Llei 21/2014, del 16 d’octubre, de bases de l’ordenament tributari

Les persones jurídiques actuen per mitjà de les persones que exerceixin, en el moment en què es produeixin les actuacions tributàries corresponents, la seva administració, ja sigui de manera individual o formant part de l’òrgan a qui correspongui aquesta administració, bé sigui per disposició legal bé sigui per acord adoptat vàlidament.

Els obligats tributaris amb capacitat d’obrar poden actuar mitjançant representant, amb el qual es mantenen les actuacions administratives successives, si no es fa cap manifestació en sentit contrari. La representació dels obligats tributaris es determinarà reglamentàriament.

Els obligats tributaris que no tinguin capacitat d’obrar actuen per mitjà dels seus representants legals.

Per als procediments d’aplicació dels tributs, per interposar recursos o desistir-ne, renunciar a drets, assumir o reconèixer obligacions en nom de l’obligat tributari, sol·licitar devolucions d’ingressos indeguts i per actuar en la resta de supòsits en què sigui necessària la signatura de l’obligat tributari, cal acreditar-ne la representació amb poder mitjançant document públic o privat amb signatura legitimada notarialment o compareixença davant l’òrgan administratiu competent, o amb el model normalitzat aprovat a aquest efecte.

La manca o insuficiència del poder no impedeix que es consideri realitzat l’acte de què es tracti, sempre que s’acompanyi o s’esmeni en el termini de deu dies, que ha de donar a aquest efecte l’òrgan administratiu, o que es pugui provar coneixement o anuència de l’obligat tributari amb la representació de fet.

En els casos d’herències jacents, fundacions, comunitats de béns i d’altres entitats sense personalitat jurídica, té la representació qui l’exerceixi, sempre que resulti acreditada de forma fefaent; si no es designa representant, es considera com a tal qui exerceixi la gestió o direcció de l’entitat; i si no n’hi ha, qualsevol dels membres o partícips de l’entitat.

Quan es presenti per mitjans telemàtics qualsevol document o declaració davant l’Administració tributària, el presentador ha d’actuar amb la representació que sigui necessària per a cada supòsit. L’Administració tributària pot requerir l’acreditació de la representació esmentada en qualsevol moment.

Als efectes de les seves relacions amb l’Administració tributària, els obligats tributaris que no resideixen al Principat d’Andorra han de designar un representant persona física o jurídica amb residència en territori andorrà quan actuïn a Andorra per mitjà d’un establiment permanent, o quan ho estableixi expressament la normativa tributària. Aquesta designació s’ha de comunicar a l’Administració tributària en els termes que la normativa del tribut assenyali. El nomenament d’un representant no supleix l’obligació d’obtenir un NRT per part de l’obligat tributari no resident, llevat que la llei pròpia de cada tribut estableixi el contrari.

Quan el representant fiscal tramiti per l’obligat tributari al que representa les devolucions tributàries dels articles 29 i 30, l’abonament es realitzarà directament a l’obligat tributari.

El domicili fiscal és el lloc de localització de l’obligat tributari en les seves relacions amb l’Administració tributària.

A efectes tributaris el domicili es determina de la manera següent:

Els obligats tributaris no-residents fiscals en el territori andorrà tenen el seu domicili fiscal, a l’efecte del compliment de les seves obligacions tributàries, a Andorra:

L’Administració tributària pot exigir a l’obligat tributari que declari el seu domicili als efectes d’aquesta Llei. La manca de designació, a banda de les sancions que escaiguin, no impedeix l’aplicació dels tributs d’acord amb aquesta Llei.

La base de tributació és una magnitud mesurada en o no en diner, que resulta de la valoració del fet generador.

El mesurament de la base de tributació es pot fer, d’acord amb la llei particular de cada tribut, mitjançant els sistemes següents:

Les lleis de cada tribut poden establir diferents modalitats de cadascun dels sistemes de mesurament de la base de tributació.

El sistema d’estimació indirecta de la base de tributació s’empra, com a sistema subsidiari del de determinació directa, per mesurar o quantificar aquesta base en els supòsits de manca de presentació de declaracions, autoliquidacions o documents o d’inexistència de dades, llibres o de registres comptables o en qualsevol altre cas d’impossibilitat de determinació directa fonamentada per l’Administració.

Les bases o els rendiments es determinen mitjançant l’aplicació de qualsevol dels mètodes següents, indistintament o conjuntament:

Les bases determinades per aquest mètode requereixen d’una motivació especialment referida a les causes determinants per a l’aplicació del mètode d’estimació indirecta i la justificació dels mitjans elegits per a la determinació de les bases; que poden ser rebatudes per l’obligat tributari mitjançant les proves corresponents. No és admissible l’aportació de proves relatives a la comptabilitat si aquesta no ha estat aportada en el procediment d’inspecció.

Tenen la consideració de tipus de gravamen les quantitats fixes expressades en una quantitat de moneda per la base o trams de la base de tributació, així com les quantitats percentuals de caràcter proporcional o progressiu que correspongui aplicar sobre la base de tributació o base de liquidació respectiva, segons que escaigui, per determinar la quota de tributació.

