Llei 21/2014, del 16 d’octubre, de bases de l’ordenament tributari

Recepció, comprovació i, si escau, arxiu o derivació als òrgans d’inspecció, de les denúncies tributàries.

Resta de funcions relacionades amb l’aplicació dels tributs, no incloses expressament en les funcions d’inspecció i recaptació.

Incoar i tramitar expedients sancionadors derivats de les seves actuacions.

Té la consideració de declaració tributària tot document presentat davant l’Administració tributària en què l’obligat tributari comunica informacions o fa manifestacions rellevants per a l’aplicació dels tributs.

La presentació d’una declaració no implica, per ella mateixa, acceptació o reconeixement per l’obligat tributari de la procedència de l’obligació tributària.

La normativa pròpia de cada tribut estableix els models normalitzats. Si no hi ha un model normalitzat, l’obligat tributari ha de presentar la declaració amb el contingut que es determini reglamentàriament. Només s’admeten declaracions verbals en els casos expressament previstos.

Té la consideració d’autoliquidació la declaració en què, a més de comunicar informacions, l’obligat tributari realitza les operacions de qualificació i quantificació necessàries per determinar i per ingressar l’import del deute tributari i de la quantitat que escaigui ingressar, retornar o compensar.

Les autoliquidacions s’estableixen sempre en models normalitzats, que poden ser en paper o en mitjans telemàtics, segons el que es disposi reglamentàriament.

L’obligat tributari pot sol·licitar que s’iniciï el procediment de rectificació d’una autoliquidació quan consideri que perjudica els seus interessos. La devolució reconeguda per l’Administració tributària derivada d’un procediment de rectificació només genera interessos moratoris a favor de l’obligat tributari quan hagin transcorregut dos mesos des de la sol·licitud de rectificació.

Es poden presentar autoliquidacions addicionals quan l’obligat tributari hagi deixat d’ingressar totalment o parcialment la quota de tributació en una autoliquidació anterior, fins i tot un cop excedit el termini voluntari de presentació.

Es poden presentar declaracions addicionals o substitutives quan l’obligat tributari hagi presentat declaracions amb dades errònies o incompletes, i calgui esmenar-ne els defectes, en tots els casos en els que aquestes declaracions perjudiquin els interessos de l’Administració tributària, bé perquè es sol·licitin devolucions superiors o perquè s’hagin pagat quantitats inferiors a les que correspongui, com a conseqüència d’aquests errors o omissions.

Quan no hi hagi un deute pendent d’ingressar o un crèdit per retornar, es pot presentar una mera comunicació.

Els terminis i requisits que s’han de complir en cada cas es determinen reglamentàriament.

La liquidació és l’acte administratiu mitjançant el qual l’òrgan competent de l’Administració tributària realitza les operacions de qualificació i quantificació de l’obligació tributària, i determina l’import del deute tributari.

Les liquidacions són definitives o provisionals.

Les liquidacions definitives són fruit d’un procediment inspector en què s’han comprovat la totalitat dels elements de l’obligació tributària. També són definitives les liquidacions que siguin qualificades així per llei.

La resta de liquidacions tenen el caràcter de provisionals.

En cas de liquidació provisional, només els elements de l’obligació tributària que no hagin estat objecte de procediment de comprovació o inspecció podran ser comprovats o inspeccionats en un procediment posterior, dins del termini de prescripció.

El procediment de devolució s’inicia amb la presentació d’autoliquidacions, sol·licituds de devolució o comunicacions de dades.

En el cas d’autoliquidacions que tinguin com a resultat una devolució, l’Administració tributària efectua la devolució que correspongui. La manca de devolució merita interessos moratoris a favor de l’obligat tributari a partir dels dos mesos des de la fi del termini de presentació, o bé, si es presenta un cop superat aquest termini, des del moment de la presentació, llevat que la norma de cada tribut disposi una altra cosa.

El procediment s’acaba per reconeixement de la devolució, o bé per l’inici d’un procediment de comprovació, o per qualsevol altra causa recollida al Codi de l’Administració. Si transcorreguts sis mesos des de la sol·licitud de devolució no s’ha reconegut la mateixa o no s’ha iniciat un procediment de comprovació, o iniciat el procediment de comprovació aquest ha caducat, s’entendrà acceptada la devolució per silenci administratiu positiu.

