Decret legislatiu del 7-02-2018 de publicació del text refós de la Llei 21/2014, del 16 d’octubre, de bases de l’ordenament tributari

El termini de prescripció indicat en l’apartat 1 es pot ampliar en un termini màxim d’un any si es produeix la interrupció de la prescripció com a conseqüència de la realització d’alguna de les actuacions previstes en l’article 55. En qualsevol altre cas el termini de prescripció serà el previst en l’apartat 1 d’aquest article.

El termini de prescripció s’interromp per:

El període d’interrupció de la prescripció s’inclou dintre del còmput total del període de prescripció de l’impost, excepte en el supòsit establert en l’apartat següent.

Si el termini de prescripció s’ha interromput per la interposició d’un recurs judicial, el termini de prescripció es reprèn de nou quan l’Administració rebi la notificació de la sentència o de la resolució ferma que posi fi al procediment judicial. En qualsevol cas, el temps transcorregut abans de l’inici de la interrupció s’inclourà igualment dintre del còmput total del període de prescripció de l’impost.

Si el termini de prescripció s’ha interromput per la declaració en estat de cessació de pagaments o fallida del deutor, el termini de prescripció es reprèn en el moment en què es clausuri el procediment concursal.

Si hi ha diversos deutes en relació amb un obligat tributari, la interrupció de la prescripció tan sols té efectes en relació amb el deute de què es tracti.

Interromput el termini de prescripció per un obligat tributari, aquest efecte s’estén a tots els altres obligats tributaris, inclosos els responsables.

Les interrupcions indicades en els apartats anteriors no poden suposar un allargament del termini de prescripció inicial superior a un any, excepte el previst en l’apartat 3.

La prescripció s’aplica d’ofici, mitjançant resolució de l’òrgan competent, sense necessitat que s’invoqui o s’exceptuï per part de l’obligat tributari. La prescripció guanyada extingeix el deute tributari.

L’obligació de justificar la procedència de les dades, documents i la resta d’obligacions formals, que tinguin el seu origen en operacions realitzades en períodes impositius prescrits, però amb efectes en períodes no prescrits, es manté durant el termini de prescripció del dret a determinar els deutes tributaris afectats per l’operació corresponent.

Les quotes i, si és el cas, els deutes tributaris en general i les sancions, es poden extingir, totalment o parcialment, mitjançant compensació amb els crèdits tributaris de manera principal i no tributaris de manera subsidiària, dels obligats tributaris envers l’Administració, reconeguts, en les condicions que s’estableixin reglamentàriament.

La compensació pot tenir lloc d’ofici o a instància de l’obligat tributari. En aquest últim cas, si s’adequa als requisits reglamentaris, l’Administració hi ha d’accedir. En tot cas, la sol·licitud de compensació interromp el termini de pagament, que s’ha de reprendre en cas de denegació.

El procediment i els requisits per a la compensació de crèdits es determinen reglamentàriament.

L’Administració pot declarar provisionalment extingit, en la forma que es determini reglamentàriament, qualsevol dret de cobrament tributari a favor seu, en el cas d’insolvència provada, total o parcial, dels obligats tributaris segons s’estableix en la lletra b) de l’apartat 1 de l’article 114. No obstant això, els mateixos obligats tributaris poden ser rehabilitats dins del termini de prescripció, segons s’estableix en l’apartat 2 de l’article 114.

Un cop vençut el termini de prescripció sense que s’hagi procedit a la rehabilitació esmentada, l’Administració declara definitivament extingits els crèdits afectats.

Per tal de garantir els fraccionaments i els ajornaments del crèdit administratiu, l’Administració tributària exigeix una garantia suficient consistent en un aval o una fiança d’una entitat bancària degudament autoritzada a operar al Principat d’Andorra.

En el supòsit que es justifiqui fefaentment la impossibilitat d’obtenir l’aval o la fiança esmentats, o que es demostri que el fet d’obtenir-la perjudicaria greument la viabilitat de l’activitat econòmica de l’obligat tributari, l’Administració pot exigir que es constitueixi una hipoteca, una penyora, una fiança personal i solidària o qualsevol altra garantia que estimi convenient, en la forma en què es determini reglamentàriament.

L’Administració pot dispensar totalment o parcialment de garantia l’obligat tributari en els supòsits següents:

Per tal d’assegurar el cobrament dels crèdits liquidats a favor de l’Administració, l’Administració tributària pot adoptar mesures cautelars de caràcter provisional, si hi ha indicis racionals que el cobrament esmentat es pot veure impedit o greument dificultat considerant la situació patrimonial del deutor o la realització d’actuacions per reduir la seva solvència.

Si adopta mesures cautelars, l’Administració ho ha de notificar a l’obligat tributari, amb una exposició de motius suficientment raonada que les justifiqui.

Les mesures adoptades han de ser proporcionals a la situació que es pretengui evitar i al deute que es pretengui cobrar. L’Administració tributària no pot adoptar mesures cautelars que comportin un perjudici difícil o impossible de reparar.

L’Administració tributària pot adoptar com a mesura cautelar la retenció del pagament de devolucions tributàries.

L’Administració adopta les mesures cautelars mitjançant un procediment tributari, quan es produeixin les causes relacionades a l’apartat 1.

Les mesures cautelars deixen de tenir efecte al cap de sis mesos de ser adoptades, tret que hagin desaparegut abans les circumstàncies que les van motivar, que es produeixi el pagament del deute tributari o que siguin substituïdes per una garantia suficient a criteri de l’Administració tributària si ho sol·licita l’obligat tributari.

