Llei 24/2018, del 18 d’octubre, del Codi de procediment civil

En tots els processos, les costes de la primera instància s’imposen a les parts a les quals el tribunal ha desestimat totes les pretensions que han exercit.

L’estimació substancial de les pretensions exercides per les parts s’equipara a l’estimació íntegra d’aquestes pretensions a l’efecte d’imposar les costes processals. No obstant això, en cas que concorrin dubtes fàctics o jurídics, o altres circumstàncies motivades que hagi apreciat el tribunal, no s’imposen les costes processals a cap de les parts.

Si el tribunal estima parcialment les pretensions exercides per les parts, cada part satisfà les costes processals que hagi ocasionat a instància seva i també satisfà les costes comunes per meitat. No obstant això, si el tribunal aprecia temeritat d’alguna de les parts en exercir les seves pretensions, pot imposar les costes processals a aquesta part.

El tribunal pot limitar de forma motivada la quantitat màxima que les parts poden percebre en concepte de costes processals.

El tribunal només imposa les costes processals al demandat si s’aplana amb posterioritat al termini concedit per contestar a la demanda.

No obstant el que estableix l’apartat anterior, si el tribunal estima que concorre mala fe del demandat, li imposa les costes processals encara que s’hagi aplanat dins el termini concedit per contestar a la demanda. Es considera que concorre mala fe del demandat quan, malgrat que el demandant ha requerit extrajudicialment al demandat que compleixi les seves obligacions, o malgrat que hi ha hagut un procediment de mediació o una demanda de conciliació previs, el demandant s’ha vist compel·lit a interposar la demanda.

Les peticions de rectificació o aclariment i els recursos de reposició no comporten la imposició de costes processals, llevat que el tribunal apreciï l’existència de temeritat, mala fe o abús de dret en l’exercici d’aquestes peticions o recursos.

En cas que el tribunal estimi íntegrament o parcialment el recurs d’apel·lació, no imposa les costes processals a cap de les parts. En cas que desestimi íntegrament el recurs d’apel·lació, el tribunal imposa les costes processals a l’apel·lant.

El tribunal s’ha de pronunciar sempre sobre les costes processals, malgrat que les parts no ho hagin sol·licitat, d’acord amb les normes que estableix aquest títol.

Els pactes de les parts sobre les costes processals no vinculen el tribunal.

Un cop la resolució judicial que imposa les costes processals esdevé ferma, la part que ha obtingut un pronunciament favorable en relació amb les costes processals pot sol·licitar-ne l’execució davant el secretari judicial adscrit o que forma part del tribunal que ha dictat la resolució, sense perjudici del que es prevegi en cas que s’hagi concedit el benefici de la defensa i l’assistència tècnica lletrades gratuïtes.

A la sol·licitud d’execució de les costes processals s’han d’adjuntar les minutes dels honoraris on es detallin les actuacions que s’han portat a terme en la prestació dels serveis encomanats, les factures de les despeses i els altres documents que justifiquen les bestretes pagades. Les minutes dels honoraris han de ser conformes a les normes de la professió de què es tracti aprovades a aquest efecte.

Un cop el secretari judicial rep la sol·licitud d’execució de les costes processals, les taxa fixant-ne l’import mitjançant un acord i, si escau, eliminant les partides que no estiguin justificades o suficientment detallades, que no puguin ser compreses dins les costes processals, o que no s’hagin meritat com a conseqüència del procés.

Un cop el secretari judicial ha taxat les costes processals, les trasllada a les parts personades en el procés perquè puguin impugnar eventualment la taxació en el termini de tretze dies hàbils.

La part a favor de la qual es fa la taxació de les costes processals pot impugnar-la si considera que no s’hi han inclòs algunes partides, en tot o en part, malgrat haver-ho sol·licitat, i la part contra la qual es fa la taxació també pot impugnar-la si considera que algunes partides són indegudes o excessives.

En cas que la impugnació de la taxació es fonamenti en el fet que algunes partides no s’hi han inclòs, en tot o en part, o són indegudes, el secretari judicial trasllada la impugnació a l’altra part perquè faci les al·legacions oportunes en el termini de tretze dies hàbils i, dins els tretze dies hàbils següents, dicta un acord en què resol la impugnació. Si el secretari judicial estima la impugnació, no imposa les costes processals ocasionades per aquesta impugnació. Si desestima la impugnació, imposa les costes processals a la part que ha impugnat la taxació.

En cas que la impugnació de la taxació es fonamenti en el fet que algunes partides són excessives, el secretari judicial trasllada la impugnació a l’altra part perquè faci les al·legacions oportunes en el termini de tretze dies hàbils. Si l’altra part s’oposa a la impugnació, el secretari judicial requereix al col·legi professional, a l’associació professional o a l’entitat anàloga a la qual pertany el professional o el perit concernit que emeti un dictamen, llevat que aquestes entitats no existeixin. Un cop emès el dictamen i dins els tretze dies hàbils següents, si escau, el secretari judicial dicta un acord en què resol la impugnació. Si estima íntegrament o parcialment la impugnació, imposa les costes processals ocasionades per aquesta impugnació a la part que ha reclamat uns honoraris excessius. Si desestima la impugnació, imposa les costes processals a la part que ha impugnat la taxació.

En el supòsit que estableix l’apartat anterior, el col·legi professional, l’associació professional o l’entitat anàloga poden demanar una provisió de fons, l’import de la qual determina el tribunal d’acord amb les circumstàncies que concorren.

En cas que la impugnació de la taxació es fonamenti en el fet que algunes partides són alhora indegudes i excessives, ambdós impugnacions se substancien conjuntament però la tramitació de la impugnació fonamentada en el fet que algunes partides són excessives se suspèn fins que es resolgui la impugnació fonamentada en el fet que algunes partides són indegudes.

