LegalizeCorrecció d’errata del 21-02-2018 per la qual s’esmena un error de transcripció al Decret legislatiu del 7-02-2018 de publicació del text refós de la Llei 21/2014, del 16 d’octubre, de bases de l’ordenament tributari
Les funcions de recaptació, entre altres, són les següents:
Gestió del cobrament del deute tributari i les sancions tant en període voluntari com executiu i, si és el cas, de l’expedient de compensació o qualsevol altre procediment encaminat a l’extinció del deute tributari i de les sancions d’acord amb aquesta Llei.
Gestió dels pagaments derivats de les devolucions.
Qualsevol actuació destinada al cobrament o altres situacions d’extinció del deute tributari i de les sancions, incloses les mesures d’execució forçosa del patrimoni de l’obligat al pagament.
Tramitació de les sol·licituds de fraccionament o ajornament.
Tramitació dels expedients de derivació de responsabilitat.
Article 102. La recaptació tributària
La recaptació tributària consisteix en l’exercici de les funcions administratives per al cobrament dels deutes tributaris.
La recaptació dels deutes tributaris es pot dur a terme:
En període voluntari, mitjançant el pagament o compliment per part de l’obligat tributari en els terminis que preveu l’article 51.
En període executiu, mitjançant el pagament o compliment espontani de l’obligat tributari o, si no es produeix, mitjançant el procediment administratiu de constrenyiment.
En la recaptació de les sancions tributàries s’aplica el procediment de recaptació previst en aquest capítol.
Article 103. Recaptació en període executiu
El període executiu s’inicia:
En el cas de deutes liquidats per l’Administració tributària, l’endemà del venciment del termini de pagament voluntari.
En el cas de deute que s’ha d’ingressar mitjançant autoliquidació presentada sense realitzar l’ingrés, l’endemà de l’acabament del termini establert per la normativa de cada tribut o, si el termini ha finalitzat, l’endemà de la presentació de l’autoliquidació.
La sol·licitud d’ajornament, fraccionament o compensació, o qualsevol altre mecanisme encaminat al pagament en període voluntari impedeix l’inici del període executiu durant la tramitació d’aquests expedients.
La interposició de recurs en temps i forma contra una sanció impedeix l’inici del període executiu fins que la sanció sigui ferma en via administrativa i hagi finalitzat el termini per a l’ingrés voluntari del pagament.
Iniciat el període executiu, l’Administració tributària efectua la recaptació dels deutes tributaris pel procediment de constrenyiment.
L’inici del període executiu determina l’exigència d’interessos moratoris i dels recàrrecs del període executiu indicat a l’article 25 i, en el cas de trava o execució de béns, també dels costos en què hagi incorregut l’Administració.
Article 104. Facultats de la recaptació
Per al cobrament del deute tributari, els agents de l’Administració que duguin a terme funcions de recaptació poden comprovar l’existència i la situació dels béns o drets dels obligats tributaris i tenen les facultats que estableix l’article 89. L’Administració tributària pot adoptar les mesures cautelars previstes en l’àmbit de la inspecció a l’article 95 per a l’assegurament i l’efectivitat del cobrament.
Quan l’obligat tributari sigui requerit de pagament del deute tributari per l’Administració tributària, haurà de posar en coneixement d’aquesta, quan ho requereixi, una relació de béns i drets integrants del seu patrimoni en una quantia suficient per cobrir l’import del deute tributari, d’acord amb el que preveu l’article 108. Si l’obligat tributari no donés compliment a aquest requeriment, o ho fes defectuosament, l’Administració tributària pot instar a tercers perquè col·laborin en la identificació d’actius del deutor, i també perquè facilitin l’embargament.
Els agents de l’Administració que realitzin funcions de recaptació poden dur a terme les seves actuacions dins o fora de les seves oficines, i són considerats agents de l’autoritat.
Secció segona. Procediment de constrenyiment
Article 105. Naturalesa del procediment de constrenyiment
El procediment de constrenyiment és exclusivament administratiu i no és acumulable a altres processos d’execució judicial ni a altres procediments administratius. L’inici d’aquests altres procediments no suspèn el procediment de constrenyiment, excepte si s’estableix expressament per llei.
El procediment de constrenyiment s’inicia i s’impulsa d’ofici, sense perjudici del dret de suspensió que empara l’obligat tributari en els supòsits previstos legalment.
Article 106. Suspensió del procediment de constrenyiment
El procediment de constrenyiment se suspèn d’ofici i de forma automàtica quan es provi que s’ha produït un error material, aritmètic o de fet en la determinació del deute, o bé quan el deute hagi estat ingressat, condonat, compensat, ajornat, fraccionat, suspès o hagi prescrit el dret a exigir-ne el pagament.
El procediment de constrenyiment se suspèn quan se sol·liciti la compensació amb un dret de cobrament a favor de l’obligat tributari, fins que es resolgui l’expedient de compensació.
El procediment de constrenyiment se suspèn quan se sol·liciti l’ajornament o el fraccionament i es compleixin els requisits que es fixin reglamentàriament per a la presentació de garanties. Si no s’aporten garanties o bé no cobreixen la integritat del deute, el procediment de constrenyiment continua el seu curs.
El procediment de constrenyiment se suspèn quan es presenti un recurs i es compleixin els requisits que es determinin reglamentàriament per a la prestació de les garanties adients.
L’execució derivada del procediment de constrenyiment se suspèn quan un interessat interposi una terceria de domini o de millor dret. Si no hi ha altres béns o drets del deutor que siguin embargables o aquests no cobreixen la integritat del deute tributari, el procediment es manté en suspens fins que es resolgui sobre la titularitat d’aquests béns o drets. Si el deutor disposa d’altres béns o drets suficients, el procediment continua en relació amb aquests béns o drets.
Article 107. Desenvolupament del procediment de constrenyiment
El procediment s’inicia mitjançant la notificació d’una provisió de constrenyiment a l’obligat tributari en què l’Administració tributària identifica el deute pendent, liquida els recàrrecs que corresponguin i l’insta a efectuar-ne el pagament.
Aquesta notificació té caràcter executiu, és títol suficient per iniciar el procediment de constrenyiment i té la mateixa força executiva que una sentència judicial per procedir contra els béns i drets executats. Només hi són oposables els motius següents:
Extinció total del deute o prescripció del dret a exigir-ne el pagament.
Sol·licitud d’ajornament, fraccionament o compensació en període voluntari i d’altres causes de suspensió del procediment de recaptació.
Falta de notificació de la liquidació.
Anul·lació de la liquidació.
Error o omissió en el contingut de la provisió de constrenyiment, que impedeixi la identificació del deutor o del deute contret.
Si l’obligat tributari no s’oposa al constrenyiment i no efectua el pagament, l’Administració tributària li embarga els béns o drets que corresponguin.
Article 108. Determinació dels béns i drets que s’embarguen i execució de garanties
Són objecte de l’embargament el deute no ingressat, els interessos meritats fins a l’ingrés efectiu, els recàrrecs en període executiu i les costes del procediment de constrenyiment i embargament.