La llei de cada tribut pot preveure l’aplicació d’un tipus zero, així com de tipus reduïts o bonificats.

La quota de tributació es pot determinar en funció del tipus de gravamen aplicable a la base de tributació, segons una quantitat fixa assenyalada en la norma corresponent, o conjuntament per ambdós procediments.

La quota de liquidació és el resultat de restar a la quota de tributació les deduccions, les bonificacions, les addicions o els coeficients previstos, si escau, en la llei de cada tribut, sense perjudici dels possibles acords tributaris especials subscrits entre l’Administració i els inversors d’interès general, segons s’estableix a l’article 67.

La quota diferencial és el resultat de restar a la quota de liquidació l’import dels pagaments a compte, en qualsevol de les seves modalitats, conforme a la normativa de cada tribut.

Cal reduir-se d’ofici el deute tributari quan, de l’aplicació dels tipus de gravamen, resulti que a un augment de la base li correspon una proporció de la quota superior a aquest augment. La reducció ha de comprendre, com a mínim, aquest excés. S’exceptuen d’aquesta regla els casos en què el deute tributari s’hagi de pagar mitjançant quotes fixes.

El deute tributari consisteix en la quota o import a ingressar derivat de l’obligació tributària principal o de l’obligació de realitzar pagaments a compte.

La llei de cada tribut pot establir deduccions i reduccions de qualsevol tipus de la quota de tributació.

El deute tributari inclou també, si és el cas:

Les sancions tributàries establertes en la present Llei no formen part del deute tributari.

Els deutes tributaris es poden extingir per pagament voluntari o executiu, prescripció, compensació, condonació o insolvència provada de l’obligat tributari, sense perjudici de la possible derivació de responsabilitat, pels mitjans que preveu la normativa duanera i pels altres mitjans que estableixen les lleis, i sense perjudici també de la rehabilitació dels crèdits en cas de cessament de la insolvència del deutor.

El pagament, la compensació, la deducció sobre transferències o la condonació del deute tributari té efectes alliberadors exclusivament per l’import pagat, compensat, deduït o condonat.

Com a norma general, el pagament voluntari s’ha de fer en efectiu, xec o taló conformats de compte o dipòsit bancari, transferència bancària o qualsevol altre document mercantil equivalent, i també per qualsevol altre mitjà que es determini reglamentàriament o per la llei, en particular per les pròpies de cada tribut.

Els pagaments en efectiu s’han de fer en la moneda oficial del Principat d’Andorra llevat que la llei pròpia de cada tribut disposi una altra cosa.

El pagament en termini voluntari o executiu es pot realitzar en espècie, mitjançant béns d’interès general, culturals o d’una altra naturalesa, en les condicions establertes en aquesta Llei i en particular en la llei de cada tribut, i també reglamentàriament.

Concretament, s’han de regular reglamentàriament els requisits i les condicions perquè el pagament es pugui efectuar utilitzant tècniques i mitjans electrònics, informàtics o telemàtics.

La utilització d’altres mitjans de pagament només allibera el deutor quan han estat expressament autoritzats.

S’entén pagat en efectiu el deute tributari en el moment en què s’efectuï l’ingrés del seu import en els òrgans competents, mitjançant les caixes principals i auxiliars respectives, les entitats bancàries en cas de conveni de col·laboració aprovat pel Govern o a qualsevol altra entitat autoritzada a aquest efecte. Pel que fa a altres formes de pagament, el deute tributari s’entén satisfet tal com es determini reglamentàriament.

Els òrgans competents de cada tribut, per mitjà de les caixes principals i auxiliars respectives, estan legitimats per rebre el pagament de les quotes i dels deutes tributaris, de les quantitats retingudes a títol de tribut i dels imports a compte de quotes de tributació. Així mateix, hi estan legitimades les entitats bancàries en cas de conveni de col·laboració aprovat pel Govern.

Els obligats tributaris corresponents, així com qualsevol persona que manifesti actuar en nom o representació seus, estan legitimats per realitzar el pagament de les quotes i els deutes tributaris, de les quantitats retingudes a títol de tribut i dels imports a compte de quotes de tributació.

El deute tributari resultant d’una autoliquidació s’ha de pagar en el termini establert en la normativa de cada tribut.

En el cas de deutes tributaris derivats de liquidacions practicades per l’Administració, el pagament s’ha de fer efectiu en el termini d’un mes a comptar de la notificació de l’acte de liquidació. La llei particular de cada tribut pot, però, fixar terminis diferents.

El venciment del termini establert per al pagament sense que s’hagi fet efectiu podria determinar la meritació de l’interès moratori, sense perjudici del que s’estableix en els articles 24 i 25 en relació amb els recàrrecs per extemporaneïtat i del període executiu.

Un cop iniciat el període executiu, el pagament del deute tributari s’ha de realitzar en el termini d’un mes a comptar de la notificació de la provisió de constrenyiment.

Els deutes duaners es paguen d’acord amb la seva normativa respectiva.

Els deutes tributaris són independents entre si, tant per la totalitat de l’import respectiu com quant a les porcions en els casos de fraccionament, de tal forma que el pagament d’un deute tributari o d’un ingrés a compte de venciment posterior no extingeix la facultat de l’Administració d’exigir els anteriors no pagats.