La part que ha obtingut un pronunciament favorable en virtut d’una sentència condemnatòria dictada en la primera instància pot sol·licitar al tribunal que adopti les mesures d’assegurament necessàries i adequades per garantir l’efectivitat d’aquest pronunciament en cas que la sentència objecte de recurs esdevingui ferma.

No es poden sol·licitar mesures d’assegurament de les sentències següents:

La competència per conèixer i resoldre les sol·licituds d’assegurament de les sentències condemnatòries correspon al tribunal que hagi conegut el procés en la primera instància.

Les mesures d’assegurament de les sentències condemnatòries es poden sol·licitar a partir del dia següent al dia en què es notifiqui la sentència condemnatòria de què es tracti, i fins al dia en què es trameti el procés a la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia en cas que s’hagi interposat un recurs d’apel·lació contra la sentència esmentada.

Les mesures d’assegurament de les sentències condemnatòries poden ser qualsevol de les mesures cautelars que preveu l’article 84.

La sol·licitud de mesures d’assegurament d’una sentència condemnatòria s’ha de fonamentar en l’existència d’un pronunciament condemnatori susceptible de ser assegurat.

En la sol·licitud de mesures d’assegurament d’una sentència condemnatòria, el sol·licitant ha de formular amb claredat i precisió les mesures que sol·licita, i ha de justificar que concorren els fonaments exigits per adoptar-les. També pot adjuntar la documentació necessària a aquest efecte i assenyalar les actuacions del procés de les quals, a més de la sentència condemnatòria que es pretén assegurar, s’ha d’obtenir una còpia autèntica abans de trametre’n l’original a la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia, si escau.

La part que sol·licita una mesura d’assegurament d’una sentència condemnatòria ha de prestar una caució suficient i justificada degudament per respondre dels danys i perjudicis que es puguin ocasionar al patrimoni de l’altra part com a conseqüència de l’adopció d’aquesta mesura. La caució ha de ser com a mínim equivalent al vint-i-cinc per cent de l’import total de la condemna pronunciada, en cas que aquesta condemna sigui dinerària; en cas que no ho sigui, el vint-i-cinc per cent s’aplica sobre l’equivalent econòmic de la condemna pronunciada. Tanmateix, el tribunal pot eximir el demandant de complir aquest requisit, o reduir l’abast de la caució, si les circumstàncies que concorren així ho justifiquen.

La caució es pot constituir amb diners en efectiu, mitjançant un aval solidari de durada indefinida emès per una entitat bancària o financera, o per qualsevol altre mitjà que, a criteri del tribunal, garanteixi la disponibilitat immediata de la quantitat que n’és objecte.

Un cop el tribunal rep la sol·licitud de mesures d’assegurament d’una sentència condemnatòria i dins els cinc dies hàbils següents, resol aquesta sol·licitud mitjançant un aute.

El tribunal admet les mesures d’assegurament sol·licitades en cas que concorrin tots els requisits següents:

Si el tribunal considera que concorren tots els requisits establerts a l’apartat anterior, admet la sol·licitud de mesures d’assegurament. En aquest cas determina amb precisió les mesures d’assegurament que adopta i el règim a què han d’estar sotmeses.

L’aute en què es resol la sol·licitud de mesures d’assegurament d’una sentència condemnatòria es notifica al sol·licitant d’aquestes mesures i a les altres parts personades en el procés abans de practicar-les o, si no és possible, immediatament després.

Contra l’aute que admet les mesures d’assegurament d’una sentència condemnatòria no es pot interposar cap recurs, sense perjudici que la persona contra la qual s’han decidit aquestes mesures pugui procedir d’acord amb el que estableix l’article següent. D’altra banda, la persona que ha sol·licitat les mesures d’assegurament d’una sentència condemnatòria pot interposar un recurs d’apel·lació contra l’aute que denega aquestes mesures, que s’ha de tramitar amb caràcter preferent.

La part contra la qual s’han decidit les mesures d’assegurament d’una sentència condemnatòria només s’hi pot oposar en els casos següents:

La part contra la qual s’han decidit les mesures d’assegurament d’una sentència condemnatòria també pot oposar-s’hi mitjançant l’oferiment de la prestació d’una caució suficient a criteri del tribunal, o proposant una mesura d’assegurament substitutòria i equivalent de les mesures d’assegurament adoptades. En concret, pot sol·licitar al tribunal que li permeti retirar dels comptes que hagin estat embargats la quantitat suficient per constituir un dipòsit que garanteixi el compliment íntegre de la sentència objecte de recurs.

La persona contra la qual s’han decidit les mesures d’assegurament d’una sentència condemnatòria s’hi pot oposar dins els cinc dies hàbils següents al dia en què se li notifiqui l’aute que adopta aquestes mesures. En aquest cas, el tribunal trasllada l’oposició a les altres parts personades en el procés perquè facin les al·legacions oportunes en el termini de cinc dies hàbils, i decideix mitjançant un aute sobre l’oposició plantejada dins els cinc dies hàbils següents.

En cas que estimi l’oposició, el tribunal revoca les mesures d’assegurament que hagi adoptat i, sense perjudici de la imposició de les costes processals que correspongui, també pot condemnar el sol·licitant d’aquestes mesures a pagar els danys i perjudicis ocasionats. D’altra banda, si l’oposició es fonamentava en l’oferiment de la prestació d’una caució, el tribunal estableix les condicions d’acord amb les quals s’ha de prestar aquesta caució.

Contra l’aute que resol l’oposició a les mesures d’assegurament d’una sentència condemnatòria no es pot interposar cap recurs.