Els valors declarats per l’obligat tributari poden ser comprovats per l’Administració tributària d’acord amb els criteris i procediments establerts reglamentàriament, excepte si el valor ha estat assignat per la mateixa Administració tributària d’ofici o bé a instància de la persona o entitat interessada.

En tot cas, l’Administració tributària comunica a l’obligat tributari una resolució motivada en què s’indica el valor de l’actiu comprovat i, si és el cas, de la liquidació que correspongui.

La valoració administrativa pot tenir efectes davant tercers. En aquest cas cal que es notifiqui una resolució motivada en el mateix sentit del punt anterior als tercers afectats.

Els obligats tributaris poden promoure una taxació pericial contradictòria sufragant-ne el cost, dins del procediment de comprovació de valors o dins qualsevol altre procediment d’aplicació dels tributs, que tingui efecte sobre valors que afectin qualsevol fet generador.

La sol·licitud de la taxació implica la suspensió de l’execució de la liquidació.

El procediment es fixa reglamentàriament.

Mitjançant el procediment de comprovació de gestió, l’Administració tributària pot revisar els fets, els actes, els elements, les activitats, les explotacions i les altres circumstàncies determinants de l’obligació tributària, i també pot comprovar la veracitat de les dades consignades a les declaracions i les autoliquidacions.

L’Administració tributària està facultada per:

El procediment s’inicia d’ofici mitjançant una notificació en què es fa constar la naturalesa i l’abast de la comprovació, que en cap cas pot ser general, fent referència exclusivament a la comprovació tributària de què es tracti. En la notificació s’informa també dels drets i obligacions de l’obligat tributari durant el procediment.

El procediment es documenta amb comunicacions i diligències.

Amb caràcter previ a la notificació de la liquidació, l’Administració tributària ha de facilitar a l’obligat tributari una proposta de liquidació, perquè al·legui allò que estimi pertinent. Aquesta proposta s’ha d’incloure a la comunicació d’inici d’actuacions si l’Administració disposa ja de dades suficients.

El termini de la comprovació de la gestió és de sis mesos des de la comunicació d’inici de les actuacions. No es tenen en compte als efectes d’aquest còmput els períodes de dilació ocasionats per l’obstrucció de les actuacions per part de l’obligat tributari.

El procediment s’acaba per resolució motivada de l’Administració amb indicació de la liquidació provisional que escaigui, o bé amb l’inici d’un procediment d’inspecció, com a conseqüència de què es consideri necessari realitzar les actuacions a què es refereix l’article 92. També podrà finalitzar per l’esmena, aclariment o justificació de la discrepància o de la dada que hagi estat objecte de requeriment.

El procediment també s’acaba quan hi hagi caducitat pel transcurs de sis mesos des del seu inici.

Investigar els supòsits de fet de les obligacions tributàries per descobrir aquells fets amb transcendència tributària que l’Administració desconeix.

Comprovar el contingut de les declaracions i de les autoliquidacions tributàries.

Comprovar el valor dels béns i drets, i també dels deutes i passius, en els casos en què siguin necessàries per a la determinació de l’obligació tributària.

Comprovar el compliment dels requisits exigits per a l’obtenció de beneficis fiscals i devolucions tributàries.

Informar als obligats tributaris dels seus drets i obligacions tributàries i la forma en què les han de complir, en motiu de les actuacions inspectores.

Elaborar informes tècnics per al Govern en matèria financera i tributària.

Incoar i tramitar expedients sancionadors derivats de les seves actuacions.

A més de les facultats pròpies de la gestió tributària, la inspecció pot:

Els funcionaris que realitzin actuacions d’inspecció són considerats agents de l’autoritat, i han d’acreditar la seva condició, si són requerits per fer-ho, fora de les oficines públiques.

Les actuacions inspectores es documenten en comunicacions, diligències, informes i actes, en els termes exposats en l’article 75.

La inspecció ha de sol·licitar a l’obligat tributari que es pronunciï a quins fets i quins conceptes que afecten la liquidació dóna la conformitat, segons es detalla en l’article 99.

