LegalizeLlei 24/2018, del 18 d’octubre, del Codi de procediment civil
Els processos de persona i família, en relació amb els quals també es fa remissió a les normes del procediment abreujat, són objecte, en primer lloc, de disposicions generals comunes i específiques, com ara les normes relatives a la intervenció del Ministeri Fiscal, la indisponiblitat de l’objecte del procés, la pràctica d’ofici de les proves, el moment en què es poden al·legar els fets controvertits i la preferència en la tramitació, en tractar-se de processos en què impera l’ordre públic.
Posteriorment, el Codi regula d’una forma més detallada i concreta el procediment de família, on s’encabeixen les accions de nul·litat, separació i divorci del matrimoni o la unió civil; l’establiment de mesures que dimanin de la nul·litat, la separació i el divorci del matrimoni o la unió civil, o de l’extinció d’una unió estable de parella; l’establiment de mesures paternofilials, i també la modificació de les mesures esmentades anteriorment, amb independència que s’hagin establert o no en el marc d’un procés judicial. Tot plegat amb especificitats quant als tràmits concentrats i els terminis reduïts equivalents a les dels procediments d’arrendaments i laboral. També es preveu una regulació detallada de les mesures provisionals, sigui amb caràcter general, sigui en cas d’urgència o necessitat, força semblant a la que es va fer en virtut de la Llei 3/2012, del 19 d’abril, qualificada de modificació de la Llei qualificada del matrimoni, del 30 de juny de 1995, i s’incorporen determinades particularitats en matèria probatòria.
En darrera instància s’incideix en el procediment de modificació de la capacitat, que s’inspira en substància en el procediment que regulava fins ara la Llei 15/2004, del 3 de novembre, qualificada d’incapacitació i organismes tutelars, i que es va modificar àmpliament amb la Llei 27/2013, del 19 de desembre, però que s’ha tornat a reformar en diversos aspectes per reconduir aquest procediment als principis i els tràmits fonamentals que regeixen el procediment civil d’acord amb aquest Codi, i per evitar d’aquesta manera una multiplicitat de procediments dispars; sense perjudici, tanmateix, que es confereixi carta de naturalesa a determinades especificitats necessàries per raó de la matèria que és objecte d’aquest procediment, en concret durant el desenvolupament del judici oral.
L’opció legislativa que consisteix a introduir en el Codi de procediment civil la regulació de tots els procediments especials es contraposa amb la possibilitat de conservar-ne la regulació prop de les lleis substantives, i té la seva raó de ser en la voluntat de preservar la unitat legal procedimental en el Codi, com a norma processal bàsica del sistema de justícia civil andorrà.
VIII. Recursos
Aquesta Llei regula els recursos que les parts poden interposar contra les resolucions dels tribunals, dels secretaris judicials, dels saigs o dels notaris, que les afectin desfavorablement. En primer lloc s’incideix en el recurs de reposició i, posteriorment, en la impugnació dels acords del secretari judicial, del saig i del notari. La competència per conèixer de la impugnació dels acords del secretari judicial correspon al tribunal del qual forma part, mentre que la competència per conèixer de la impugnació del acords del saig i del notari correspon al tribunal que ha dictat la resolució judicial que el saig executa i de la qual porta causa l’acord que hagi dictat, en consonància amb la Llei 43/2014, del 18 de desembre, del saig, o al tribunal al qual correspongui per torn de jurisdicció voluntària, respectivament.
D’altra banda, es regula detalladament el recurs d’apel·lació, que coneix i resol la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia, i que es pot interposar bé contra les sentències definitives, bé contra les altres resolucions definitives, com ara els autes definitius i les altres resolucions en què així ho estableixin les lleis. L’apel·lació es fonamenta en els motius que consisteixen en les infraccions processals, l’error en la valoració de la prova i la infracció de la llei. Es pot interposar un recurs d’apel·lació contra les sentències dictades en el marc de qualsevol classe de procediment, llevat de les sentències dictades en el procediment abreujat quan la quantia reclamada no superi 1.500 euros, o dels autes recaiguts en el procediment d’injunció. L’exclusió del recurs d’apel·lació pel que fa als processos amb un abast econòmic escàs és conforme a l’ordenament jurídic vigent fins ara, i en concret s’adiu al que ja preveia el Decret dels veguers del 4 de febrer de 1986 en relació amb el procediment de mínima quantia, i té per objecte limitar la càrrega de treball de la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia i que pugui dedicar el temps i els recursos de què disposa a l’apel·lació de les resolucions amb una transcendència més gran.
A partir d’ara, la interposició del recurs d’apel·lació es fa directament davant el Tribunal Superior de Justícia. Els recursos d’apel·lació de les sentències estimatòries de la demanda s’admeten, amb caràcter general, amb dos efectes: suspensiu i devolutiu. Pel que fa a la substanciació del recurs, es preveu que la part apel·lada, a més d’oposar-se al recurs, pugui interposar al seu torn un recurs supeditat al fet que l’altra part apel·li, contra els pronunciaments de la sentència objecte de recurs que li siguin desfavorables, i que s’anomena recurs d’adhesió. D’altra banda, s’admet la pràctica de proves en la segona instància amb caràcter excepcional i en els casos que preveu expressament el Codi, en concret quan la prova no s’hagi admès de forma indeguda; quan la prova admesa no s’hagi pogut practicar per causes no imputables a la part que la proposa; quan les proves es fonamenten en fets nous o de nova notícia coneguts quan ja no es podien sol·licitar diligències per a millor proveir, i quan es tracti del rebel involuntari que compareix en el procés en la segona instància. El tribunal no pot, però, decidir d’ofici la pràctica de proves en aquesta segona instància.
El recurs d’apel·lació es tramita principalment per escrit, atès que la vista esdevé, en principi, facultativa. Aquesta norma es fonamenta en el fet que en la primera instància ja s’ha celebrat un judici oral, motiu pel qual decau la necessitat de practicar una vista en fase d’apel·lació. Ara bé, sí que es practica la vista en aquesta fase quan s’hagi decidit la pràctica de proves en la segona instància o quan el tribunal ho consideri necessari per resoldre degudament el recurs interposat.
IX. Judici de revisió
La regulació del judici de revisió rau en la necessitat de proveir un procediment judicial específic per atendre determinats casos excepcionals o especialment injustos provocats per la sentència que ha posat fi a un procés civil. Aquests casos porten causa de l’existència de suborn, violència, prevaricació judicial o una maquinació fraudulenta que han afectat el procés; la falsedat dels documents, els testimonis o els dictàmens pericials que han fonamentat la sentència; l’obtenció o el recobrament de documents rellevants per resoldre el procés amb posterioritat, o el fet que hagi recaigut una decisió definitiva del Tribunal Europeu de Drets Humans que constati la vulneració d’un dret fonamental, d’acord amb la regulació recent que en fan la Llei qualificada de la Justícia i la Llei transitòria de procediments judicials.
La competència per conèixer i resoldre el judici de revisió s’atribueix a la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia i requereix que s’interposi la demanda de revisió corresponent, amb una legitimació àmplia i en un termini prudencial de tres mesos a partir de la notificació de la sentència penal ferma o del dia en què es té coneixement de l’existència del motiu en què es fonamenta el judici de revisió. En cas que s’admeti la demanda, se segueix un procediment amb uns terminis reduïts. Aquest procediment finalitza amb una sentència que pot revocar la sentència o les sentències objecte de la revisió i, si escau, també pot suposar la retroacció de les actuacions corresponents.
X. Costes processals
Aquesta Llei corrobora el sistema objectiu del venciment a l’efecte d’imposar les costes processals que els tribunals han aplicat fins ara, de forma que s’han de fer càrrec d’aquestes costes les parts que han vist refusades totes les seves pretensions, excepte en els casos en què el tribunal apreciï dubtes fàctics o jurídics o altres circumstàncies motivades. També es preveuen els supòsits de la imposició de les costes processals quan hi ha desistiment, renúncia, transacció i aplanament, o quan es tracta de processos incidentals o que es troben en fase de recurs. Finalment, es regula un procediment sumari d’execució de les costes processals, que se substancia davant el secretari judicial, al qual s’atribueix la competència de taxar les costes processals i resoldre la impugnació eventual que es pugui plantejar al respecte.
XI. Assegurament de les sentències definitives de condemna
La interposició d’un recurs d’apel·lació contra sentències definitives planteja el problema de l’eficàcia que ha de tenir la sentència que és objecte de recurs. És a dir, si la interposició del recurs ha de determinar la suspensió o no de l’execució de la sentència impugnada, tenint en compte que pot ser revocada en fase d’apel·lació, amb les conseqüències que se’n deriven pel que fa als actes d’execució que s’han pogut adoptar entretant. Aquesta qüestió s’ha intentat resoldre mitjançant dos possibilitats: d’una banda, acceptant el recurs a ambdós efectes, motiu pel qual no es pot executar la sentència mentre se substancia el recurs, i, d’altra banda, acceptant el recurs amb un sol efecte, i en aquest cas no es produeix la suspensió de l’eficàcia de la sentència recorreguda, tot i que la seva execució es pot condicionar al fet que es presti una caució. En aquest cas, al seu torn, s’esdevenen dos altres possibilitats: l’execució provisional de la sentència impugnada amb la prestació d’una caució per part del sol·licitant de l’execució, que és el sistema seguit fins ara pel dret processal andorrà, o l’execució provisional sense prestar caució amb la possibilitat de suspendre aquesta execució si l’executat presta una caució. Aquests sistemes tenen en comú les dificultats que es plantegen davant la possibilitat real d’una revocació de la sentència en alçada, en tant que la retroacció dels efectes pot arribar a ser impossible. I les dificultats expressades determinen que no sigui gens habitual concedir l’execució provisional.