En cas que la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia revoqui totalment la sentència condemnatòria que s’ha assegurat, el Tribunal revoca d’ofici les mesures d’assegurament que ha adoptat, i també pot decidir mitjançant un aute, amb l’audiència prèvia de les parts personades en el procés, de condemnar el sol·licitant d’aquestes mesures a pagar els danys i perjudicis ocasionats.

En cas que la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia revoqui parcialment la sentència condemnatòria que s’ha assegurat, el Tribunal decideix mitjançant un aute si revoca, manté o modifica les mesures d’assegurament que ha adoptat, i si condemna el sol·licitant d’aquestes mesures a pagar els danys i perjudicis ocasionats, amb l’audiència prèvia de les parts personades en el procés, d’acord amb els pronunciaments que resultin de la confirmació parcial de la sentència objecte de recurs. En cas que el Tribunal decideixi mantenir o modificar les mesures d’assegurament que ha adoptat, ha d’expressar la concurrència dels requisits i les circumstàncies que justifiquen el manteniment o la modificació d’aquestes mesures, i si escau la modificació del tipus o la quantia de la caució prestada.

En cas de renúncia o desistiment en la segona instància, es procedeix d’acord amb el que estableix l’apartat 1 d’aquest article.

L’acció executiva que inicia el període d’execució forçosa d’un procés s’ha de fonamentar en un títol que comporti l’execució.

Els títols que comporten l’execució són els següents:

Les sentències declaratives no comporten l’execució i les sentències constitutives no requereixen l’execució, sense perjudici del que estableix l’article 371.

Les sentències fermes i els altres títols estrangers tenen la consideració de títols executius a Andorra d’acord amb el que disposen els convenis internacionals aplicables i que formen part de l’ordenament jurídic andorrà, i la Llei qualificada de la Justícia.

L’execució material de les sentències i els altres títols executius estrangers es porta a terme a Andorra d’acord amb el que estableix aquesta Llei, llevat que els convenis internacionals aplicables i que formen part de l’ordenament jurídic andorrà disposin altrament.

Les sentències declaratives i constitutives, certificades pel secretari judicial, es poden inscriure en els registres públics i produeixen els efectes que corresponguin sense que calgui despatxar-ne l’execució forçosa. Totes les persones, i en concret les persones encarregades dels registres públics, han de complir el que disposen les sentències constitutives.

Sense perjudici de l’efecte directe de les sentències constitutives, les parts del procés o les persones que acreditin un interès directe i legítim poden demanar al tribunal que ordeni les actuacions necessàries perquè aquestes sentències tinguin l’eficàcia oportuna.

Els pronunciaments condemnatoris de les sentències constitutives s’executen d’acord amb el que preveu aquest llibre.

El tribunal pot decidir, d’ofici o a instància de part, l’acumulació de processos en període d’execució forçosa i que se substanciïn entre un mateix executant i un mateix executat, quan ho consideri més convenient per satisfer tots els creditors executants. La sol·licitud d’acumulació es tramita i resol d’acord amb el que estableixen els articles 103 a 113, en el que siguin aplicables.

En el cas d’un procés en què s’executin béns afectats a crèdits hipotecaris, només se’n pot decidir l’acumulació a altres processos en període d’execució forçosa quan aquests altres processos se segueixin per fer efectives altres garanties hipotecàries sobre els mateixos béns.

El tribunal que ha dictat la resolució judicial en la primera instància és competent per despatxar l’execució forçosa, o per controlar l’execució forçosa que porti a terme el saig si té delegada aquesta competència d’acord amb la Llei del saig. En el cas de l’execució d’un laude o resolució arbitral, o d’un acord de mediació que hagi estat elevat a escriptura pública, n’és competent el tribunal al qual correspongui per torn de la secció civil del Tribunal de Batlles que escaigui. En el cas d’una transacció o un conveni homologats mitjançant una resolució judicial, n’és competent el tribunal que ha homologat aquesta transacció o aquest conveni.

En concret, el tribunal que ha dictat la resolució judicial en la primera instància és competent per despatxar l’execució forçosa de les resolucions judicials que consisteixen a complir obligacions de fer, no fer o d’entregar una cosa diferent d’una quantitat de diners. També és competent per portar a terme els actes de requeriment i, si escau, de determinació de la quantitat dinerària equivalent o del rescabalament dels danys i perjudicis que dimanen de les obligacions que són objecte de l’execució de condemnes no dineràries.

El saig és competent per despatxar l’execució forçosa de les resolucions judicials que consisteixen a pagar una quantitat líquida, i de les resolucions judicials que consisteixen a complir obligacions de fer, de no fer o d’entregar una cosa diferent d’una quantitat de diners, només pel que fa al pagament de les quantitats líquides que formen part de l’execució o que en dimanen, sota el control del tribunal que ha dictat la resolució judicial en la primera instància, d’acord amb la Llei del saig.

El saig és competent igualment per despatxar l’execució d’un laude o resolució arbitral, d’un acord de mediació que hagi estat elevat a escriptura pública, o d’una transacció o conveni homologats mitjançant una resolució judicial, que consisteixen a pagar una quantitat líquida o que consisteixen a complir obligacions de fer, de no fer o d’entregar una cosa diferent d’una quantitat de diners, només pel que fa al pagament de les quantitats líquides que formen part de l’execució o que en dimanen, sota el control del tribunal que correspongui en virtut de l’apartat 1 de l’article 374, i d’acord amb la Llei del saig.

El saig pot decidir i portar a terme les mesures executòries concretes que siguin necessàries per despatxar l’execució forçosa de les resolucions judicials en relació amb les quals és competent, d’acord amb la Llei del saig i la Llei de l’embargament, i en concret pot:

El saig és competent per tramitar i resoldre la impugnació de les actuacions o les diligències que hagi portat a terme durant el procés en període d’execució forçosa.