El procediment s’inicia d’ofici mitjançant una notificació en què es fa constar la naturalesa i l’abast de la comprovació, així com dels drets i obligacions en el curs d’aquestes actuacions.

El procediment s’ha d’iniciar a petició de l’obligat tributari quan sigui objecte d’actuacions d’inspecció d’abast parcial, per tal que tinguin abast de caràcter general respecte al tribut i els períodes afectats, segons les disposicions d’aquesta Llei.

Les actuacions poden tenir un abast general o parcial, segons s’indiqui a la notificació corresponent.

Les actuacions tenen un caràcter parcial quan no afecten la totalitat dels elements de l’obligació tributària del període objecte de comprovació.

Tot obligat tributari que estigui essent objecte d’una actuació inspectora de caràcter parcial, podrà sol·licitar a l’Administració Tributària que la mencionada inspecció tingui caràcter general respecte al tribut i exercicis afectats per l’actuació, sense que aquesta sol·licitud interrompi les actuacions en curs. La sol·licitud s’efectuarà en el termini de trenta dies des de què es produeixi la notificació de l’inici de les actuacions inspectores de caràcter parcial, havent-se d’iniciar la comprovació de caràcter general en el termini de tres mesos des de la recepció de la sol·licitud.

El termini de comprovació de la inspecció és de dotze mesos des de la comunicació d’inici de les actuacions. S’entendrà que les actuacions finalitzen en la data en que es notifiqui o s’entengui notificat l’acte administratiu resultant de les mateixes.

No es tenen en compte als efectes d’aquest còmput els períodes de dilació ocasionats per l’obstrucció de les actuacions per part de l’obligat tributari.

Les actuacions d’inspecció es poden ampliar per un altre període que no podrà excedir de sis mesos addicionals, amb el requisit de documentar-ne els motius tal com es determini reglamentàriament, en els casos següents:

Si les actuacions excedeixen el termini previst legalment, ampliat en el seu cas segons el previst en l’apartat anterior, s’entendrà caducat el procediment.

Els ingressos realitzats per l’interessat des de l’inici del procediment que hagin estat imputats per l’obligat tributari al tribut i període objecte de les actuacions inspectores tindran el caràcter d’ingressos a compte, i es consideraran espontanis als efectes de l’article 24.

Quan una resolució administrativa instada per l’obligat tributari o una resolució judicial ordeni la retroacció de les actuacions inspectores, el còmput del període que resti del termini inicial de dotze mesos de comprovació de la inspecció establert a l’apartat 1 o ampliat d’acord amb l’apartat 3, s’inicia en el moment al qual s’han retrotret les actuacions. En qualsevol cas aquest termini no pot ser inferior a tres mesos. El termini es compta a partir de la recepció de l’expedient per l’òrgan competent per executar la resolució.

Si hi ha indicis fundats que el procediment d’inspecció i el cobrament de l’eventual liquidació resultant d’aquest es pot veure compromès en relació a les proves determinants de l’existència o compliment d’obligacions tributàries, es poden adoptar les mesures cautelars següents:

La resolució ha de ser degudament motivada.

Les mesures cautelars són proporcionades i limitades temporalment a les finalitats anteriors sense que es puguin adoptar les que puguin produir un perjudici de reparació difícil o impossible.

Les mesures adoptades han de ser ratificades pel Director del departament competent en matèria tributària en el termini de 15 dies des de la seva adopció, i s’han d’aixecar si desapareixen les circumstàncies que les van motivar.

La resolució ha de ser degudament motivada respecte les exigències contingudes en aquest article i la resta de disposicions de la present Llei.

Si un cop iniciat un procediment de comprovació de gestió o d’inspecció, l’obligat tributari ingressa el deute, es produeixen les conseqüències següents:

Si es dóna el supòsit de l’apartat anterior, però el procediment inspector ha superat el límit de l’article 93, els ingressos del deute es consideren voluntaris, de manera que és aplicable el recàrrec per presentació extemporània amb requeriment, sense que sigui possible una sanció per aquesta causa.

La fase d’instrucció del procediment inspector, conclòs en el seu cas el tràmit d’audiència, es documentarà en una proposta d’acta que reflectirà el resultat de les actuacions inspectores, així com una proposta de regularització i que haurà de contenir:

A efectes de la seva tramitació les actes d’inspecció poden ser de conformitat o de disconformitat. Si l’obligat tributari es negués a rebre o subscriure l’acta aquesta es tramitarà com de disconformitat.