Davant d’això, el Codi de procediment civil proposa un sistema diferent que es fonamenta en l’assegurament dels pronunciaments condemnatoris de les sentències sotmeses a recurs distingint-los segons la classe de condemna pronunciada. L’assegurament de les sentencies recorregudes en apel·lació es materialitza en l’embargament en el cas de condemnes dineràries o de condemnes no dineràries que consisteixen en l’entrega d’alguna cosa moble o immoble. Les condemnes no dineràries que consisteixen a fer o a no fer es poden assegurar atenent la quantitat determinada que es fixi en concepte d’equivalent pecuniari. Així, qui tingui una sentència favorable pot demanar l’assegurament de les quantitats concedides en la sentència o, si es tracta d’una condemna no dinerària, del seu equivalent dinerari. I el sol·licitant ha de prestar una caució que el tribunal determinarà segons les circumstàncies, amb un mínim del vint-i-cinc per cent de la quantitat assegurada. Aquest assegurament no difereix d’una mesura cautelar; ara bé, la diferència es troba en el fet que tant el fumus boni iuris com el periculum in mora ja estan inicialment acreditats per la mateixa existència de la sentència condemnatòria. D’aquesta forma el judici de valoració del tribunal s’ha de limitar al control formal de la petició, i a la fixació i la prestació efectiva de caució. Per tant, la dificultat lògica establerta al Codi a l’efecte d’obtenir una mesura cautelar mentre es tramita el procediment queda limitada en aquest cas a l’acreditació que es disposa d’una sentència favorable sotmesa a recurs.
S’ha considerat que es tracta d’una bona solució, atès que s’eliminen les execucions provisionals i, al mateix temps, es garanteixen els drets de les persones que han obtingut un pronunciament favorable en la primera instància, especialment a Andorra on els terminis per obtenir una resolució de la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia no són excessivament llargs.
XII. Execució forçosa de les resolucions judicials
El procediment d’execució de les resolucions judicials és probablement una de les matèries amb més interès per als ciutadans. En efecte, el justiciable únicament veu reconegut el dret constitucional a la jurisdicció quan les resolucions judicials es compleixen de forma efectiva o, si no és així, quan són executades en la forma deguda i prevista en la resolució jurisdiccional ferma. En aquest àmbit coexisteixen diversos models que es diferencien bàsicament per la participació més o menys activa en els actes d’execució de persones o institucions com els secretaris judicials, els procuradors o els executors privats, com s’esdevé a Andorra amb la figura del saig des de l’any 2015. L’atribució de competències executòries a aquestes persones o institucions, que, a excepció del secretari judicial, no formen part de l’Administració de justícia, es justifica sobretot per la necessitat d’agilitzar els processos en període d’execució forçosa, atenent la càrrega de treball important dels òrgans jurisdiccionals. A més, cal tenir en compte l’essència bàsicament material dels actes d’execució que, en definitiva, consisteixen en activitats de liquidació o venda de béns que no tenen un caràcter jurisdiccional i que, per tant, poden ser portats a terme per persones habilitades o facultades degudament, encara que no formin part dels tribunals de justícia. No obstant això, qualsevol regulació en aquesta matèria ha de partir del respecte dels drets dels ciutadans a l’execució com a part del dret a la jurisdicció i, correlativament, ha d’assegurar la tutela deguda dels tribunals de justícia, que sempre han d’exercir el control de les actuacions i les diligències que es portin a terme durant aquesta execució, mitjançant els recursos oportuns.
En definitiva, la solució adoptada ha estat regular en aquest Codi les normes bàsiques sobre l’execució, que consisteixen en les característiques dels títols executius, les parts de l’execució, els drets de terceres persones, el procediment de despatx de l’execució, l’oposició a l’execució, i la suspensió i l’acabament del procediment d’execució. També es regulen les normes necessàries relatives a la relació de l’òrgan jurisdiccional amb el saig, que, d’acord amb la Llei 43/2014, del 18 de desembre, es defineix com un professional del dret investit de funció pública que, de conformitat amb les disposicions legals vigents, té autoritat per executar de manera forçosa les resolucions judicials o administratives executòries, d’acord amb les lleis aplicables, a petició de les persones i entitats públiques i privades. El saig exerceix aquestes funcions per delegació de l’òrgan jurisdiccional, i sempre està sotmès a les decisions que pugui adoptar el tribunal competent, per la via dels recursos que poden interposar les parts contra els acords que dicta el saig.
El saig té competència per conèixer de l’execució forçosa de les resolucions judicials o administratives que siguin executòries d’acord amb les lleis aplicables, i que consisteixin en el pagament d’una quantitat líquida. És a dir, que s’atribueix la competència al saig per executar les condemnes dineràries i les quantitats líquides que dimanin de les condemnes no dineràries. D’altra banda, la competència per conèixer de l’execució de les condemnes no dineràries in natura s’atribueix al tribunal que dicta la resolució en la primera instància. Aquesta distinció rau en la naturalesa dels actes que es duen a terme en l’execució no dinerària i que consisteixen en mandats d’entregar, fer o no fer, inclòs el llançament de l’habitatge, que, per raó de la seva naturalesa, ha de dur a terme l’òrgan judicial. Això sense perjudici de l’atribució de la competència al saig per executar les quantitats que fixi el batlle en concepte de la quantitat pecuniària equivalent o del rescabalament dels danys i perjudicis en cas d’incompliment.
En matèria d’execució dinerària, i de les quantitats que dimanen de l’execució no dinerària, el saig és competent per portar a terme tots els actes materials d’execució de les quantitats líquides contingudes en les resolucions judicials, en la seva condició de cooperador de l’Administració de justícia. Nogensmenys, com s’ha dit, el saig resta en tot moment sotmès al control de l’òrgan jurisdiccional o administratiu que ha dictat la resolució que s’executa.
Per aquest motiu, el Codi de procediment civil regula d’una forma detallada i alhora dissociada, per una banda, l’execució forçosa dinerària, i per altra banda, l’execució forçosa no dinerària en els diversos vessants, és a dir, quan es tracta de l’entrega d’un bé moble o immoble, o quan es tracta d’una obligació de fer o de no fer. I també regula el procediment per determinar una quantitat líquida.
Finalment, aquesta Llei també estableix les normes oportunes relatives al reconeixement i l’execució de les resolucions judicials i administratives dictades per tribunals o altres òrgans estrangers, tot distingint com es porta a terme el reconeixement i l’execució de resolucions judicials estrangeres en què s’adopten mesures cautelars o provisionals, d’una banda, i el reconeixement de resolucions judicials fermes dictades per tribunals estrangers, d’altra banda, amb una nova regulació del procediment d’exequàtur que ja no és conegut des d’un inici per la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia, tal com s’esdevenia fins ara, sinó pel batlle al qual correspongui per torn. A més, també es regula de forma específica el reconeixement i l’execució de resolucions judicials o administratives estrangeres relatives a pensions compensatòries o a la custòdia de menors d’edat.
XIII. Jurisdicció voluntària
Una de les novetats significatives que dimanen del Codi de procediment civil és la regulació de la jurisdicció voluntària. Es preveu un procediment que es pot substanciar davant el batlle o el notari, segons els casos, amb l’objectiu d’obtenir decisions ràpides en assumptes que, si bé són importants, tenen sovint poca complexitat i comporten una tramitació senzilla.
El procediment de jurisdicció voluntària s’aplica als casos en què sigui necessària la intervenció del batlle o del notari, i sempre que no hi hagi litigi o controvèrsia entre les persones interessades. S’encomanen als òrgans judicials matèries com les adopcions i els acolliments, les tuteles i les curateles, l’alienació de béns dels menors i de les persones amb la capacitat modificada judicialment, les declaracions d’absència i de mort, les consignacions judicials, o les convocatòries judicials de juntes generals d’accionistes i les dissolucions judicials de societats, entre d’altres. En canvi, s’encomanen als notaris les declaracions d’hereus intestades i altres matèries relacionades amb el dret successori. A més dels supòsits esmentats i més freqüents en la pràctica forense, també es pot instar aquest procediment quan concorren altres qüestions no relacionades a la Llei en les quals sigui necessari un pronunciament judicial i no hi hagi plantejada una controvèrsia.