L’aplicació dels tributs comprèn les activitats següents de l’Administració tributària:

L’Administració tributària té competència territorial i funcional en l’aplicació dels tributs, respectant les competències en l’àmbit tributari dels comuns.

L’Administració té l’obligació d’informar i assistir els obligats tributaris en relació amb els seus drets i les seves obligacions.

Els mitjans a través dels quals informa són els següents:

L’Administració assistirà als obligats tributaris en el compliment de les seves obligacions tributàries.

Els obligats tributaris tenen dret a formular consultes escrites a l’Administració tributària. El contingut mínim de la consulta és:

A més dels obligats tributaris, estan legitimats per presentar consultes les associacions que agrupin col·lectius que representin persones físiques o jurídiques, els col·legis professionals, les cambres oficials i les organitzacions patronals o sindicals, en relació a qüestions que afectin una pluralitat dels seus membres o associats.

L’Administració tributària arxivarà sense donar resposta aquelles consultes que no compleixin amb els requisits contemplats en aquest article.

La resolució de la consulta té caràcter vinculant per a l’Administració tributària respecte a la situació jurídica tributària del consultant en el mateix període de l’entrada de la consulta. Mentre no es modifiquin les circumstàncies de fet, l’aplicació del criteri al consultant es manté fins que canviï la normativa o la interpretació jurisprudencial del precepte. Aquests efectes es seguiran per a qualsevol tercer, sempre que els fets i circumstàncies d’aquest obligat tributari siguin assimilables als inclosos en la resposta de la consulta.

No es pot interposar recurs contra la resolució d’una consulta, sense perjudici del dret a sol·licitar-ne l’aclariment. No obstant això, els actes de liquidació o de sanció derivats dels criteris continguts en la resposta de la consulta són susceptibles de recurs sota el seu règim general.

En els procediments d’aplicació dels tributs l’Administració tributària ha d’aplicar els criteris continguts a les consultes tributàries escrites, sempre que el supòsit de fet sigui assimilable. En tot cas, l’acte de liquidació que es produeixi en relació amb l’operació econòmica o el règim jurídic tributari objecte de la consulta haurà de respectar el contingut de la resposta vinculant, estant obligats tots els òrgans de l’Administració tributària, en tot cas, a respectar el contingut de la mateixa. El criteri de l’Administració contingut en una consulta es pot modificar de forma raonada i amb efectes a partir de la data en què s’emeti la resolució que modifica la posició doctrinal de l’Administració. En el cas que es modifiqui aquest criteri, l’Administració haurà de notificar-ho explícitament i de forma fefaent al consultant, i haurà de realitzar una difusió pública i efectiva de la modificació del criteri, essent d’aplicació un mes després de la mencionada difusió.

Les consultes han de ser contestades en un termini màxim de dos mesos a comptar des de la seva entrada a l’Administració tributària. La resposta a la consulta serà vinculant per l’Administració tributària. En el cas de què l’Administració tributària no contesti en el termini indicat, s’aplicarà el criteri de silenci administratiu positiu, entenent-se admesa la proposta realitzada per l’obligat tributari.

A l’inici de cada trimestre natural es portarà a terme per part de l’Administració tributària la difusió pública i efectiva de les respostes a les consultes tributàries vinculants a les que hagi donat resposta durant el trimestre anterior, així com les modificacions de criteri indicades en l’apartat 6.

El procediment de tramitació i contestació es determina reglamentàriament, prenent en consideració els criteris de subordinació, desenvolupament i complementarietat del contingut de la present Llei.

Els obligats tributaris poden sol·licitar a l’Administració tributària, quan ho hagi previst la norma de cada tribut, que determini amb caràcter previ i vinculant la valoració a efectes fiscals de rendiments, productes, béns, serveis, despeses i qualsevol altre element determinant del deute tributari.

La sol·licitud ha de ser prèvia a l’acabament del termini per presentar l’autoliquidació o la declaració corresponent.

El contingut mínim de la sol·licitud, els terminis i la resta de requisits del procediment es regulen reglamentàriament.

Mentre no canviïn les circumstàncies indicades a la sol·licitud o a la normativa, la valoració té efectes vinculants per a l’Administració tributària i per al sol·licitant, i no és susceptible de recurs. No obstant això, la liquidació fonamentada en la valoració sí que és susceptible de recurs.

La valoració té la vigència que s’estableixi en el mateix acord, tret que la normativa pròpia de cada tribut disposi una altra cosa.

En el cas que un obligat tributari, resident o no resident, estigui interessat a realitzar una inversió estratègica en territori del Principat d’Andorra, pot sol·licitar davant l’Administració general un acord especial.

S’entén com a estratègica la inversió que sigui d’interès general o d’utilitat pública per al poble andorrà. Entre altres elements, es valoren els efectes que la inversió pot suposar en el producte interior brut, l’ocupació, els serveis socials, el medi ambient, el progrés tecnològic o en altres àmbits d’interès. L’acord ha d’estar degudament raonat per l’òrgan competent.

La norma de cada tribut estableix quins paràmetres poden ser modificats en l’àmbit d’un acord especial. Entre altres, l’acord pot tractar dels elements següents:

El contingut mínim de la sol·licitud és:

L’òrgan competent arxiva l’expedient si no es presenta la documentació mínima i, si un cop requerida la correcció, no s’esmenen els defectes en el termini d’un mes des de la notificació. També s’arxiva si considera que no ha de suposar un benefici substancial per al Principat d’Andorra. L’arxiu de l’expedient no és susceptible de recurs.