L’obligat al pagament de diversos deutes tributaris pot imputar cada pagament al deute que lliurement determini. Si els deutes es troben en període executiu, la imputació es farà al deute més antic.

El pagament ha de comprendre l’import total del deute tributari perquè produeixi l’efecte d’extingir l’obligació tributària.

L’ajornament o el fraccionament comporten la meritació de l’interès moratori sobre les quantitats ajornades o fraccionades.

La sol·licitud d’ajornament o fraccionament en període voluntari impedeix l’inici del període de constrenyiment. En qualsevol moment abans de l’execució de l’embargament, es pot sol·licitar l’ajornament o el fraccionament, i es poden oferir com a garantia els mateixos béns embargats.

El procediment de sol·licitud d’ajornament o fraccionament s’ha de determinar reglamentàriament.

En cas d’ajornament i un cop vençut el termini atorgat, la falta de pagament determina:

En cas de fraccionament, la falta de pagament d’un sol termini determina:

En el supòsit d’incompliment reiterat, l’Administració considera vençuda la totalitat del deute fraccionat i exigeix a l’obligat tributari el pagament per la via de constrenyiment. A aquest efecte, es considera incompliment reiterat la falta de pagament per part de l’obligat tributari de dues o més fraccions del deute, tant de forma consecutiva en el temps com de forma no consecutiva.

Prescriuen al cap de tres anys els drets i les accions següents:

El termini de prescripció comença a comptar, respectivament:

El termini de prescripció per exigir l’obligació de pagament als responsables solidaris comença a comptar el dia en què s’acabi el termini de pagament del deutor directe en període voluntari. En el cas dels responsables subsidiaris, comença a partir de l’última actuació del procediment de constrenyiment realitzada amb coneixement formal del deutor directe. Això no obstant, si els fets que originen la responsabilitat solidària són posteriors a la data esmentada, el termini de prescripció comença a comptar des de la data en què s’originin els fets que donen lloc a la responsabilitat solidària.

El termini de prescripció per exigir l’obligació de pagament als responsables subsidiaris comença a comptar des de la notificació de l’última actuació recaptadora practicada al deutor directe, o si és el cas de qualsevol dels responsables solidaris.

El termini de prescripció indicat en l’apartat 1 es pot ampliar en un termini màxim d’un any si es produeix la interrupció de la prescripció com a conseqüència de la realització d’alguna de les actuacions previstes en l’article 55. En qualsevol altre cas el termini de prescripció serà el previst en l’apartat 1 d’aquest article.

El termini de prescripció s’interromp per:

El període d’interrupció de la prescripció s’inclou dintre del còmput total del període de prescripció de l’impost, excepte en el supòsit establert en l’apartat següent.

Si el termini de prescripció s’ha interromput per la interposició d’un recurs judicial, el termini de prescripció es reprèn de nou quan l’Administració rebi la notificació de la sentència o de la resolució ferma que posi fi al procediment judicial. En qualsevol cas, el temps transcorregut abans de l’inici de la interrupció s’inclourà igualment dintre del còmput total del període de prescripció de l’impost.

Si el termini de prescripció s’ha interromput per la declaració en estat de cessació de pagaments o fallida del deutor, el termini de prescripció es reprèn en el moment en què es clausuri el procediment concursal.

Si hi ha diversos deutes en relació amb un obligat tributari, la interrupció de la prescripció tan sols té efectes en relació amb el deute de què es tracti.

Interromput el termini de prescripció per un obligat tributari, aquest efecte s’estén a tots els altres obligats tributaris, inclosos els responsables.

Les interrupcions indicades en els apartats anteriors no poden suposar un allargament del termini de prescripció inicial superior a un any, excepte el previst en l’apartat 3.

La prescripció s’aplica d’ofici, mitjançant resolució de l’òrgan competent, sense necessitat que s’invoqui o s’exceptuï per part de l’obligat tributari. La prescripció guanyada extingeix el deute tributari.

L’obligació de justificar la procedència de les dades, documents i la resta d’obligacions formals, que tinguin el seu origen en operacions realitzades en períodes impositius prescrits, però amb efectes en períodes no prescrits, es manté durant el termini de prescripció del dret a determinar els deutes tributaris afectats per l’operació corresponent.

Les quotes i, si és el cas, els deutes tributaris en general i les sancions, es poden extingir, totalment o parcialment, mitjançant compensació amb els crèdits tributaris de manera principal i no tributaris de manera subsidiària, dels obligats tributaris envers l’Administració, reconeguts, en les condicions que s’estableixin reglamentàriament.

La compensació pot tenir lloc d’ofici o a instància de l’obligat tributari. En aquest últim cas, si s’adequa als requisits reglamentaris, l’Administració hi ha d’accedir. En tot cas, la sol·licitud de compensació interromp el termini de pagament, que s’ha de reprendre en cas de denegació.

El procediment i els requisits per a la compensació de crèdits es determinen reglamentàriament.

L’Administració pot declarar provisionalment extingit, en la forma que es determini reglamentàriament, qualsevol dret de cobrament tributari a favor seu, en el cas d’insolvència provada, total o parcial, dels obligats tributaris segons s’estableix en la lletra b) de l’apartat 1 de l’article 114. No obstant això, els mateixos obligats tributaris poden ser rehabilitats dins del termini de prescripció, segons s’estableix en l’apartat 2 de l’article 114.