Si el deute tributari està garantit, s’executa la garantia en primer lloc, seguint el procediment reglamentari establert. Si abans de fer-se efectiu l’embargament l’Administració tributària té coneixement d’altres béns o drets, pot optar per executar aquests darrers si són suficients i es troben en un lloc preferent en l’ordre de béns i drets embargables.
En qualsevol moment, l’Administració tributària i l’obligat poden acordar l’ordre d’embargament dels béns o drets. Si no hi ha acord, s’embarguen els béns o drets tenint en compte la facilitat més gran per la seva alienació i l’onerositat menor d’aquesta per a l’obligat, i de manera subsidiària, seguint l’ordre següent:
Diners en efectiu o comptes en entitats de crèdit o dipòsit o qualsevol altre actiu financer, dipositat o no en entitats financeres.
Crèdits, efectes, valors i drets realitzables en l’acte o a curt termini.
Salaris i pensions.
Vehicles.
Béns immobles.
Interessos, rendes i fruits.
Actius utilitzats per a l’activitat econòmica.
Obres d’art, metalls preciosos, antiguitats, ornaments o béns anàlegs.
Altres béns mobles.
Crèdits, efectes, valors i drets realitzables a llarg termini.
L’embargament dels béns o drets situats al domicili personal del deutor i en la part protegida del domicili professional, la seu de direcció i la seu de l’activitat de l’obligat tributari en els termes previstos en l’article 72, només es fa efectiu en últim lloc i requereix necessàriament l’autorització escrita del deutor o un manament judicial.
No són embargables els béns considerats inembargables d’acord amb la normativa vigent aplicable.
Article 109. Procediment d’embargament
La decisió d’embargar dóna lloc a l’emissió per part de l’Administració tributària d’un acord d’embargament, que s’ha de notificar a l’obligat tributari. L’acord d’embargament ha d’identificar a la persona embargada, la relació dels deutes pels quals es realitza l’embargament, l’import que és objecte de l’embargament i la provisió de constrenyiment de la qual porta causa l’embargament.
Cada actuació d’embargament es documenta en una diligència d’embargament, que es comunica a la persona a qui s’adreça, la qual ha d’incloure la identificació de la persona embargada, l’import que és objecte de l’embargament i la descripció del bé o dret que queda embargat, amb l’excepció que regula l’apartat 1 de l’article 112.
Un cop realitzat l’embargament dels béns o drets, l’acord d’embargament es notifica i la seva execució es posa en coneixement, en el seu cas, del tercer titular, posseïdor o dipositari dels béns o drets, si no s’haguessin realitzat les actuacions d’embargament envers ells, així com dels copropietaris, cotitulars o posseïdors dels mateixos.
Article 110. Oposició a l’acord d’embargament
Els motius d’oposició a l’acord d’embargament poden ser:
Extinció del deute o prescripció del dret a exigir-ne el pagament.
Manca de notificació de la provisió de constrenyiment.
Manca de compliment de les normes reguladores per part de l’Administració tributària de l’embargament.
Suspensió del procediment de recaptació.
Article 111. Nomenament d’un administrador en l’embargament
Quan l’embargament es realitza sobre un establiment mercantil, industrial, sobre qualsevol dret i/o bé d’una persona jurídica o sobre qualsevol dret i/o bé de les entitats previstes en l’article 31, si l’Administració aprecia que la continuïtat de les persones que s’ocupen de la seva direcció o gestió pot perjudicar la solvència de l’obligat tributari, l’Administració tributària, prèvia audiència no vinculant de l’obligat tributari i del responsable, administrador o gestor, pot sol·licitar el nomenament d’un administrador judicial que exerceixi d’administrador o que intervingui en la direcció, administració o gestió del negoci en la forma en què reglamentàriament s’estableixi, fiscalitzant prèviament a la seva execució aquells actes que es concretin en l’acord administratiu.
Article 112. Embargament de béns o drets en entitats de crèdit o dipòsit
Quan l’Administració tributària tingui coneixement de l’existència de fons, valors, títols o qualssevol altres béns lliurats o confiats a una entitat de crèdit o dipòsit o una altra persona o entitat dipositària, pot procedir al seu embargament en la quantitat escaient.
L’Administració tributària adreça una diligència d’embargament a l’entitat o la persona dipositària, demanant que retingui la quantitat embargada i la transfereixi al compte que s’indiqui. En la diligència d’embargament s’ha d’identificar el bé o dret conegut per l’Administració tributària, però l’embargament pot ampliar-se, sense necessitat d’identificació prèvia, a la resta de béns o drets existents en la mateixa entitat.
Si de la informació facilitada per l’entitat o la persona dipositària es dedueix que els fons, valors, títols, o altres béns existents no són homogenis o que el seu valor excedeix el del deute que s’ha d’assegurar, l’Administració tributària concretarà els que han de ser embargats.
En el cas d’embargament d’actius financers il·líquids, l’entitat o la persona dipositària es limita a bloquejar-los i no els ha de realitzar fins que rebi instruccions expresses de l’Administració tributària.
L’embargament de qualsevol altre bé o dret es realitzarà segons la normativa vigent aplicable.
Quan els fons o valors es troben dipositats en comptes a nom de diversos titulars només s’embargarà la part corresponent a l’obligat tributari.
A aquest efecte, en el cas de comptes de titularitat conjunta indistinta el saldo es presumeix dividit en parts iguals, excepte que es provi una titularitat material diferent.
En el cas de què en el compte afectat per l’embargament es realitzi habitualment l’abonament del salari, de la pensió, o de retribucions anàlogues, s’hauran de respectar les limitacions a l’embargabilitat determinades per la llei. A aquests efectes es considerarà salari, pensió o retribucions anàlogues, l’import ingressat en el compte suara esmentat per aquest concepte dins del mes en què tingui lloc l’embargament o, en el seu defecte, en el mes anterior.
Article 113. Alienació dels béns embargats
Els béns o drets embargats són alienables en forma de subhasta o d’adjudicació directa, d’acord amb el que estableixi la llei i els reglaments reguladors.
L’import obtingut que excedeixi el deute, els interessos, els recàrrecs i les costes que corresponguin del procediment, és lliurat al deutor. En aquest cas, es meriten interessos a favor del deutor a partir del moment que acabi el procediment de subhasta.
L’Administració tributària no pot procedir a l’alienació dels béns o drets embargats fins que l’acte de liquidació del deute tributari executat esdevingui ferm, excepte en els supòsits següents:
Casos de força major.
Béns peribles.
Béns amb risc de pèrdua imminent de valor.
Quan l’obligat tributari sol·liciti expressament la seva alienació.
El procediment de constrenyiment també pot concloure amb l’adjudicació de béns a l’Administració tributària en el cas de béns mobles o immobles o drets realitzables o d’interès artístic, històric o cultural, i que no s’hagin pogut alienar en segona subhasta.