En qualsevol cas, s’estableix un procediment únic i senzill, en què no és preceptiva la intervenció de l’advocat amb caràcter general, i en què es preveu la intervenció del Ministeri Fiscal quan la sol·licitud concerneix menors o persones amb la capacitat modificada judicialment, o afecta l’interès públic. El procediment s’inicia amb una sol·licitud en què es poden aportar els documents que es consideren oportuns i es pot proposar la pràctica de proves, i que es fa arribar a les persones interessades perquè presentin les al·legacions escaients. A partir d’aquí, la sol·licitud es resol en un termini breu, sense perjudici que es pugui celebrar una vista.
XIV. Disposicions addicionals, transitòries, derogatòria i finals
Les quatre disposicions addicionals de la Llei tenen com a finalitat aplicar als arrendaments rústics les normes sobre l’admissibilitat i la caducitat del recurs del procediment d’arrendaments; salvaguardar les especificitats processals que es contenen a les lleis sobre marques, drets d’autor i drets veïns, i patents; adaptar les referències que estableix la normativa vigent a la creació de dos seccions civils, i fer possible l’actualització de les quantitats que estableix aquesta Llei a través de les lleis del pressupost de cada any.
Les cinc disposicions transitòries preveuen quines són les normes processals aplicables als processos que s’estiguin tramitant en el moment de l’entrada en vigor de la Llei i, en concret, pel que fa a les mesures cautelars que se sol·licitin; el moment a partir del qual s’apliquen els terminis de caducitat de les actuacions que estableix aquesta Llei; quines són les normes aplicables en matèria disciplinària dels batlles i magistrats, i dels membres del Ministeri Fiscal, tenint en compte que les disposicions finals tercera i desena modifiquen la Llei qualificada de la Justícia i la Llei del Ministeri Fiscal en aquest sentit, i les normes de competència oportunes derivades de la divisió de la Secció Civil del Tribunal de Batlles en una Secció Civil General i una Secció Civil Especialitzada.
La disposició derogatòria, que es desglossa en vint-i-quatre apartats, deroga les disposicions legals o les lleis el contingut de les quals ha quedat substituït per les normes d’aquesta Llei, o la vigència de les quals ja no és procedent un cop entri en vigor el Codi de procediment civil. És el cas de tretze decrets dels veguers o dels delegats permanents que es deroguen en tot o en part, encara que algun ja es pogués considerar derogat tàcitament, i de onze lleis aprovades amb posterioritat a la promulgació de la Constitució, des del 1993 fins al 2005, que es deroguen gairebé totes parcialment, com a conseqüència principal del fet que es refonen i integren en aquesta Llei totes les normes processals civils vigents.
Les disposicions finals primera a vint-i-sisena modifiquen les normes d’un decret dels veguers i de vint-i-cinc lleis amb diversos objectius. En primer lloc, crear dos seccions civils, una que conegui els processos que se segueixen pels procediments ordinari i abreujat, i una altra que conegui els processos que se segueixen pels procediments especials, cosa que ha de permetre especialitzar la tasca dels batlles que pertanyen a la jurisdicció civil i millorar, si escau, l’eficiència i la qualitat del servei públic que presten. En segon lloc, conformar les diverses normes marc o materials civils del nostre ordenament jurídic a les disposicions d’aquesta Llei. Una Llei que pretén, com s’ha dit abans, abastar totes les normes processals civils, amb independència de la matèria de què es tracti o de la classe de procediment que calgui emprar, per evitar d’aquesta manera una dispersió normativa que fins ara complicava la tasca dels operadors jurídics que han d’invocar, aplicar o interpretar aquestes normes. En tercer lloc, aprofitar l’ocasió per modificar les disposicions de les normes marc o materials civils que encara que estiguin relacionades d’una forma menys directa amb les disposicions del Codi, requereixen ser reformades per adaptar-les a les circumstàncies o necessitats actuals (com ara fer possible la signatura i la ratificació del Protocol número 16 de la Convenció per a la salvaguarda dels drets humans i de les llibertats fonamentals, o adaptar la normativa interna el Conveni de les Nacions Unides relatiu als Drets de les Persones amb Discapacitat ja vigent al nostre país) o per evitar contradiccions o disparitats entre les diverses normes del nostre ordenament jurídic. I en darrer lloc, actualitzar i adaptar el règim disciplinari dels batlles i magistrats, i dels membres del Ministeri Fiscal, a les recomanacions que el Grup d’Estats contra la Corrupció (GRECO) del Consell d’Europa ha fet al Principat d’Andorra en virtut de l’informe del 23 de juny del 2017, relatiu al quart cicle d’avaluació. Per tot plegat es modifiquen, per exemple, la Llei qualificada de la Justícia, la Llei qualificada del Tribunal Constitucional, la Llei transitòria de procediments judicials, la Llei qualificada del matrimoni, la Llei del Registre Civil, la Llei del Ministeri Fiscal, la Llei qualificada de modificació del Codi de procediment penal, la Llei d’arrendaments de finques urbanes, la Llei de taxes judicials, la Llei qualificada d’incapacitació i organismes tutelars, la Llei del saig o la Llei d’arbitratge del Principat d’Andorra.
Finalment, les disposicions finals vint-i-setena a vint-i-novena qualifiquen les disposicions d’aquesta Llei que incideixen en l’exercici de drets fonamentals o modifiquen lleis qualificades; encomanen al Govern la publicació dels textos consolidats de les lleis que aquesta Llei modifica, i determinen la data de l’entrada en vigor del Codi de procediment civil.
Llibre primer. Disposicions comunes als processos civils
Títol I. Disposicions generals i principis del procés
Article 1. Dret a la jurisdicció i resolució extrajudicial de les controvèrsies
L’accés al procés judicial és un dret inclòs en el dret constitucional a la jurisdicció que s’exerceix de conformitat amb la llei i que atorga el dret d’obtenir una decisió fonamentada en dret, mitjançant un procés degut substanciat per un tribunal imparcial predeterminat per la llei, i el dret d’obtenir-ne l’execució tal com està previst a la llei.
Els mitjans extrajudicials de prevenció i resolució de les controvèrsies són escollits de comú acord per les persones interessades. Aquests mitjans són principalment la negociació entre les parts, la mediació i l’arbitratge en què les parts recorren a l’assistència d’una tercera persona, o qualsevol altre mitjà que considerin convenient. Els ciutadans han de tenir en compte el recurs a aquests mitjans i les administracions competents n’han de fomentar el coneixement i l’ús.
Article 2. Principis d’audiència i publicitat
El procés judicial es fonamenta en els principis d’audiència, contradicció i igualtat de les parts.
El judici oral és públic, tret dels casos en què el tribunal, d’ofici o a instància de part, acordi que se celebri excepcionalment a porta tancada.
Article 3. Inici i finalització del procés
El procés s’inicia a instància de la part legitimada a aquest efecte.
El procés finalitza per sentència o aute en els casos i de conformitat amb les normes previstes en aquesta Llei. El procés pot finalitzar en qualsevol moment si les parts així ho decideixen lliurement.
Article 4. Impuls processal
L’impuls processal correspon al tribunal, que vetlla per la correcta substanciació del procés tot donant a les actuacions el curs previst a la Llei.
Les parts i els altres intervinents en el procés judicial han d’assumir les càrregues que els incumbeixen i han de complir els actes processals en la forma i el temps deguts.
Article 5. Bona fe i frau processal
Les parts i els altres intervinents en el procés judicial han d’actuar d’acord amb les regles de la bona fe.
El tribunal ha de desestimar motivadament les peticions que es formulin amb abús manifest de dret o que comportin un frau de llei o processal. Així mateix, en aquests casos, pot imposar les sancions governatives que corresponguin de conformitat amb les normes previstes en aquesta Llei.
Article 6. Objecte del procés. Principi de justícia pregada
L’objecte del procés queda delimitat per les pretensions de les parts que s’hi exerceixin degudament.
El tribunal ha de decidir en el procés de conformitat amb les pretensions exercides, els fets al·legats i les proves practicades en el judici oral, llevat que aquesta Llei disposi una altra cosa.
Article 7. Improrrogabilitat dels terminis. Preclusió processal
Els terminis establerts en aquesta Llei són improrrogables. Així, un cop transcorregut el termini assenyalat per efectuar un acte processal a instància de part, se’n produeix la preclusió i es perd l’oportunitat de fer aquest acte processal.
La concurrència de motius excepcionals i justificats permet suspendre els terminis processals, que es reprenen una vegada cessa la causa que en va determinar la suspensió. Sense perjudici del que estableix l’apartat 1 de l’article 53 la concurrència d’aquests motius l’ha d’apreciar el secretari judicial, d’ofici o a instància de part, mitjançant una interlocutòria o un acord, segons si s’admet o no s’admet la suspensió, amb l’audiència prèvia de les parts personades en el procés.
Article 8. Principi de preclusió de les al·legacions de fets i fonaments jurídics
Les parts han d’invocar en la demanda i la contesta tots els fets i els fonaments jurídics en els quals fonamentin les seves pretensions, sense que sigui admissible reservar-ne l’al·legació per a un moment processal posterior.
La càrrega de l’al·legació dels fets i els fonaments jurídics en virtut dels escrits inicials del procés s’entén sense perjudici de poder formular al·legacions complementàries, o invocar fets nous o de nova notícia, de conformitat amb el que estableix aquesta Llei.