El tribunal competent per despatxar o controlar l’execució forçosa de les resolucions judicials també ho és per conèixer i resoldre les impugnacions que es plantegin en període d’execució forçosa d’aquestes resolucions judicials, d’acord amb el que estableixen el capítol quart d’aquest títol i la Llei del saig. En concret, el tribunal és competent per conèixer i resoldre:

En tots els casos que preveu l’apartat 1 anterior, la part o la persona que planteja la impugnació al tribunal ho ha de comunicar el mateix dia al saig que correspongui.

No tenen la condició de part del procés en període d’execució forçosa les persones en relació amb les quals no s’ha despatxat l’execució.

No obstant el que estableix l’apartat anterior, les persones que no tenen la condició de part del procés en període d’execució forçosa poden fer ús dels mitjans de defensa que aquesta Llei i les altres lleis aplicables atribueixen a l’executat si, per qualsevol raó, l’execució afecta els seus béns o els seus drets. En aquest cas han de plantejar les sol·licituds d’acord amb el procediment que estableix el capítol quart d’aquest títol.

Les parts dels processos en què sigui preceptiva la defensa i l’assistència tècnica prestades per un advocat, d’acord amb l’article 41, també han de ser defensades i assistides per un advocat en període d’execució forçosa.

També és preceptiva la defensa i l’assistència tècnica prestades per un advocat per executar un laude o una resolució arbitral, una resolució judicial que aprovi o homologui les transaccions judicials i els convenis assolits en el procés, o un acord de mediació que hagi estat elevat a escriptura pública, si la quantitat per la qual es despatxa l’execució supera 1.500 euros.

Les parts poden comparèixer en el procés en període d’execució forçosa personalment o representades per un advocat o un procurador col·legiats com a membres exercents al Col·legi Oficial d’Advocats d’Andorra o al Col·legi Oficial de Procuradors d’Andorra, respectivament, llevat que aquesta Llei o les altres lleis aplicables estableixin una altra cosa. No obstant això, en cas que les parts siguin persones jurídiques, han de comparèixer en el procés en període d’execució forçosa representades per un advocat o un procurador col·legiats com a membres exercents al Col·legi Oficial d’Advocats d’Andorra o al Col·legi Oficial de Procuradors d’Andorra, respectivament, llevat que aquesta Llei o les altres aplicables estableixin una altra cosa.

Les costes que es meriten en període d’execució forçosa, les quals inclouen les despeses que també s’hi ocasionin, són a càrrec dels executats sense que el tribunal les hagi d’imposar expressament.

No obstant el que estableix l’apartat anterior, l’executant ha de satisfer al saig la provisió de fons a què fa referència la Llei del saig.

La persona que demana i obté el despatx de l’execució té la condició processal de part executant.

La persona en contra de la qual es despatxa l’execució, que és la persona que resulta a obligada a portar a terme una prestació en virtut d’un títol executiu, té la condició processal de part executada.

L’execució forçosa es pot despatxar a favor del successor de la persona legitimada a aquest efecte d’acord amb el títol executiu, en cas que aquest successor ho sol·liciti i aporti els documents en què es fonamenta la successió.

El tribunal trasllada la sol·licitud a les parts del procés en període d’execució forçosa perquè facin les al·legacions oportunes en el termini de tretze dies hàbils, i decideix mitjançant un aute dins els tretze dies hàbils següents.

L’execució forçosa s’inicia mitjançant una demanda d’execució o una sol·licitud d’execució, segons si s’interposa davant el tribunal o davant el saig, respectivament.

La sol·licitud d’execució ha de tenir la forma i el contingut que estableix la Llei del saig.

La demanda d’execució es presenta mitjançant un escrit en què s’ha d’identificar la persona contra la qual es demana de despatxar l’execució, i s’hi ha d’adjuntar una còpia del títol executiu que es pretén executar.

A la demanda d’execució, l’executant ha de precisar:

A la demanda d’execució, l’executant també pot afegir-hi les peticions i les dades següents:

El despatx de l’execució es decideix mitjançant l’aute o l’acord d’execució, segons si el dicta el tribunal o el saig, respectivament.

L’acord d’execució ha de tenir la forma i el contingut que estableix la Llei del saig.

En l’aute d’execució, el tribunal ha d’expressar:

En cas de sentències que condemnin a l’entrega de coses mobles certes o determinades, documents o animals, el tribunal pot advertir l’executat, en l’aute d’execució, que si no els entrega en el termini que fixi, li imposarà una multa coercitiva, que pot oscil·lar entre l’import de 50 euros diaris i de 500 euros diaris, segons determini i durant el temps que estableixi el tribunal, d’acord amb les circumstàncies que concorrin.

En cas de sentències que condemnin a l’entrega d’un immoble, el tribunal pot establir a l’aute d’execució un termini màxim addicional al que s’estableix a l’apartat 3 anterior perquè l’executat pugui desallotjar l’immoble.

El tribunal pot fer constar a l’aute d’execució les precisions que siguin necessàries sobre les parts o el contingut de l’execució, segons el que disposi el títol executiu, o sobre els responsables personals del deute o els propietaris dels béns i drets especialment afectats al pagament d’aquest deute o als quals s’ha de fer extensiva l’execució.

El tribunal pot incloure a l’aute d’execució, quan així ho hagi demanat l’executant, el venciment futur dels terminis de la mateixa obligació continguda en el títol executiu i en virtut de la qual l’execució és procedent, tot advertint l’executat de l’obligació de pagament que en resulti.