En qualsevol moment anterior a l’adjudicació de béns, l’obligat tributari pot evitar l’embargament o deixar-lo sense efecte si consigna el deute, els interessos, els recàrrecs i les costes que corresponguin del procediment.
Una vegada cobert el deute, els interessos, els recàrrecs i les costes que corresponguin del procediment, l’Administració ha d’aixecar l’embargament sobre els béns i drets no alienats i acordar-ne el lliurament a la persona embargada. També han de quedar a la disposició d’aquesta persona els béns i drets que no s’hagin adjudicat.
Article 114. Acabament del procediment de constrenyiment
El procediment de constrenyiment s’acaba:
Si concorre el pagament de la quantitat total deguda.
Amb la decisió que declari el crèdit totalment o parcialment incobrable.
Amb la decisió que acrediti que ha quedat extingit el deute per qualsevol altra causa.
No obstant l’establert en la lletra b) de l’apartat anterior, en aplicació de l’establert en el segon paràgraf de l’apartat 2 de l’article 71, quan s’hagi declarat el crèdit incobrable, el procediment de constrenyiment es pot continuar si l’Administració tributària té coneixement de la solvència de l’obligat tributari i rehabilita el crèdit, sempre que no hagi prescrit el dret de cobrament.
Secció tercera. Procediment contra responsables i successors
Article 115. Declaració de responsabilitat
La responsabilitat només pot ser declarada en els casos previstos per aquesta Llei.
La responsabilitat pot ser declarada en qualsevol moment posterior a la pràctica de la liquidació o la presentació de l’autoliquidació.
S’atorga als responsables tràmit d’audiència prèvia, en què poden presentar les al·legacions i els documents que es considerin oportuns.
L’acte de declaració de responsabilitat és notificat als responsables, amb els requisits que s’indiquin reglamentàriament.
L’acte de declaració de responsabilitat és susceptible de recurs. Així mateix, la persona declarada responsable pot interposar recurs contra les liquidacions que hagin originat la declaració de responsabilitat. La resolució d’aquest recurs no pot alterar la situació jurídica d’altres obligats pel que fa a les liquidacions que siguin fermes.
Article 116. Procediment de derivació de responsabilitat
Per poder derivar la responsabilitat cal que concorrin els requisits següents:
En el cas de la responsabilitat solidària, cal que s’hagi declarat i notificat el deute als deutors solidaris en els que l’Administració derivi la responsabilitat.
En el cas de la responsabilitat subsidiària, cal que el deutor, o el responsable solidari, hagi estat declarat fallit o insolvent. En aquest supòsit, també es declara i notifica el deute al responsable subsidiari.
Els requisits i terminis d’aquests procediments s’estableixen reglamentàriament.
Article 117. Procediment de recaptació davant els successors
Els deutes tributaris del finat són transmesos als successors a títol universal o als successors a títol particular en relació amb els impostos vinculats als béns o drets que hagin percebut. Mentre l’herència continuï jacent, l’Administració tributària pot continuar el procediment de recaptació contra la massa hereditària.
Un cop dissolta i liquidada una societat o entitat, el procediment de recaptació continua amb els socis, partícips o cotitulars.
Els requisits i els terminis d’aquests procediments s’estableixen reglamentàriament.
Títol IV. Potestat sancionadora
Capítol primer. Dels principis de la potestat sancionadora
Secció primera. Principis rectors de la potestat sancionadora
Article 118. Potestat sancionadora de l’Administració
La potestat sancionadora en matèria tributària s’exerceix d’acord amb principis reguladors d’aquest àmbit en matèria administrativa.
En particular, hi són aplicables els principis de legalitat, tipicitat, no-concurrència, responsabilitat i proporcionalitat, especialment quan concorri dol o culpa. El principi d’irretroactivitat s’ha d’aplicar amb caràcter general, tenint en consideració el que disposa l’article 9.
Article 119. Principi de presumpció de bona fe de l’obligat tributari
L’actuació dels obligats tributaris es presumeix realitzada de bona fe.
Correspon a l’Administració provar que concorren les circumstàncies que determinen la culpabilitat de l’infractor en la comissió de les infraccions tributàries i també el seu grau.
Article 120. Principi de responsabilitat en les infraccions tributàries
Les accions o les omissions tipificades a les lleis no donen lloc a responsabilitat per infracció tributària en els casos següents:
Si són realitzades per qui no tingui capacitat d’obrar en l’ordenament tributari.
Si concorre error invencible o força major.
Si deriven d’una decisió col·lectiva, per als qui han salvat el seu vot o no han assistit a la sessió corresponent.
Quan siguin imputables a una deficiència dels programes informàtics facilitats per l’Administració per al compliment de les obligacions tributàries.
Quan s’hagi posat la diligència necessària en el compliment de les obligacions tributàries. Entre altres casos, s’entén que s’ha posat la diligència necessària quan l’obligat hagi actuat emparant-se en una interpretació raonable de la norma o quan l’obligat tributari ajusti la seva actuació als criteris manifestats per l’Administració en la contestació a una consulta formulada per ell mateix o per un obligat tributari, i en aquest darrer cas, sempre que els supòsits de fet siguin assimilables, que hi siguin aplicables els criteris esmentats i que aquests criteris no hagin estat modificats.
Els obligats tributaris que voluntàriament regularitzin la seva situació tributària o esmenin les declaracions, autoliquidacions, comunicacions de dades o sol·licituds presentades amb anterioritat de forma incorrecta, no incorren en responsabilitat per les infraccions tributàries comeses en ocasió de la presentació d’aquelles, sense perjudici del que preveu l’article 24 i de les possibles infraccions que es puguin cometre a conseqüència de la presentació tardana o incorrecta de les noves declaracions, autoliquidacions, comunicacions de dades o sol·licituds. El que preveu aquest apartat no s’aplica quan, prèviament a la regularització, l’Administració tributària els hagi comunicat l’inici d’actuacions de comprovació o d’investigació; en aquests casos, la regularització no eximeix de responsabilitat pels fets anteriors.
Article 121. Principi de no-concurrència de les sancions tributàries
La mateixa acció o omissió que s’hagi d’aplicar com a circumstància que determini la qualificació d’una infracció com a greu o molt greu no pot ser sancionada com a infracció independent.
Les sancions derivades de la comissió d’infraccions tributàries són compatibles amb l’exigència de l’interès moratori i dels recàrrecs del període executiu.
Secció segona. Naturalesa de la responsabilitat tributària
Article 122. Subjectes de les infraccions tributàries
Són subjectes infractors les persones físiques o jurídiques i les entitats que realitzin les accions o les omissions doloses o culposes tipificades com a infraccions tributàries, i singularment:
Els obligats tributaris especificats a l’article 31.
Els representants legals dels obligats tributaris que no tenen capacitat d’obrar.
La concurrència de diversos subjectes infractors en la realització d’una mateixa infracció tributària determina que estiguin obligats solidàriament al pagament de la sanció davant l’Administració.