Un cop vençut el termini de prescripció sense que s’hagi procedit a la rehabilitació esmentada, l’Administració declara definitivament extingits els crèdits afectats.

Per tal de garantir els fraccionaments i els ajornaments del crèdit administratiu, l’Administració tributària exigeix una garantia suficient consistent en un aval o una fiança d’una entitat bancària degudament autoritzada a operar al Principat d’Andorra.

En el supòsit que es justifiqui fefaentment la impossibilitat d’obtenir l’aval o la fiança esmentats, o que es demostri que el fet d’obtenir-la perjudicaria greument la viabilitat de l’activitat econòmica de l’obligat tributari, l’Administració pot exigir que es constitueixi una hipoteca, una penyora, una fiança personal i solidària o qualsevol altra garantia que estimi convenient, en la forma en què es determini reglamentàriament.

L’Administració pot dispensar totalment o parcialment de garantia l’obligat tributari en els supòsits següents:

Per tal d’assegurar el cobrament dels crèdits liquidats a favor de l’Administració, l’Administració tributària pot adoptar mesures cautelars de caràcter provisional, si hi ha indicis racionals que el cobrament esmentat es pot veure impedit o greument dificultat considerant la situació patrimonial del deutor o la realització d’actuacions per reduir la seva solvència.

Si adopta mesures cautelars, l’Administració ho ha de notificar a l’obligat tributari, amb una exposició de motius suficientment raonada que les justifiqui.

Les mesures adoptades han de ser proporcionals a la situació que es pretengui evitar i al deute que es pretengui cobrar. L’Administració tributària no pot adoptar mesures cautelars que comportin un perjudici difícil o impossible de reparar.

L’Administració tributària pot adoptar com a mesura cautelar la retenció del pagament de devolucions tributàries.

L’Administració adopta les mesures cautelars mitjançant un procediment tributari, quan es produeixin les causes relacionades a l’apartat 1.

Les mesures cautelars deixen de tenir efecte al cap de sis mesos de ser adoptades, tret que hagin desaparegut abans les circumstàncies que les van motivar, que es produeixi el pagament del deute tributari o que siguin substituïdes per una garantia suficient a criteri de l’Administració tributària si ho sol·licita l’obligat tributari.

L’aplicació dels tributs comprèn les activitats següents de l’Administració tributària:

L’Administració tributària té competència territorial i funcional en l’aplicació dels tributs, respectant les competències en l’àmbit tributari dels comuns.

L’Administració té l’obligació d’informar i assistir els obligats tributaris en relació amb els seus drets i les seves obligacions.

Els mitjans a través dels quals informa són els següents:

L’Administració assistirà als obligats tributaris en el compliment de les seves obligacions tributàries.

Els obligats tributaris tenen dret a formular consultes escrites a l’Administració tributària. El contingut mínim de la consulta és:

A més dels obligats tributaris, estan legitimats per presentar consultes les associacions que agrupin col·lectius que representin persones físiques o jurídiques, els col·legis professionals, les cambres oficials i les organitzacions patronals o sindicals, en relació a qüestions que afectin una pluralitat dels seus membres o associats.

L’Administració tributària arxivarà sense donar resposta aquelles consultes que no compleixin amb els requisits contemplats en aquest article.

La resolució de la consulta té caràcter vinculant per a l’Administració tributària respecte a la situació jurídica tributària del consultant en el mateix període de l’entrada de la consulta. Mentre no es modifiquin les circumstàncies de fet, l’aplicació del criteri al consultant es manté fins que canviï la normativa o la interpretació jurisprudencial del precepte. Aquests efectes es seguiran per a qualsevol tercer, sempre que els fets i circumstàncies d’aquest obligat tributari siguin assimilables als inclosos en la resposta de la consulta.

No es pot interposar recurs contra la resolució d’una consulta, sense perjudici del dret a sol·licitar-ne l’aclariment. No obstant això, els actes de liquidació o de sanció derivats dels criteris continguts en la resposta de la consulta són susceptibles de recurs sota el seu règim general.

En els procediments d’aplicació dels tributs l’Administració tributària ha d’aplicar els criteris continguts a les consultes tributàries escrites, sempre que el supòsit de fet sigui assimilable. En tot cas, l’acte de liquidació que es produeixi en relació amb l’operació econòmica o el règim jurídic tributari objecte de la consulta haurà de respectar el contingut de la resposta vinculant, estant obligats tots els òrgans de l’Administració tributària, en tot cas, a respectar el contingut de la mateixa. El criteri de l’Administració contingut en una consulta es pot modificar de forma raonada i amb efectes a partir de la data en què s’emeti la resolució que modifica la posició doctrinal de l’Administració. En el cas que es modifiqui aquest criteri, l’Administració haurà de notificar-ho explícitament i de forma fefaent al consultant, i haurà de realitzar una difusió pública i efectiva de la modificació del criteri, essent d’aplicació un mes després de la mencionada difusió.