Una vegada admesa a tràmit la sol·licitud, el ministre encarregat de les finances sol·licita al ministre competent en matèria d’economia un informe sobre la justificació de l’interès general o d’utilitat pública, així com la viabilitat econòmica del projecte i del retorn que a llarg termini pot tenir per a l’economia del Principat d’Andorra.

Prenent com a base aquest informe, el ministre encarregat de les finances elabora una proposta de tractament tributari especial.

Aquesta proposta se sotmet a exposició pública durant un mes perquè qualsevol persona o entitat interessada hi pugui presentar al·legacions.

Acabat aquest període, el ministre encarregat de les finances presenta al Govern el projecte d’inversió, l’informe del ministre competent en matèria d’economia, la proposta de tractament tributari especial i les al·legacions presentades per les persones interessades.

El Govern decideix bé acceptar l’acord de tractament fiscal especial proposat pel ministre, bé esmenar-lo, bé arxivar l’expedient. En cas de ser aprovada la proposta, el Govern presenta davant el Consell General un projecte de llei que contingui tota la informació justificativa del projecte per la seva aprovació. En el cas de ser aprovat en seu del Consell General, l’acord és enviat al sol·licitant, que disposa d’un mes per acceptar-lo.

Les persones físiques o jurídiques, públiques o privades, així com les entitats de caràcter civil nacionals o estrangeres, estan obligades a proporcionar a l’Administració tributària les dades, informes, antecedents i justificants amb transcendència tributària relacionats amb el compliment de les seves pròpies obligacions tributàries i de tercers quan existeixi un requeriment previ individualitzat dins l’àmbit d’un procediment d’inspecció, de recaptació en període executiu o d’embargament que justifiqui degudament la transcendència de la informació requerida i que s’han utilitzat tots els mitjans disponibles per obtenir la informació sol·licitada.

Els requeriments han de precisar la transacció objecte de la investigació, els obligats tributaris o els titulars afectats i el període de temps a què es refereixen.

Els funcionaris públics, així com qualsevol altra persona investida de funció pública, resten obligats a col·laborar amb l’Administració tributària subministrant tot tipus d’informació amb transcendència tributària de què disposin, tret que sigui aplicable:

L’obligació dels professionals de facilitar informació amb transcendència tributària no afecta les dades privades no patrimonials que es coneguin per motiu de l’exercici de la pròpia activitat, la revelació de les quals atempti contra l’honor o la intimitat personal i familiar. Tampoc no afecta les dades confidencials dels clients de les quals tinguin coneixement com a conseqüència de la prestació de serveis professionals d’assessorament o de defensa.

Els professionals no poden invocar el secret professional per impedir la comprovació de la seva pròpia situació tributària.

L’obligació d’informació afecta a qualsevol persona física o jurídica resident o no, que operi al Principat d’Andorra i que actuï mitjançant relacions o acords fiduciaris de qualsevol tipus, trust, fundacions públiques o privades o qualsevol altre vehicle anàleg subjecte o no al dret andorrà, en relació als beneficiaris de dites relacions o acords fiduciaris, trust, fundacions públiques o privades o qualsevol altre vehicle anàleg, així com les persones que estableixin dits acords i els pagaments realitzats als eventuals beneficiaris de les rendes obtingudes derivades d’aquesta gestió. Sempre que la fidúcia, el trust, les fundacions públiques o privades o qualsevol altre vehicle anàleg no tingui beneficiaris designats, la informació lliurada ha de correspondre a la persona o persones que les han formalitzat així com les distribucions de beneficis i rendes realitzades durant la seva vigència. Quan no es pugui identificar la o les persones que han formalitzat aquestes relacions o acords fiduciaris, trust, fundacions públiques o privades o qualsevol altre vehicle anàleg, per motiu de defunció de la o les mateixes o bé per a qualsevol altre motiu, l’obligació d’informació afecta únicament els pagaments efectuats durant els últims 15 anys a comptar de la data de defunció de la o les persones que les han formalitzat, en relació a rendes obtingudes pel seu gestor. A tal efecte, s’estableix i es desenvolupa per via reglamentària un registre específic dels professionals o de qualsevol altra persona que gestioni els acords contractuals aquí recollits amb l’obligació de comunicar a aquest registre la informació a la qual es refereix el present article. Les entitats financeres regulades queden exemptes d’aquesta obligació sempre i quan una informació similar hagi de ser transmesa a algun organisme regulador andorrà o de qualsevol estat membre de la Unió Europea.

Les autoritats de qualsevol naturalesa, els titulars dels òrgans del Govern, els comuns i els òrgans que en depenen, els organismes autònoms o les entitats parapúbliques o de dret públic, així com qualsevol altra entitat pública, entre altres, la Caixa Andorrana de Seguretat Social i els registres públics, i també els notaris dins el marc de les seves actuacions tributàries i, en general, les persones que exerceixin funcions públiques, amb les limitacions i les prohibicions que la seva normativa reguladora imposi, estan obligats a subministrar a l’Administració tributària la informació amb transcendència tributària que gestionen com a resposta a requeriments d’informació individualitzats realitzats en els termes que estableix l’article 68 o d’acord amb el que s’estableix en els acords d’intercanvi d’informació tributària o en els convenis per a l’eliminació de la doble imposició conclosos pel Principat d’Andorra, i a prestar tota la col·laboració, tant a l’Administració tributària com als seus funcionaris, en l’exercici de les seves funcions.

La Batllia, els tribunals i la resta d’òrgans de l’Administració de Justícia han de col·laborar amb l’Administració tributària com a resposta a requeriments d’informació individualitzats realitzats en els termes que estableix l’article 68 i comunicar-li, a instància d’aquesta, les dades amb transcendència tributària que es desprenguin de les actuacions judicials de què tinguin coneixement, amb les limitacions del secret sumarial que les lleis els imposin.