Article 123. Extinció de la responsabilitat de les infraccions tributàries
La responsabilitat derivada de les infraccions s’extingeix per les causes següents:
Per la defunció del subjecte infractor.
Per prescripció del dret d’imposar sancions conforme a l’article 54.
Pel transcurs dels terminis als que es refereixen els apartats 1 i 6 de l’article 135.
Article 124. Extinció de les sancions tributàries
Les sancions tributàries s’extingeixen per les causes següents:
Pagament, compensació o compliment de la sanció.
Defunció dels obligats a pagar-les.
Prescripció del dret a exigir-ne el pagament conforme a l’article 54 i següents.
Condonació, segons es determina en l’article 58.
Capítol segon. Concepte i modalitats d’infraccions i sancions tributàries
Article 125. Concepte i modalitats d’infracció tributària
Són infraccions tributàries les accions o les omissions doloses o culposes tipificades i sancionades com a infraccions per les lleis. Igualment es considera infracció tributària la falta de fonament d’una denúncia pública en els termes de l’apartat 5 de l’article 73.
La falta de fonament d’una denúncia pública es sancionarà amb una multa fixa de 10.000 euros.
Les infraccions tributàries es classifiquen en simples i de defraudació.
Pel que fa a les infraccions en matèria duanera es regulen segons la normativa vigent en matèria duanera.
Article 126. Modalitats de sanció tributària
Les infraccions tributàries es sancionaran mitjançant la imposició de sancions pecuniàries i de sancions no pecuniàries de caràcter accessori, quan procedeixi.
Les sancions pecuniàries podran consistir en una multa fixa o proporcional. Constitueix la base de la sanció:
En les multes proporcionals, la base de la sanció és la quantia no ingressada en l’autoliquidació; l’import de la devolució obtinguda indegudament o la diferencia entre la quantia que resulti de l’adequada liquidació del tribut i la quantia objecte de la liquidació com a conseqüència d’una liquidació incorrecta.
En el cas de l’acreditació improcedent de partides que s’han de deduir de la base imposable, la base de la sanció es determina aplicant sobre la partida que s’ha de deduir, el tipus impositiu que correspongui a l’exercici en què es va acreditar improcedentment.
En el cas de l’acreditació improcedent de partides que s’han de deduir en la quota o de crèdits tributaris aparents, la base de la sanció coincideix amb l’import que es va acreditar improcedentment.
Les sancions imposades d’acord amb les lletres b) i c) són deduïbles en la part proporcional de les que puguin ser procedents per les infraccions comeses ulteriorment pel mateix subjecte infractor com a conseqüència de la compensació o deducció, sense que l’import que s’ha de deduir pugui excedir la sanció corresponent a aquestes infraccions.
Les sancions no pecuniàries adoptaran la modalitat de prohibició, durant un termini màxim de tres anys, de formalitzar contractes amb l’Administració pública, o d’inhabilitació, durant un termini màxim de tres anys, per rebre subvencions de l’Administració pública.
Cada modalitat de sanció tributària és compatible amb les restants.
Les lleis particulars de cada tribut poden determinar, d’acord amb l’especificació de l’apartat anterior, la sanció o les sancions corresponents a cada supòsit específic d’infracció.
Article 127. Infraccions simples
Són infraccions simples l’incompliment d’obligacions o de deures tributaris exigits a qualsevol persona, tant si és obligat tributari com si no ho és, per la gestió dels tributs i quan no constitueixin defraudació.
Es consideren infraccions simples, entre les altres que pugui establir la legislació aplicable, les següents:
La falta de presentació de declaracions o autoliquidacions o la presentació de declaracions o autoliquidacions falses, incompletes o inexactes sense transcendència en la liquidació.
L’incompliment de requeriments d’informació o de documentació que faci l’Administració.
L’incompliment del deure de subministrar a l’Administració tributària dades, informes o antecedents amb transcendència tributària.
L’incompliment de les obligacions de caràcter comptable, registral i censal.
L’incompliment de les obligacions de facturació o de documentació, llevat que produeixin defraudació o hi condueixin.
L’incompliment de l’obligació d’utilitzar i de comunicar el número de registre tributari (NRT).
La resistència, negativa o obstrucció a les actuacions de l’Administració tributària, en fase de gestió, d’inspecció o de recaptació, o en qualsevol altre procediment tributari.
L’incompliment de l’obligació de posar en coneixement de l’Administració tributària el canvi de domicili de l’obligat tributari conforme a l’article 39.
Les lleis particulars de cada tribut i les disposicions legals en matèria fiscal poden regular, d’acord amb els apartats anteriors, els supòsits específics d’infracció.
Article 128. Quantificació de les sancions en els supòsits d’infraccions simples
Les infraccions simples poden ser sancionades mitjançant una multa fixa d’un import entre 150 euros i 3.000 euros, llevat que la normativa de cada tribut estableixi una altra cosa.
Les sancions per les infraccions simples són les següents:
Per la falta de presentació de declaracions o autoliquidacions sense transcendència en la liquidació, la sanció és de 250 euros per declaració o autoliquidació.
Per la presentació de declaracions o autoliquidacions falses, incompletes o inexactes sense transcendència en la liquidació, la sanció és de 200 euros.
Per l’incompliment de requeriments d’informació o de documentació, la sanció és de multa fixa de 150 euros pel primer incompliment i de 600 euros pels successius.
Per l’incompliment del deure de subministrar dades, informes o antecedents amb transcendència tributària, la sanció es de 1.000 euros pel primer incompliment i de 3.000 euros pels successius.
Per l’incompliment de les obligacions de caràcter comptable, registral i censal, llevat que produeixin o condueixin a defraudació, les sancions són les següents:
- La inexactitud o l’omissió d’operacions en la comptabilitat o en els llibres i registres exigits per les normes tributàries, se sanciona amb una multa pecuniària proporcional del 2% dels càrrecs, abonaments o anotacions omesos, inexactes, falsejats o recollits en comptes amb significat diferent del que els correspongui, amb un mínim de 150 euros i un màxim de 3.000 euros.
- La manca de gestió o de conservació de la comptabilitat, els llibres i els registres exigits per les normes tributàries, els programes i els arxius informàtics que els serveixin de suport i els sistemes de codificació utilitzats se sancionen amb una multa pecuniària proporcional del 2% de la xifra de negocis del subjecte infractor en l’exercici a què es refereix la infracció, amb un import mínim de 600 euros.
- La gestió de comptabilitats diferents referides a una mateixa activitat i exercici econòmic que dificulti el coneixement de la vertadera situació de l’obligat tributari se sanciona amb una multa pecuniària fixa de 1.500 euros per cada un dels exercicis econòmics a què afecti la dita gestió.
- El retard en més de quatre mesos en la gestió de la comptabilitat o dels llibres i registres se sanciona amb multa fixa de 600 euros.