Les consultes han de ser contestades en un termini màxim de dos mesos a comptar des de la seva entrada a l’Administració tributària. La resposta a la consulta serà vinculant per l’Administració tributària. En el cas de què l’Administració tributària no contesti en el termini indicat, s’aplicarà el criteri de silenci administratiu positiu, entenent-se admesa la proposta realitzada per l’obligat tributari.

A l’inici de cada trimestre natural es portarà a terme per part de l’Administració tributària la difusió pública i efectiva de les respostes a les consultes tributàries vinculants a les que hagi donat resposta durant el trimestre anterior, així com les modificacions de criteri indicades en l’apartat 6.

El procediment de tramitació i contestació es determina reglamentàriament, prenent en consideració els criteris de subordinació, desenvolupament i complementarietat del contingut de la present Llei.

Els obligats tributaris poden sol·licitar a l’Administració tributària, quan ho hagi previst la norma de cada tribut, que determini amb caràcter previ i vinculant la valoració a efectes fiscals de rendiments, productes, béns, serveis, despeses i qualsevol altre element determinant del deute tributari.

La sol·licitud ha de ser prèvia a l’acabament del termini per presentar l’autoliquidació o la declaració corresponent.

El contingut mínim de la sol·licitud, els terminis i la resta de requisits del procediment es regulen reglamentàriament.

Mentre no canviïn les circumstàncies indicades a la sol·licitud o a la normativa, la valoració té efectes vinculants per a l’Administració tributària i per al sol·licitant, i no és susceptible de recurs. No obstant això, la liquidació fonamentada en la valoració sí que és susceptible de recurs.

La valoració té la vigència que s’estableixi en el mateix acord, tret que la normativa pròpia de cada tribut disposi una altra cosa.

En el cas que un obligat tributari, resident o no resident, estigui interessat a realitzar una inversió estratègica en territori del Principat d’Andorra, pot sol·licitar davant l’Administració general un acord especial.

S’entén com a estratègica la inversió que sigui d’interès general o d’utilitat pública per al poble andorrà. Entre altres elements, es valoren els efectes que la inversió pot suposar en el producte interior brut, l’ocupació, els serveis socials, el medi ambient, el progrés tecnològic o en altres àmbits d’interès. L’acord ha d’estar degudament raonat per l’òrgan competent.

La norma de cada tribut estableix quins paràmetres poden ser modificats en l’àmbit d’un acord especial. Entre altres, l’acord pot tractar dels elements següents:

El contingut mínim de la sol·licitud és:

L’òrgan competent arxiva l’expedient si no es presenta la documentació mínima i, si un cop requerida la correcció, no s’esmenen els defectes en el termini d’un mes des de la notificació. També s’arxiva si considera que no ha de suposar un benefici substancial per al Principat d’Andorra. L’arxiu de l’expedient no és susceptible de recurs.

Una vegada admesa a tràmit la sol·licitud, el ministre encarregat de les finances sol·licita al ministre competent en matèria d’economia un informe sobre la justificació de l’interès general o d’utilitat pública, així com la viabilitat econòmica del projecte i del retorn que a llarg termini pot tenir per a l’economia del Principat d’Andorra.

Prenent com a base aquest informe, el ministre encarregat de les finances elabora una proposta de tractament tributari especial.

Aquesta proposta se sotmet a exposició pública durant un mes perquè qualsevol persona o entitat interessada hi pugui presentar al·legacions.

Acabat aquest període, el ministre encarregat de les finances presenta al Govern el projecte d’inversió, l’informe del ministre competent en matèria d’economia, la proposta de tractament tributari especial i les al·legacions presentades per les persones interessades.

El Govern decideix bé acceptar l’acord de tractament fiscal especial proposat pel ministre, bé esmenar-lo, bé arxivar l’expedient. En cas de ser aprovada la proposta, el Govern presenta davant el Consell General un projecte de llei que contingui tota la informació justificativa del projecte per la seva aprovació. En el cas de ser aprovat en seu del Consell General, l’acord és enviat al sol·licitant, que disposa d’un mes per acceptar-lo.

Les persones físiques o jurídiques, públiques o privades, així com les entitats de caràcter civil nacionals o estrangeres, estan obligades a proporcionar a l’Administració tributària les dades, informes, antecedents i justificants amb transcendència tributària relacionats amb el compliment de les seves pròpies obligacions tributàries i de tercers quan existeixi un requeriment previ individualitzat dins l’àmbit d’un procediment d’inspecció, de recaptació en període executiu o d’embargament que justifiqui degudament la transcendència de la informació requerida i que s’han utilitzat tots els mitjans disponibles per obtenir la informació sol·licitada.

Els requeriments han de precisar la transacció objecte de la investigació, els obligats tributaris o els titulars afectats i el període de temps a què es refereixen.

Els funcionaris públics, així com qualsevol altra persona investida de funció pública, resten obligats a col·laborar amb l’Administració tributària subministrant tot tipus d’informació amb transcendència tributària de què disposin, tret que sigui aplicable:

L’obligació dels professionals de facilitar informació amb transcendència tributària no afecta les dades privades no patrimonials que es coneguin per motiu de l’exercici de la pròpia activitat, la revelació de les quals atempti contra l’honor o la intimitat personal i familiar. Tampoc no afecta les dades confidencials dels clients de les quals tinguin coneixement com a conseqüència de la prestació de serveis professionals d’assessorament o de defensa.