En cas que es tracti de l’execució forçosa d’una sentència recaiguda en un procediment d’arrendaments en què l’arrendatari hagi comparegut sense la intervenció d’un advocat, el tribunal pot requerir a l’arrendador, en l’aute d’execució, que dipositi judicialment la fiança que l’arrendatari li va lliurar en el seu moment i que està a la seva disposició.

Un cop el tribunal ha dictat l’aute d’execució, el tribunal el notifica a l’executant i a l’executat, i també a les altres persones que consideri que poden resultar afectades per l’execució.

Contra l’aute d’execució no es pot interposar cap recurs, sense perjudici que l’executat pugui procedir d’acord amb el que estableix el capítol quart d’aquest títol.

El tribunal o el saig dicta un aute o un acord, respectivament, en què denega el despatx de l’execució en els casos en què no es compleixin les condicions que estableix l’article 386, o en qualsevol altre cas en què no concorrin els pressupòsits i els requisits legals a aquest efecte.

Contra l’aute que denega el despatx de l’execució es pot interposar un recurs d’apel·lació. L’acord que denega el despatx de l’execució es pot impugnar d’acord amb el que estableix l’article 376. Aquest recurs o aquesta impugnació es tramita i es resol tenint com a part només l’apel·lant.

L’executat es pot oposar a l’execució forçosa dins els tretze dies hàbils següents al dia en què se li notifiqui l’aute o l’acord d’execució.

L’oposició a l’execució forçosa es planteja mitjançant un escrit que es presenta davant el tribunal que ha dictat l’aute d’execució o la resolució judicial en relació amb la qual el saig ha dictat l’acord d’execució.

La persona que pugui resultar afectada pels actes d’execució en relació amb els seus béns o drets també pot oposar-s’hi.

L’executat o la persona afectada que s’oposi a l’execució forçosa pot sol·licitar en el mateix escrit en què planteja l’oposició la suspensió del procés mentre es tramita i resol aquesta oposició.

L’oposició només es pot fonamentar en els motius de forma i de fons que s’assenyalen als apartats 2 i 3 d’aquest article, respectivament.

Els motius de forma en què es pot fonamentar l’oposició a l’execució forçosa són:

Els motius de fons en què es pot fonamentar l’oposició a l’execució forçosa són:

Qualsevol motiu d’oposició s’ha d’acreditar degudament per mitjà dels documents escaients, els quals s’han d’adjuntar a l’escrit en què es planteja l’oposició a l’execució forçosa.

El tribunal decideix mitjançant un aute de no admetre l’oposició a l’execució forçosa, dins els tretze dies hàbils següents al dia en què s’hagi plantejat, en cas que el motiu d’oposició no s’hagi acreditat degudament, o quan consideri que aquesta oposició manca de fonament de forma absoluta.

Contra l’aute que no admet l’oposició a l’execució forçosa es pot interposar un recurs d’apel·lació, sense efectes suspensius.

Un cop ha admès l’oposició a l’execució forçosa, el tribunal trasllada aquesta oposició a l’executant perquè faci les al·legacions oportunes en el termini de tretze dies hàbils.

En el mateix acte en què admet l’oposició a l’execució forçosa, el tribunal també resol eventualment mitjançant un aute sobre la suspensió del procés mentre es tramita i resol l’oposició, d’acord amb les circumstàncies que concorrin. En cas que el tribunal decideixi la suspensió del procés, ho ha de comunicar al saig competent.

Un cop l’executant ha fet les al·legacions oportunes o ha transcorregut el termini sense que ho hagi fet, el tribunal pot decidir de citar les parts a una vista, si ho considera necessari per resoldre degudament l’oposició a l’execució forçosa. Aquesta vista se celebra d’acord amb les normes que estableix l’article 257 per al judici oral en el procediment abreujat, en el que siguin aplicables, dins els tretze dies hàbils següents.

El tribunal decideix mitjançant un aute sobre l’oposició a l’execució forçosa plantejada dins els tretze dies hàbils següents al dia en què l’executant hagi fet les al·legacions oportunes o, si s’ha citat les parts a una vista, dins els tretze dies hàbils següents al dia en què s’hagi celebrat aquesta vista.

En cas que el tribunal desestimi íntegrament l’oposició, deixa sense efecte la suspensió del procés, si escau, i decideix la continuació de l’execució forçosa. En cas que estimi parcialment l’oposició, ha de determinar la forma i per quina quantitat l’execució forçosa ha de continuar. L’aute es comunica en tots els casos al saig competent.

En cas que el tribunal estimi l’oposició, declara que no escau l’execució forçosa i deixa sense efecte o mana al saig que deixi sense efecte els embargaments travats i les mesures de garantia que s’hagin adoptat, tot reintegrant a l’executat la situació anterior al despatx de l’execució.

Contra l’aute que resol l’oposició a l’execució forçosa es pot interposar un recurs d’apel·lació, sense efectes suspensius. No obstant això, en cas que l’aute estimi l’oposició, l’executant pot sol·licitar al tribunal que es mantinguin els embargaments travats i les mesures de garantia que s’hagin adoptat si presta una caució suficient per assegurar els danys i perjudicis que es puguin ocasionar a l’executat, d’acord amb els apartats 3 i 4 de l’article 362.

Les parts del procés en període d’execució forçosa només poden impugnar els actes d’execució mitjançant els mitjans processals i els recursos previstos en aquesta Llei, la Llei del saig i la Llei de l’embargament.

Sense perjudici del que estableix l’apartat anterior, les parts del procés en període d’execució forçosa poden impugnar els acords que dicta el saig, d’acord amb el que estableix l’article 376. Contra l’aute que resol aquesta impugnació es pot interposar un recurs d’apel·lació, sense efectes suspensius.

