Disposició final primera. Addició de l’article 54 bis i modificació dels articles 58, 67 i 83 de la Llei 9/2012, del 31 de maig, de modificació de la Llei qualificada d’immigració

Disposició final segona. Modificació dels articles 32, 94 i 98.1 de la Llei 12/2013, del 13 de juny, del comerç

Disposició final tercera. Desplegament

Disposició final quarta. Aprovació del Reglament dels organismes estatals de coordinació de la política lingüística

Disposició final cinquena. Entrada en vigor

Exposició de motius

Al cap de més de vint anys de l’entrada en vigor de la Llei d’ordenació de l’ús de la llengua oficial, aprovada pel Consell General el 16 de desembre del 1999, la realitat sociolingüística andorrana és molt diferent. Les relacions humanes, empresarials, comercials i administratives s’han transformat, empeses per la tecnologia. Algunes previsions de la Llei no havien pogut tenir en compte la societat de la digitalització ni les relacions o les transaccions telemàtiques d’avui, per exemple. Aquest fet aconsellava actualitzar diverses disposicions per fer que la Llei donés resposta a les circumstàncies actuals.

La majoria de les formulacions de la Llei d’ordenació de l’ús de la llengua oficial, del 16 de desembre de 1999, han conservat una vigència indubtable. La llengua catalana és la llengua oficial de l’Estat, la llengua amb què el poble andorrà expressa la identitat i enforteix la sobirania. Com a llengua de l’Estat, i també com a vehicle d’expressió col·lectiva de la societat, l’ordenament jurídic ha de garantir-ne la vitalitat, la utilitat, l’accessibilitat i la qualitat. Aquests objectius es mantenen ferms amb noves formulacions adequades a l’Andorra d’avui.

La nova regulació reconeix el dret de les persones amb discapacitat auditiva i sordcegues d’aprendre la llengua de signes i fer-la servir. I la Llei també fa un pas endavant en una altra mena d’accessibilitat: exigeix a les institucions públiques que el llenguatge que fan servir sigui accessible, acurat i comprensible per fer efectiva la transparència de les comunicacions públiques i facilitar les relacions dels ciutadans amb l’Administració.

És important reforçar la voluntat de la Llei d’ordenació de l’ús de la llengua oficial, del 16 de desembre de 1999, detallant les obligacions que hi són contingudes. Per això, la nova redacció especifica noves obligacions per a les persones que treballen de cara al públic, per garantir un coneixement suficient de la llengua sense perjudici, naturalment, d’atendre en altres llengües si els interlocutors no entenen el català.

Amb l’objectiu de facilitar la integració lingüística i la participació plena en la nostra societat de les persones vingudes d’arreu, la Llei inclou una disposició final primera per modificar la Llei 9/2012, del 31 de maig, de modificació de la Llei qualificada d’immigració, a fi de garantir el coneixement de la llengua com a element important per a la integració de les persones que arriben a Andorra i alhora necessari per poder treballar al país i donar compliment als drets lingüístics. Aquesta disposició condiciona l’adquisició de la primera i la segona renovació de l’autorització de residència i treball a l’obtenció dels nivells A1 i A2 de català, respectivament. La Llei no tracta d’impedir l’arribada de ningú per raó de llengua, sinó de fomentar l’aprenentatge del català un cop la persona ja viu a Andorra. En aquest sentit, l’aplicació d’aquesta normativa queda supeditada a un règim transitori.

Un dels enfocaments que feia la Llei d’ordenació de l’ús de la llengua oficial, del 16 de desembre de 1999 –posar tot el pes de la política lingüística de l’Estat en un sol òrgan governamental–, ha comportat alguns efectes que ara ha calgut revisar. La Llei retorna el protagonisme al Consell General i als comuns com a institucions essencials en la funció de preservar i fomentar la llengua oficial, d’acord amb la Constitució i amb la tradició normativa històrica. La Constitució estableix a l’article 2.1 que “la llengua oficial de l’Estat és el català”. L’Estat són els ciutadans representats per totes les seves institucions democràtiques, amb el dret i el deure de participar activament en la política lingüística. A finals del segle xix el Consell General ja aprovava normes de foment de la llengua oficial. Concretament, manava que “los pasaports y guías [fossin escrits] ab lo lenguatge catalá y no castellá, per ser aquell lo propi idioma de las Valls”. I les ordinacions comunals havien estat, abans de la Llei 9/2012, del 31 de maig, de modificació de la Llei qualificada d’immigració, motor i fonament de la legislació lingüística. La centralització necessària del treball tècnic no ha de significar la concentració de les idees i les iniciatives en un sol departament governamental.

El nou enfocament ha implicat una nova redacció dels títols III i V, amb la creació de dos organismes concebuts amb unes característiques que eviten encarir i complicar l’estructura burocràtica. El primer és la Junta de Coordinació sobre Llengua i Formació (JCLF), que té un caràcter administratiu perquè està formada per responsables d’administracions diferents, i sectorial, ja que té el mandat de coordinar i harmonitzar l’ús de la llengua oficial en totes les activitats de formació, tant les estrictament educatives com les esportives, les socials, les artístiques o de qualsevol altra mena, organitzades per qualsevol administració o entitat que rebi suport públic. Les activitats formatives, esportives i d’esplai adreçades als joves són cabdals per a la preservació de la identitat nacional. La Llei introdueix la novetat de no separar l’educació de cap altra activitat formativa.

El segon és el Consell Nacional per la Llengua (CNL), de caràcter polític, perquè està compost per responsables polítics molt diversos, i social, perquè hi són representats amplis sectors de la societat. El CNL ha de consensuar els objectius de la política lingüística de l’Estat.