Article 9. Iniciativa i càrrega de l’activitat probatòria
Les proves es practiquen a instància de part. El tribunal pot decidir d’ofici la pràctica de determinades proves únicament quan ho estableixi aquesta Llei.
Correspon a les parts la càrrega de provar la certesa dels fets en què fonamenten les pretensions respectives. El tribunal ha de tenir presents la disponibilitat i la facilitat probatòria que correspon a cada una de les parts del procés.
No obstant això, aquesta Llei o les altres lleis aplicables poden establir expressament criteris diferents sobre la càrrega de provar els fets en què les parts fonamenten les pretensions respectives. En concret, en els processos en què es justifiqui la concurrència d’indicis de que s’ha produït una conducta lesiva dels drets fonamentals o de les llibertats públiques, o una conducta discriminatòria per algun dels motius prohibits per la Constitució o les lleis, correspon al demandat aportar una justificació objectiva i raonable, suficientment provada, de les mesures adoptades i de la seva proporcionalitat.
Article 10. Presència judicial en les vistes i proves
Les vistes, les audiències i les compareixences que tinguin per objecte escoltar les parts abans de dictar una resolució s’han de celebrar sempre davant el batlle o els magistrats que formen part del tribunal que conegui el procés.
La prova es practica en un judici oral, públic i contradictori. El batlle o els magistrats que formen part del tribunal que conegui el procés han de presenciar els interrogatoris de les parts i els testimonis, els acaraments, els reconeixements judicials i els informes orals dels perits, així com qualsevol altre acte de prova.
La infracció de les normes dels apartats anteriors d’aquest article determina la nul·litat de ple dret de les actuacions corresponents.
Article 11. Principi de legalitat processal. Deure de col·laboració
Totes les persones i les entitats públiques i privades que intervinguin en un procés han d’actuar d’acord amb el que disposa aquesta Llei.
Totes les persones i les entitats públiques i privades estan obligades a complir les resolucions judicials i a col·laborar amb l’Administració de justícia en les actuacions regulades en aquesta Llei.
Totes les persones i les entitats públiques i privades han de facilitar al tribunal tota la informació que coneguin i que calgui obtenir per exercir les funcions que té encomanades, sense cap altra limitació que les que imposen el respecte dels drets fonamentals de les persones i la Llei. La cessió de dades de caràcter personal al tribunal, en el marc del deure de col·laboració que imposa aquesta Llei i per a la finalitat que s’hi estableix, no requereix el consentiment de la persona afectada.
D’acord amb el que estableix l’apartat anterior, les administracions públiques han de permetre l’accés del tribunal i del saig als seus registres i a les dades de què disposen en les condicions necessàries per fer efectiu el dret d’obtenir una decisió fonamentada en dret i el dret d’obtenir-ne l’execució en un termini raonable.
Els requeriments documentals que ordeni el tribunal i que s’adrecin a les persones i les entitats públiques i privades són gratuïts.
Article 12. Aplicació en el temps de les normes processals
Els processos se substancien d’acord amb les normes processals vigents, les quals no es poden aplicar retroactivament sense perjudici del que estableixin les disposicions legals de dret transitori.
Article 13. Àmbit territorial de les normes processals
Els processos que coneguin els tribunals andorrans es regeixen únicament per les normes processals andorranes, tret del que puguin establir els convenis i els acords internacionals que formin part de l’ordenament jurídic andorrà.
Article 14. Supletorietat de la Llei
Les normes contingudes en aquesta Llei són aplicables, en defecte d’una llei que ho reguli, a qualsevol procés judicial que coneguin els tribunals andorrans.
Títol II. Actes processals
Capítol primer. Resolucions processals
Article 15. Classes de resolucions
Les resolucions jurisdiccionals del tribunal s’anomenen:
Providències, quan tenen per objecte l’ordenació material del procés.
Autes, quan decideixen recursos contra providències, qüestions incidentals, pressupòsits processals, la nul·litat del procés o quan, d’acord amb aquesta Llei, han de tenir aquesta forma.
Sentències, quan decideixen definitivament el procés en qualsevol instància o recurs.
Les resolucions del secretari judicial s’anomenen:
Interlocutòries, quan tenen per finalitat l’ordenació i l’impuls processal de les actuacions.
Acords, quan decideixen recursos contra interlocutòries o qüestions processals que els són atribuïdes específicament.
El saig i el notari dicten acords per portar a terme les actuacions que els són atribuïdes de conformitat amb aquesta Llei i la Llei del saig.
Article 16. Invariabilitat de les resolucions. Resolucions definitives i fermes
El tribunal, el secretari judicial, el saig o el notari no pot variar les resolucions que pronunciï després de signar-les, sense perjudici del seu aclariment o de la rectificació dels errors materials que puguin contenir.
Són resolucions definitives les que posen fi al procés tant en la primera instància com en fase de recurs, i les que resolen un incident o recurs en el marc d’aquests processos, sempre que n’impedeixin la continuació.
Són resolucions fermes les resolucions definitives contra les quals no es pot interposar cap recurs ordinari, sigui perquè no hi ha recurs ordinari possible, sigui perquè no s’ha interposat quan esqueia.
Les resolucions fermes tenen l’efecte de cosa jutjada i vinculen els tribunals, tots els ciutadans i els poders públics, sense que ningú pugui anar en contra del que el tribunal hagi decidit en virtut de les seves resolucions.
La fermesa d’una resolució no impedeix la possibilitat d’interposar un recurs de revisió, un incident de nul·litat o qualsevol altre recurs o mitjà d’impugnació extraordinari que prevegin aquesta Llei o les altres lleis aplicables.
Article 17. Forma de les resolucions
Les resolucions del tribunal, del secretari judicial, del saig o del notari es documenten per escrit. Hi han de constar el lloc on es dicten; la data en què es dicten; la identitat i la signatura de les persones que les dicten; la referència del procés del qual dimanen, i la identitat de les parts i, si escau, dels seus representants, advocats i procuradors. A més, cal que hi consti el que s’ha resolt i una motivació quan aquesta Llei o les altres lleis aplicables així ho disposin, o quan sigui necessari.
Els autes, les sentències i els acords sempre han de ser motivats i han de contenir els antecedents de fet i els fonaments de dret en els quals es basi la decisió adoptada.
Les sentències han d’incloure, a més de les circumstàncies assenyalades a l’apartat 1 d’aquest article, la identitat del batlle o el magistrat ponent. També han de desglossar-se en els apartats següents:
L’encapçalament, que expressa la identitat de les parts i, si escau, la identitat dels seus representants, advocats i procuradors; la legitimació i la representació en virtut de les quals actuen les parts quan sigui necessari, i l’objecte del procés.
Els antecedents, que inclouen les pretensions de les parts i els fets en què es fonamenten. També es pot fer constar un relat dels fets provats.
Els fonaments de dret, que contenen la valoració de la prova i els fonaments legals de la decisió adoptada, amb l’expressió de les normes jurídiques aplicables.
La part dispositiva, que es correspon a la decisió en relació amb les peticions formulades per les parts, tot detallant amb precisió cadascun dels pronunciaments, i amb les costes processals que s’imposen d’ofici de conformitat amb les normes contingudes en aquesta Llei.
Totes les resolucions han de contenir la indicació de si són o no són fermes i, si escau, dels recursos que corresponen contra les resolucions esmentades, amb l’expressió del tribunal competent per ser-hi interposats i per resoldre’ls, i dels terminis legals per fer-ho.
Article 18. Resolucions orals
Durant la celebració d’un judici oral, una vista, una audiència, una compareixença o un acte d’execució, el tribunal, el secretari judicial o el saig pot dictar oralment les resolucions que corresponguin d’acord amb les seves competències.
Les resolucions orals es dicten amb el contingut i els requisits exigits per aquesta Llei, segons la classe de resolució de què es tracti, i es documenten per escrit un cop finalitza l’acte.
No es poden dictar sentències orals en els processos civils.
Article 19. Termini per dictar les resolucions
Les resolucions del tribunal, del secretari judicial, del saig o del notari s’han de dictar dins el termini establert en aquesta Llei i en la Llei del saig, excepte que concorri una causa suficient i justificada per a la dilació, que s’ha de fer constar en la resolució o l’acord.
Article 20. Rectificació i aclariment de les resolucions
El tribunal, el secretari judicial, el saig o el notari pot rectificar en qualsevol moment, d’ofici o a instància de part, els errors materials absolutament manifestos en què incorrin les seves resolucions.
El tribunal, el secretari judicial, el saig o el notari pot rectificar o aclarir les seves resolucions pel que fa a les expressions o els conceptes foscos o mancats de la comprensió suficient, per rectificar els errors materials que s’hi contenen, i també per incloure-hi els pronunciaments que s’hagin omès de forma manifesta d’acord amb les peticions plantejades per les parts.
La rectificació o l’aclariment de les resolucions en els termes assenyalats a l’apartat anterior es pot fer d’ofici o a instància de part, dins el termini dels cinc dies hàbils següents al dia en què es notifica la resolució.