La cessió de dades de caràcter personal amb transcendència tributària que s’hagi de realitzar a l’Administració tributària d’acord amb el que disposen els apartats anteriors, no requereix el consentiment del subjecte afectat. No obstant això, en els casos d’actuacions d’execució forçosa, totes les persones i entitats públiques i privades estan obligades a prestar la seva col·laboració i a facilitar a l’Administració tota la informació que coneguin en relació amb els béns i drets de la persona executada, sense altres limitacions que les que imposa el respecte als drets fonamentals de les persones i a la normativa vigent en matèria de protecció de dades personals.

Les dades, els informes o els antecedents obtinguts per l’Administració tributària en el desenvolupament de les seves funcions tenen caràcter reservat i només es poden utilitzar als efectes de l’efectiva aplicació dels tributs que li correspon gestionar, o per a la imposició de les sancions que siguin procedents, així com la resta de funcions que les lleis li encomanin, sense que puguin ser cedides ni comunicades a tercers, tret que la cessió estigui regulada per llei o d’acord amb allò previst i subjecte als límits establerts en els acords d’intercanvi d’informació tributària o en els convenis de doble imposició conclosos pel Principat d’Andorra, o en la legislació vigent relativa a l’intercanvi d’informació en matèria fiscal.

L’Administració tributària ha d’adoptar en tots els casos les mesures necessàries per garantir la confidencialitat de la informació tributària i el seu ús adequat.

Totes les autoritats o els funcionaris que tinguin coneixement d’informació amb transcendència tributària estan obligats al secret professional més estricte i complet, tret dels supòsits de cessió o de comunicació establerts per llei. Amb independència de les responsabilitats penals o civils que se’n puguin derivar, la infracció d’aquest particular deure de secret professional es considera sempre falta molt greu.

En els procediments d’aplicació dels tributs les notificacions es practiquen per qualsevol mitjà que permeti tenir constància de la recepció, de la data, de la identitat de qui rebi la notificació i del contingut de l’acte notificat. Si es compleixen aquestes circumstàncies, la notificació gaudeix de la presumpció que s’ha produït legalment. L’expedient ha de conservar justificació d’aquests elements. El contingut mínim és:

Les notificacions es practiquen mitjançant:

Les notificacions es practiquen a les mateixes oficines de l’Administració, al domicili fiscal o al domicili indicat per l’obligat tributari o pel seu representant. Si es tracta del domicili fiscal de l’obligat tributari o de l’indicat per l’obligat tributari o el seu representant i no es troba al domicili, la notificació es pot lliurar a qualsevol persona major de 18 anys que s’identifiqui amb el document oficial corresponent. En el cas de mitjans electrònics o telemàtics, el sistema de notificació ha de permetre a l’Administració tenir-ne constància de què ha estat practicada, d’acord amb la legislació aplicable en matèria de notificacions d’actes administratius per mitjans electrònics.

Si l’obligat tributari o el seu representant rebutgen la notificació, es considera practicada.

Si l’obligat tributari no ha comunicat el seu domicili o, en cas que ho hagi fet, no és possible practicar-li la notificació al domicili designat després de dos intents en dies i hores diferents, es fa constar aquesta circumstància a l’expedient. A partir d’aquest moment, les notificacions successives amb l’obligat tributari es realitzen per edicte publicat al Butlletí Oficial del Principat d’Andorra.

L’Administració pot notificar col·lectivament per edicte publicat al Butlletí Oficial del Principat d’Andorra les liquidacions corresponents a tributs de caràcter repetitiu, a partir del segon període. En el cas que l’obligat tributari hagi domiciliat el pagament de l’impost en una entitat financera degudament autoritzada a operar al Principat d’Andorra, la notificació es considera efectuada amb la presentació del rebut a l’entitat bancària.

Les notificacions defectuoses, per manca d’algun o d’alguns requisits establerts en aquest article, tenen efecte a partir de la data en què l’obligat tributari es considera expressament notificat, en què s’interposa el recurs pertinent o en què s’efectua l’ingrés de la quota de tributació.

Les liquidacions notificades correctament a l’obligat tributari l’obliguen a satisfer el deute tributari.

L’Administració tributària està obligada a resoldre expressament totes les qüestions que es plantegin en els procediments d’aplicació dels tributs, així com a notificar la mencionada resolució expressa.

El termini màxim en què s’ha de notificar la resolució serà el fixat per la normativa reguladora del corresponent procediment, sense que pugui excedir els sis mesos, excepte que estigui establert per una norma amb rang de llei. Quan les normes reguladores dels procediments no fixin un termini màxim, aquest serà de sis mesos.

Als efectes de donar-se per acomplerta l’obligació de notificar dins del termini màxim de durada dels procediments, serà suficient acreditar que s’ha realitzat un intent de notificació que contingui el text íntegre de la resolució.

En els procediments iniciats a instància de part, el venciment del termini màxim sense haver-se notificat una resolució expressa produirà els efectes que estableixi la seva normativa reguladora. A aquests efectes, en tot el procediment d’aplicació dels tributs s’haurà de regular expressament el règim d’actes presumptes que li correspongui.

En els procediments iniciats d’ofici, el venciment del termini màxim establert sense que s’hagi notificat resolució expressa produirà els efectes previstos en la normativa reguladora de cada procediment d’aplicació dels tributs, o subsidiàriament, el que disposi el Codi de l’Administració.