En els casos que preveu l’apartat anterior, la part que impugni l’acord del saig pot demanar la suspensió dels actes d’execució concrets impugnats. El tribunal pot suspendre aquests actes si es presta una caució suficient a criteri seu per respondre dels danys i perjudicis que es puguin ocasionar a l’altra part.

La impugnació de les actuacions o les diligències que hagi portat a terme el saig durant la tramitació del procés en període d’execució forçosa es tramita i es resol davant el mateix saig, d’acord amb les normes que estableix l’article 328, en el que siguin aplicables. L’acord que resol aquesta impugnació es pot impugnar al seu torn davant el tribunal que ha dictat la resolució judicial que s’està executant, dins el termini de tretze dies hàbils des del dia en què es notifica l’acord esmentat.

L’execució forçosa només es pot suspendre en els casos en què aquesta Llei o les altres lleis aplicables ho estableixin expressament, o quan totes les parts personades en el procés ho convinguin.

El tribunal o el saig poden adoptar o mantenir els embargaments i les mesures de garantia oportuns encara que hagin decidit la suspensió del procés en període d’execució forçosa.

El tribunal o el saig pot decidir, a instància de part, la suspensió del procés en període d’execució forçosa en cas que s’admeti la demanda de revisió o la sol·licitud de rescissió o de nul·litat d’actuacions en relació amb la sentència ferma que és objecte d’aquest procés, si considera que l’execució de la sentència esmentada pot resultar-ne afectada. En aquest cas, el secretari judicial o el saig dicta una interlocutòria o un acord, respectivament, en què suspèn el procés esmentat.

Si el tribunal o el saig té coneixement que s’ha desestimat la demanda de revisió o la sol·licitud de rescissió o de nul·litat d’actuacions, el secretari judicial o el saig dicta una interlocutòria o un acord, respectivament, en què deixa sense efecte la suspensió del procés en període d’execució forçosa i en continua la tramitació.

En cas que es dicti una sentència o un aute que estima la revisió, la rescissió o la nul·litat d’actuacions, el tribunal o el saig decideix mitjançant un aute o un acord, respectivament, l’acabament de l’execució forçosa.

La interposició de recursos contra les resolucions i els acords que es dictin en període d’execució forçosa, o la impugnació dels actes que s’hi porten a terme, no comporta la suspensió del procés corresponent.

No obstant el que estableix l’apartat anterior, l’executat pot sol·licitar al tribunal o al saig la suspensió de l’acte impugnat si en cas contrari se’n pot derivar un perjudici greu o de difícil reparació, sempre que presti una caució suficient a criteri del tribunal per respondre dels danys i perjudicis que es puguin ocasionar a l’executant.

En cas de concurrència d’un procés en període d’execució forçosa singular amb un procés concursal o universal d’execució, si així ho estableix la normativa concursal aplicable, el tribunal o el saig, d’ofici o a instància de part, decideix la suspensió del procés singular esmentat. En aquest cas, el secretari judicial o el saig dicta una interlocutòria o un acord, respectivament, en què suspèn el procés esmentat i ho comunica al tribunal que coneix el procés concursal o universal.

El tribunal o el saig només pot suspendre el procés en període d’execució forçosa singular a partir del moment en què s’hagi dictat una resolució que declari el concurs de creditors o la cessació de pagaments o fallida, llevat que la normativa concursal aplicable disposi altrament.

El tribunal o el saig, d’ofici o a instància de part, decideix la suspensió del procés en període d’execució forçosa en cas que s’acrediti que hi ha un procés penal que tingui relació amb la falsedat o la nul·litat del títol executiu, o amb la invalidesa o la il·licitud del despatx de l’execució. En aquest cas, el secretari judicial o el saig dicta una interlocutòria o un acord, respectivament, en què suspèn el procés esmentat.

No obstant el que disposa l’apartat anterior, es mantenen les mesures de garantia de l’execució si l’executant presta una caució suficient per respondre dels danys i perjudicis que es puguin ocasionar a l’executat, d’acord amb els apartats 3 i 4 de l’article 362.

Un cop el procés penal ha finalitzat mitjançant una resolució que declari la inexistència o l’absència de criminalitat dels fets que són objecte del procés esmentat, l’executant pot demanar al tribunal o al saig que deixi sense efecte la suspensió del procés en període d’execució forçosa i decideixi la continuació d’aquest procés.

El procés en període d’execució forçosa s’acaba amb l’extinció o la cancel·lació total del deute pel qual es va despatxar l’execució. En aquest cas, el tribunal o el saig decideix mitjançant un aute o un acord, respectivament, l’arxivament del procés.

El procés en període d’execució forçosa se sobreseu provisionalment en cas que el tribunal o el saig, d’ofici o a instància de part, decideixi mitjançant un aute o un acord, respectivament, que el deute pel qual es va despatxar l’execució sigui totalment o parcialment incobrable. En aquest cas, el procés d’execució pot continuar a instància de l’executant si té notícia posterior de la solvència de l’executat.

Contra l’aute d’arxivament o de sobreseïment del procés en període d’execució forçosa es pot interposar un recurs d’apel·lació, sense efectes suspensius.

L’execució forçosa dinerària té per objecte complir l’obligació de lliurar una quantitat líquida de diners determinada en el títol executiu amb lletres o xifres.

En cas que el títol executiu contingui expressions de quantitat discordants, preval la quantitat determinada amb lletres.

L’execució forçosa es despatxa per la quantitat que es reclami en concepte de principal en la demanda o la sol·licitud d’execució, que ha de ser conforme a l’obligació continguda al títol executiu. La quantitat principal s’incrementa amb els interessos vençuts.