Les actes requereixen l’aprovació del director del departament en matèria tributària.

Finalitzades les actuacions de comprovació i d’investigació, la inspecció notifica a l’obligat tributari una proposta d’acta que conté una exposició succinta dels fets i dels fonaments jurídics a més de la proposta de regularització.

L’obligat tributari disposa de vint-i-un dies hàbils per revisar l’expedient administratiu, presentar al·legacions a la proposta d’acta i, si és el cas, prestar la conformitat, total o parcial, als fets, als fonaments jurídics o a la proposta de regularització.

Quan l’obligat tributari o el seu representant manifesti la seva conformitat amb la proposta de regularització que formuli la inspecció dels tributs, es farà constar expressament aquesta circumstància en l’acta.

S’entendrà produïda i notificada la liquidació tributària d’acord amb la proposta formulada en l’acta si, en el termini de deu dies comptats des del dia següent a la data de l’acta, no s’hagués notificat a l’interessat un acord de l’òrgan competent per liquidar, amb algun dels següents continguts:

Si per part de l’òrgan competent per liquidar es detectessin els referits errors de fet o de dret, aquest podrà rectificar l’acta, la qual, presentada a l’obligat tributari, podrà ser, a l’hora, signada en disconformitat i tramitada com a tal.

Per a la imposició de les sancions que puguin procedir com a conseqüència d’aquestes liquidacions serà d’aplicació la reducció prevista en l’article 132.

Als fets i elements determinants del deute tributari respecte dels que l’obligat tributari o el seu representant va presentar la seva conformitat els serà d’aplicació el disposat en l’apartat 5 de l’article 75.

L’obligat tributari pot interposar recurs contra l’acta de conformitat. En aquest cas, l’acta de conformitat té les mateixes conseqüències jurídiques que una acta de disconformitat, inclosa la pèrdua del dret a la reducció de les sancions previst en l’article 132.

Amb caràcter previ a la signatura de l’acta de disconformitat es concedirà tràmit d’audiència a l’interessat per que al·legui el que convingui al seu dret.

Quan l’obligat tributari o el seu representant no subscrigui l’acta o manifesti la seva disconformitat amb la proposta de regularització que formuli la inspecció dels tributs, es farà constar expressament aquesta circumstància en l’acta que inclourà els fonaments de dret en que es basi la proposta de regularització.

En el termini de vint-i-un dies hàbils des de la data en que s’hagi emès l’acta o des de la notificació de la mateixa, l’obligat tributari podrà formular al·legacions davant l’òrgan competent per liquidar.

Transcorregut un mes des de l’acabament del termini per presentar al·legacions el director de departament podrà acordar la pràctica d’actuacions complementàries en els termes que es fixin reglamentàriament que donaran com a resultat:

Una vegada notificada la liquidació, l’obligat tributari pot interposar-hi recurs en contra.

La recaptació tributària consisteix en l’exercici de les funcions administratives per al cobrament dels deutes tributaris.

La recaptació dels deutes tributaris es pot dur a terme:

En la recaptació de les sancions tributàries s’aplica el procediment de recaptació previst en aquest capítol.

El període executiu s’inicia:

La sol·licitud d’ajornament, fraccionament o compensació, o qualsevol altre mecanisme encaminat al pagament en període voluntari impedeix l’inici del període executiu durant la tramitació d’aquests expedients.

La interposició de recurs en temps i forma contra una sanció impedeix l’inici del període executiu fins que la sanció sigui ferma en via administrativa i hagi finalitzat el termini per a l’ingrés voluntari del pagament.

Iniciat el període executiu, l’Administració tributària efectua la recaptació dels deutes tributaris pel procediment de constrenyiment.

L’inici del període executiu determina l’exigència d’interessos moratoris i dels recàrrecs del període executiu indicat a l’article 25 i, en el cas de trava o execució de béns, també dels costos en què hagi incorregut l’Administració.