El tribunal, el secretari judicial, el saig o el notari, un cop rep la petició de rectificació o aclariment, pot no admetre-la en cas que consideri, motivadament, que no té cap fonament. En cas contrari, la trasllada a les altres parts personades en el procés perquè facin les al·legacions oportunes en el termini de cinc dies hàbils. Posteriorment, decideix mitjançant un aute o un acord dins els cinc dies hàbils següents.
Contra l’aute o l’acord que no admet o que resol la petició de rectificació o aclariment no es pot interposar cap recurs, sense perjudici dels recursos que corresponguin contra la resolució la rectificació o l’aclariment de la qual se sol·licitava.
El termini per interposar el recurs que correspongui contra la resolució que és objecte d’una petició de rectificació o aclariment compta a partir del dia següent al dia en què es dicta l’aute o l’acord assenyalat a l’apartat anterior.
Capítol segon. Nul·litat dels actes processals
Article 21. Nul·litat dels actes processals
La nul·litat dels actes processals i, en concret, de les resolucions processals es regeix per les normes que es preveuen en aquesta matèria a la Llei transitòria de procediments judicials.
Capítol tercer. Actes processals de comunicació
Article 22. Classes d’actes processals de comunicació
Els actes processals de comunicació poden ser:
Notificacions, quan el seu objecte consisteixi a comunicar una resolució o una actuació judicial.
Emplaçaments, quan prevegin la personació i l’actuació dins un termini.
Citacions, quan determinin el lloc, la data i l’hora per comparèixer i actuar.
Requeriments, quan estableixin una obligació de fer o no fer.
Oficis, per a la comunicació amb les persones i les entitats públiques i privades.
Article 23. Notificació dels actes processals
Els actes processals i, en concret, les resolucions processals es notifiquen a totes les parts del procés. També es poden notificar a terceres persones quan ho estableixi aquesta Llei o les altres lleis aplicables, o, excepcionalment, si així ho decideix el tribunal per garantir els drets d’aquestes persones.
Les resolucions del tribunal i del secretari judicial es notifiquen en el termini màxim de cinc dies hàbils des de la data en què s’hagin dictat.
Article 24. Execució i direcció dels actes processals de comunicació
Els actes processals de comunicació són executats pel nunci que correspongui, sota la direcció del secretari judicial. Els nuncis depenen funcionalment del secretari judicial a l’efecte de portar a terme qualsevol acte processal de comunicació.
L’execució dels actes processals de comunicació també la pot portar a terme el saig, o l’advocat o el procurador com a representants de la part que sol·licita la comunicació, a les costes d’aquesta part. El saig, l’advocat o el procurador que executi qualsevol acte processal de comunicació és responsable de comprovar la identitat i les altres circumstàncies del destinatari de l’acte, i ha de vetllar perquè en la còpia de l’acte consti la signatura del destinatari i la data en què s’ha efectuat la comunicació.
Article 25. Actes processals de comunicació amb les parts no personades en el procés
La comunicació entre el tribunal o el secretari judicial, i les parts que encara no s’han personat en el procés, s’efectua mitjançant el lliurament personal a aquestes parts de la cèdula d’emplaçament o citació, acompanyada si escau de la còpia de la resolució que se’ls notifica. Aquesta cèdula ha d’indicar el tribunal o el secretari judicial que la dicta, el procés de què es tracta, la identitat de la persona a qui es fa l’emplaçament o la citació, l’objecte de l’emplaçament o la citació, i el termini per a la personació i l’actuació o el lloc, el dia i l’hora en què la persona ha de comparèixer.
El primer emplaçament o la primera citació de les parts es fa personalment i al seu domicili personal o professional. El domicili és el que consta a la demanda o a l’escrit que inicia el procés. El demandant pot designar diversos domicilis i, en aquest cas, ha d’indicar l’ordre dels domicilis prop dels quals s’ha de fer l’emplaçament o la citació.
Si la part és trobada al seu domicili, se li lliura la cèdula d’emplaçament o citació, que ha signar juntament amb el nunci, el saig, l’advocat o el procurador.
Si la part no és trobada al seu domicili, es pot lliurar la cèdula d’emplaçament o citació a qualsevol familiar o persona amb la qual convisqui, sempre que sigui major de setze anys, o a qualsevol empleat seu que treballi al domicili professional, i se’ls adverteix de l’obligació de lliurar la cèdula al destinatari o de fer-li saber el seu contingut si en saben el parador. En qualsevol cas, el nunci, el saig, l’advocat o el procurador ha de fer constar la identitat de la persona a la qual es lliura la cèdula i la relació que té amb el destinatari.
Si no es troba ningú al domicili designat, el nunci, el saig, l’advocat o el procurador ha d’intentar esbrinar si la part hi viu i, en cas que no hi visqui, quin és el seu domicili actual. Si no pot esbrinar-ho i el demandant no ha designat altres possibles domicilis, el secretari judicial ha d’intentar fer-ho amb els mitjans al seu abast. Si tot i així no es pot saber el parador del destinatari de la cèdula, l’emplaçament o la citació es comunica per edictes.
A la cèdula d’emplaçament o citació sempre es fa constar l’advertiment segons el qual si la part no es persona o compareix en el procés serà declarada en rebel·lia. En cas que el destinatari o la persona a la qual es lliuri la cèdula es negui a signar-la, es fa constar aquesta circumstància i l’emplaçament o la citació s’entenen comunicats degudament, llevat que qui lliuri la cèdula d’emplaçament o citació sigui l’advocat o el procurador de la part que ho sol·licita, i cal que hi consti també la signatura d’un testimoni que acrediti la negativa de la persona emplaçada o citada.
Article 26. Actes processals de comunicació amb els advocats i procuradors
La comunicació entre el tribunal o el secretari judicial i les parts personades en el procés s’efectua mitjançant el servei informàtic de comunicació processal establert a les oficines judicials o als tribunals, i als despatxos o bufets d’advocats i procuradors. La comunicació es fa a l’advocat o el procurador que representa les parts, el qual rep les comunicacions en nom seu i amb els mateixos efectes.
No obstant això, per excepció de les normes establertes a l’apartat anterior, cal fer personalment a les parts les comunicacions següents:
Quan es tracta del primer emplaçament o la primera citació, d’acord amb el que estableix l’article 25.
Quan es tracti d’un procés en què no sigui preceptiva la defensa i l’assistència tècnica prestades per un advocat d’acord amb aquesta Llei o les altres lleis aplicables, i les parts no hagin designat un advocat o procurador que les representi. En aquest supòsit, la comunicació es fa directament per correu ordinari o electrònic, o per qualsevol altre mitjà tècnic que permeti acreditar la data de la recepció i el contingut de la comunicació, a l’adreça física o electrònica que hagin assenyalat les parts, després d’advertir-les que les comunicacions que es facin a l’adreça assenyalada tindran efectes plens. Les parts estan obligades a comunicar els canvis de l’adreça assenyalada durant la litispendència del procés.
Quan aquesta Llei o les altres lleis aplicables determinin que la comunicació s’ha de fer personalment a les parts o a terceres persones.
Article 27. Actes processals de comunicació amb les altres persones i entitats que es relacionen o col·laboren amb l’Administració de justícia
La comunicació entre el tribunal o el secretari judicial i les altres persones i entitats públiques o privades que es relacionen o col·laboren amb l’Administració de justícia s’efectua preferentment mitjançant el servei informàtic de comunicació processal establert a les oficines judicials o als tribunals, i prop d’aquestes persones i entitats.
En cas que no sigui possible la comunicació electrònica, la comunicació amb aquestes persones i entitats es fa mitjançant oficis adreçats per correu ordinari o electrònic, o per qualsevol altre mitjà tècnic que permeti acreditar la data de la recepció i el contingut de la comunicació. El secretari judicial fa constar mitjançant una diligència si ha tingut lloc i quan ha tingut lloc la recepció d’aquesta comunicació.
Article 28. Actes processals de comunicació amb els testimonis, perits i altres persones que intervenen en el procés
La comunicació entre el tribunal o el secretari judicial i els testimonis, els perits o les altres persones que intervenen en el procés es fa mitjançant la remissió de la comunicació per correu ordinari o electrònic, o per qualsevol altre mitjà tècnic que permeti acreditar la data de la recepció i el contingut de la comunicació. El secretari judicial fa constar mitjançant una diligència si ha tingut lloc i quan ha tingut lloc la recepció d’aquesta comunicació.
En cas que així ho sol·licitin les parts, la comunicació amb els testimonis, els perits o les altres persones que intervenen en el procés la poden fer elles mateixes, i les despeses que s’ocasionin a aquest efecte són al seu càrrec.
Article 29. Comunicació per edictes
Si de conformitat amb les normes d’aquest capítol no es pot saber el parador del destinatari de l’acte processal de comunicació, o no es pot portar a terme la comunicació amb eficàcia plena per qualsevol altre motiu, el secretari judicial ordena que aquesta comunicació es faci mitjançant la publicació de la part dispositiva de la resolució o l’actuació judicial, de la cèdula d’emplaçament o citació, o del requeriment, al Butlletí Oficial del Principat d’Andorra.
La comunicació per edictes s’ha de fer tot protegint els drets dels menors d’edat i de les altres persones que puguin resultar afectades per les mesures de publicitat adoptades.
