Llei 21/2014, del 16 d’octubre, de bases de l’ordenament tributari

Aquesta Llei estableix les normes generals i els principis bàsics que constitueixen el règim jurídic del sistema tributari i pels quals, a manca de llei específica en contra, es regeixen els tributs i les relacions entre l’Administració tributària i els obligats tributaris.

Allò establert en aquesta Llei és aplicable a tot el territori del Principat d’Andorra i a tots els obligats tributaris, tant si són residents com si no ho són.

És tribut el recurs de les finances públiques consistent en una prestació dinerària obligatòria, establerta a càrrec dels obligats tributaris que, com a conseqüència de la realització del supòsit de fet establert a la Llei, tinguin el deure de contribuir, per tal d’atendre la realització dels principis i les finalitats que conté la Constitució.

El rendiment dels tributs es destina a finançar indistintament el conjunt de les obligacions econòmiques de les finances públiques, llevat de les contribucions especials o dels tributs als quals la llei atribueix finalitats determinades.

Són elements essencials dels tributs les determinacions del fet generador, dels obligats tributaris, de la base de tributació, dels tipus de gravamen, de la meritació, de la quota i del deute tributari.

Les multes i sancions pecuniàries administratives o penals no són tributs.

Tampoc no són tributs els preus públics o les contraprestacions en diner satisfetes per la prestació de serveis públics o la realització de funcions administratives que no són de sol·licitud o de recepció obligatòria.

Els tributs es classifiquen en impostos, taxes i contribucions especials.

El criteri de repartiment just de les càrregues tributàries en el Principat d’Andorra de tots els que contribueixen al seu sosteniment es basa en el principi de capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari basat en els principis de generalitat, igualtat i progressivitat que, en cap cas, podrà tenir abast confiscador.

L’aplicació del sistema tributari es basa en els principis de proporcionalitat, eficàcia i limitació de les despeses indirectes derivades del compliment d’obligacions formals i ha d’assegurar el respecte dels drets i les garanties dels obligats tributaris als que es refereix l’article 27.

Els tributs només poden ser establerts per llei.

Els comuns poden exigir tributs d’acord amb el que estableix la Constitució, la Llei qualificada de delimitació de competències dels comuns, la Llei 10/2003, del 27 de juny, de les finances comunals, la present Llei i altres disposicions amb rang de llei.

La competència relativa a la regulació dels elements no subjectes a reserva de llei, i també pel que fa al desplegament reglamentari de la legislació tributària fixat en la present Llei, i a les lleis reguladores dels tributs, correspon al Govern i als comuns quan aquestes lleis ho autoritzin.

A banda dels supòsits esmentats, atès que no són tributs, el Govern i els comuns poden crear i regular preus públics, amb el benentès que la potestat d’ambdues administracions s’estén als preus públics de les entitats parapúbliques i de dret públic que els siguin pròpies.

Els tributs es regeixen, per ordre de prelació normativa:

Amb caràcter supletori, també es regeixen per les disposicions generals del Codi de l’Administració, per les normes del dret administratiu i pel dret comú.

Es regulen necessàriament per llei:

La Llei del pressupost general únicament pot modificar el tipus de gravamen dels tributs, i només si ho preveu la llei pròpia del tribut de què es tracti.

Les lleis i els reglaments que continguin normes tributàries ho han d’esmentar expressament en el seu títol i en la rúbrica dels articles corresponents.

Les lleis i els reglaments que modifiquin normes tributàries han de contenir una relació completa de les normes derogades i la nova redacció de les que siguin modificades.

S’encomana al Govern per tal que, en el termini màxim de tres mesos a comptar de les modificacions normatives, publiqui al Butlletí Oficial del Principat d’Andorra, mitjançant el decret legislatiu corresponent, el text refós de les normes tributàries, incloent-hi totes les modificacions aportades. El Govern promourà la difusió i el coneixement de la normativa tributària general i comunal, vigent en cada moment.

Les normes tributàries entren en vigor d’acord amb allò que es disposi amb caràcter general per a la vigència de les normes, si en les lleis respectives de cada tribut no es disposa altrament.

Les normes tributàries no tenen efecte retroactiu. S’apliquen als tributs que no tenen període impositiu meritats a partir de la seva entrada en vigor, i a la resta de tributs a partir del principi del període impositiu que s’iniciï un cop hagin entrat en vigor.

Les normes tributàries romanen en vigor fins a la vigència que determini la llei corresponent o fins que una altra la derogui de forma expressa o tàcita.

La derogació té l’abast que es disposi expressament i s’estén a tot allò que en la llei nova, sobre la mateixa matèria, sigui incompatible amb l’anterior.

Les normes reguladores de cada tribut estableixen l’àmbit territorial del fet generador.

Són obligats tributaris els definits per aquesta Llei i la resta de l’ordenament tributari, tant si són residents al Principat d’Andorra com si són no residents.

Les normes tributàries s’interpreten segons el sentit propi de les seves paraules, en relació amb el context, l’evolució legislativa i la realitat social i econòmica del temps en què han de ser aplicades, atenent principalment el seu esperit, la seva finalitat i el principi d’equitat.

En la mesura en què no els defineixi la normativa tributària, els termes utilitzats en les seves normes s’entenen d’acord amb el seu sentit jurídic, econòmic, tècnic o usual, segons que escaigui. Així mateix, tothom pot recórrer als principis generals del dret com a mitjà d’interpretació de les normes tributàries escrites.

El fet generador o les exempcions o bonificacions no poden ser utilitzats més enllà dels seus termes estrictes, i no admeten l’analogia.

En l’àmbit de l’Administració general, la facultat de dictar disposicions interpretatives o explicatives de les lleis i de les altres normes en matèria tributària, correspon de forma exclusiva i no delegable al ministre encarregat de les finances, excepte en el que disposa l’article 65, on el ministre podrà delegar en el director de departament que correspongui.

Les disposicions interpretatives o explicatives d’abast general seran exclusivament d’obligat compliment per tots els departaments de l’Administració tributària competents en l’aplicació de les normes contingudes en la present Llei i es publiquen al Butlletí Oficial del Principat d’Andorra.

Es considera abús de la norma tributària el fet que l’obligat tributari utilitzi mitjans jurídics o econòmics que no són els naturals, habituals o propis establerts per l’ordenament jurídic per aconseguir el resultat obtingut o que es creïn realitats jurídiques artificioses o aparents que amaguin la veritable realitat jurídica buscada i, com a conseqüència d’aquest fet, s’eviti el fet generador, totalment o parcialment, o es minori o es difereixi la tributació que hauria correspost.

Els actes de l’Administració tributària en què es posi de manifest un abús, requereixen una motivació especialment referida a les circumstàncies i els fonaments de dret que justifiquin aquesta qualificació, en qualsevol cas l’obligat tributari pot provar que els mitjans jurídics o econòmics utilitzats no pretenen l’elusió de les normes tributàries o que no es tracta de la utilització artificiosa de les normes tributàries amb finalitat elusiva dels seus deures tributaris, de conformitat amb les raons econòmiques o de negoci habituals en el tràfic jurídic i econòmic ordinari; a quins efectes l’Administració tributària haurà de concedir a l’obligat tributari, amb caràcter previ a la resolució o liquidació tributària, un tràmit d’al·legacions, posant en el seu coneixement l’existència d’un abús de la norma tributària.

En les liquidacions que es dictin per corregir l’abús de la norma tributària s’exigeix el tribut que hauria correspost si s’hagués aplicat la norma que es pretenia evitar o bé s’eliminen els avantatges aconseguits. En aquests casos s’exigeixen interessos moratoris sense que procedeixi la imposició de sancions.

S’entén per relació jurídica tributària el conjunt de drets i obligacions generats per a l’aplicació dels tributs. La relació jurídica tributària pot generar obligacions principals o accessòries, materials o formals, i pot comportar la imposició de sancions tributàries en els casos d’incompliment dolós o culpós de les obligacions establertes legalment.

Són obligacions tributàries materials les de caràcter principal, les de realitzar pagaments a compte, les establertes entre particulars resultants del tribut i les accessòries. Són obligacions tributàries formals les que defineix l’article 26.

Els elements de l’obligació tributària no poden ser alterats per actes o convenis dels particulars, que no produeixen efectes envers l’Administració, sense perjudici de les seves conseqüències jurídiques privades.

El fet generador és el supòsit fixat per la llei per configurar cada tribut la realització del qual produeix el naixement de l’obligació tributària principal.

La realització del fet generador determina el naixement de la facultat de l’Administració per quantificar i exigir el deute tributari, sense perjudici de la resta de facultats relatives a la gestió del tribut, que l’ordenament atribueix a la mateixa Administració.

La llei de cada tribut, si és el cas, delimita el fet generador i pot establir supòsits de no-subjecció.

La meritació és la generació de l’obligació tributària i es produeix quan es fa efectiu el fet generador d’acord amb el que estableix la llei. La data de la meritació determina les circumstàncies rellevants per a la configuració de l’obligació tributària, tret que la llei de cada tribut disposi una altra cosa.

La llei pròpia de cada tribut pot fixar un moment diferent de la meritació del tribut per exigir la quota que s’ha d’ingressar o una part d’aquesta quota.

Són supòsits d’exempció aquells en què, malgrat que es realitzi el fet imposable, la llei de cada tribut eximeix del compliment de l’obligació tributària principal. La prova del caràcter procedent de l’exempció correspon a l’obligat tributari.

La llei particular de cada tribut pot establir, així mateix, supòsits de deducció, bonificacions o d’altres beneficis fiscals que concretin el deute tributari. La prova de l’aplicació d’aquests beneficis fiscals correspon a l’obligat tributari.

La llei de cada tribut pot regular els beneficis per als acords tributaris especials, previstos a l’article 67.

La llei particular de cada tribut pot establir supòsits de pagaments a compte de l’obligació tributària principal. Els pagaments a compte poden consistir en retencions, ingressos a compte o pagaments fraccionats.

L’obligació tributària d’efectuar pagaments a compte de l’obligació tributària principal consisteix en satisfer un import a l’Administració pel retenidor, per l’obligat a realitzar ingressos a compte o per l’obligat a realitzar pagaments fraccionats.

L’obligat tributari en tot cas pot deduir de l’obligació tributària principal l’import dels pagaments a compte suportats o satisfets, segons el que la llei pròpia de cada tribut estableixi, sense que, en cap cas, sigui responsable dels deutes tributaris de retenidors i obligats a realitzar ingressos a compte.

Aquesta obligació té caràcter autònom respecte de l’obligació tributària principal. L’Administració pot exigir el pagament a compte no realitzat al retenidor, a l’obligat a realitzar ingressos a compte o a l’obligat a realitzar pagaments fraccionats. En qualsevol cas, pot exigir els interessos moratoris i la sanció que eventualment sigui procedent per no haver complert aquesta obligació.

Són obligacions tributàries accessòries aquelles que consisteixen en prestacions pecuniàries i que són diferents de les mencionades en aquest capítol. L’exigència de les obligacions tributàries accessòries s’imposa en relació amb una altra obligació tributària.

Són obligacions accessòries, entre altres, l’obligació de satisfer els recàrrecs o els interessos moratoris. La llei particular de cada tribut pot establir obligacions accessòries addicionals.

L’interès moratori és una obligació accessòria generada pel retard en:

L’interès moratori és el que s’estableixi per cada any en la Llei del pressupost general, excepte si una altra llei disposa una altra cosa.

L’interès moratori s’exigeix, entre altres, en els casos següents:

En el cas del cobrament improcedent d’una devolució, els interessos moratoris s’exigeixen a partir de la data en què l’obligat tributari hagi obtingut la devolució esmentada.

L’interès moratori és exigible fins al moment en què l’obligat tributari regularitzi la seva situació amb l’Administració i es calcularà sobre l’import no ingressat en el seu termini o sobre l’import de la devolució cobrada indegudament. No s’exigeixen interessos moratoris a l’obligat tributari o al subjecte infractor en els casos d’incompliment per part de l’Administració dels terminis fixats per llei o qualsevol altra norma reglamentària, per causa imputable a l’Administració, durant el temps que duri aquest incompliment.

Quan sigui necessari dictar una nova liquidació en substitució d’una anterior anul·lada per resolució administrativa o judicial, s’exigirà l’interès moratori sobre l’import de la nova liquidació. En aquests casos la data d’inici i la data final del còmput de l’interès moratori seran les mateixes que les de la liquidació anul·lada.

Excepte en els casos en que es disposi el contrari en les lleis corresponents a cada un dels impostos o en aquesta mateixa Llei, l’interès moratori a que té dret l’obligat tributari començarà a comptar-se a partir de transcorreguts dos mesos des que es sol·liciti la devolució de l’ingrés corresponent.

Els recàrrecs són prestacions accessòries que han de satisfer els obligats tributaris com a conseqüència de la presentació d’autoliquidacions o declaracions fora de termini, amb requeriment previ o sense, quan impliquin el pagament del deute tributari.

Quan els obligats tributaris presenten fora de termini les declaracions o les autoliquidacions de forma voluntària sense requeriment previ, s’apliquen els recàrrecs següents, en funció del temps transcorregut entre la data d’acabament del termini per pagar el deute tributari i la data de presentació de les declaracions o autoliquidacions:

Quan els obligats tributaris presenten les declaracions o les autoliquidacions havent rebut un requeriment previ per a la seva presentació, s’aplica el recàrrec del 15% sempre que es declari o s’autoliquidi el que correspongui dintre dels terminis que s’estableixin en el requeriment.

El recàrrec esmentat es calcula sobre l’import ingressat fora de termini resultant de les autoliquidacions o sobre l’import de la liquidació derivada de les declaracions extemporànies i exclou les sancions que s’hagin pogut exigir i els interessos moratoris meritats fins a la presentació de l’autoliquidació o la declaració.

No obstant l’apartat 4 anterior, si la presentació de l’autoliquidació o la declaració s’efectua una vegada transcorreguts sis mesos des de la fi del termini establert per a la presentació o hi ha requeriment previ per part de l’Administració, s’exigeixen interessos moratoris i les sancions que s’escaiguin. En el primer cas, pel període transcorregut des de l’endemà del període de sis mesos posteriors a l’acabament del termini establert per a la presentació fins al moment en què l’autoliquidació o la declaració s’hagi presentat. Si hi ha hagut requeriment previ, els interessos moratoris es meriten pel temps transcorregut des de l’endemà de l’acabament del termini establert per a la presentació fins al moment en què l’autoliquidació o la declaració s’hagi presentat.

Quan els obligats tributaris no efectuïn l’ingrés ni presentin sol·licitud d’ajornament, fraccionament o compensació en el moment de la presentació de l’autoliquidació extemporània, la liquidació administrativa que sigui procedent per recàrrecs i interessos moratoris derivada de la presentació extemporània segons el que disposen els apartats anteriors no impedeix l’exigència dels recàrrecs i els interessos del període executiu que corresponguin sobre l’import de l’autoliquidació i dels recàrrecs i interessos derivats de la presentació extemporània.

Perquè sigui aplicable el que disposa aquest article, les autoliquidacions extemporànies han d’identificar expressament el període impositiu de liquidació al qual es refereixen i han de contenir únicament les dades relatives al període esmentat. A les quantitats ingressades fora de termini en una autoliquidació a la qual no corresponguin no se’ls aplica el règim de recàrrecs, sense perjudici de les sancions que corresponguin, si escau, a les infraccions comeses.

El pagament de les quantitats degudes en el termini de període voluntari però fet mitjançant un model o davant d’una administració incorrecta, no comporta la imposició de recàrrecs ni de sancions.

Els recàrrecs del període executiu es meriten a l’inici d’aquest període, d’acord amb l’establert en la present Llei.

El recàrrec executiu és del 2% del deute tributari i s’aplica quan se satisfà la totalitat del deute no ingressat en període voluntari abans de la notificació de la provisió de constrenyiment.

El recàrrec de constrenyiment reduït és del 10% del deute tributari i s’aplica quan se satisfà la totalitat del deute no ingressat en període voluntari i el mateix recàrrec abans de l’acabament del període de pagament a què es refereix l’apartat 4 de l’article 51.

El recàrrec de constrenyiment ordinari és del 20% del deute tributari i és aplicable quan no concorren les circumstàncies previstes als dos apartats anteriors.

El recàrrec de constrenyiment ordinari és compatible amb l’interès moratori meritat des de l’inici del període executiu. D’altra banda, el recàrrec executiu i el recàrrec de constrenyiment reduït exclouen l’interès moratori.

Tenen la naturalesa d’obligacions tributàries formals les obligacions que no tinguin caràcter pecuniari i estiguin vinculades als procediments i a l’aplicació dels tributs.

A més de les altres que pugui establir la normativa tributària, duanera o comptable, els obligats tributaris han de complir les obligacions següents:

Les disposicions reglamentàries que desenvolupin les normes tributàries poden regular les modalitats i circumstàncies en relació al compliment de les obligacions tributàries formals.

L’Administració està subjecta al compliment dels deures i les obligacions establerts en la present Llei i a la resta de l’ordenament jurídic.

Són obligacions de l’Administració, entre altres, l’obligació de fer efectives les devolucions derivades de la normativa de cada tribut, la devolució dels ingressos indeguts i també dels ingressos realitzats degudament però que hagin decaigut en virtut de qualsevol procediment tributari o judicial. En tots els casos, amb l’abonament de l’interès moratori que correspongui.

L’abast d’aquestes obligacions es determina reglamentàriament.

L’Administració tributària té dret a obtenir dades amb transcendència tributària sobre els obligats tributaris de qualsevol altra Administració andorrana, i també d’altres estats en virtut de convenis i tractats internacionals.

L’Administració tributària retorna les quantitats que siguin procedents d’acord amb la normativa de cada tribut.

Transcorregut el termini fixat per les normes reguladores de cada tribut sense que s’hagi ordenat el pagament de la devolució per causa imputable a l’Administració tributària, aquesta Administració ha d’abonar l’interès moratori regulat a l’article 23, sense necessitat que l’obligat tributari ho sol·liciti. A aquest efecte, l’interès moratori es merita des de l’acabament del termini esmentat fins a la data en què s’emeti l’ordre de pagament de la devolució. En el cas que la norma reguladora d’un tribut no fixi un termini de devolució, l’Administració tributària haurà de procedir a la mateixa en un termini no superior a dos mesos des de la data de presentació de la declaració.

L’obligat tributari té dret a la devolució dels costos de garanties que hagi assumit en els procediments administratius o judicials de caràcter tributari, d’acord amb el que preveu la lletra t) de l’article 27, sense perjudici dels casos que s’estableixin reglamentàriament. Addicionalment al reemborsament dels costos de les garanties, l’Administració tributària abonarà l’interès moratori vigent al llarg del període en què es meriti, sense necessitat de sol·licitud per part de l’obligat tributari. Aquest interès es meritarà des de la data degudament acreditada en què s’hagués incorregut en aquests costos fins a la data del corresponent abonament.

L’Administració tributària retorna als obligats tributaris, als subjectes infractors o als successors d’uns o d’altres, els ingressos que s’hagin realitzat indegudament a l’Administració tributària en ocasió del compliment de les seves obligacions tributàries o del pagament de sancions.

Amb la devolució dels ingressos indeguts l’Administració tributària abona l’interès moratori regulat a l’article 23, sense necessitat que l’obligat tributari ho sol·liciti. A aquest efecte, l’interès moratori es merita des de la data de realització de l’ingrés indegut fins a la data en què s’ordeni el pagament de la devolució.

El procediment per al reconeixement del dret a la devolució en cada supòsit d’ingrés indegut i la forma de fer-la efectiva s’estableix reglamentàriament.

A títol de deutors directes, en els casos següents:

A títol de deutors indirectes, en els casos d’incompliment dels deutors directes:

A títol de deutors tercers, altres obligats sotmesos per llei al compliment de deures de naturalesa tributària.

Les obligacions tributàries pendents en el moment de dissoldre i liquidar entitats de qualsevol naturalesa es poden transmetre d’acord amb aquesta i altres lleis als socis, partícips o cotitulars. Aquests successors queden obligats solidàriament fins al límit del valor de la quota de liquidació que els correspongui. En els casos indicats expressament en la present Llei es transmeten també les sancions.

A la mort dels obligats tributaris, les obligacions tributàries pendents del causant, tret de les sancions, es transmeten als hereus d’acord amb l’ordenament jurídic vigent.