L’executant també pot demanar una quantitat per fer front a les costes de l’execució. La quantitat en concepte de les costes de l’execució es fixa provisionalment en l’aute o l’acord d’execució, a manca de la liquidació definitiva que es faci un cop s’ha acabat el procés en període d’execució forçosa.

Les obligacions en una moneda que no sigui la moneda de curs legal a Andorra s’executen en els seus propis termes en la mesura que sigui possible. Les costes de l’execució se satisfan en la moneda de curs legal a Andorra.

La quantitat en moneda estrangera que és objecte de l’execució forçosa es computa segons el canvi oficial corresponent al dia en què es dicta l’aute o l’acord d’execució. En cas que es tracti d’una moneda estrangera sense cotització oficial, el còmput es fa aplicant el canvi que el tribunal o el saig consideri adequat d’acord amb les al·legacions que faci i els documents que aporti l’executant en la demanda o la sol·licitud d’execució.

La quantitat que és objecte de l’execució forçosa es pot ampliar d’acord amb el venciment futur dels terminis de la mateixa obligació continguda en el títol executiu i en virtut de la qual l’execució és procedent.

L’executant ha de sol·licitar l’ampliació de l’execució forçosa en la demanda o la sol·licitud d’execució, tot aportant un resum dels terminis i les quantitats que han de vèncer.

En cas que el tribunal o el saig admeti l’ampliació de l’execució forçosa, ha d’advertir l’executat de l’obligació de pagament que en resulta, i, si a les dates de venciment no ha satisfet les quantitats corresponents, l’execució forçosa s’amplia de forma automàtica.

Si el saig ha admès l’ampliació de l’execució forçosa, ha de presentar al tribunal que ha dictat la resolució judicial executòria una liquidació final del deute executat que inclogui els venciments i els terminis en què han tingut lloc, i els interessos meritats durant l’execució.

Correspon al tribunal o al saig, d’acord amb els articles 374 i 375 d’aquesta Llei i d’acord amb la Llei del saig, portar a terme les diligències escaients per a l’embargament, la garantia i, si escau, l’alienació dels béns i drets de l’executat i, en general, tots els actes d’execució necessaris per acomplir l’obligació dinerària continguda en el títol executiu.

El tribunal o el saig porten a terme els actes d’execució assenyalats a l’apartat anterior d’acord amb la Llei del saig i la Llei de l’embargament.

El tribunal fixa en l’aute d’execució la forma i el termini de compliment de l’obligació no dinerària, que s’estableix segons la naturalesa del fer i les altres circumstàncies que concorrin. En cas d’una obligació d’entrega d’un bé immoble, el tribunal fixa el termini màxim per desallotjar aquest bé immoble.

El tribunal requereix a l’executat, en virtut de l’aute d’execució, que compleixi, dins el termini que s’hi preveu, l’obligació continguda en el títol executiu. En el cas d’una obligació d’entrega d’un bé immoble, s’adverteix específicament a l’aute d’execució del termini per fer-ho.

El tribunal, a instància de l’executant, pot decidir les mesures de garantia oportunes per assegurar l’efectivitat de l’execució forçosa.

El tribunal pot decidir mitjançant un aute, a instància de l’executant, embargar els béns i drets de l’executat en la quantitat suficient per assegurar el pagament de la quantitat pecuniària equivalent i les costes de l’execució. Contra aquest aute no es pot interposar cap recurs.

El tribunal ha de posar l’executant en possessió de les coses mobles certes i determinades, dels documents o dels animals, d’acord amb el que estableixi l’aute d’execució, una vegada transcorregut el termini fixat en el requeriment que s’hi conté, si l’executat no ho ha fet voluntàriament.

Als efectes assenyalats a l’apartat anterior, el tribunal pot:

En cas que sigui impossible entregar les coses mobles certes i determinades, els documents o els animals, el tribunal fixa mitjançant un aute, a instància de l’executant, la quantitat pecuniària equivalent al valor d’aquestes coses, documents o animals. Amb aquesta finalitat, el tribunal en valora prèviament el cost, ja sigui directament o mitjançant un perit taxador segons la complexitat i el valor de les coses, els documents o els animals.

La valoració obtinguda a què fa referència l’apartat anterior s’ha de notificar a l’executant i l’executat, els quals, en cas de discrepància, poden presentar les al·legacions oportunes, tot incloent-hi una valoració contradictòria feta per un perit, en el termini dels tretze dies hàbils següents al dia en què se’ls traslladi la valoració. Si la diferència entre les valoracions no excedeix el vint per cent del valor més baix, s’estima com a cost de les coses mobles certes i determinades, els documents o els animals la mitjana aritmètica que en resulti. En cas que la diferència sigui superior, el tribunal resol la discrepància mitjançant un aute dins els tretze dies hàbils següents, d’acord amb la documentació aportada, en què fixa definitivament la quantitat pecuniària equivalent al valor de les coses, els documents o els animals. Aquesta valoració ha d’estar compresa entre els límits de les valoracions assenyalades anteriorment i és la definitivament aplicable. Contra aquest aute no es pot interposar cap recurs.

Un cop el tribunal fixa la quantitat pecuniària equivalent, l’execució forçosa en relació amb aquesta quantitat correspon al tribunal o al saig, d’acord amb els articles 374 i 375 d’aquesta Llei i d’acord amb la Llei del saig.

El tribunal ha de posar l’executant en possessió de les coses genèriques o indeterminades, d’acord amb el que estableixi l’aute d’execució, una vegada transcorregut el termini fixat en el requeriment que s’hi conté, si l’executat no ho ha fet voluntàriament.