Per al cobrament del deute tributari, els agents de l’Administració que duguin a terme funcions de recaptació poden comprovar l’existència i la situació dels béns o drets dels obligats tributaris i tenen les facultats que estableix l’article 89. L’Administració tributària pot adoptar les mesures cautelars previstes en l’àmbit de la inspecció a l’article 95 per a l’assegurament i l’efectivitat del cobrament.

Quan l’obligat tributari sigui requerit de pagament del deute tributari per l’Administració tributària, haurà de posar en coneixement d’aquesta, quan ho requereixi, una relació de béns i drets integrants del seu patrimoni en una quantia suficient per cobrir l’import del deute tributari, d’acord amb el que preveu l’article 108. Si l’obligat tributari no donés compliment a aquest requeriment, o ho fes defectuosament, l’Administració tributària pot instar a tercers perquè col·laborin en la identificació d’actius del deutor, i també perquè facilitin l’embargament.

Els agents de l’Administració que realitzin funcions de recaptació poden dur a terme les seves actuacions dins o fora de les seves oficines, i són considerats agents de l’autoritat.

El procediment de constrenyiment és exclusivament administratiu i no és acumulable a altres processos d’execució judicial ni a altres procediments administratius. L’inici d’aquests altres procediments no suspèn el procediment de constrenyiment, excepte si s’estableix expressament per llei.

El procediment de constrenyiment s’inicia i s’impulsa d’ofici, sense perjudici del dret de suspensió que empara l’obligat tributari en els supòsits previstos legalment.

El procediment de constrenyiment se suspèn d’ofici i de forma automàtica quan es provi que s’ha produït un error material, aritmètic o de fet en la determinació del deute, o bé quan el deute hagi estat ingressat, condonat, compensat, ajornat, fraccionat, suspès o hagi prescrit el dret a exigir-ne el pagament.

El procediment de constrenyiment se suspèn quan se sol·liciti la compensació amb un dret de cobrament a favor de l’obligat tributari, fins que es resolgui l’expedient de compensació.

El procediment de constrenyiment se suspèn quan se sol·liciti l’ajornament o el fraccionament i es compleixin els requisits que es fixin reglamentàriament per a la presentació de garanties. Si no s’aporten garanties o bé no cobreixen la integritat del deute, el procediment de constrenyiment continua el seu curs.

El procediment de constrenyiment se suspèn quan es presenti un recurs i es compleixin els requisits que es determinin reglamentàriament per a la prestació de les garanties adients.

L’execució derivada del procediment de constrenyiment se suspèn quan un interessat interposi una terceria de domini o de millor dret. Si no hi ha altres béns o drets del deutor que siguin embargables o aquests no cobreixen la integritat del deute tributari, el procediment es manté en suspens fins que es resolgui sobre la titularitat d’aquests béns o drets. Si el deutor disposa d’altres béns o drets suficients, el procediment continua en relació amb aquests béns o drets.

El procediment s’inicia mitjançant la notificació d’una provisió de constrenyiment a l’obligat tributari en què l’Administració tributària identifica el deute pendent, liquida els recàrrecs que corresponguin i l’insta a efectuar-ne el pagament.

Aquesta notificació té caràcter executiu, és títol suficient per iniciar el procediment de constrenyiment i té la mateixa força executiva que una sentència judicial per procedir contra els béns i drets executats. Només hi són oposables els motius següents:

Si l’obligat tributari no s’oposa al constrenyiment i no efectua el pagament, l’Administració tributària li embarga els béns o drets que corresponguin.

Són objecte de l’embargament el deute no ingressat, els interessos meritats fins a l’ingrés efectiu, els recàrrecs en període executiu i les costes del procediment de constrenyiment i embargament.

Si el deute tributari està garantit, s’executa la garantia en primer lloc, seguint el procediment reglamentari establert. Si abans de fer-se efectiu l’embargament l’Administració tributària té coneixement d’altres béns o drets, pot optar per executar aquests darrers si són suficients i es troben en un lloc preferent en l’ordre de béns i drets embargables.

En qualsevol moment, l’Administració tributària i l’obligat poden acordar l’ordre d’embargament dels béns o drets. Si no hi ha acord, s’embarguen els béns o drets tenint en compte la facilitat més gran per la seva alienació i l’onerositat menor d’aquesta per a l’obligat, i de manera subsidiària, seguint l’ordre següent:

L’embargament dels béns o drets situats al domicili personal del deutor i en la part protegida del domicili professional, la seu de direcció i la seu de l’activitat de l’obligat tributari en els termes previstos en l’article 72, només es fa efectiu en últim lloc i requereix necessàriament l’autorització escrita del deutor o un manament judicial.