L’incompliment de les obligacions de facturació o de documentació, llevat que produeixin defraudació o hi condueixin, se sanciona amb multa fixa del 2% de l’import del conjunt de les operacions que hagin originat la infracció.
Quan no sigui possible conèixer l’import de les operacions a què es refereix la infracció, la sanció és de 200 euros per cada operació respecte de la qual no s’hagi emès o conservat la factura o el document corresponent. Si les factures s’han emès però de forma incorrecta, la sanció és de 100 euros.
L’incompliment de l’obligació d’utilitzar i de comunicar el número de registre tributari (NRT), se sanciona amb multa fixa de 1.500 euros.
Quan la resistència, l’obstrucció, l’excusa o la negativa a l’actuació de l’Administració tributària consisteixi a desatendre en el termini concedit requeriments diferents dels que preveu la lletra següent dins del mateix procediment, la sanció consisteix en una multa pecuniària fixa de:
- 150 euros, si s’ha incomplert per primera vegada un requeriment.
- 300 euros, si s’ha incomplert per segona vegada el requeriment.
- 600 euros, si s’ha incomplert per tercera vegada el requeriment, així com 600 euros per cada vegada successiva d’incompliment del requeriment a partir de la tercera.
Quan la resistència, l’obstrucció, l’excusa o la negativa a l’actuació de l’Administració tributària es refereix a l’aportació o a l’examen de documents, llibres, fitxers, factures, justificants i assentaments de comptabilitat principal o auxiliar, programes, sistemes operatius i de control o consisteixi en l’incompliment per persones o entitats que realitzin activitats econòmiques del deure de comparèixer, de facilitar l’entrada o la permanència en finques i locals o el reconeixement d’elements o instal·lacions, o del deure d’aportar dades, informes o antecedents amb transcendència tributària, la sanció consisteix en:
- 300 euros, si no es compareix o no es facilita l’actuació administrativa o la informació exigida en el termini atorgat en el primer requeriment notificat a aquest efecte.
- 1.000 euros, si no es compareix o no es facilita l’actuació administrativa o la informació exigida en el termini atorgat en el segon requeriment notificat a aquest efecte.
- 3.000 euros, quan no s’hagi comparegut o no s’hagi facilitat l’actuació administrativa o la informació exigida en el termini atorgat en el tercer requeriment notificat a aquest efecte, així com 3.000 euros per cada vegada successiva d’incompliment del requeriment a partir de la tercera.
L’incompliment de l’obligació de posar en coneixement de l’Administració tributària el canvi de domicili de l’obligat tributari, se sanciona amb una multa fixa de 150 euros.
Article 129. Infraccions de defraudació
Són infraccions de defraudació les accions o omissions doloses o culposes, amb qualsevol grau de negligència, que comportin un perjudici econòmic per l’Administració tributària, bé en relació als deutes tributaris propis o com a conseqüència de l’exercici dels deures de pagament per compte de tercers o en els compliment dels deures de repercussió. També tindran la consideració d’infraccions de defraudació aquells perjudicis econòmics que es poguessin derivar del gaudi indegut de beneficis fiscals, sigui quina sigui l’accepció que adoptin, així com la improcedent acreditació de partides positives o negatives en base o en quota. I en general, tota acció o omissió contrària a l’ordenament que comporti un perjudici econòmic indegut a l’Administració tributària.
Constitueixen infraccions de defraudació les infraccions següents:
Deixar d’ingressar, totalment o parcialment, els deutes tributaris, les retencions o els ingressos a compte, per no haver presentat declaracions o autoliquidacions quan ho estableixin les normes de cada tribut, i també, quan després del requeriment oportú, l’obligat tributari no presenti les declaracions o les autoliquidacions.
Deixar d’ingressar, totalment o parcialment, els deutes tributaris, les retencions o els ingressos a compte, perquè en les declaracions o autoliquidacions presentades s’ometin dades, elements, quantitats o signes, índexs o mòduls necessaris per determinar les bases i les quotes de tributació.
Gaudir indegudament de beneficis fiscals, exempcions, desgravacions o devolucions, o bé obtenir-ne.
Acreditar improcedentment partides positives o negatives i crèdits de l’impost, per deduir o compensar en la base o en la quota.
Les lleis particulars de cada tribut i les disposicions legals en matèria fiscal poden regular, d’acord amb els apartats anteriors, els supòsits específics d’infracció.
Article 130. Qualificació de les infraccions de defraudació
Les infraccions tributàries de defraudació es qualifiquen en lleus, greus i molt greus depenent de la concurrència de les circumstàncies següents en la conducta del subjecte infractor:
La comissió repetida d’infraccions tributàries. S’entén produïda aquesta circumstància quan el subjecte infractor ha estat sancionat per una infracció de defraudació de la mateixa naturalesa, en virtut de resolució ferma en via administrativa dins els tres anys anteriors a la comissió de la infracció.
Es consideren infraccions de defraudació de la mateixa naturalesa les previstes en un mateix article i apartat de la present Llei o de la llei especial que reguli altres tipus d’infracció de defraudació.
La utilització de mitjans fraudulents en la comissió de la infracció de defraudació o la comissió de la infracció a través de persona interposada.
A aquests efectes, es poden considerar mitjans fraudulents, entre altres, els següents:
- L’administració incorrecta dels llibres de comptabilitat o dels llibres o registres establerts per la normativa tributària, mitjançant falsedat d’assentaments, de registres o d’imports, l’omissió d’operacions realitzades o la comptabilització en comptes incorrectes de forma que se n’alteri la consideració fiscal. L’apreciació d’aquesta circumstància requereix que la incidència de l’administració incorrecta dels llibres o registres sigui d’un percentatge superior al 50% de l’import de la base de la sanció.
- L’ús de factures, de justificants o d’altres documents falsos o falsejats, sempre que la incidència dels documents o suports falsos o falsejats sigui d’un percentatge superior al 10% de la sanció.
- L’incompliment absolut de l’obligació de l’administració de la comptabilitat o dels llibres o registres establerts per la normativa tributària i comptable.
- L’administració de comptabilitats diferents que, referides a una mateixa activitat i a un mateix exercici econòmic, no permetin conèixer la veritable situació de la persona jurídica.
- La utilització de persones o entitats interposades quan el subjecte infractor, amb la finalitat d’ocultar la seva identitat, hagi fet figurar a nom d’un tercer, amb el seu consentiment o sense, la titularitat dels béns o drets, l’obtenció de les rendes o guanys patrimonials o la realització d’operacions amb transcendència tributària de les quals es deriva l’obligació tributària l’incompliment de la qual constitueix la infracció que se sanciona.
Ocultació de dades. S’entén que hi ha ocultació de dades a l’Administració tributària quan no es presenten declaracions o es presenten declaracions en què s’inclouen fets o operacions inexistents o imports falsos, o en què s’ometen totalment operacions, ingressos, rendes, productes, béns o qualsevol altra dada que incideixi en la determinació del deute tributari, quan com a resultat d’aquesta ocultació es produeix una defraudació determinada en una quota superior a 3.000 euros.