En cas que sigui impossible entregar les coses genèriques o indeterminades, l’executant pot sol·licitar al tribunal que el faculti per adquirir aquestes coses a les costes de l’executat, al preu de mercat. El tribunal decideix mitjançant un aute quin és el cost d’adquirir les coses genèriques o indeterminades.

Un cop el tribunal fixa el cost d’adquirir les coses genèriques o indeterminades, l’execució forçosa en relació amb aquesta quantitat correspon al tribunal o al saig, d’acord amb els articles 374 i 375 d’aquesta Llei i d’acord amb la Llei del saig.

El tribunal procedeix a l’entrada i l’entrega dels béns immobles i al llançament dels ocupants, d’acord amb el que estableixi l’aute d’execució.

Malgrat que el tribunal cancel·li el llançament dels ocupants del bé immoble si amb anterioritat a la data fixada per portar-lo a terme es fa el lliurament de la possessió d’aquest bé, l’executant pot sol·licitar que es mantinguin les actuacions fixades a l’efecte que s’aixequi una acta de l’estat en què es troba el bé immoble.

El tribunal pot ser auxiliat pel Cos de Policia quan procedeixi a entrar i entregar un bé immoble i a llançar-ne els ocupants. Si dins el bé immoble hi ha coses que no són objecte del títol executiu, el tribunal requereix eventualment a l’executat que les retiri dins el termini que assenyali, i, si no ho fa, decideix en cada cas el que consideri oportú.

El secretari judicial o el saig, a instància de l’executant, fa constar en l’acte d’entrega d’un bé immoble l’existència de danys i desperfectes ocasionats pels ocupants d’aquest bé. En aquest cas, l’executant pot reclamar els danys i perjudicis ocasionats en el marc del procés a part que correspongui.

Les al·legacions de l’executat o de terceres persones respecte de la titularitat dels béns no separables del bé immoble s’han de fer al tribunal que coneix el procés en període d’execució forçosa de què es tracti. El tribunal resol mitjançant un aute d’acord amb les normes del capítol quart del títol I d’aquest llibre.

En cas que el bé immoble que s’ha d’entregar sigui l’habitatge habitual de l’executat o de les persones que en depenen, el tribunal pot concedir un termini d’un mes com a màxim per desallotjar-lo, més enllà del termini fixat en l’aute d’execució. Aquest termini pot quedar condicionat al pagament a favor de l’executant de la quantitat que s’hagi fixat en concepte de compensació per l’ocupació indeguda del bé immoble, i de les altres quantitats que fixi el tribunal. Transcorregut el termini assenyalat, es procedeix immediatament al llançament.

En cas que el bé immoble que s’ha d’entregar estigui ocupat per terceres persones diferents i alienes a l’executat, el tribunal les emplaça perquè en el termini de tretze dies hàbils presentin el títol que justifiqui la seva situació. El tribunal trasllada aquest títol a l’executant perquè faci les al·legacions que consideri oportunes en el termini de tretze dies hàbils i, un cop transcorregut aquest termini:

Un cop transcorregut el termini fixat per complir una obligació de fer no personalíssima sense que l’executat ho hagi fet voluntàriament, el tribunal procedeix a l’execució forçosa d’acord amb les normes següents:

En cas que el tribunal encarregui la prestació de fer a un tercera persona, en valora prèviament el cost, ja sigui directament o mitjançant un perit taxador segons la complexitat del fer.

La valoració obtinguda a què fa referència l’apartat anterior s’ha de notificar a l’executant i l’executat, els quals, en cas de discrepància, poden presentar les al·legacions oportunes, tot incloent-hi una valoració contradictòria feta per un perit, en el termini dels tretze dies hàbils següents al dia en què se’ls traslladi la valoració. Si la diferència entre les valoracions no excedeix el vint per cent del valor més baix, s’estima com a cost del fer la mitjana aritmètica que en resulti. En cas que la diferència sigui superior, el tribunal resol la discrepància mitjançant un aute dins els tretze dies hàbils següents, d’acord amb la documentació aportada, en què fixa definitivament el cost de la prestació de fer. Aquesta valoració ha d’estar compresa entre els límits de les valoracions assenyalades anteriorment i és la definitivament aplicable. Contra aquest aute no es pot interposar cap recurs.

Des del moment en què es produeix l’incompliment de l’obligació de fer, l’executant pot sol·licitar al tribunal les mesures d’assegurament oportunes per garantir el pagament del cost de la prestació de fer o, si escau, dels danys i perjudicis que se li puguin ocasionar.

Un cop el tribunal valora el cost de la prestació de fer o quantifica els danys i perjudicis ocasionats, l’execució forçosa en relació amb aquestes quantitats correspon al tribunal o al saig, d’acord amb els articles 374 i 375 d’aquesta Llei i d’acord amb la Llei del saig.

Un cop transcorregut el termini fixat per complir una obligació de fer personalíssima sense que l’executat ho hagi fet voluntàriament, el tribunal procedeix a l’execució forçosa d’acord amb les normes següents:

Des del moment en què es produeix l’incompliment de l’obligació de fer, l’executant pot sol·licitar al tribunal les mesures d’assegurament oportunes per garantir el pagament del cost de la prestació de fer o, si escau, dels danys i perjudicis que se li puguin ocasionar.

Un cop el tribunal fixa la quantitat pecuniària equivalent de la prestació de fer, i també eventualment la quantitat en concepte del rescabalament dels danys i perjudicis, l’execució forçosa en relació amb aquestes quantitats correspon al tribunal o al saig, d’acord amb els articles 374 i 375 d’aquesta Llei i d’acord amb la Llei del saig.

L’obligació de no fer obliga l’executat a abstenir-se de fer el que estableix el títol executiu durant el temps i d’acord amb el que s’hagi previst en l’aute d’execució.