Una vegada produïda la caducitat, aquesta serà declarada, d’ofici o a instància de l’interessat, ordenant-se l’arxiu de les actuacions.

La caducitat del procediment sancionador produirà, per si mateixa, l’extinció dels drets de l’Administració tributària.

L’Administració tributària no pot accedir al domicili particular de l’obligat tributari si no disposa d’una autorització judicial o d’una autorització escrita de l’obligat tributari. La possibilitat d’accés es limita a l’exercici de les funcions atribuïdes per la present Llei.

El domicili professional, la seu de direcció i la seu de l’activitat de l’obligat tributari gaudeixen de la mateixa protecció que el disposat en l’apartat anterior pel que fa a determinats espais físics. Aquests espais físics protegits corresponen al centre de direcció de la societat o del negoci, així com el lloc on es custodia la comptabilitat o bé es conserven documents o suports que queden reservats al coneixement de tercers.

L’Administració tributària pot accedir al domicili professional o a la seu de direcció o de l’activitat de l’obligat tributari dins l’horari habitual de l’activitat per exercir les funcions atribuïdes per la present Llei, excepte en els espais físics protegits segons l’indicat en els apartats anteriors, l’accés als quals queda sotmès a l’obtenció d’una autorització judicial o d’una autorització escrita de l’obligat tributari o del seu representant legal o fiscal. En cap cas pot accedir fora d’aquest horari.

En l’adopció de la mesura judicial d’autorització de l’entrada en els domicilis indicats en els apartats anteriors es posarà especial cura i atenció als criteris d’adequació de la mesura, indispensabilitat de la mateixa i proporcionalitat en sentit estricte, requisits que hauran de ser especialment motivats en la sol·licitud administrativa. L’autorització judicial haurà d’explicitar la causa i l’objecte de la mateixa.

Si no hi ha separació física entre el domicili particular i el domicili professional o de l’activitat de l’obligat tributari, s’aplica el que es disposa a l’apartat primer.

Els requisits que ha de complir l’autorització de la persona interessada, l’autorització de l’obligat tributari o del seu representant legal o fiscal i la definició de separació física es determinen reglamentàriament.

L’Administració tributària pot rebre denúncies en relació amb actuacions d’obligats tributaris susceptibles de constituir infraccions tributàries de defraudació i té l’obligació de garantir la confidencialitat del denunciant. El denunciant no és en cap cas part en l’eventual procediment.

S’arxiven les denúncies manifestament infundades i les que denunciïn conductes que no suposin infraccions tributàries de defraudació.

També s’arxiven les denúncies anònimes.

Els agents de l’Administració tributària duen a terme les comprovacions que considerin pertinents i poden sol·licitar al denunciant l’aportació de proves. El procediment acaba amb l’arxiu de l’expedient, amb l’inici d’actuacions de comprovació, o amb l’inici d’actuacions inspectores.

En qualsevol dels casos, davant de tota denúncia infundada, l’Administració ha d’obrir un expedient sancionador al denunciant per determinar si ha actuat de forma dolosa en l’exercici de la seva denúncia en els termes de l’establert en l’apartat 2 de l’article 125.

La tramitació del procediment es realitza directament o bé amb l’obligat tributari o bé amb el seu representant.

L’Administració tributària facilita a l’obligat tributari l’exercici dels seus drets i el compliment de les seves obligacions. Totes les comunicacions contenen una relació succinta de la normativa aplicada al cas.

L’Administració tributària no pot exigir l’aportació de documents ja aportats a l’Administració per l’obligat tributari, però pot sol·licitar un aclariment en relació amb aquests documents.

L’obligat tributari pot obtenir còpia de l’expedient en què hagi intervingut, un cop posat de manifest.

Les actuacions en l’àmbit de l’aplicació dels tributs es documenten en:

En tot procediment, l’obligat tributari té dret al tràmit d’audiència previ a la resolució, tret que hi renunciï expressament.

El procediment tributari s’acaba:

L’Administració tributària no té l’obligació de resoldre expressament en els procediments de reconeixement o d’exercici de drets caducats per inactivitat de l’obligat tributari.

En la resta de procediments, l’Administració tributària té l’obligació de resoldre expressament totes les qüestions que se li plantegin en els processos d’aplicació dels tributs. La resolució, degudament motivada, ha de ser notificada a l’obligat tributari.

Els terminis de resolució es determinen per llei en cadascun dels procediments.

En els procediments d’aplicació dels tributs, qui faci valdre el seu dret ha de provar-ne els fets constitutius.

En l’àmbit tributari són aplicables els mitjans i criteris de valoració de la prova admesos en dret.

Com a regla general, les partides de despeses o quotes deduïbles s’han de demostrar mitjançant factura, sense perjudici dels requisits materials o formals addicionals que disposi la norma de cada tribut.

Com a regla general, l’obligat tributari ha de conservar tota la documentació comptable obligatòria durant el període que determini la normativa mercantil i comptable.

La norma de cada tribut pot establir les presumpcions aplicables en matèria tributària.

Les dades consignades per l’obligat tributari a les declaracions, les autoliquidacions i les comunicacions que presenti es presumeixen certes, i només es podran rectificar pel mateix mitjançant les proves acreditatives escaients.

Perquè les presumpcions no establertes per la llei siguin admissibles com a mitjà de prova és indispensable que entre el fet demostrat i el fet que es tracti de deduir, hi hagi un enllaç raonablement precís i directe.

L’Administració tributària considera com a titular del bé, el dret, l’empresa, el servei, l’activitat, l’explotació o la funció, qui figuri com a tal en qualsevol registre, privat o públic, excepte en cas de prova en sentit contrari.

