Disposició transitòria segona. Règim de les entitats asseguradores i reasseguradores que disposin d’autorització per operar obtinguda abans de l’entrada en vigor d’aquesta Llei

Disposició transitòria tercera. Expedients en tramitació

Disposició derogatòria

Disposició derogatòria única

Disposicións finals

Disposició final primera. Normativa comptable

Disposició final segona. Fons de Garantia per a la Liquidació d’Entitats Asseguradores

Disposició final tercera. Modificació de la Llei 10/2013, de l’INAF i transformació de l’Institut Nacional Andorrà de Finances en l’Institut Nacional Andorrà d’Assegurances i Finances

Disposició final quarta. Desenvolupament reglamentari

Disposició final cinquena. Entrada en vigor

Exposició de motius

El Principat d’Andorra va emprendre fa anys una actuació molt decidida amb l’objectiu d’aconseguir l’homologació plena del seu sistema financer a fi de facilitar-ne la consolidació i el desenvolupament en el nou entorn europeu i internacional del segle XXI. Fins ara, per raons comprensibles, les iniciatives més destacades s’han centrat en el sector bancari. Avui dia, la necessitat d’emprendre també la modernització del règim d’ordenació i supervisió del sector de l’assegurança i la reassegurança s’ha fet evident fins al punt de fer-se pràcticament inajornable.

La regulació fins ara vigent ha complert raonablement les funcions que se li van encomanar. No obstant això, el Principat no pot continuar gaire més temps al marge dels canvis que es produeixen en el seu entorn immediat. En particular, la Llei reguladora de l’actuació de les companyies d’assegurances, de l’11 de maig de 1989, modificada per la Llei 12/2015, del 16 de juliol, així com el règim de les potestats atribuïdes al Ministeri de Finances, han configurat un marc de regulació i supervisió del sector assegurador i reassegurador que actualment s’ha de considerar insuficient tenint en compte les noves tendències imperants en els sistemes que tradicionalment han estat els referents del nostre país.

La vocació d’Andorra en el context de la comunitat internacional exigeix que els punts de referència essencials d’aquesta tasca d’actualització del nostre marc de regulació i supervisió en l’àmbit de l’assegurança i la reassegurança siguin, en primer terme, els criteris que emanen de l’Associació Internacional d’Inspectors d’Assegurances (AIIA), i en segon terme i d’una manera molt destacada, el nou règim establert per la Unió Europea en aquest àmbit, conegut com a Solvència II, que ha vist la llum després d’un dilatat procés legislatiu desenvolupat a instàncies comunitàries. En efecte, la Directiva 2009/138/CE del Parlament Europeu i del Consell, del 25 de novembre de 2009, sobre l’assegurança de vida, l’accés a l’activitat d’assegurança i de reassegurança i el seu exercici, així com la seva àmplia normativa de desenvolupament i les regles que dicta l’Autoritat Europea d’Assegurances i Pensions de Jubilació (AEAPJ), constitueixen el marc necessari dins el qual s’ha d’encaminar l’adaptació de la indústria andorrana de l’assegurança i la reassegurança al nou entorn de regulació i supervisió. No obstant això, en no ser el Principat d’Andorra un estat membre de la Unió Europea, no poden incorporar-se peces bàsiques d’aquesta construcció jurídica com ara el dret d’establiment i la llibertat de prestació de serveis en els termes propis del dret de la Unió Europea, o el règim de llicència única o “passaport”, que ha suposat un instrument notable d’integració efectiva dels mercats.

No resulta fàcil, a més, trobar el punt d’equilibri específic de regulació, ateses les peculiaritats derivades de la dimensió limitada del sector en el nostre país i les exigències d’una disciplina tan complexa i ambiciosa fins al punt que la seva aplicació efectiva exigirà un esforç important tant als operadors empresarials privats com a les autoritats públiques. Malgrat tot això, l’adaptació a aquestes noves realitats és perfectament possible si es consideren de manera adequada criteris de proporcionalitat, i aquesta Llei d’ordenació i supervisió de l’assegurança i la reassegurança en constitueix una prova. En efecte, el nou marc jurídic traçat per aquesta Llei parteix de la premissa d’assumir amb realisme els condicionants i la trajectòria del model que hi ha actualment, i introdueix una sèrie de canvis imprescindibles amb vista a garantir la transparència i la solvència del sector. En definitiva, per mitjà d’aquesta Llei es pretén que els diversos actors que concorren en l’àmbit assegurador i reassegurador andorrà puguin fer un primer esforç substancial d’adaptació a aquest nou marc normatiu, per així facilitar el compliment posterior de compromisos que, si s’escauen, poden esdevenir més exigents.