Article 30. Eficàcia dels actes processals de comunicació
Les comunicacions processals tenen efectes plens des del moment en què en té lloc la recepció. Tanmateix, s’entenen sempre fetes el dia següent a la data en què sigui acreditada aquesta recepció.
Els actes processals de comunicació que no es facin d’acord amb aquesta Llei o les altres lleis aplicables i que, a més, generin indefensió són nuls de ple dret.
Malgrat el que estableix l’apartat anterior, si la persona destinatària de l’acte processal de comunicació no en denuncia la nul·litat en ocasió de la primera compareixença en el procés, s’entén que aquest acte produeix eficàcia plena.
Títol III. Compareixença i assistència al procés
Capítol primer. Capacitat per ser part, capacitat processal i legitimació
Article 31. Capacitat per ser part
Poden ser part en els processos:
Les persones físiques.
Els concebuts i no nascuts, per a tots els efectes que els siguin favorables.
Les persones jurídiques.
Les entitats sense personalitat jurídica que siguin reconegudes per l’ordenament jurídic.
El Ministeri Fiscal, en els processos en què d’acord amb aquesta Llei o les altres lleis aplicables hagi d’intervenir com a part.
Els saigs i els notaris, en els processos en què d’acord amb aquesta Llei o les altres lleis aplicables hagin d’intervenir com a part.
També poden actuar com a part les entitats sense personalitat jurídica, els grups de consumidors o els grups de persones formades per una pluralitat d’elements personals o patrimonials posats al servei d’un fi determinat.
Article 32. Capacitat processal
Les parts poden comparèixer en el procés per si mateixes, tret que la representació processal sigui preceptiva d’acord amb aquesta Llei o les altres lleis aplicables, o que hagin designat voluntàriament un advocat o un procurador que les representi. El representant jurídic pot coincidir amb el representant processal.
Les persones físiques menors d’edat, amb la capacitat modificada judicialment o sotmeses a qualsevol limitació de la seva capacitat d’obrar compareixen en el procés per mitjà de la persona que en tingui atribuïda la representació legal i, si no n’hi ha, del Ministeri Fiscal i/o del defensor judicial.
Els concebuts i no nascuts compareixen en el procés per mitjà de la persona que els representaria legalment si ja haguessin nascut.
Les persones jurídiques compareixen en el procés per mitjà de la persona que les representi legalment.
Les entitats sense personalitat jurídica, els grups de consumidors o els grups de persones formades per una pluralitat d’elements personals o patrimonials posats al servei d’un fi determinat compareixen en el procés per mitjà de les persones a qui les lleis aplicables atribueixin en cada cas la representació d’aquestes entitats o grups o, si no n’hi ha, de les persones que de fet o en virtut de pactes de l’entitat o el grup concernit actuïn en nom seu davant de tercers.
Article 33. Apreciació de la falta de capacitat
La falta de capacitat per ser part o de capacitat processal pot ser apreciada d’ofici pel tribunal a l’audiència prèvia si el procés se substancia pel procediment ordinari, o a l’inici del judici oral si el procés se substancia pel procediment abreujat.
La falta de capacitat per ser part o de capacitat processal també pot ser denunciada pel demandat com a excepció processal en virtut de la contesta, o pel demandant a l’audiència prèvia si el procés se substancia pel procediment ordinari, o a l’inici del judici oral si el procés se substancia pel procediment abreujat.
Article 34. Dret d’acció i legitimació
El dret a la jurisdicció atorga al demandant el dret de demanar tutela judicial al tribunal i d’obtenir-ne, amb el compliment previ dels requisits processals, un pronunciament sobre el fons del procés. El demandat té dret a oposar-se a les pretensions que s’hi exerceixin.
Tenen legitimació per actuar en el procés els titulars de la relació jurídica o de l’objecte litigiós que tinguin interès en l’estimació o la desestimació de les pretensions que s’hi exerceixin.
No obstant això, aquesta Llei o les altres lleis aplicables poden atribuir la legitimació processal a una persona diferent del titular de la relació jurídica o de l’objecte litigiós. En concret, per defensar el dret a la igualtat de tracte i a la no-discriminació, també estan legitimades per intervenir, en interès de les persones afiliades o associades, i sempre que comptin amb la seva autorització, les organitzacions sindicals, les associacions professionals de treballadors autònoms, les organitzacions de consumidors i usuaris i les associacions i organitzacions constituïdes legalment que tinguin com a finalitat primordial la defensa i la promoció dels drets humans i desenvolupin la seva activitat en el territori andorrà. No és necessària aquesta autorització quan les persones afectades siguin una pluralitat indeterminada o de difícil determinació, sense perjudici de la legitimació processal de les persones que puguin arribar a identificar-se com afectades.
La persona assetjada és l’única legitimada en els processos sobre assetjament sexual i assetjament per raó de sexe.
Article 35. Litisconsorci
Poden comparèixer en el procés diverses persones com a demandants o com a demandades, sempre que les accions que exerceixin provinguin d’un mateix títol o raó de demanar.
Quan per raó de l’objecte del procés les pretensions exercides només es puguin fer efectives davant de diverses persones considerades conjuntament, totes elles han de ser demandades com a litisconsorts, llevat que aquesta Llei o les altres lleis aplicables disposin una altra cosa.
Quan actuïn en el procés diverses persones com a demandants o com a demandades, cadascuna d’elles ha d’exercir i suportar les càrregues processals pròpies de les parts en el procés.
Els actes efectuats per un litisconsort no perjudiquen els altres litisconsorts, llevat que aquesta Llei o les altres lleis aplicables disposin una altra cosa.
Capítol segon. Intervenció de tercers
Article 36. Intervenció voluntària
Qualsevol persona que acrediti tenir un interès directe i legítim en el resultat del procés pot demanar de ser-hi admesa com a demandant o demandada. Aquesta sol·licitud s’ha de formular abans de l’inici del judici oral.
El tribunal trasllada la sol·licitud d’intervenció voluntària a les parts personades en el procés perquè facin les al·legacions oportunes en el termini de tretze dies hàbils, i decideix mitjançant un aute dins els tretze dies hàbils següents. En cas que admeti la intervenció, l’intervinent és considerat com a part en el procés a tots els efectes i pot defensar les pretensions que exerceixi ell mateix o el seu litisconsort.
La intervenció no retrotrau les actuacions practicades en el procés, però l’intervinent pot fer les al·legacions necessàries per defensar els seus drets que no hagi pogut formular en un moment processal anterior a la intervenció. En aquest cas, el tribunal les trasllada a les altres parts personades en el procés perquè facin les al·legacions oportunes en el termini de tretze dies hàbils i practica les actuacions processals que escaiguin.
Article 37. Intervenció provocada
El demandant pot demanar al tribunal, en virtut de la demanda, que cridi una tercera persona perquè pugui intervenir en el procés com a demandant. Si aquesta tercera persona pretén intervenir en el procés, ho ha de fer mitjançant una demanda, que el tribunal admet si es pot acumular a la demanda inicial. Un cop admesa la intervenció, l’intervinent disposa de les mateixes facultats d’actuació que la llei concedeix a les parts.
El demandat també pot demanar al tribunal que notifiqui a una tercera persona la litispendència del procés perquè pugui intervenir-hi com a demandat, bé com a litisconsort del demandat, bé com a demandat únic. Aquesta sol·licitud s’ha de formular dins el termini atorgat per contestar a la demanda, el qual queda suspès, i es reprèn quan es notifica al demandat l’aute en què es resol la sol·licitud d’intervenció.
En el supòsit assenyalat a l’apartat anterior, el tribunal trasllada la sol·licitud d’intervenció provocada a les altres parts personades en el procés perquè facin les al·legacions oportunes en el termini de tretze dies hàbils, i decideix mitjançant un aute dins els tretze dies hàbils següents. En cas que admeti la intervenció, l’intervinent és considerat com a part en el procés a tots els efectes i pot defensar les pretensions que exerceixi ell mateix o el seu litisconsort.
En cas que sigui el demandat qui hagi sol·licitat la intervenció d’una tercera persona com a demandat, el demandant pot acceptar-ne la intervenció com a litisconsort del demandat o com a demandat únic:
Si ho fa com a litisconsort del demandat, el demandant ha d’interposar una nova demanda contra l’intervinent en el termini de vint dies hàbils. El tribunal admet aquesta nova demanda si es pot acumular a la demanda inicial, i la trasllada a l’intervinent tot emplaçant-lo perquè comparegui en el procés i hi contesti en el termini dels vint dies hàbils següents.
Si ho fa com a demandat únic, el demandant ha d’interposar al mateix temps un escrit en què desisteix de la demanda interposada contra el demandat inicial.
En cas que sigui el demandat qui hagi sol·licitat la intervenció d’una tercera persona com a demandat, i el demandant no accepti la intervenció, el tribunal desestima aquesta sol·licitud i la trasllada a la tercera persona perquè pugui sol·licitar, si escau, la intervenció voluntària en el procés.
Article 38. Intervenció per crida del tribunal
Sense perjudici del que estableixen els articles 36 i 37, el tribunal, d’ofici o a instància de part, pot notificar la litispendència del procés a les persones que es puguin veure afectades per la resolució que hi posi fi. En qualsevol cas s’apliquen les normes de l’apartat 3 de l’article 36.