No són embargables els béns considerats inembargables d’acord amb la normativa vigent aplicable.

La decisió d’embargar dóna lloc a l’emissió per part de l’Administració tributària d’un acord d’embargament, que s’ha de notificar a l’obligat tributari. L’acord d’embargament ha d’identificar a la persona embargada, la relació dels deutes pels quals es realitza l’embargament, l’import que és objecte de l’embargament i la provisió de constrenyiment de la qual porta causa l’embargament.

Cada actuació d’embargament es documenta en una diligència d’embargament, que es comunica a la persona a qui s’adreça, la qual ha d’incloure la identificació de la persona embargada, l’import que és objecte de l’embargament i la descripció del bé o dret que queda embargat, amb l’excepció que regula l’apartat 1 de l’article 112.

Un cop realitzat l’embargament dels béns o drets, l’acord d’embargament es notifica i la seva execució es posa en coneixement, en el seu cas, del tercer titular, posseïdor o dipositari dels béns o drets, si no s’haguessin realitzat les actuacions d’embargament envers ells, així com dels copropietaris, cotitulars o posseïdors dels mateixos.

Quan l’Administració tributària tingui coneixement de l’existència de fons, valors, títols o qualssevol altres béns lliurats o confiats a una entitat de crèdit o dipòsit o una altra persona o entitat dipositària, pot procedir al seu embargament en la quantitat escaient.

En el cas d’embargament d’actius financers il·líquids, l’entitat o la persona dipositària es limita a bloquejar-los i no els ha de realitzar fins que rebi instruccions expresses de l’Administració tributària.

L’embargament de qualsevol altre bé o dret es realitzarà segons la normativa vigent aplicable.

Quan els fons o valors es troben dipositats en comptes a nom de diversos titulars només s’embargarà la part corresponent a l’obligat tributari.

En el cas de què en el compte afectat per l’embargament es realitzi habitualment l’abonament del salari, de la pensió, o de retribucions anàlogues, s’hauran de respectar les limitacions a l’embargabilitat determinades per la llei. A aquests efectes es considerarà salari, pensió o retribucions anàlogues, l’import ingressat en el compte suara esmentat per aquest concepte dins del mes en què tingui lloc l’embargament o, en el seu defecte, en el mes anterior.

Els béns o drets embargats són alienables en forma de subhasta o d’adjudicació directa, d’acord amb el que estableixi la llei i els reglaments reguladors.

L’import obtingut que excedeixi el deute, els interessos, els recàrrecs i les costes que corresponguin del procediment, és lliurat al deutor. En aquest cas, es meriten interessos a favor del deutor a partir del moment que acabi el procediment de subhasta.

L’Administració tributària no pot procedir a l’alienació dels béns o drets embargats fins que l’acte de liquidació del deute tributari executat esdevingui ferm, excepte en els supòsits següents:

El procediment de constrenyiment també pot concloure amb l’adjudicació de béns a l’Administració tributària en el cas de béns mobles o immobles o drets realitzables o d’interès artístic, històric o cultural, i que no s’hagin pogut alienar en segona subhasta.

En qualsevol moment anterior a l’adjudicació de béns, l’obligat tributari pot evitar l’embargament o deixar-lo sense efecte si consigna el deute, els interessos, els recàrrecs i les costes que corresponguin del procediment.

Una vegada cobert el deute, els interessos, els recàrrecs i les costes que corresponguin del procediment, l’Administració ha d’aixecar l’embargament sobre els béns i drets no alienats i acordar-ne el lliurament a la persona embargada. També han de quedar a la disposició d’aquesta persona els béns i drets que no s’hagin adjudicat.

El procediment de constrenyiment s’acaba:

No obstant l’establert en la lletra b) de l’apartat anterior, en aplicació de l’establert en el segon paràgraf de l’apartat 2 de l’article 71, quan s’hagi declarat el crèdit incobrable, el procediment de constrenyiment es pot continuar si l’Administració tributària té coneixement de la solvència de l’obligat tributari i rehabilita el crèdit, sempre que no hagi prescrit el dret de cobrament.