Totes les presumpcions poden ser rebatudes amb la presentació de proves en sentit contrari, tret que per llei s’indiqui una altra cosa.

Recepció i comprovació de declaracions, autoliquidacions i la resta de documents amb transcendència tributària, i també procediments propis de rectificació i substitució.

La informació i l’assistència tributària.

Control del compliment de les obligacions tributàries declaratives, formals i censals.

La comprovació i realització de les devolucions previstes en la normativa tributària.

Recepció dels acords de valoració a instància de l’obligat tributari.

Gestió de notificacions individuals i col·lectives als obligats tributaris, excepte les notificacions relacionades amb els procediments d’inspecció i recaptació.

Recepció de les consultes tributàries verbals o escrites, formulades pels obligats tributaris.

Emissió de certificats tributaris.

Emissió, i si s’escau la revocació, del número de referència tributària, en els supòsits establerts reglamentàriament.

Elaboració, control, gestió i manteniment dels censos i registres dels obligats tributaris que s’estableixen en la normativa pròpia de cada tribut.

Recepció, comprovació i, si escau, arxiu o derivació als òrgans d’inspecció, de les denúncies tributàries.

Resta de funcions relacionades amb l’aplicació dels tributs, no incloses expressament en les funcions d’inspecció i recaptació.

Incoar i tramitar expedients sancionadors derivats de les seves actuacions.

Té la consideració de declaració tributària tot document presentat davant l’Administració tributària en què l’obligat tributari comunica informacions o fa manifestacions rellevants per a l’aplicació dels tributs.

La presentació d’una declaració no implica, per ella mateixa, acceptació o reconeixement per l’obligat tributari de la procedència de l’obligació tributària.

La normativa pròpia de cada tribut estableix els models normalitzats. Si no hi ha un model normalitzat, l’obligat tributari ha de presentar la declaració amb el contingut que es determini reglamentàriament. Només s’admeten declaracions verbals en els casos expressament previstos.

Té la consideració d’autoliquidació la declaració en què, a més de comunicar informacions, l’obligat tributari realitza les operacions de qualificació i quantificació necessàries per determinar i per ingressar l’import del deute tributari i de la quantitat que escaigui ingressar, retornar o compensar.

Les autoliquidacions s’estableixen sempre en models normalitzats, que poden ser en paper o en mitjans telemàtics, segons el que es disposi reglamentàriament.

L’obligat tributari pot sol·licitar que s’iniciï el procediment de rectificació d’una autoliquidació quan consideri que perjudica els seus interessos. La devolució reconeguda per l’Administració tributària derivada d’un procediment de rectificació només genera interessos moratoris a favor de l’obligat tributari quan hagin transcorregut dos mesos des de la sol·licitud de rectificació.

Es poden presentar autoliquidacions addicionals quan l’obligat tributari hagi deixat d’ingressar totalment o parcialment la quota de tributació en una autoliquidació anterior, fins i tot un cop excedit el termini voluntari de presentació.

Es poden presentar declaracions addicionals o substitutives quan l’obligat tributari hagi presentat declaracions amb dades errònies o incompletes, i calgui esmenar-ne els defectes, en tots els casos en els que aquestes declaracions perjudiquin els interessos de l’Administració tributària, bé perquè es sol·licitin devolucions superiors o perquè s’hagin pagat quantitats inferiors a les que correspongui, com a conseqüència d’aquests errors o omissions.

Quan no hi hagi un deute pendent d’ingressar o un crèdit per retornar, es pot presentar una mera comunicació.

Els terminis i requisits que s’han de complir en cada cas es determinen reglamentàriament.

La liquidació és l’acte administratiu mitjançant el qual l’òrgan competent de l’Administració tributària realitza les operacions de qualificació i quantificació de l’obligació tributària, i determina l’import del deute tributari.

Les liquidacions són definitives o provisionals.

Les liquidacions definitives són fruit d’un procediment inspector en què s’han comprovat la totalitat dels elements de l’obligació tributària. També són definitives les liquidacions que siguin qualificades així per llei.

La resta de liquidacions tenen el caràcter de provisionals.

En cas de liquidació provisional, només els elements de l’obligació tributària que no hagin estat objecte de procediment de comprovació o inspecció podran ser comprovats o inspeccionats en un procediment posterior, dins del termini de prescripció.

El procediment de devolució s’inicia amb la presentació d’autoliquidacions, sol·licituds de devolució o comunicacions de dades.

En el cas d’autoliquidacions que tinguin com a resultat una devolució, l’Administració tributària efectua la devolució que correspongui. La manca de devolució merita interessos moratoris a favor de l’obligat tributari a partir dels dos mesos des de la fi del termini de presentació, o bé, si es presenta un cop superat aquest termini, des del moment de la presentació, llevat que la norma de cada tribut disposi una altra cosa.

El procediment s’acaba per reconeixement de la devolució, o bé per l’inici d’un procediment de comprovació, o per qualsevol altra causa recollida al Codi de l’Administració. Si transcorreguts sis mesos des de la sol·licitud de devolució no s’ha reconegut la mateixa o no s’ha iniciat un procediment de comprovació, o iniciat el procediment de comprovació aquest ha caducat, s’entendrà acceptada la devolució per silenci administratiu positiu.

Els valors declarats per l’obligat tributari poden ser comprovats per l’Administració tributària d’acord amb els criteris i procediments establerts reglamentàriament, excepte si el valor ha estat assignat per la mateixa Administració tributària d’ofici o bé a instància de la persona o entitat interessada.

