventuals inexactituds derivades de la transcripció de l'original a aquest format.