La responsabilitat només pot ser declarada en els casos previstos per aquesta Llei.

La responsabilitat pot ser declarada en qualsevol moment posterior a la pràctica de la liquidació o la presentació de l’autoliquidació.

S’atorga als responsables tràmit d’audiència prèvia, en què poden presentar les al·legacions i els documents que es considerin oportuns.

L’acte de declaració de responsabilitat és notificat als responsables, amb els requisits que s’indiquin reglamentàriament.

L’acte de declaració de responsabilitat és susceptible de recurs. Així mateix, la persona declarada responsable pot interposar recurs contra les liquidacions que hagin originat la declaració de responsabilitat. La resolució d’aquest recurs no pot alterar la situació jurídica d’altres obligats pel que fa a les liquidacions que siguin fermes.

Per poder derivar la responsabilitat cal que concorrin els requisits següents:

Els requisits i terminis d’aquests procediments s’estableixen reglamentàriament.

Els deutes tributaris del finat són transmesos als successors a títol universal o als successors a títol particular en relació amb els impostos vinculats als béns o drets que hagin percebut. Mentre l’herència continuï jacent, l’Administració tributària pot continuar el procediment de recaptació contra la massa hereditària.

Un cop dissolta i liquidada una societat o entitat, el procediment de recaptació continua amb els socis, partícips o cotitulars.

Els requisits i els terminis d’aquests procediments s’estableixen reglamentàriament.

La potestat sancionadora en matèria tributària s’exerceix d’acord amb principis reguladors d’aquest àmbit en matèria administrativa.

En particular, hi són aplicables els principis de legalitat, tipicitat, no-concurrència, responsabilitat i proporcionalitat, especialment quan concorri dol o culpa. El principi d’irretroactivitat s’ha d’aplicar amb caràcter general, tenint en consideració el que disposa l’article 9.

L’actuació dels obligats tributaris es presumeix realitzada de bona fe.

Correspon a l’Administració provar que concorren les circumstàncies que determinen la culpabilitat de l’infractor en la comissió de les infraccions tributàries i també el seu grau.

Les accions o les omissions tipificades a les lleis no donen lloc a responsabilitat per infracció tributària en el casos següents:

Els obligats tributaris que voluntàriament regularitzin la seva situació tributària o esmenin les declaracions, autoliquidacions, comunicacions de dades o sol·licituds presentades amb anterioritat de forma incorrecta, no incorren en responsabilitat per les infraccions tributàries comeses en ocasió de la presentació d’aquelles, sense perjudici del que preveu l’article 24 i de les possibles infraccions que es puguin cometre a conseqüència de la presentació tardana o incorrecta de les noves declaracions, autoliquidacions, comunicacions de dades o sol·licituds. El que preveu aquest apartat no s’aplica quan, prèviament a la regularització, l’Administració tributària els hagi comunicat l’inici d’actuacions de comprovació o d’investigació; en aquests casos, la regularització no eximeix de responsabilitat pels fets anteriors.

La mateixa acció o omissió que s’hagi d’aplicar com a circumstància que determini la qualificació d’una infracció com a greu o molt greu no pot ser sancionada com a infracció independent.

Les sancions derivades de la comissió d’infraccions tributàries són compatibles amb l’exigència de l’interès moratori i dels recàrrecs del període executiu.

Són subjectes infractors les persones físiques o jurídiques i les entitats que realitzin les accions o les omissions doloses o culposes tipificades com a infraccions tributàries, i singularment:

La concurrència de diversos subjectes infractors en la realització d’una mateixa infracció tributària determina que estiguin obligats solidàriament al pagament de la sanció davant l’Administració.

Són infraccions tributàries les accions o les omissions doloses o culposes tipificades i sancionades com a infraccions per les lleis. Igualment es considera infracció tributària la falta de fonament d’una denúncia pública en els termes de l’apartat 5 de l’article 73.

La falta de fonament d’una denúncia pública es sancionarà amb una multa fixa de 10.000 euros.

Les infraccions tributàries es classifiquen en simples i de defraudació.