En tot cas, l’Administració tributària comunica a l’obligat tributari una resolució motivada en què s’indica el valor de l’actiu comprovat i, si és el cas, de la liquidació que correspongui.

La valoració administrativa pot tenir efectes davant tercers. En aquest cas cal que es notifiqui una resolució motivada en el mateix sentit del punt anterior als tercers afectats.

Els obligats tributaris poden promoure una taxació pericial contradictòria sufragant-ne el cost, dins del procediment de comprovació de valors o dins qualsevol altre procediment d’aplicació dels tributs, que tingui efecte sobre valors que afectin qualsevol fet generador.

La sol·licitud de la taxació implica la suspensió de l’execució de la liquidació.

El procediment es fixa reglamentàriament.

Mitjançant el procediment de comprovació de gestió, l’Administració tributària pot revisar els fets, els actes, els elements, les activitats, les explotacions i les altres circumstàncies determinants de l’obligació tributària, i també pot comprovar la veracitat de les dades consignades a les declaracions i les autoliquidacions.

L’Administració tributària està facultada per:

El procediment s’inicia d’ofici mitjançant una notificació en què es fa constar la naturalesa i l’abast de la comprovació, que en cap cas pot ser general, fent referència exclusivament a la comprovació tributària de què es tracti. En la notificació s’informa també dels drets i obligacions de l’obligat tributari durant el procediment.

El procediment es documenta amb comunicacions i diligències.

Amb caràcter previ a la notificació de la liquidació, l’Administració tributària ha de facilitar a l’obligat tributari una proposta de liquidació, perquè al·legui allò que estimi pertinent. Aquesta proposta s’ha d’incloure a la comunicació d’inici d’actuacions si l’Administració disposa ja de dades suficients.

El termini de la comprovació de la gestió és de sis mesos des de la comunicació d’inici de les actuacions. No es tenen en compte als efectes d’aquest còmput els períodes de dilació ocasionats per l’obstrucció de les actuacions per part de l’obligat tributari.

El procediment s’acaba per resolució motivada de l’Administració amb indicació de la liquidació provisional que escaigui, o bé amb l’inici d’un procediment d’inspecció, com a conseqüència de què es consideri necessari realitzar les actuacions a què es refereix l’article 92. També podrà finalitzar per l’esmena, aclariment o justificació de la discrepància o de la dada que hagi estat objecte de requeriment.

El procediment també s’acaba quan hi hagi caducitat pel transcurs de sis mesos des del seu inici.

Investigar els supòsits de fet de les obligacions tributàries per descobrir aquells fets amb transcendència tributària que l’Administració desconeix.

Comprovar el contingut de les declaracions i de les autoliquidacions tributàries.

Comprovar el valor dels béns i drets, i també dels deutes i passius, en els casos en què siguin necessàries per a la determinació de l’obligació tributària.

Comprovar el compliment dels requisits exigits per a l’obtenció de beneficis fiscals i devolucions tributàries.

Informar als obligats tributaris dels seus drets i obligacions tributàries i la forma en què les han de complir, en motiu de les actuacions inspectores.

Elaborar informes tècnics per al Govern en matèria financera i tributària.

Incoar i tramitar expedients sancionadors derivats de les seves actuacions.

A més de les facultats pròpies de la gestió tributària, la inspecció pot:

Els funcionaris que realitzin actuacions d’inspecció són considerats agents de l’autoritat, i han d’acreditar la seva condició, si són requerits per fer-ho, fora de les oficines públiques.

Les actuacions inspectores es documenten en comunicacions, diligències, informes i actes, en els termes exposats en l’article 75.

La inspecció ha de sol·licitar a l’obligat tributari que es pronunciï a quins fets i quins conceptes que afecten la liquidació dóna la conformitat, segons es detalla en l’article 99.

El procediment s’inicia d’ofici mitjançant una notificació en què es fa constar la naturalesa i l’abast de la comprovació, així com dels drets i obligacions en el curs d’aquestes actuacions.

El procediment s’ha d’iniciar a petició de l’obligat tributari quan sigui objecte d’actuacions d’inspecció d’abast parcial, per tal que tinguin abast de caràcter general respecte al tribut i els períodes afectats, segons les disposicions d’aquesta Llei.

Les actuacions poden tenir un abast general o parcial, segons s’indiqui a la notificació corresponent.

Les actuacions tenen un caràcter parcial quan no afecten la totalitat dels elements de l’obligació tributària del període objecte de comprovació.

Tot obligat tributari que estigui essent objecte d’una actuació inspectora de caràcter parcial, podrà sol·licitar a l’Administració Tributària que la mencionada inspecció tingui caràcter general respecte al tribut i exercicis afectats per l’actuació, sense que aquesta sol·licitud interrompi les actuacions en curs. La sol·licitud s’efectuarà en el termini de trenta dies des de què es produeixi la notificació de l’inici de les actuacions inspectores de caràcter parcial, havent-se d’iniciar la comprovació de caràcter general en el termini de tres mesos des de la recepció de la sol·licitud.

El termini de comprovació de la inspecció és de dotze mesos des de la comunicació d’inici de les actuacions. S’entendrà que les actuacions finalitzen en la data en que es notifiqui o s’entengui notificat l’acte administratiu resultant de les mateixes.

No es tenen en compte als efectes d’aquest còmput els períodes de dilació ocasionats per l’obstrucció de les actuacions per part de l’obligat tributari.

Les actuacions d’inspecció es poden ampliar per un altre període que no podrà excedir de sis mesos addicionals, amb el requisit de documentar-ne els motius tal com es determini reglamentàriament, en els casos següents:

Si les actuacions excedeixen el termini previst legalment, ampliat en el seu cas segons el previst en l’apartat anterior, s’entendrà caducat el procediment.