La Llei crea dos eines per fer efectives les aportacions dels dos organismes: per a la Junta de Coordinació sobre Llengua i Formació, el Pla d’actuació sobre l’ús i la qualitat de la llengua catalana als centres formatius, que han d’aprovar i supervisar les institucions o bé els centres de formació responsables; per al Consell Nacional per la Llengua, el Pla d’acció nacional per la llengua, que ha de fixar els objectius de política lingüística per cada trienni i fer-ne el seguiment. Amb la mateixa finalitat de fer partícip la societat de les actuacions dutes a terme amb la màxima transparència i per facilitar el debat de tots els representants dels ciutadans, la Llei estableix que el Govern ha de presentar anualment al Consell General un balanç sobre el grau de compliment de la Llei i les actuacions en matèria de política lingüística, després que tant els comuns com el Govern n’hagin estat informats en les sessions de cada institució.

Finalment, la Llei actualitza els imports de les sancions, en preveu l’actualització periòdica segons la Llei del pressupost general, encomana el desplegament corresponent de la norma als comuns i al Govern, i atorga terminis breus per posar en marxa els organismes de nova creació per tirar endavant, sota l’administració del departament governamental corresponent, la política lingüística de l’Estat.

Títol preliminar

Article 1. Llengua pròpia i oficial

La llengua pròpia i oficial d’Andorra és el català. El català és un element fonamental de la identitat, de la personalitat i del patrimoni cultural d’Andorra.

Article 2. Objectius de la Llei

Aquesta Llei té per objecte el desenvolupament de l’article 2.1 de la Constitució amb les finalitats següents:

Garantir l’ús oficial del català.

Generalitzar el coneixement del català, amb la cooperació de totes les institucions públiques i la participació activa de la societat.

Declarar els drets lingüístics i establir els mecanismes de protecció d’aquests drets.

Preservar i garantir l’ús general del català en tots els àmbits de rellevància pública, en l’ensenyament, en els mitjans de comunicació, en l’entorn digital i en les activitats culturals, socials i esportives.

Estendre l’ús del català en les relacions comercials i empresarials, i garantir-hi l’atenció en català amb les persones que parlen en la llengua oficial.

Estendre la consciència social sobre el fet que el català és un bagatge cultural indispensable per mantenir la identitat del país.

Vetllar pel patrimoni lingüístic andorrà.

Article 3. Drets lingüístics generals

Tothom té dret a ser atès i correspost en català en les seves relacions orals i escrites, presencials o telemàtiques, amb qualsevol administració pública i amb les entitats i els organismes que en depenen; amb els serveis sanitaris i els serveis socials; amb els professionals titulats i els col·legis que els agrupen; amb les associacions; amb les entitats esportives; amb les organitzacions empresarials, professionals i corporatives, i amb qualsevol empresa o comerç amb seu al Principat d’Andorra.

D’acord amb l’ordenament jurídic, es reconeix la llengua de signes catalana com a sistema lingüístic, i també el dret de les persones amb discapacitat auditiva i sordcegues d’aprendre-la i fer-la servir.

Article 4. Deures lingüístics generals

Tots els andorrans tenen el deure de conèixer la llengua catalana.

Tothom té el deure d’usar la llengua catalana en els casos previstos en aquesta Llei i en la resta de l’ordenament jurídic.

Article 5. Persones jurídiques

El contingut dels articles 3 i 4 és aplicable a les persones jurídiques pel que fa a la seva activitat al Principat d’Andorra.

Article 6. Integració dels no catalanoparlants

El Govern i els comuns, dins els àmbits de les seves competències, han de promoure els mitjans necessaris per fer efectius el dret i el deure de mantenir una relació d’integració lingüística de les persones no catalanoparlants que resideixen a Andorra amb caràcter permanent. Totes les persones de més de 18 anys que vulguin establir-se a Andorra han de ser informades i orientades per tal de poder seguir les sessions de formació lingüística segons el seu nivell i ser capaces d’adquirir, com a mínim, la competència lingüística requerida per aquesta Llei.

Les renovacions de les autoritzacions administratives de residència i treball de les persones estrangeres que demostren el coneixement de la llengua oficial es regeixen pel que estableix la legislació sobre immigració.

Article 7. Variant lingüística andorrana

La variant de la llengua catalana a Andorra ha de ser objecte d’estudi i protecció.

Títol I. Llengua oficial

Article 8. Llengua de les institucions públiques

El català és la llengua emprada per totes les institucions públiques d’acord amb l’ordenament jurídic. També és la llengua de les societats públiques i de totes les empreses o entitats en què participen les administracions públiques. Per tant, és la llengua:

De l’atenció oral als ciutadans i de les converses entre treballadors d’organismes públics quan exerceixen les seves funcions professionals. Amb aquesta finalitat, el personal de les administracions públiques saluda i manté les converses en català i només canvia de llengua si l’interlocutor no entén el català.

De les lleis, els reglaments, els decrets, les ordinacions i tots els altres textos oficials; de totes les activitats administratives i judicials, i en general de les administracions, les societats públiques i les entitats parapúbliques.

De tots els documents que emanen de les administracions públiques, amb independència del suport en què es presentin.

Dels instruments públics.

⋯

La consulta d'aquest document no substitueix la lectura del Butlletí Oficial del Principat d'Andorra (BOPA) corresponent. No assumim cap responsabilitat per eventuals inexactituds derivades de la transcripció de l'original a aquest format.