En aquest ordre de consideracions, aquesta Llei ha hagut d’adoptar una sèrie de mesures ineludibles a l’hora d’establir aquest nou marc jurídic. La millor manera d’abordar-les és examinant-ne els continguts més significatius i prestant una consideració especial a les que resulten més innovadores respecte de la legislació preexistent.

Aquesta Llei s’estructura en sis títols.

El títol I, dividit en dos capítols, conté diverses disposicions generals. S’hi regula l’objecte d’aquesta Llei, així com els àmbits subjectiu i objectiu, a fi de proporcionar la màxima seguretat jurídica en una qüestió tan crucial. A més, s’hi delimiten de forma acurada les activitats prohibides i les excloses del seu àmbit d’aplicació. El títol s’acaba amb un precepte en què es defineixen els principals termes propis de l’ordenació i la supervisió dels sectors que ens ocupen. Se segueix, d’aquesta manera, una tècnica legislativa generalitzada en el dret comparat.

El títol II estableix els òrgans de regulació i supervisió. Aquesta part de la norma conté algunes de les novetats més significatives. En el dret comparat es troben diverses opcions acreditades a l’hora d’estructurar la responsabilitat de la supervisió del sector. Es pot fer residir la funció en un òrgan del Ministeri de Finances, crear un nou ens específicament dedicat a aquesta tasca o, també, encomanar-la a un macrosupervisor que abasti tant el sector financer com el propi de les assegurances i reassegurances. Totes ofereixen avantatges i inconvenients. La Llei fa seva l’última de les possibilitats esmentades, considerant que en cas del Principat d’Andorra la millor opció és encarregar aquesta nova funció a l’actual Institut Nacional Andorrà de Finances, que es convertiria així en l’Institut Nacional Andorrà d’Assegurances i Finances. En l’elecció d’aquest model han sigut decisius dos ordres de consideracions. D’una banda, la voluntat d’aprofitar l’experiència i la trajectòria d’una entitat que ja ha hagut de fer front a tasques importants de supervisió. I de l’altra, la necessitat d’atendre aquestes noves exigències sense assumir uns costos econòmics superiors als que pot assumir el país. La transformació de l’actual Institut Nacional Andorrà de Finances (INAF) en l’Institut Nacional Andorrà d’Assegurances i Finances exigeix una revisió, una adaptació i una harmonització prèvies o simultànies de les diverses disposicions orgàniques i procedimentals reguladores de l’INAF que no correspon fer mitjançant aquesta Llei, essencialment centrada en l’establiment del nou marc d’ordenació i supervisió de fons. És per això que s’hi utilitzen els termes genèrics “Autoritat Supervisora d’Assegurances i Reassegurances”, o “la seva Direcció i el seu Consell d’Administració”, deixant que sigui la futura Llei de reforma de l’INAF la que, dins del termini de vacatio legis, atorgui a l’INAF les funcions corresponents i en disposi el canvi de nom. En la mesura que aquest procés d’adaptació normativa i organitzativa tindrà una durada i un grau de complexitat que, a hores d’ara, són difícils de preveure, s’estableix ad cautelam un règim transitori especial que només serà aplicable en el cas que, arribada la data d’entrada en vigor de la Llei, l’adaptació esmentada no hagi conclòs. D’acord amb aquest règim transitori especial, el nou sistema d’ordenació i supervisió entrarà en qualsevol cas en funcionament però de manera provisional el Ministeri de Finances es farà càrrec de la seva gestió. Aquesta mesura pretén deixar molt clar el compromís del Principat en el compliment del calendari de l’adaptació als principis de Solvència II.

Igual que succeeix actualment en l’àmbit del sector financer, l’Institut tindrà la potestat d’obtenir informació, incloses dades personals, de qualsevol persona física o jurídica en l’exercici de les seves funcions, així com cooperar amb autoritats estrangeres en la supervisió i el control del compliment de la legislació relativa a les activitats pròpies de les entitats operatives del sistema assegurador, intercanviant informació i col·laborant en el marc d’investigacions o inspeccions, d’acord amb les prescripcions de l’article 14. És per això que es preveu la qualificació dels articles 8, 9 i 10, que incorporen les potestats de control i supervisió per part de l’Autoritat Supervisora d’Assegurances i Reassegurances i els criteris per al seu exercici; de l’article 32, que estableix els deures de comunicació a l’Autoritat Supervisora d’Assegurances i Reassegurances; i dels articles 14 i 15, relatius a la cooperació internacional de l’Autoritat Supervisora d’Assegurances i Reassegurances, en la mesura que preveuen l’obtenció i/o l’intercanvi de dades personals de qualsevol persona física o jurídica, per acomplir l’establert a l’article 40 de la Constitució del Principat d’Andorra.

La consulta d'aquest document no substitueix la lectura del Butlletí Oficial del Principat d'Andorra (BOPA) corresponent. No assumim cap responsabilitat per eventuals inexactituds derivades de la transcripció de l'original a aquest format.