Quan concorren les circumstàncies descrites a les lletres a) i c) de l’apartat anterior, la infracció es qualifica de greu. Quan es donen les circumstàncies descrites a la lletra b) de l’apartat anterior, la infracció es qualifica de molt greu, tret que la incidència de les circumstàncies descrites en els dos primers supòsits sigui d’un percentatge inferior al que s’hi indica, cas en què es considera greu.
Quan la base de la sanció sigui inferior a 2.000 euros, la infracció es qualifica de lleu, llevat que es donin les circumstàncies descrites en la lletra b) de l’apartat 1 d’aquest article.
Article 131. Quantificació de les sancions en els supòsits d’infraccions de defraudació
Les infraccions de defraudació poden ser sancionades mitjançant una multa proporcional a la quota defraudada d’un import entre el 50% i el 150%, llevat que la normativa pròpia de cada tribut estableixi una altra cosa, però sempre respectant el límit màxim del 150%.
La sanció per infracció de defraudació lleu és del 50% de la quota defraudada; la greu, del 100%, i la molt greu, del 150%.
Article 132. Reducció de les sancions
La quantia de les sancions pecuniàries imposades es redueix en un 30% en els supòsits de conformitat amb la liquidació efectuada per l’òrgan competent i amb el pagament voluntari de la pròpia liquidació.
L’import de la reducció practicada d’acord amb aquest punt s’exigeix amb l’únic requisit de la notificació a la persona o entitat interessada, quan s’hagi impugnat l’acte administratiu de regularització.
L’import de la sanció que s’ha d’ingressar per la comissió de qualsevol infracció, un cop aplicada, si escau, la reducció per conformitat a què es refereix el paràgraf anterior, es redueix en el 25% si es realitza l’ingrés total de la sanció dins del període voluntari establert per la present Llei i no s’impugna la liquidació ni la sanció.
L’import de la reducció practicada d’acord amb aquest apartat s’exigeix amb l’únic requisit de la notificació a la persona o entitat interessada, quan s’hagi interposat recurs en el termini previst contra la liquidació o la sanció.
Capítol tercer. Òrgans competents per imposar sancions
Article 133. Òrgans competents per imposar sancions
L’establiment i la imposició de les sancions tributàries correspon:
Per a les infraccions simples i les infraccions de defraudació lleus, al director del departament competent en matèria tributària.
Per a les infraccions de defraudació greus, al ministre encarregat de les finances.
Per a les infraccions de defraudació molt greus i les corresponents a les denúncies infundades, al Govern.
Capítol quart. Del procediment sancionador
Article 134. Regulació de l’expedient sancionador en matèria tributària
La imposició de sancions requereix l’obertura i instrucció prèvia d’un expedient sancionador, que es regeix per les normes següents:
Per les normes establertes en aquest títol i en els reglaments que el despleguin.
Subsidiàriament, pel Codi de l’Administració i les altres normes que regulen el procediment sancionador en matèria administrativa.
Article 135. Procediment sancionador
El procediment sancionador en matèria tributària s’inicia sempre d’ofici, mitjançant la notificació de l’acord de l’òrgan competent. Els procediments sancionadors que s’incoïn com a conseqüència de procediments de gestió o d’inspecció no podran iniciar-se respecte de la persona o entitat que hagués estat objecte del procediment una vegada transcorregut el termini de tres mesos des que s’hagués notificat o s’entengués notificada la corresponent liquidació o resolució.
Abans d’imposar una sanció, s’ha de notificar a la persona o entitat interessada la proposta de resolució en la qual han de constar l’exposició dels fets imputats, la referència dels preceptes legals infringits i la proposta de sanció que correspon imposar. La proposta de sanció ha d’incloure una justificació del caràcter procedent de la sanció i ha de fer constar la concurrència de culpabilitat especificant-ne i justificant-ne el grau.
La persona o entitat interessada disposa d’un termini de vint-i-un dies hàbils per al·legar tot allò que consideri oportú per a la seva defensa.
Transcorregut el període d’al·legacions, l’òrgan competent dicta la resolució que correspongui:
Quan la persona o entitat interessada presti la seva conformitat a la proposta de resolució, s’entén dictada i notificada la resolució per l’òrgan competent, d’acord amb la dita proposta, en el termini d’un mes a comptar de la data en què la conformitat s’ha manifestat, sense necessitat de nova notificació expressa a aquest efecte.
La resolució expressa del procediment sancionador en matèria tributària conté la fixació dels fets, la valoració de les proves practicades, la concurrència de culpa o dol, la determinació de la infracció comesa, la identificació de la persona o de l’entitat infractora i la quantificació de la sanció que s’imposa, amb indicació dels criteris aplicats per graduar-la i de la reducció que sigui procedent d’acord amb l’article 132.
El procediment sancionador en matèria tributària ha de concloure en el termini de sis mesos comptat des de la notificació de la comunicació d’inici del procediment. S’entén que el procediment conclou en la data en què es considera notificat l’acte administratiu de la resolució.
El venciment del termini establert a l’apartat anterior sense que s’hagi notificat la resolució expressa produeix la caducitat del procediment. La declaració de caducitat es pot dictar d’ofici o a instància de la persona o entitat interessada i provoca l’arxiu definitiu de les actuacions. La caducitat impedeix la iniciació d’un nou procediment sancionador per la mateixa infracció tributària.
Contra la resolució que imposa la sanció es pot recórrer en els termes establerts a l’article 141. Si l’obligat tributari també impugna el deute tributari, s’acumulen ambdós recursos en un de sol, que correspon resoldre a l’òrgan que coneix de la impugnació contra el deute.
Títol V. Vies d’impugnació
Capítol primer. Dels principis rectors
Article 136. Els procediments de revisió
Els actes d’aplicació dels tributs i d’imposició de sancions tributàries poden ser objecte d’impugnació o de revisió mitjançant:
El recurs administratiu.
Altres procediments especials de revisió.
Un cop esdevinguin ferms, no són revisables per la via administrativa els actes d’aplicació dels tributs i d’imposició de sancions tributàries, excepte en el cas de rectificació d’errors, en els supòsits i pel procediment establert en el capítol quart d’aquest títol.
Quan hagin estat confirmats per sentència judicial ferma, no poden ser revisables en cap cas els actes d’aplicació dels tributs i d’imposició de sancions.
Article 137. Requisits
Les regles i normes sobre capacitat, legitimació, prova i notificacions són les regulades per aquesta Llei.
Els actes de revisió i de resolució de recursos han d’estar degudament motivats i han de contenir una referència succinta dels fets i els fonaments de dret. També ha d’estar motivat qualsevol acte dictat durant la tramitació de l’expedient.
La resolució del recurs d’alçada i dels procediments especials posa fi a la via administrativa.
La determinació de la quantia als efectes del procediment, així com les regles d’acumulació de procediments i altres requisits són els establerts reglamentàriament.
Capítol segon. Comissió Tècnica Tributària
Article 138. Composició
La Comissió Tècnica Tributària es compon dels següents membres:
El ministre encarregat de les finances, que pot delegar les seves funcions en la persona que consideri adient.
El director del departament competent en matèria tributària.
El cap del gabinet jurídic del Govern.
El director adjunt competent en matèria d’inspecció tributària.
El Govern nomena i cessa els membres de la Comissió Tècnica Tributària. Els nomenaments i cessaments han d’aparèixer publicats al Butlletí Oficial del Principat d’Andorra.
Article 139. Funcionament
La Comissió Tècnica Tributària està presidida pel ministre encarregat de les finances.
La Comissió Tècnica Tributària designa al secretari entre els seus membres.
La Comissió Tècnica Tributària es reuneix sempre que sigui necessari prèvia convocatòria del president. La Comissió Tècnica Tributària es reunirà amb periodicitat mensual, podent-ho fer de forma bimensual en casos excepcionals en funció de la càrrega de casos a tractar.
El quòrum necessari per mantenir la reunió i adoptar vàlidament les resolucions és de tres membres, entre els quals cal la presència obligatòria del president o de la persona delegada per ell.
Els acords s’adopten per majoria simple. En cas d’empat, el president té vot de qualitat.
Els obligats tributaris, així com els seus representants, podran assistir a les reunions de la Comissió Tècnica Tributària on es tractin els recursos administratius presentats pels mateixos.
El reglament de funcionament intern el proposa la Comissió i és aprovat pel Govern. El reglament ha de fixar, entre altres, el règim d’incompatibilitats i la confidencialitat dels assumptes tractats.
Article 140. Competències
La Comissió Tècnica Tributària té les competències següents:
Resoldre tots els recursos administratius que s’interposin contra els actes dictats per l’Administració tributària en relació amb l’aplicació dels tributs i la imposició de sancions tributàries.
Elaborar informes en relació a qüestions que li puguin ésser plantejades pel Govern.
Capítol tercer. Del recurs en via administrativa
Article 141. Del recurs en via administrativa
Els actes d’aplicació dels tributs i d’imposició de sancions són susceptibles de recurs en via administrativa, d’acord amb la present Llei i els seus reglaments, i el Codi de l’Administració.
La interposició del recurs en via administrativa és un requisit necessari per tenir accés a la via jurisdiccional. Fins que no es resolgui el recurs, de forma expressa o per silenci, no es pot promoure el recurs jurisdiccional.
El termini per interposar el recurs és d’un mes natural des que s’entengui notificat l’acte administratiu d’aplicació dels tributs susceptible de recurs.
L’escrit d’interposició del recurs ha de contenir necessàriament les al·legacions i els elements de prova que es considerin oportuns.
El recurs sotmet al coneixement de l’òrgan competent per a la seva resolució totes les qüestions de fet i de dret dels actes administratius recorreguts, tant si estan plantejades en el recurs com si no ho estan. La interposició del recurs no pot representar un empitjorament en relació a la situació econòmica i/o jurídica inicial del recurrent.
La mera interposició d’un recurs per la via administrativa no suposa la suspensió de l’execució de l’acte impugnat.
L’execució resta suspesa automàticament per l’aportació de garantia suficient per cobrir la quota, els interessos, els recàrrecs i les sancions que siguin objecte del recurs, mitjançant:
Aval d’una entitat bancària degudament autoritzada per operar al Principat d’Andorra.
Fiança, personal i solidària, prestada per dues persones de reconeguda solvència a judici de l’Administració, sempre que l’import del deute no superi els 10.000 euros.
Les garanties que es regulin reglamentàriament.
Cal suspendre l’execució sense necessitat d’aportar garantia, quan s’evidenciï que l’acte administratiu conté un error material, de fet o aritmètic manifest.
La suspensió dels actes d’aplicació dels tributs es manté mentre duri el procediment en la via administrativa i mentre es mantingui l’eficàcia de la garantia.
El procediment d’oferiment de la garantia i de qualificació de la garantia oferta es determina reglamentàriament.
Article 142. Resolució dels recursos
L’òrgan competent per conèixer el recurs és la Comissió Tècnica Tributària.
El termini màxim per resoldre el recurs és de dos mesos comptant des de la data de presentació del recurs. L’expiració d’aquest termini sense resposta per part de l’Administració permet considerar que el recurs ha estat desestimat. Les resolucions expresses o tàcites són susceptibles de recurs davant la jurisdicció administrativa.
La resolució del recurs conté els antecedents de fet i els fonaments jurídics adequadament motivats que hagin servit per a la decisió.
Capítol quart. Dels procediments especials de revisió
Article 143. Procediments especials
Els procediments especials de revisió són:
Procediment de rectificació d’errors.
Procediment de devolució d’ingressos indeguts.
Procediment de revocació.
Article 144. Procediment de rectificació d’errors
L’Administració tributària ha de modificar d’ofici o a instància de la persona o entitat interessada els errors materials, de fet o aritmètics dels actes i les resolucions tributàries.
Només es poden rectificar actes o resolucions que no hagin prescrit.
El termini màxim per notificar la resolució del procediment és de sis mesos des que es presenta la sol·licitud per part de l’obligat tributari o des que es notifica l’inici del procediment d’ofici.
L’expiració d’aquest termini permet considerar que la sol·licitud ha estat desestimada. Les resolucions expresses o tàcites són susceptibles de recurs d’alçada.
Article 145. Procediment de devolució d’ingressos indeguts
Quan un obligat tributari ha realitzat un ingrés tributari indegut per qualsevol causa, té dret a la devolució d’ofici o a instància de part, llevat que hagi prescrit el dret a la devolució.
Així mateix, els hereus o causahavents de l’obligat tributari tenen dret a la devolució.
El procediment per al reconeixement del dret a la devolució i sobre la forma de fer-la efectiva es determina reglamentàriament.
Quan l’ingrés indegut s’ha produït per la presentació d’una autoliquidació, l’obligat tributari ha d’instar la rectificació de l’autoliquidació d’acord amb el que preveu l’article 82.
En la devolució dels ingressos indeguts es liquida l’interès moratori calculat des de la data en què es va realitzar l’ingrés indegut fins a la data en què s’ordena la devolució.
Article 146. Procediment de revocació
L’Administració tributària pot revocar els actes o les resolucions de contingut tributari, sempre que aquests actes infringeixin manifestament la llei, quan circumstàncies sobrevingudes posin de manifest el caràcter improcedent de l’acte, o quan en la tramitació del procediment s’hagi produït indefensió de l’obligat tributari.
La revocació no pot constituir, en cap cas, dispensa o exempció no permesa per les normes tributàries, ni ser contrària al principi d’igualtat, a l’interès públic o a l’ordenament jurídic.
L’acord que posa fi al procediment no pot empitjorar la situació jurídica tributària de l’obligat tributari que és part de l’acte o de la resolució que es pretén revocar, i s’ha de donar audiència als interessats.