Capítol tercer. Successió processal
Article 39. Successió per causa de mort
Un cop produïda la mort de qualsevol part en el procés, la persona o les persones que la succeeixin poden continuar ocupant la mateixa posició que aquesta part hi tenia.
Si el tribunal té coneixement, per qualsevol mitjà, de la mort d’una de les parts, el secretari judicial decideix mitjançant una interlocutòria la suspensió del procés, i la notificació de la mort a les altres parts personades en el procés i a les persones que li puguin constar com a successores probables de la part difunta, a fi que puguin sol·licitar la successió processal en el termini de tres mesos des del dia en què els sigui notificada la interlocutòria. A aquest efecte, han d’acreditar la defunció i aportar el títol successori en què es fonamenta la successió processal.
El tribunal trasllada la sol·licitud de successió processal a les parts personades en el procés perquè facin les al·legacions oportunes en el termini de tretze dies hàbils, i decideix mitjançant un aute dins els tretze dies hàbils següents. En cas que admeti la successió processal, el successor ocupa la mateixa posició de la part difunta sense que el procés es retrotragui ni s’afegeixin nous tràmits per fer al·legacions.
Quan el difunt sigui el demandant i les altres parts personades en el procés no en coneguin els successors, o aquests successors no puguin ser localitzats o no vulguin comparèixer en el procés en el termini assenyalat a l’apartat 2 d’aquest article, el tribunal dicta un aute en què entén que desisteixen del procés els successors del demandant i arxiva les actuacions sense cap altre tràmit i sense imposar les costes processals.
Quan el difunt sigui el demandat i les altres parts personades en el procés no en coneguin els successors, o aquests successors no puguin ser localitzats o no vulguin comparèixer en el procés en el termini assenyalat a l’apartat 2 d’aquest article, el tribunal dicta un aute en què deixa sense efecte la suspensió del procés i en continua la tramitació tot declarant els successors del demandat en rebel·lia, sense perjudici que el demandant pugui desistir del procés en qualsevol moment.
Article 40. Successió per transmissió de l’objecte litigiós
L’adquirent d’un bé o dret objecte d’un procés pot sol·licitar, tot acreditant-ne la transmissió, que se’l consideri com a part en la posició que ocupava el transmitent d’aquest bé o dret. En aquest cas, el secretari judicial decideix mitjançant una interlocutòria la suspensió del procés, trasllada la sol·licitud de successió processal a les parts personades en el procés perquè facin les al·legacions oportunes en el termini de tretze dies hàbils, i el tribunal decideix mitjançant un aute dins els tretze dies hàbils següents.
Si les parts personades en el procés no s’oposen a la sol·licitud de successió processal, el tribunal dicta un aute en què deixa sense efecte la suspensió del procés, i l’adquirent del bé o dret objecte del procés ocupa la mateixa posició del transmitent sense que el procés es retrotragui ni s’afegeixin nous tràmits per fer al·legacions.
Les parts personades en el procés es poden oposar a la sol·licitud de successió processal. L’oposició es pot fonamentar en el fet que a aquestes parts els competeixen drets o defenses que, en relació amb l’objecte del procés, només poden fer valer contra el transmitent del bé o dret objecte del procés; que tenen dret a reconvenir; que han formulat una reconvenció i encara no s’ha resolt, o que la successió processal pot dificultar de manera notòria la seva defensa.
En cas que el tribunal desestimi la sol·licitud de successió processal, el transmitent del bé o dret objecte del procés continua sent-ne part, sense perjudici que l’adquirent pugui sol·licitar la intervenció voluntària en el procés.
Capítol quart. Defensa jurídica i representació processal
Article 41. Intervenció de l’advocat i el procurador
Amb caràcter general, en tots els processos és preceptiva la defensa i l’assistència tècnica prestades per un advocat. No obstant això, la intervenció de l’advocat és facultativa en els processos que se segueixen pel procediment abreujat quan la quantia del procés no sigui superior a 1.500 euros, i pel procediment de jurisdicció voluntària, llevat de l’internament d’urgència de persones. Aquesta intervenció també és facultativa en el procediment d’injunció si l’import del deute reclamat no és superior a 3.000 euros. Tampoc és necessària la intervenció de l’advocat per presentar escrits que tinguin com a objecte personar-se en el procés o demanar la suspensió urgent de vistes, audiències o compareixences, si concorren motius excepcionals i justificats.
Les parts poden comparèixer en el procés personalment o representades per un advocat o un procurador col·legiats com a membres exercents al Col·legi Oficial d’Advocats d’Andorra o al Col·legi Oficial de Procuradors d’Andorra, respectivament, llevat que aquesta Llei o les altres lleis aplicables estableixin una altra cosa. No obstant això, en cas que les parts siguin persones jurídiques, han de comparèixer en el procés representades per un advocat o un procurador col·legiats com a membres exercents al Col·legi Oficial d’Advocats d’Andorra o al Col·legi Oficial de Procuradors d’Andorra, llevat que aquesta Llei o les altres aplicables estableixin una altra cosa.
Per actuar davant el tribunal en els termes previstos per aquesta Llei, els advocats i els procuradors han d’acomplir els requisits que estableixen la Llei qualificada de la Justícia, la Llei de l’exercici de la professió d’advocat i del Col·legi Oficial d’Advocats d’Andorra i la Llei de l’exercici de la professió de procurador i del Col·legi Oficial de Procuradors d’Andorra, respectivament.
Article 42. Apoderament de l’advocat i el procurador
El poder en virtut del qual les parts atorguen la representació en el procés a l’advocat o el procurador ha d’haver estat autoritzat per un notari o conferit en virtut de la compareixença davant el secretari judicial. No obstant això, les parts també poden atorgar la representació en el procés a l’advocat o el procurador mitjançant un document privat on consti la identitat i la signatura de la part i de l’advocat o el procurador apoderat, i la referència al procés concret de què es tracti.
L’escriptura notarial o el document d’apoderament s’ha d’adjuntar en el primer escrit que la part adreci al tribunal. L’atorgament de poders apud acta s’ha de fer al mateix temps en què es presenta el primer escrit davant el tribunal o, si escau, abans de la primera actuació en el procés.
El poder general per a plets faculta l’advocat o el procurador per efectuar vàlidament i en nom del seu poderdant tots els actes processals que es comprenen ordinàriament en la tramitació del procés. No obstant això, és necessari un poder especial per a la renúncia, el desistiment, l’aplanament, la transacció i la submissió a mediació o arbitratge, tot i que en cas que no es disposi d’aquest poder és suficient una ratificació per escrit del poderdant.
Article 43. Drets i deures de l’advocat i el procurador
En la seva actuació davant el tribunal, els advocats i els procuradors tenen els drets i els deures que estableixen la Llei de l’exercici de la professió d’advocat i del Col·legi Oficial d’Advocats d’Andorra i la Llei de l’exercici de la professió de procurador i del Col·legi Oficial de Procuradors d’Andorra, respectivament.
Article 44. Cessament de l’advocat i el procurador
L’advocat i el procurador cessen la defensa o la representació de la part en un procés per revocació de l’encàrrec professional conferit. L’encàrrec professional es considera revocat amb l’atorgament de la defensa o la representació a un altre advocat o procurador a l’efecte d’intervenir en el mateix procés.
La defensa o la representació atorgada a l’advocat o el procurador també cessa en els casos següents:
Per la revocació expressa del poder pel poderdant.
Per la renúncia voluntària de l’advocat o el procurador, o pel fet que incorri en una circumstància d’incapacitat, d’incompatibilitat o de prohibició de l’exercici de la professió, o de pèrdua de la condició de col·legiat. En qualsevol d’aquests casos l’advocat o el procurador està obligat a fer-ho saber al seu poderdant, sempre que sigui possible, i a acreditar-ho prop del tribunal.
Per la defunció del poderdant, que l’advocat o el procurador està obligat a comunicar al tribunal tot sol·licitant, si escau, la successió processal de conformitat amb el que estableix aquesta Llei.
Article 45. Honoraris de l’advocat i el procurador
Els advocats i els procuradors poden reclamar i percebre prop dels seus defensats i representats el pagament dels honoraris que hagin meritat en les actuacions processals, mitjançant la presentació d’una minuta detallada i tot manifestant formalment que els honoraris esmentats els són deguts i no els han estat satisfets.
El procediment per reclamar els honoraris se substancia d’acord amb les normes sobre l’execució de les costes processals que preveu aquesta Llei.
Títol IV. Poder de disposició de les parts sobre el procés i les seves pretensions. Suspensió i finalització anticipada del procés
Article 46. Dret de disposició
Les parts estan facultades per disposar de l’objecte del procés durant la seva substanciació, sigui en la primera instància, sigui en la segona instància, sigui en període d’execució forçosa, llevat que aquesta Llei o les altres lleis aplicables ho prohibeixin o hi estableixin limitacions per raons d’interès general o d’ordre públic, o en benefici de terceres persones.
Les parts, en virtut del dret de disposició i d’acord amb la posició que tinguin en el procés, poden renunciar, desistir, aplanar-se, transigir o sotmetre l’objecte del procés a mediació o arbitratge.
Article 47. Renúncia
El demandant pot manifestar la renúncia al dret en què fonamenta les seves pretensions en el procés. En aquest cas, el tribunal dicta un aute en què accepta la renúncia i imposa les costes processals al demandant. No obstant això, si la renúncia té lloc abans que s’hagi emplaçat el demandat a contestar a la demanda, el tribunal no imposa les costes processals.
El tribunal no admet la renúncia en cas que no pugui ser-ho d’acord amb aquesta Llei o les altres lleis aplicables. En aquest cas, el tribunal dicta un aute en què decideix la continuació del procés.
Article 48. Desistiment
El demandant pot desistir unilateralment del procés abans que s’hagi emplaçat el demandat a contestar a la demanda. No obstant això, en cas que el demandat hagi estat declarat en rebel·lia, el demandant pot desistir unilateralment del procés en qualsevol moment. En aquests casos, el desistiment comporta la finalització del procés sense cap altre tràmit i sense imposició de les costes processals.
Una vegada el demandat ha estat emplaçat a contestar a la demanda, el demandant pot desistir del procés en qualsevol moment de la primera instància. En aquest cas, el tribunal trasllada el desistiment a les altres parts personades en el procés perquè facin les al·legacions oportunes en el termini de tretze dies hàbils, i decideix mitjançant un aute dins els tretze dies hàbils següents. Si el demandat està d’acord amb el desistiment o no s’hi oposa, el tribunal dicta un aute que no té l’efecte de cosa jutjada i en què decideix la finalització del procés sense cap altre tràmit, i imposa les costes processals al demandant llevat que les parts ho hagin acordat altrament. Si el demandat s’oposa al desistiment, el tribunal dicta un aute en què decideix la continuació del procés només si aprecia que hi ha motius suficients o un interès legítim a aquest efecte. En cas contrari, decideix la finalització del procés sense cap altre tràmit, i imposa les costes processals al demandant llevat que les parts ho hagin acordat altrament.
El desistiment en la segona instància comporta la finalització del procés en aquesta instància i que la resolució objecte de recurs guanyi fermesa. En aquest cas, el tribunal dicta un aute en què decideix la finalització del procés en la segona instància i la devolució de les actuacions al tribunal del qual provenen, i imposa les costes processals a l’apel·lant llevat que les parts ho hagin acordat altrament.
Article 49. Aplanament
El demandat es pot aplanar a totes les peticions formulades pel demandant en la demanda. En aquest cas, el tribunal dicta una sentència condemnatòria en què estima aquestes peticions i imposa les costes processals d’acord amb el que estableix l’article 352. No obstant això, si el tribunal considera que l’aplanament es fa en frau de llei, en contra de l’interès general o de l’ordre públic, o en perjudici de terceres persones, dicta un aute en què decideix no admetre l’aplanament i la continuació del procés.
El demandat es pot aplanar a algunes de les peticions formulades pel demandant en la demanda. En aquest cas, el procés continua pel que fa a la resta de les peticions, i el tribunal consigna les peticions que han estat objecte de l’aplanament i les estima en virtut de la sentència que dicta al terme del procés.
Article 50. Transacció
En qualsevol moment del procés les parts poden posar-hi fi en virtut d’un acord o un conveni, i sol·licitar al tribunal que homologui aquesta transacció.
Si la transacció convinguda per les parts s’ajusta a l’objecte del procés i no s’ha convingut en frau de llei, en contra de l’interès general o de l’ordre públic, o en perjudici de terceres persones, el tribunal que estigui coneixent el procés dicta un aute en què homologa aquesta transacció.
L’aute que homologa la transacció no imposa les costes processals a cap de les parts. Per aquest motiu cada part satisfà les costes causades a instància seva i les costes comunes per meitat, llevat que ho hagin acordat altrament. Aquest aute no és susceptible de recurs i es pot executar d’acord amb les normes sobre l’execució de les sentències que preveu aquesta Llei.
Article 51. Caducitat de les actuacions
El procés l’impulsa d’ofici el tribunal competent per conèixer-lo i resoldre’l. No obstant això, es consideren abandonades i caducades les instàncies i els recursos en tota classe de procediments si no es produeix cap activitat processal en el termini de dos anys. Aquest termini es compta des del dia de la darrera notificació a les parts de qualsevol acte processal.
No es produeix la caducitat de les actuacions si el procés queda paralitzat per causa de força major o per qualsevol altra causa no imputable a la voluntat de les parts.
Un cop transcorregut el termini assenyalat a l’apartat 1 d’aquest article, el tribunal declara la caducitat de les actuacions, d’ofici o a instància de part.
L’aute que declara la caducitat de les actuacions no imposa les costes processals a cap de les parts. Per aquest motiu cada part satisfà les costes causades a instància seva i les costes comunes per meitat.
Article 52. Efectes de la caducitat de les actuacions
La caducitat de les actuacions que té lloc en la primera instància comporta la finalització anticipada del procés. L’aute que declara aquesta caducitat no té l’efecte de cosa jutjada.
La caducitat de les actuacions que té lloc en la segona instància comporta la finalització del procés en aquesta fase i que la resolució objecte de recurs guanyi fermesa. L’aute que declara aquesta caducitat fa devolució de les actuacions al tribunal del qual provenen.
Article 53. Suspensió del procés
Les parts poden sol·licitar la suspensió del procés en qualsevol moment. No obstant això, a partir de l’inici del judici oral i fins al moment en què es dicti la sentència, el període total de la suspensió del procés no pot ser superior a tres mesos, a partir dels quals es reprèn d’ofici la tramitació del procés.
El secretari judicial ha d’acordar la suspensió del procés mitjançant un acord, si així ho demanen totes les parts personades en el procés i aquesta suspensió no va en contra de l’interès general o en perjudici de terceres persones. El termini de suspensió es correspon amb el que hagin demanat les parts.
Amb posterioritat a la suspensió del procés, el secretari judicial decideix mitjançant una interlocutòria deixar sense efecte aquesta suspensió i reprendre la tramitació del procés si així ho sol·licita qualsevol de les parts abans del dia en què se’n produeixi la caducitat.
Títol V. Jurisdicció, prejudicialitat i competència
Capítol primer. Jurisdicció i prejudicialitat
Article 54. Àmbit de la jurisdicció civil. Manca de jurisdicció
L’àmbit de coneixement de la jurisdicció civil ve determinat per les normes dels convenis i acords internacionals que formen part de l’ordenament jurídic andorrà i de la Llei qualificada de la Justícia.
Els tribunals civils s’han d’abstenir de conèixer un procés quan:
Aquest coneixement correspon per raó de la matèria als tribunals de la jurisdicció administrativa o penal.
Aquest coneixement correspon per raó de la matèria a una altra administració, organisme o entitat públics.
Article 55. Manca de competència internacional
Els tribunals civils s’han d’abstenir de conèixer un procés quan:
Hi hagi un conveni internacional que formi part de l’ordenament jurídic andorrà i que atribueixi la competència de manera exclusiva a la jurisdicció d’un altre estat.
S’interposi una demanda o s’insti l’execució contra una persona que, d’acord amb el que preveu el dret internacional públic, tingui immunitat de jurisdicció o d’execució.
Article 56. Apreciació de la manca de jurisdicció i de competència internacional
El tribunal aprecia d’ofici i tan aviat com ho adverteixi la manca de jurisdicció o de competència internacional. En aquest cas, després que el secretari judicial hagi decidit mitjançant una interlocutòria la suspensió del procés, el tribunal dona audiència a les parts que hi són personades i al Ministeri Fiscal en el termini de tretze dies hàbils, i decideix mitjançant un aute dins els tretze dies hàbils següents.
El demandat també pot denunciar la manca de jurisdicció o de competència internacional mitjançant la declinatòria que regula aquesta Llei.
Article 57. Prejudicialitat penal
Quan el tribunal apreciï en un procés civil un fet que pugui ser constitutiu d’una infracció penal, ho comunica d’ofici al Ministeri Fiscal perquè exerceixi, si escau, l’acció penal, i trasllada aquesta comunicació a les parts personades en el procés.
La consulta d'aquest document no substitueix la lectura del Butlletí Oficial del Principat d'Andorra (BOPA) corresponent. No assumim cap responsabilitat per eventuals inexactituds derivades de la transcripció de l'original a aquest format.
Aquest text es publica sota les condicions de reutilització pròpies de BOPA, no sota una llicència de Legalize ni de domini públic.
BOPA
Domini públic — els textos oficials estan exclosos de la protecció del dret d'autor (art. 4.2 de la Llei sobre drets d'autor i drets veïns, 1999)
Font: Butlletí Oficial del Principat d'Andorra (BOPA) — Govern del Principat d'Andorra i Consell General (https://www.bopa.ad/). Els textos oficials estan exclosos de la protecció del dret d'autor segons l'article 4.2 de la Llei sobre drets d'autor i drets veïns (1999). Aquest repositori és un mirall no oficial; el BOPA continua sent l'única font autèntica de la legislació andorrana.