Els ingressos realitzats per l’interessat des de l’inici del procediment que hagin estat imputats per l’obligat tributari al tribut i període objecte de les actuacions inspectores tindran el caràcter d’ingressos a compte, i es consideraran espontanis als efectes de l’article 24.

Quan una resolució administrativa instada per l’obligat tributari o una resolució judicial ordeni la retroacció de les actuacions inspectores, el còmput del període que resti del termini inicial de dotze mesos de comprovació de la inspecció establert a l’apartat 1 o ampliat d’acord amb l’apartat 3, s’inicia en el moment al qual s’han retrotret les actuacions. En qualsevol cas aquest termini no pot ser inferior a tres mesos. El termini es compta a partir de la recepció de l’expedient per l’òrgan competent per executar la resolució.

Si hi ha indicis fundats que el procediment d’inspecció i el cobrament de l’eventual liquidació resultant d’aquest es pot veure compromès en relació a les proves determinants de l’existència o compliment d’obligacions tributàries, es poden adoptar les mesures cautelars següents:

La resolució ha de ser degudament motivada.

Les mesures cautelars són proporcionades i limitades temporalment a les finalitats anteriors sense que es puguin adoptar les que puguin produir un perjudici de reparació difícil o impossible.

Les mesures adoptades han de ser ratificades pel Director del departament competent en matèria tributària en el termini de 15 dies des de la seva adopció, i s’han d’aixecar si desapareixen les circumstàncies que les van motivar.

La resolució ha de ser degudament motivada respecte les exigències contingudes en aquest article i la resta de disposicions de la present Llei.

Si un cop iniciat un procediment de comprovació de gestió o d’inspecció, l’obligat tributari ingressa el deute, es produeixen les conseqüències següents:

Si es dóna el supòsit de l’apartat anterior, però el procediment inspector ha superat el límit de l’article 93, els ingressos del deute es consideren voluntaris, de manera que és aplicable el recàrrec per presentació extemporània amb requeriment, sense que sigui possible una sanció per aquesta causa.

La fase d’instrucció del procediment inspector, conclòs en el seu cas el tràmit d’audiència, es documentarà en una proposta d’acta que reflectirà el resultat de les actuacions inspectores, així com una proposta de regularització i que haurà de contenir:

A efectes de la seva tramitació les actes d’inspecció poden ser de conformitat o de disconformitat. Si l’obligat tributari es negués a rebre o subscriure l’acta aquesta es tramitarà com de disconformitat.

Les actes requereixen l’aprovació del director del departament en matèria tributària.

Finalitzades les actuacions de comprovació i d’investigació, la inspecció notifica a l’obligat tributari una proposta d’acta que conté una exposició succinta dels fets i dels fonaments jurídics a més de la proposta de regularització.

L’obligat tributari disposa de vint-i-un dies hàbils per revisar l’expedient administratiu, presentar al·legacions a la proposta d’acta i, si és el cas, prestar la conformitat, total o parcial, als fets, als fonaments jurídics o a la proposta de regularització.

Quan l’obligat tributari o el seu representant manifesti la seva conformitat amb la proposta de regularització que formuli la inspecció dels tributs, es farà constar expressament aquesta circumstància en l’acta.

S’entendrà produïda i notificada la liquidació tributària d’acord amb la proposta formulada en l’acta si, en el termini de deu dies comptats des del dia següent a la data de l’acta, no s’hagués notificat a l’interessat un acord de l’òrgan competent per liquidar, amb algun dels següents continguts:

Si per part de l’òrgan competent per liquidar es detectessin els referits errors de fet o de dret, aquest podrà rectificar l’acta, la qual, presentada a l’obligat tributari, podrà ser, a l’hora, signada en disconformitat i tramitada com a tal.

Per a la imposició de les sancions que puguin procedir com a conseqüència d’aquestes liquidacions serà d’aplicació la reducció prevista en l’article 132.

Als fets i elements determinants del deute tributari respecte dels que l’obligat tributari o el seu representant va presentar la seva conformitat els serà d’aplicació el disposat en l’apartat 5 de l’article 75.

L’obligat tributari pot interposar recurs contra l’acta de conformitat. En aquest cas, l’acta de conformitat té les mateixes conseqüències jurídiques que una acta de disconformitat, inclosa la pèrdua del dret a la reducció de les sancions previst en l’article 132.

Amb caràcter previ a la signatura de l’acta de disconformitat es concedirà tràmit d’audiència a l’interessat per que al·legui el que convingui al seu dret.

Quan l’obligat tributari o el seu representant no subscrigui l’acta o manifesti la seva disconformitat amb la proposta de regularització que formuli la inspecció dels tributs, es farà constar expressament aquesta circumstància en l’acta que inclourà els fonaments de dret en que es basi la proposta de regularització.

En el termini de vint-i-un dies hàbils des de la data en que s’hagi emès l’acta o des de la notificació de la mateixa, l’obligat tributari podrà formular al·legacions davant l’òrgan competent per liquidar.

Transcorregut un mes des de l’acabament del termini per presentar al·legacions el director de departament podrà acordar la pràctica d’actuacions complementàries en els termes que es fixin reglamentàriament que donaran com a resultat:

Una vegada notificada la liquidació, l’obligat tributari pot interposar-hi recurs en contra.

La recaptació tributària consisteix en l’exercici de les funcions administratives per al cobrament dels deutes tributaris.

La recaptació dels deutes tributaris es pot dur a terme: