Llei 24/2018, del 18 d’octubre, del Codi de procediment civil

Només poden instar un procés de declaració de la separació matrimonial o el divorci els cònjuges. L’acció a aquest efecte s’extingeix per la mort de qualsevol dels cònjuges i, en el cas de la separació matrimonial, per la reconciliació, la qual ha de ser expressa quan tingui lloc després d’haver instat el procés corresponent.

El cònjuge o la persona que mantingui una situació de convivència anàloga, que pretengui instar o hagi instat qualsevol dels processos a què fa referència l’article 297, pot sol·licitar l’adopció de les mesures provisionals a què es refereix la Llei qualificada del matrimoni, mitjançant una sol·licitud que pot formular abans de presentar la demanda, conjuntament amb la demanda o en qualsevol moment posterior, sempre que sigui durant la tramitació del procés i abans que s’hagi dictat sentència.

Si la sol·licitud de mesures provisionals es formula abans de presentar la demanda, se n’atribueix el coneixement al tribunal al qual correspon per torn, que també esdevé competent per tramitar i resoldre els processos posteriors que se substanciïn pel procediment de família i de què portin causa les mesures provisionals. Si la sol·licitud de mesures provisionals es formula conjuntament amb la demanda o en qualsevol moment posterior, és competent per tramitar-la i resoldre-la el tribunal que conegui el procés que se substancia pel procediment de família corresponent i de què portin causa les mesures provisionals.

Un cop rep la sol·licitud de mesures provisionals, el tribunal cita les parts, i, si hi ha fills menors d’edat, també cita el Ministeri Fiscal, a una audiència. Aquesta audiència s’ha de celebrar dins els cinc dies hàbils següents al dia en què s’hagi presentat la sol·licitud de mesures provisionals, i les parts han de comparèixer-hi assistides de l’advocat i, si escau, el procurador.

Durant l’audiència, les parts poden fer les al·legacions i proposar els mitjans de prova que considerin oportuns, i en concret han d’aportar els documents que n’acreditin la nacionalitat i la residència i, si escau, la celebració del matrimoni o la unió civil i la filiació dels fills comuns, i que també en permetin valorar eventualment la capacitat econòmica i les necessitats econòmiques dels fills a càrrec.

El tribunal convida les parts a assolir un acord sobre les mesures provisionals. Si assoleixen una entesa i el tribunal considera que queden suficientment garantits els drets dels cònjuges o de les persones que mantenen una situació de convivència anàloga, i, si escau, dels fills, adopta les mesures provisionals mitjançant un aute en el mateix acte o, com a màxim, dins els cinc dies hàbils següents, després d’escoltar, si escau, el Ministeri Fiscal.

Si les parts no assoleixen un acord, o l’entesa no garanteix suficientment els seus drets, i, si escau, els dels fills menors d’edat, el tribunal, després d’escoltar-los i d’escoltar, si escau, el Ministeri Fiscal, i després d’examinar els documents que s’hagin aportat, resol la sol·licitud de mesures provisionals mitjançant un aute en el mateix acte o, com a màxim, dins els cinc dies hàbils següents.

Les al·legacions de les parts i la decisió del tribunal no són vinculants per a les pretensions que s’exerceixin en els processos posteriors que se substanciïn pel procediment de família entre les mateixes parts, ni per a la sentència que dicti el tribunal al terme d’aquests processos.

Si el tribunal, d’ofici o a instància de part, decideix practicar una prova que no es pugui portar a terme durant l’audiència, assenyala una data per fer-ho al més aviat possible. Un cop s’ha practicat la prova, la trasllada a les parts i, si escau, al Ministeri Fiscal, perquè facin les al·legacions oportunes en el termini de cinc dies hàbils, i resol la sol·licitud de mesures provisionals mitjançant un aute dins els cinc dies hàbils següents. Entretant, però, el tribunal pot adoptar mitjançant un aute les mesures provisionals urgents o necessàries que consideri oportunes.

Les mesures provisionals que adopti el tribunal queden sense efecte si en el termini de vint dies hàbils des que s’han pres qualsevol de les parts no presenta la demanda del procés que se substancia pel procediment de família i de què porten causa aquestes mesures provisionals. També queden sense efecte quan les mesures provisionals siguin substituïdes per les mesures que estableixi la sentència que dicti el tribunal al terme d’aquest procés, o quan finalitzi per qualsevol altre motiu.

Mentre no hagin quedat sense efecte, les mesures provisionals adoptades poden ser modificades pel tribunal si té lloc un canvi significatiu de les circumstàncies que es van tenir en compte per prendre-les. La modificació de les mesures provisionals es regeix pel mateix procediment establert als apartats 3 a 8 anteriors.

A instància de qualsevol dels cònjuges o de les persones que mantinguin una situació de convivència anàloga, i sempre que s’acrediti la urgència o la necessitat que concorri, el tribunal pot adoptar mitjançant un aute les mesures provisionals que consisteixen en l’atribució de l’ús de l’habitatge familiar i, després d’escoltar el Ministeri Fiscal, en la guarda i custòdia i el règim de visites dels fills menors d’edat, la contribució dels cònjuges a les càrregues del matrimoni o la unió civil, i la pensió d’aliments i les despeses extraordinàries dels fills, sense traslladar la sol·licitud de mesures provisionals ni celebrar una audiència amb caràcter previ.

El tribunal també pot adoptar mitjançant un aute les mesures provisionals en cas d’urgència o necessitat que consisteixen a prohibir a un dels cònjuges o de les persones que mantenen una situació de convivència anàloga d’entrar en contacte amb l’altre cònjuge o convivent, o amb els fills, en cas de perill greu per a la seva integritat física o psicològica.

Un cop ha dictat l’aute, el tribunal el trasllada al més aviat possible, juntament amb la sol·licitud de mesures provisionals, a l’altre cònjuge o a l’altra persona que mantingui una situació de convivència anàloga, que pot fer les al·legacions que consideri oportunes dins els cinc dies hàbils següents.

D’acord amb les al·legacions que faci l’altre cònjuge o l’altra persona que mantingui una situació de convivència anàloga, el tribunal pot modificar les mesures provisionals que hagi adoptat, després de seguir el procediment establert als apartats 3 a 8 de l’article anterior.

Contra els autes que resolen les sol·licituds de mesures provisionals, llevat de les mesures provisionals en cas d’urgència i necessitat, es pot interposar un recurs d’apel·lació.

La interposició del recurs d’apel·lació no té efectes suspensius pel que fa a l’execució de les mesures provisionals adoptades, llevat que el tribunal decideixi altrament de forma expressa i motivada en el moment d’acceptar el recurs o amb posterioritat.

En cas que el procediment de família no sigui contenciós, un cop admesa la demanda, el tribunal la trasllada al Ministeri Fiscal, si escau, perquè comparegui en el procés i la contesti en el termini de tretze dies hàbils.

En cas que el procediment de família sigui contenciós, un cop admesa la demanda, el tribunal la trasllada al demandat i, si escau, al Ministeri Fiscal, perquè compareguin en el procés i la contestin en el termini de tretze dies hàbils, tot advertint el demandat que si no compareix en el termini esmentat serà declarat en rebel·lia.

Si es formula una demanda reconvencional, un cop admesa, el tribunal la trasllada al demandat reconvencional i, si escau, al Ministeri Fiscal, perquè la contestin en el termini de tretze dies hàbils.

En cas que els cònjuges o les persones que mantinguin una situació de convivència anàloga vulguin instar de comú acord un procés de separació del matrimoni o la unió civil, d’establiment o de modificació de les mesures a què fa referència l’article 297, o de divorci si no s’ha dictat amb anterioritat una sentència de separació del matrimoni o la unió civil, han d’atorgar i adjuntar a la demanda un conveni que reguli les matèries a què fan referència els articles 52 a 57 de la Llei qualificada del matrimoni. Aquest conveni ha de ser aprovat en virtut de la sentència que posa fi al procés, sempre que els drets dels cònjuges o de les persones que mantenen una situació de convivència anàloga i, si escau, dels fills es mantinguin suficientment protegits.

El conveni també es pot presentar mitjançant un escrit conjunt dels cònjuges o de les persones que mantenen una situació de convivència anàloga, en qualsevol moment del procés contenciós, en què han de sol·licitar la continuació del procés de comú acord.

Els cònjuges o les persones que mantenen una situació de convivència anàloga han d’acompanyar el conveni amb els documents que acreditin la seva nacionalitat i residència i, si escau, amb els documents que acreditin la celebració del matrimoni i la filiació dels fills comuns, i que permetin valorar la capacitat econòmica de cadascun d’ells, les necessitats econòmiques dels fills a càrrec, i qualsevol altra circumstància que considerin oportuna.

En cas que el conveni no compleixi els requisits que estableix l’apartat 1 anterior, el tribunal requereix mitjançant una providència als cònjuges o a les persones que mantenen una situació de convivència anàloga que dins el termini de tretze dies hàbils atorguin i presentin un nou conveni que contingui les addicions, supressions o modificacions oportunes. En cas contrari, el tribunal, en virtut de la sentència que posa fi al procés, aprova només les disposicions del conveni que si escau compleixin els requisits que estableix l’apartat 1 anterior, i decideix el que correspongui en relació amb les disposicions del conveni que no compleixin aquests requisits, sense quedar vinculat per la conformitat de les parts al respecte.

Un cop finalitzen els tràmits d’al·legacions, el tribunal dicta un aute dins els tretze dies hàbils següents en què admet o no admet les proves proposades, d’acord amb els criteris de legalitat, utilitat, pertinència, necessitat i proporcionalitat establerts en aquesta Llei.

El tribunal assenyala la data en què se celebra el judici oral dins els vint dies hàbils següents al dia en què finalitzen els tràmits d’al·legacions, prorrogables vint dies hàbils més com a màxim en els casos en què sigui menester per practicar les proves admeses.

No obstant el que estableix l’apartat anterior, si el tribunal només ha admès proves documentals el valor probatori de les quals no ha estat impugnat, pot decidir en el mateix aute que no se celebri el judici oral i declarar el procés vist per a sentència.

En cas que el procediment de família no sigui contenciós, i sempre que no s’hi oposi el Ministeri Fiscal, si escau, el tribunal pot admetre com a prova les declaracions escrites de testimonis, sempre que aquestes declaracions estiguin datades i signades pel testimoni, i s’hi acompanyi una còpia del passaport o del document d’identitat del testimoni.

El tribunal també pot admetre com a prova les declaracions escrites de testimonis que compleixin els requisits establerts a l’apartat anterior en els processos de separació i divorci del matrimoni o la unió civil, quan s’aportin amb la finalitat exclusiva d’acreditar la causa de la separació o el divorci.

El tribunal dicta la sentència dins els tretze dies hàbils següents al dia en què finalitza el judici oral o en què dicta l’aute on decideix que no se celebri el judici oral.

Contra les sentències dictades en els processos que se substancien pel procediment de família es pot interposar un recurs d’apel·lació.

En cas que les parts hagin sol·licitat l’adopció de mesures paternofilials que siguin incompatibles amb les mesures de protecció adoptades anteriorment pel batlle competent de la jurisdicció de menors, la sentència no es pronuncia en relació amb aquestes mesures, sense perjudici que resolgui les peticions restants que no siguin incompatibles amb les mesures de protecció esmentades.

El procediment de modificació de la capacitat s’aplica als processos en què es pretén obtenir una declaració judicial de modificació de la capacitat de les persones majors d’edat o menors d’edat emancipades que per qualsevol causa es troben en la situació habitual de no tenir l’aptitud d’adoptar decisions, i en què també es pretén la constitució d’una institució de protecció o de suport, la designació de la persona o les persones titulars d’aquesta institució i, si escau, l’internament de la persona en relació amb la qual es pretén modificar-ne la capacitat.

Les persones menors d’edat només poden ser subjecte d’un procés de modificació de la capacitat en els termes que estableix la Llei qualificada d’incapacitació i organismes tutelars.

Poden ser part demandant en el procediment de modificació de la capacitat la mateixa persona interessada, el cònjuge o la persona amb qui mantingui una situació de convivència anàloga, els descendents, els ascendents, els germans, el guardador de fet, el Ministeri Fiscal i el ministeri competent en matèria d’afers socials.

No obstant el que estableix l’apartat anterior, la modificació de la capacitat d’una persona menor d’edat no emancipada només la poden promoure els seus pares si estan habilitats per exercir la pàtria potestat, el Ministeri Fiscal i el ministeri competent en matèria d’afers socials.

La persona que és subjecte del procés de modificació de la capacitat ha de comparèixer-hi defensada i assistida per un advocat, que té la consideració de defensor judicial, i, si escau, del procurador, sense perjudici de la intervenció necessària del Ministeri Fiscal.

La persona o la institució que pretengui instar o hagi instat un procés de modificació de la capacitat pot sol·licitar l’adopció de les mesures provisionals oportunes, a l’efecte de protegir els drets i interessos de la persona que és o serà subjecte d’un procés de modificació de la capacitat, abans de la presentació de la demanda, conjuntament amb la demanda o en qualsevol moment posterior, sempre que sigui durant la tramitació del procés i abans que s’hagi dictat sentència.

Si la sol·licitud de mesures provisionals es formula abans de la presentació de la demanda, se n’atribueix el coneixement al tribunal al qual correspon per torn, que també esdevé competent per tramitar i resoldre el procés de modificació de la capacitat de què portin causa les mesures provisionals. Si la sol·licitud de mesures provisionals es formula conjuntament amb la demanda o en qualsevol moment posterior, és competent per tramitar-la i resoldre-la el tribunal que conegui el procés de modificació de la capacitat de què portin causa les mesures provisionals.

Un cop rep la sol·licitud de mesures provisionals, el tribunal cita les parts i el Ministeri Fiscal a una audiència. Aquesta audiència s’ha de celebrar dins els cinc dies hàbils següents al dia en què s’hagi presentat la sol·licitud de mesures provisionals, i les parts han de comparèixer-hi assistides del defensor judicial i, si escau, del procurador.

Durant l’audiència, les parts poden fer les al·legacions i proposar els mitjans de prova que considerin oportuns, i en concret la part que sol·licita les mesures provisionals ha d’aportar, en la mesura que sigui possible, un certificat del facultatiu corresponent que justifiqui la necessitat i l’oportunitat d’aquestes mesures.

Després d’escoltar les parts i el Ministeri Fiscal, i després d’examinar els documents que s’hagin aportat, el tribunal resol la sol·licitud de mesures provisionals mitjançant un aute en el mateix acte o, com a màxim, dins els cinc dies hàbils següents.

Les al·legacions de les parts i la decisió del tribunal no són vinculants per a les pretensions que s’exerceixin en el procés de modificació de la capacitat de què portin causa les mesures provisionals, ni per a la sentència que dicti el tribunal al terme d’aquest procés.

Si el tribunal, d’ofici o a instància de part, decideix practicar una prova que no es pugui portar a terme durant l’audiència, assenyala una data per fer-ho al més aviat possible. Un cop s’ha practicat la prova, la trasllada a les parts i al Ministeri Fiscal perquè facin les al·legacions oportunes en el termini de cinc dies hàbils. El tribunal resol la sol·licitud de mesures provisionals mitjançant un aute dins els cinc dies hàbils següents.

Les mesures provisionals que el tribunal adopti queden sense efecte si en el termini de vint dies hàbils des que s’han pres qualsevol de les parts no presenta la demanda del procés de modificació de la capacitat de què porten causa. També queden sense efecte quan les mesures provisionals siguin substituïdes per les mesures que estableixi la sentència que dicti el tribunal al terme d’aquest procés, o quan finalitzi per qualsevol altre motiu.

Mentre no hagin quedat sense efecte, les mesures provisionals adoptades poden ser modificades pel tribunal si té lloc un canvi significatiu de les circumstàncies que es van tenir en compte per prendre-les. La modificació de les mesures provisionals es regeix pel mateix procediment establert als apartats 3 a 7 anteriors.

Durant la tramitació del procés de modificació de la capacitat i abans que s’hagi dictat sentència, el tribunal també pot adoptar d’ofici les mesures provisionals oportunes a l’efecte de protegir els drets i interessos de la persona que és subjecte d’aquest procés. En aquest cas, regeixen els apartats 3 a 9 anteriors, en el que siguin aplicables.

El procés que se substancia pel procediment de modificació de la capacitat s’inicia amb la demanda en què s’han d’indicar les dades i les circumstàncies que permeten identificar la persona subjecte del procés de modificació de la capacitat, els seus parents més pròxims i el facultatiu tractant, i el domicili o la residència on poden ser emplaçats.

A la demanda també s’ha de designar la persona o les persones proposades per ser titulars de la institució de protecció o de suport, i justificar-ne la idoneïtat a aquest efecte; hi ha d’haver la motivació necessària d’acord amb la modificació de la capacitat sol·licitada; s’hi han de proposar les proves que es considerin oportunes; i, en la mesura que sigui possible, s’ha d’acompanyar d’un certificat del facultatiu corresponent relatiu a les capacitats físiques, psíquiques i sensorials de la persona en relació amb la qual es pretén la modificació de la capacitat.