Els professionals no poden invocar el secret professional per impedir la comprovació de la seva pròpia situació tributària.

L’obligació d’informació afecta a qualsevol persona física o jurídica resident o no, que operi al Principat d’Andorra i que actuï mitjançant relacions o acords fiduciaris de qualsevol tipus, trust, fundacions públiques o privades o qualsevol altre vehicle anàleg subjecte o no al dret andorrà, en relació als beneficiaris de dites relacions o acords fiduciaris, trust, fundacions públiques o privades o qualsevol altre vehicle anàleg, així com les persones que estableixin dits acords i els pagaments realitzats als eventuals beneficiaris de les rendes obtingudes derivades d’aquesta gestió. Sempre que la fidúcia, el trust, les fundacions públiques o privades o qualsevol altre vehicle anàleg no tingui beneficiaris designats, la informació lliurada ha de correspondre a la persona o persones que les han formalitzat així com les distribucions de beneficis i rendes realitzades durant la seva vigència. Quan no es pugui identificar la o les persones que han formalitzat aquestes relacions o acords fiduciaris, trust, fundacions públiques o privades o qualsevol altre vehicle anàleg, per motiu de defunció de la o les mateixes o bé per a qualsevol altre motiu, l’obligació d’informació afecta únicament els pagaments efectuats durant els últims 15 anys a comptar de la data de defunció de la o les persones que les han formalitzat, en relació a rendes obtingudes pel seu gestor. A tal efecte, s’estableix i es desenvolupa per via reglamentària un registre específic dels professionals o de qualsevol altra persona que gestioni els acords contractuals aquí recollits amb l’obligació de comunicar a aquest registre la informació a la qual es refereix el present article. Les entitats financeres regulades queden exemptes d’aquesta obligació sempre i quan una informació similar hagi de ser transmesa a algun organisme regulador andorrà o de qualsevol estat membre de la Unió Europea.

Les autoritats de qualsevol naturalesa, els titulars dels òrgans del Govern, els comuns i els òrgans que en depenen, els organismes autònoms o les entitats parapúbliques o de dret públic, així com qualsevol altra entitat pública, entre altres, la Caixa Andorrana de Seguretat Social i els registres públics, i també els notaris dins el marc de les seves actuacions tributàries i, en general, les persones que exerceixin funcions públiques, amb les limitacions i les prohibicions que la seva normativa reguladora imposi, estan obligats a subministrar a l’Administració tributària la informació amb transcendència tributària que gestionen com a resposta a requeriments d’informació individualitzats realitzats en els termes que estableix l’article 68 o d’acord amb el que s’estableix en els acords d’intercanvi d’informació tributària o en els convenis per a l’eliminació de la doble imposició conclosos pel Principat d’Andorra, i a prestar tota la col·laboració, tant a l’Administració tributària com als seus funcionaris, en l’exercici de les seves funcions.

La Batllia, els tribunals i la resta d’òrgans de l’Administració de Justícia han de col·laborar amb l’Administració tributària com a resposta a requeriments d’informació individualitzats realitzats en els termes que estableix l’article 68 i comunicar-li, a instància d’aquesta, les dades amb transcendència tributària que es desprenguin de les actuacions judicials de què tinguin coneixement, amb les limitacions del secret sumarial que les lleis els imposin.

La cessió de dades de caràcter personal amb transcendència tributària que s’hagi de realitzar a l’Administració tributària d’acord amb el que disposen els apartats anteriors, no requereix el consentiment del subjecte afectat. No obstant això, en els casos d’actuacions d’execució forçosa, totes les persones i entitats públiques i privades estan obligades a prestar la seva col·laboració i a facilitar a l’Administració tota la informació que coneguin en relació amb els béns i drets de la persona executada, sense altres limitacions que les que imposa el respecte als drets fonamentals de les persones i a la normativa vigent en matèria de protecció de dades personals.

Les dades, els informes o els antecedents obtinguts per l’Administració tributària en el desenvolupament de les seves funcions tenen caràcter reservat i només es poden utilitzar als efectes de l’efectiva aplicació dels tributs que li correspon gestionar, o per a la imposició de les sancions que siguin procedents, així com la resta de funcions que les lleis li encomanin, sense que puguin ser cedides ni comunicades a tercers, tret que la cessió estigui regulada per llei o d’acord amb allò previst i subjecte als límits establerts en els acords d’intercanvi d’informació tributària o en els convenis de doble imposició conclosos pel Principat d’Andorra, o en la legislació vigent relativa a l’intercanvi d’informació en matèria fiscal.

L’Administració tributària ha d’adoptar en tots els casos les mesures necessàries per garantir la confidencialitat de la informació tributària i el seu ús adequat.

Totes les autoritats o els funcionaris que tinguin coneixement d’informació amb transcendència tributària estan obligats al secret professional més estricte i complet, tret dels supòsits de cessió o de comunicació establerts per llei. Amb independència de les responsabilitats penals o civils que se’n puguin derivar, la infracció d’aquest particular deure de secret professional es considera sempre falta molt greu.

En els procediments d’aplicació dels tributs les notificacions es practiquen per qualsevol mitjà que permeti tenir constància de la recepció, de la data, de la identitat de qui rebi la notificació i del contingut de l’acte notificat. Si es compleixen aquestes circumstàncies, la notificació gaudeix de la presumpció que s’ha produït legalment. L’expedient ha de conservar justificació d’aquests elements. El contingut mínim és:

Les notificacions es practiquen mitjançant:

Les notificacions es practiquen a les mateixes oficines de l’Administració, al domicili fiscal o al domicili indicat per l’obligat tributari o pel seu representant. Si es tracta del domicili fiscal de l’obligat tributari o de l’indicat per l’obligat tributari o el seu representant i no es troba al domicili, la notificació es pot lliurar a qualsevol persona major de 18 anys que s’identifiqui amb el document oficial corresponent. En el cas de mitjans electrònics o telemàtics, el sistema de notificació ha de permetre a l’Administració tenir-ne constància de què ha estat practicada, d’acord amb la legislació aplicable en matèria de notificacions d’actes administratius per mitjans electrònics.

Si l’obligat tributari o el seu representant rebutgen la notificació, es considera practicada.

Si l’obligat tributari no ha comunicat el seu domicili o, en cas que ho hagi fet, no és possible practicar-li la notificació al domicili designat després de dos intents en dies i hores diferents, es fa constar aquesta circumstància a l’expedient. A partir d’aquest moment, les notificacions successives amb l’obligat tributari es realitzen per edicte publicat al Butlletí Oficial del Principat d’Andorra.

L’Administració pot notificar col·lectivament per edicte publicat al Butlletí Oficial del Principat d’Andorra les liquidacions corresponents a tributs de caràcter repetitiu, a partir del segon període. En el cas que l’obligat tributari hagi domiciliat el pagament de l’impost en una entitat financera degudament autoritzada a operar al Principat d’Andorra, la notificació es considera efectuada amb la presentació del rebut a l’entitat bancària.

Les notificacions defectuoses, per manca d’algun o d’alguns requisits establerts en aquest article, tenen efecte a partir de la data en què l’obligat tributari es considera expressament notificat, en què s’interposa el recurs pertinent o en què s’efectua l’ingrés de la quota de tributació.

Les liquidacions notificades correctament a l’obligat tributari l’obliguen a satisfer el deute tributari.

L’Administració tributària està obligada a resoldre expressament totes les qüestions que es plantegin en els procediments d’aplicació dels tributs, així com a notificar la mencionada resolució expressa.

El termini màxim en què s’ha de notificar la resolució serà el fixat per la normativa reguladora del corresponent procediment, sense que pugui excedir els sis mesos, excepte que estigui establert per una norma amb rang de llei. Quan les normes reguladores dels procediments no fixin un termini màxim, aquest serà de sis mesos.

Als efectes de donar-se per acomplerta l’obligació de notificar dins del termini màxim de durada dels procediments, serà suficient acreditar que s’ha realitzat un intent de notificació que contingui el text íntegre de la resolució.

En els procediments iniciats a instància de part, el venciment del termini màxim sense haver-se notificat una resolució expressa produirà els efectes que estableixi la seva normativa reguladora. A aquests efectes, en tot el procediment d’aplicació dels tributs s’haurà de regular expressament el règim d’actes presumptes que li correspongui.

En els procediments iniciats d’ofici, el venciment del termini màxim establert sense que s’hagi notificat resolució expressa produirà els efectes previstos en la normativa reguladora de cada procediment d’aplicació dels tributs, o subsidiàriament, el que disposi el Codi de l’Administració.

Una vegada produïda la caducitat, aquesta serà declarada, d’ofici o a instància de l’interessat, ordenant-se l’arxiu de les actuacions.

La caducitat del procediment sancionador produirà, per si mateixa, l’extinció dels drets de l’Administració tributària.

L’Administració tributària no pot accedir al domicili particular de l’obligat tributari si no disposa d’una autorització judicial o d’una autorització escrita de l’obligat tributari. La possibilitat d’accés es limita a l’exercici de les funcions atribuïdes per la present Llei.

El domicili professional, la seu de direcció i la seu de l’activitat de l’obligat tributari gaudeixen de la mateixa protecció que el disposat en l’apartat anterior pel que fa a determinats espais físics. Aquests espais físics protegits corresponen al centre de direcció de la societat o del negoci, així com el lloc on es custodia la comptabilitat o bé es conserven documents o suports que queden reservats al coneixement de tercers.

L’Administració tributària pot accedir al domicili professional o a la seu de direcció o de l’activitat de l’obligat tributari dins l’horari habitual de l’activitat per exercir les funcions atribuïdes per la present Llei, excepte en els espais físics protegits segons l’indicat en els apartats anteriors, l’accés als quals queda sotmès a l’obtenció d’una autorització judicial o d’una autorització escrita de l’obligat tributari o del seu representant legal o fiscal. En cap cas pot accedir fora d’aquest horari.

En l’adopció de la mesura judicial d’autorització de l’entrada en els domicilis indicats en els apartats anteriors es posarà especial cura i atenció als criteris d’adequació de la mesura, indispensabilitat de la mateixa i proporcionalitat en sentit estricte, requisits que hauran de ser especialment motivats en la sol·licitud administrativa. L’autorització judicial haurà d’explicitar la causa i l’objecte de la mateixa.

Si no hi ha separació física entre el domicili particular i el domicili professional o de l’activitat de l’obligat tributari, s’aplica el que es disposa a l’apartat primer.

Els requisits que ha de complir l’autorització de la persona interessada, l’autorització de l’obligat tributari o del seu representant legal o fiscal i la definició de separació física es determinen reglamentàriament.

L’Administració tributària pot rebre denúncies en relació amb actuacions d’obligats tributaris susceptibles de constituir infraccions tributàries de defraudació i té l’obligació de garantir la confidencialitat del denunciant. El denunciant no és en cap cas part en l’eventual procediment.

S’arxiven les denúncies manifestament infundades i les que denunciïn conductes que no suposin infraccions tributàries de defraudació.

També s’arxiven les denúncies anònimes.

Els agents de l’Administració tributària duen a terme les comprovacions que considerin pertinents i poden sol·licitar al denunciant l’aportació de proves. El procediment acaba amb l’arxiu de l’expedient, amb l’inici d’actuacions de comprovació, o amb l’inici d’actuacions inspectores.

En qualsevol dels casos, davant de tota denúncia infundada, l’Administració ha d’obrir un expedient sancionador al denunciant per determinar si ha actuat de forma dolosa en l’exercici de la seva denúncia en els termes de l’establert en l’apartat 2 de l’article 125.

La tramitació del procediment es realitza directament o bé amb l’obligat tributari o bé amb el seu representant.

L’Administració tributària facilita a l’obligat tributari l’exercici dels seus drets i el compliment de les seves obligacions. Totes les comunicacions contenen una relació succinta de la normativa aplicada al cas.

L’Administració tributària no pot exigir l’aportació de documents ja aportats a l’Administració per l’obligat tributari, però pot sol·licitar un aclariment en relació amb aquests documents.

L’obligat tributari pot obtenir còpia de l’expedient en què hagi intervingut, un cop posat de manifest.

Les actuacions en l’àmbit de l’aplicació dels tributs es documenten en:

En tot procediment, l’obligat tributari té dret al tràmit d’audiència previ a la resolució, tret que hi renunciï expressament.

El procediment tributari s’acaba:

L’Administració tributària no té l’obligació de resoldre expressament en els procediments de reconeixement o d’exercici de drets caducats per inactivitat de l’obligat tributari.

En la resta de procediments, l’Administració tributària té l’obligació de resoldre expressament totes les qüestions que se li plantegin en els processos d’aplicació dels tributs. La resolució, degudament motivada, ha de ser notificada a l’obligat tributari.

Els terminis de resolució es determinen per llei en cadascun dels procediments.

En els procediments d’aplicació dels tributs, qui faci valdre el seu dret ha de provar-ne els fets constitutius.

En l’àmbit tributari són aplicables els mitjans i criteris de valoració de la prova admesos en dret.

Com a regla general, les partides de despeses o quotes deduïbles s’han de demostrar mitjançant factura, sense perjudici dels requisits materials o formals addicionals que disposi la norma de cada tribut.

Com a regla general, l’obligat tributari ha de conservar tota la documentació comptable obligatòria durant el període que determini la normativa mercantil i comptable.

La norma de cada tribut pot establir les presumpcions aplicables en matèria tributària.

Les dades consignades per l’obligat tributari a les declaracions, les autoliquidacions i les comunicacions que presenti es presumeixen certes, i només es podran rectificar pel mateix mitjançant les proves acreditatives escaients.

Perquè les presumpcions no establertes per la llei siguin admissibles com a mitjà de prova és indispensable que entre el fet demostrat i el fet que es tracti de deduir, hi hagi un enllaç raonablement precís i directe.

L’Administració tributària considera com a titular del bé, el dret, l’empresa, el servei, l’activitat, l’explotació o la funció, qui figuri com a tal en qualsevol registre, privat o públic, excepte en cas de prova en sentit contrari.

Totes les presumpcions poden ser rebatudes amb la presentació de proves en sentit contrari, tret que per llei s’indiqui una altra cosa.

Recepció i comprovació de declaracions, autoliquidacions i la resta de documents amb transcendència tributària, i també procediments propis de rectificació i substitució.

La informació i l’assistència tributària.

Control del compliment de les obligacions tributàries declaratives, formals i censals.

La comprovació i realització de les devolucions previstes en la normativa tributària.

Recepció dels acords de valoració a instància de l’obligat tributari.

Gestió de notificacions individuals i col·lectives als obligats tributaris, excepte les notificacions relacionades amb els procediments d’inspecció i recaptació.

Recepció de les consultes tributàries verbals o escrites, formulades pels obligats tributaris.

Emissió de certificats tributaris.

Emissió, i si s’escau la revocació, del número de referència tributària, en els supòsits establerts reglamentàriament.

Elaboració, control, gestió i manteniment dels censos i registres dels obligats tributaris que s’estableixen en la normativa pròpia de cada tribut.