Pel que fa a les infraccions en matèria duanera es regulen segons la normativa vigent en matèria duanera.

Les infraccions tributàries es sancionaran mitjançant la imposició de sancions pecuniàries i de sancions no pecuniàries de caràcter accessori, quan procedeixi.

Les sancions pecuniàries podran consistir en una multa fixa o proporcional. Constitueix la base de la sanció:

Les sancions no pecuniàries adoptaran la modalitat de prohibició, durant un termini màxim de tres anys, de formalitzar contractes amb l’Administració pública, o d’inhabilitació, durant un termini màxim de tres anys, per rebre subvencions de l’Administració pública.

Cada modalitat de sanció tributària és compatible amb les restants.

Les lleis particulars de cada tribut poden determinar, d’acord amb l’especificació de l’apartat anterior, la sanció o les sancions corresponents a cada supòsit específic d’infracció.

Són infraccions simples l’incompliment d’obligacions o de deures tributaris exigits a qualsevol persona, tant si és obligat tributari com si no ho és, per la gestió dels tributs i quan no constitueixin defraudació.

Es consideren infraccions simples, entre les altres que pugui establir la legislació aplicable, les següents:

Les lleis particulars de cada tribut poden regular, d’acord amb els apartats anteriors, els supòsits específics d’infracció.

Les infraccions simples poden ser sancionades mitjançant una multa fixa d’un import entre 150 euros i 3.000 euros, llevat que la normativa de cada tribut estableixi una altra cosa.

Les sancions per les infraccions simples són les següents:

L’incompliment de l’obligació de posar en coneixement de l’Administració tributària el canvi de domicili de l’obligat tributari, se sanciona amb una multa fixa de 150 euros.

Són infraccions de defraudació les accions o omissions doloses o culposes, amb qualsevol grau de negligència, que comportin un perjudici econòmic per l’Administració tributària, bé en relació als deutes tributaris propis o com a conseqüència de l’exercici dels deures de pagament per compte de tercers o en els compliment dels deures de repercussió. També tindran la consideració d’infraccions de defraudació aquells perjudicis econòmics que es poguessin derivar del gaudi indegut de beneficis fiscals, sigui quina sigui l’accepció que adoptin, així com la improcedent acreditació de partides positives o negatives en base o en quota. I en general, tota acció o omissió contrària a l’ordenament que comporti un perjudici econòmic indegut a l’Administració tributària.

Constitueixen infraccions de defraudació les infraccions següents:

Les lleis particulars de cada tribut poden regular, d’acord amb els apartats anteriors, els supòsits específics d’infracció.

Les infraccions tributàries de defraudació es qualifiquen en lleus, greus i molt greus depenent de la concurrència de les circumstàncies següents en la conducta del subjecte infractor:

Quan concorren les circumstàncies descrites a les lletres a) i c) de l’apartat anterior, la infracció es qualifica de greu. Quan es donen les circumstàncies descrites a la lletra b) de l’apartat anterior, la infracció es qualifica de molt greu, tret que la incidència de les circumstàncies descrites en els dos primers supòsits sigui d’un percentatge inferior al que s’hi indica, cas en què es considera greu.

Quan la base de la sanció sigui inferior a 2.000 euros, la infracció es qualifica de lleu, llevat que es donin les circumstàncies descrites en la lletra b) de l’apartat 1 d’aquest article.

Les infraccions de defraudació poden ser sancionades mitjançant una multa proporcional a la quota defraudada d’un import entre el 50% i el 150%, llevat que la normativa pròpia de cada tribut estableixi una altra cosa, però sempre respectant el límit màxim del 150%.

La sanció per infracció de defraudació lleu és del 50% de la quota defraudada; la greu, del 100%, i la molt greu, del 150%.

La quantia de les sancions pecuniàries imposades es redueix en un 30% en els supòsits de conformitat amb la liquidació efectuada per l’òrgan competent i amb el pagament voluntari de la pròpia liquidació.

L’import de la sanció que s’ha d’ingressar per la comissió de qualsevol infracció, un cop aplicada, si escau, la reducció per conformitat a què es refereix el paràgraf anterior, es redueix en el 25% si es realitza l’ingrés total de la sanció dins del període voluntari establert per la present Llei i no s’impugna la liquidació ni la sanció.