Només per llei es pot configurar com a responsables, solidaris o subsidiaris, del deute tributari, juntament amb els deutors directes, altres persones o entitats. Els deutors directes són els definits com a tals a l’article 31.

La responsabilitat pot ser solidària o subsidiària. Si la llei no diu expressament el contrari, la responsabilitat serà sempre subsidiària.

La responsabilitat no s’estén a les sancions, llevat de les excepcions que s’estableixin legalment.

La responsabilitat exigeix en tot cas un acte administratiu previ de declaració de la responsabilitat, en els termes de l’article 115.

La responsabilitat solidària, que és exigible en cas d’incompliment de l’obligat tributari en el període voluntari, s’estén a la totalitat del deute tributari definit a l’article 47 i eventualment a les sancions quan s’estableixi legalment.

La responsabilitat subsidiària, que és exigible en cas d’incompliment de l’obligat tributari i del responsable solidari en període de constrenyiment, comprèn només la quota de tributació i eventualment a les sancions quan s’estableixi legalment.

Els responsables tenen dret al reintegrament per part del deutor directe de les quantitats satisfetes, d’acord amb la legislació civil.

Són responsables solidaris del deute tributari les persones i les entitats següents:

També són responsables solidaris del pagament del deute tributari pendent i, si és el cas, de les sancions tributàries, inclosos els recàrrecs i l’interès moratori que resulti exigible, quan sigui procedent, fins a l’import del valor dels béns o drets que l’Administració tributària hagi pogut embargar o disposar, i sense perjudici de la possible responsabilitat penal, les persones següents:

També són responsables solidàries les persones o entitats que tinguin el control efectiu, directe o indirecte, total o parcial, de persones jurídiques que hagin estat creades o utilitzades de forma abusiva per eludir la responsabilitat patrimonial davant l’Administració. En aquest cas, l’Administració ha de provar i motivar l’existència d’abús de la norma tributària, d’acord amb l’article 13.

Les lleis en general i en particular les de cada tribut poden establir altres supòsits de responsabilitat solidària, diferents dels previstos anteriorment.

El procediment per declarar la responsabilitat solidària es regula reglamentàriament.

Són responsables subsidiaris del deute tributari les persones o les entitats següents:

Les lleis en general, i en particular les de cada tribut, poden establir altres supòsits de responsabilitat subsidiària, diferents dels previstos anteriorment.

El procediment per declarar la responsabilitat subsidiària s’estableix reglamentàriament.

Els adquirents de negocis en el supòsit de la lletra c) de l’apartat 1 de l’article 35, poden sol·licitar a l’Administració un certificat de deutes tributaris pendents. En aquest cas, la seva responsabilitat queda limitada als deutes indicats. L’Administració disposa d’un mes per emetre i lliurar el certificat al sol·licitant. La responsabilitat de l’adquirent quedarà limitada als deutes, sancions i responsabilitats contingudes en el certificat. En el cas que el certificat s’emetés sense fer menció de deutes, sancions o responsabilitats, o no s’emetés en el termini previst, el sol·licitant quedarà exempt de la responsabilitat a la que es refereix l’article 35.

La tramitació i el contingut del certificat es regula reglamentàriament.

L’adquirent de béns afectats per llei al compliment de les prestacions tributàries respon amb aquests béns del deute tributari si aquest no ha estat satisfet per l’obligat tributari o, si escau, pel responsable solidari o subsidiari. Mai no respon de les sancions imposades als obligats tributaris esmentats.

L’adquirent de béns afectats a què es refereix l’apartat anterior no té la condició d’obligat tributari si, abans de perfeccionar l’adquisició dels béns, sol·licita de l’Administració un certificat dels deutes tributaris pendents a càrrec del transmissor en els termes indicats reglamentàriament i aquest certificat és negatiu. L’Administració disposa d’un mes per a emetre i lliurar el certificat al sol·licitant. En el cas que l’Administració no lliuri el certificat dins el termini fixat, es considerarà que el certificat és negatiu, i per tant, l’adquirent referit a l’apartat 1 no tindrà la consideració d’obligat tributari.

La derivació d’acció administrativa contra els béns afectats requereix acte administratiu previ.

Tenen capacitat d’obrar en l’ordre tributari, les persones físiques i jurídiques que la tinguin conforme al dret.