Els procediments de revocació s’inicien i s’impulsen d’ofici.
Només es poden revocar actes o resolucions que no hagin prescrit.
La competència per dictar l’acte de resolució d’aquest procediment correspon a l’òrgan que va dictar l’acte, o al seu superior jeràrquic, amb informe preceptiu i vinculant de la Comissió Tècnica Tributària.
El termini màxim per resoldre el procediment és d’un any. L’expiració d’aquest termini sense resolució expressa suposa la caducitat del procediment. La caducitat impedeix la iniciació d’un nou procediment de revocació pel mateix acte o resolució de contingut tributari.
Capítol cinquè. Recurs davant la jurisdicció administrativa
Article 147. Recurs en via jurisdiccional
Les resolucions que posen fi a la via administrativa són susceptibles de recurs davant la jurisdicció administrativa. En tot allò no regulat expressament per aquesta Llei regeix la Llei de la jurisdicció administrativa i fiscal.
Disposició addicional primera. Remissions normatives
Totes les remissions a la Llei de bases de l’ordenament tributari, aprovada el 19 de desembre de 1996, contingudes en les Lleis particulars de cada tribut, s’entenen realitzades als articles del present text que contenen la regulació objecte de la remissió, i això sens perjudici que la nova numeració dels articles no s’hi correspongui idènticament.
La remissió a l’article 60 de la Llei de bases de l’ordenament tributari, del 19 de desembre de 1996, continguda en l’apartat 3, de l’article 14 de la Llei 10/2003, del 27 de juny, de les finances comunals, s’entén realitzada als articles 103 a 117 de la present Llei.
Disposició addicional segona. Desenvolupament reglamentari
Tots els desenvolupaments reglamentaris previstos en la present Llei, s’han de fer amb estricta atenció als principis de subordinació, desenvolupament i complementarietat amb l’establert en la mateixa.
Disposició transitòria primera. Modalitats de pagament
En relació amb el que disposa l’article 49, mentre no hi hagi conveni de col·laboració aprovat pel Govern amb entitats bancàries, es pot pagar mitjançant l’ingrés en qualsevol entitat bancària del Principat d’Andorra.
Disposició transitòria segona. Recàrrecs per pagament extemporani del deute, recàrrecs del període executiu i interès moratori
El que disposa l’article 24 s’aplica a les autoliquidacions o les declaracions fora de termini, amb requeriment previ o sense, que impliquin pagament del deute tributari i es presentin a partir de l’entrada en vigor de la Llei.
El que disposa l’article 25 s’aplica als deutes tributaris el període executiu dels quals s’iniciï a partir de l’entrada en vigor de la Llei.
El que disposa l’article 23 en matèria d’interès moratori és aplicable als procediments, escrits i sol·licituds que s’iniciïn o es presentin a partir de l’entrada en vigor d’aquesta Llei.
Disposició transitòria tercera. Procediments tributaris
Els procediments tributaris iniciats abans de la data d’entrada en vigor de la present Llei es regeixen per la normativa anterior a la data esmentada fins a la seva conclusió, llevat els casos en què l’aplicació de la present Llei sigui més favorable als interessos dels obligats tributaris.
Disposició transitòria quarta. Infraccions i sancions tributàries
La present Llei s’aplica a les infraccions tributàries comeses abans de la seva entrada en vigor si la seva aplicació resulta més favorable per al subjecte infractor i la sanció imposada no ha adquirit fermesa.
La revisió de les sancions no fermes i l’aplicació de la nova normativa correspon als òrgans administratius i jurisdiccionals que estiguin coneixent dels recursos, amb l’audiència prèvia a la persona o entitat interessada.
Els procediments sancionadors en matèria tributària iniciats abans de l’entrada en vigor de la present Llei han de concloure en els 6 mesos posteriors a l’entrada en vigor de la present Llei, sense que se’ls pugui aplicar el termini màxim de resolució establert en la present Llei. En tot cas, si s’esgotés el termini fixat de 6 mesos sense que s’haguessin resolt, la caducitat del procediment tindria els efectes que es detallen en l’apartat 6 de l’article 135.
Disposició derogatòria
Queden derogades les normes amb rang de llei o inferior que s’oposen al contingut d’aquesta Llei, i en concret la Llei de bases de l’ordenament tributari, del 19 de desembre de 1996.
Disposició final primera. Habilitació normativa
Correspon al Govern dictar totes les disposicions que siguin necessàries per al desplegament i l’aplicació d’aquesta Llei.
Disposició final segona. Desplegament normatiu d’actuacions i procediments per mitjans electrònics, informàtics i telemàtics i relatius a mitjans d’autenticació
En l’àmbit de competències de l’Administració general, el Govern pot dictar les normes corresponents de desplegament aplicables a les actuacions i els procediments tributaris que es realitzen per mitjans electrònics, informàtics o telemàtics i també les relacionades amb els mitjans d’autenticació utilitzats per l’Administració tributària.
Disposició final tercera. Articles qualificats
Tenen caràcter de llei qualificada els articles 68, 69, 72 i l’apartat 4 de l’article 108 d’aquesta Llei, que inclouen drets reservats a llei qualificada, segons l’article 40 de la Constitució del Principat d’Andorra.
Disposició final quarta. Creació d’una Agència Tributària única
S’encomana al Govern que, previ acord amb els comuns, abans de l’1 de gener de 2017, presenti un Projecte de llei de creació d’una Agència Tributària única per a totes les administracions del país.
Disposició final cinquena. Entrada en vigor
Aquesta Llei entrarà en vigor l’1 de gener del 2015.
Pel que fa als comuns, aquesta Llei entrarà en vigor l’1 de gener del 2016. Durant l’any 2015, la gestió tributària comunal es regeix per la Llei de bases de l’ordenament tributari, del 19 de desembre de 1996, i les seves modificacions.”
Cosa que es fa pública per a coneixement general.
Andorra la Vella, 21 de febrer del 2018
Antoni Martí Petit / Cap de Govern
La consulta d'aquest document no substitueix la lectura del Butlletí Oficial del Principat d'Andorra (BOPA) corresponent. No assumim cap responsabilitat per eventuals inexactituds derivades de la transcripció de l'original a aquest format.
Aquest text es publica sota les condicions de reutilització pròpies de BOPA, no sota una llicència de Legalize ni de domini públic.
BOPA
Domini públic — els textos oficials estan exclosos de la protecció del dret d'autor (art. 4.2 de la Llei sobre drets d'autor i drets veïns, 1999)
Font: Butlletí Oficial del Principat d'Andorra (BOPA) — Govern del Principat d'Andorra i Consell General (https://www.bopa.ad/). Els textos oficials estan exclosos de la protecció del dret d'autor segons l'article 4.2 de la Llei sobre drets d'autor i drets veïns (1999). Aquest repositori és un mirall no oficial; el BOPA continua sent l'única font autèntica de la legislació andorrana.