Un cop admesa la demanda i dins els cinc dies hàbils següents, el tribunal la trasllada personalment a la persona subjecte del procés de modificació de la capacitat perquè la contesti en el termini de tretze dies hàbils, i la informa del seu contingut i del dret a ser assistida d’un defensor judicial. Si no pot o no vol designar un defensor judicial, el tribunal li’n designa un d’ofici.

Un cop admesa la demanda i dins els cinc dies hàbils següents, el tribunal també la trasllada al Ministeri Fiscal, llevat que hagi instat el procés, perquè comparegui en el procés i la contesti en el termini de tretze dies hàbils.

Un cop finalitzen els tràmits d’al·legacions, el tribunal dicta un aute dins els tretze dies hàbils següents en què admet o no admet les proves proposades, d’acord amb els criteris de legalitat, utilitat, pertinència, necessitat i proporcionalitat establerts en aquesta Llei.

El tribunal assenyala la data en què se celebra el judici oral dins els vint dies hàbils següents al dia en què finalitzen els tràmits d’al·legacions, prorrogables vint dies hàbils més com a màxim en els casos en què sigui menester per practicar les proves admeses.

Durant el judici oral, el tribunal ha de procedir al reconeixement judicial de la persona que és subjecte del procés de modificació de la capacitat i l’ha de consultar en relació amb la persona o les persones proposades per ser titulars de la institució de protecció o de suport.

El tribunal també ha d’escoltar la persona o les persones proposades per ser titulars de la institució de protecció o de suport i, si ho considera oportú, pot escoltar els parents més pròxims i el facultatiu tractant de la persona que és subjecte del procés de modificació de la capacitat.

Durant la tramitació del procés de modificació de la capacitat s’ha d’encomanar, d’ofici o a instància de part, un dictamen pericial d’un facultatiu independent. El perit designat ha de ratificar aquest dictamen durant el judici oral, i n’ha d’exposar el contingut i les conclusions.

El tribunal pot prescindir, excepcionalment, de traslladar i informar la persona subjecte del procés de modificació de la capacitat del contingut de la demanda, i de consultar-la en relació amb la persona o les persones proposades per ser titulars de la institució de protecció o de suport, si conclou raonablement que aquestes actuacions li poden ocasionar un perjudici greu, o si del certificat del facultatiu corresponent o del dictamen pericial que consta en autes es desprèn que no està en disposició de prendre’n coneixement, malgrat se li hagin posat a l’abast, si és possible, tots els suports necessaris a aquest efecte.

En els casos que estableix l’apartat anterior, la demanda i la sentència es fan saber al defensor judicial i a les altres persones que el tribunal entengui eventualment que són indicades a aquest efecte. La mateixa excepció es pot aplicar als tràmits previstos a l’apartat 3 de l’article 309 i a l’article 313.

No obstant el que estableix l’apartat anterior, el tribunal sempre ha de procedir al reconeixement judicial de la persona que és subjecte del procés de modificació de la capacitat.

El tribunal dicta la sentència dins els tretze dies hàbils següents al dia en què finalitza el judici oral. La sentència ha de determinar l’extensió i els límits de la modificació de la capacitat, la constitució de la institució de protecció o de suport en funció de la modificació de la capacitat establerta i la designació de la persona o les persones titulars d’aquesta institució, o la rehabilitació de la pàtria potestat o la pàtria potestat prorrogada, si escau, i la procedència o no de l’internament de la persona amb la capacitat modificada.

Contra les sentències dictades en els processos que se substancien pel procediment de modificació de la capacitat es pot interposar un recurs d’apel·lació.

El tribunal dona possessió del càrrec a la persona o les persones titulars de la institució de protecció o de suport, i designa una nova persona o unes noves persones en cas de cessament, d’acord amb les normes de la Llei qualificada d’incapacitació i organismes tutelars.

Les pretensions relatives a la guarda de la persona sotmesa a una institució de protecció o de suport, inclòs l’establiment eventual d’un règim de visites i el pagament d’una pensió d’aliments, es resolen en execució de la sentència que ha establert la modificació de la capacitat d’aquesta persona, llevat que la persona o les persones titulars d’aquesta institució hagin instat un procés que se substanciï pel procediment de família i en què es plantegin aquestes pretensions.

El tribunal competent pot segregar en el temps les decisions relatives a la guarda de la persona sotmesa a una institució de protecció o de suport, al règim de visites i a la pensió d’aliments.

Les persones o les institucions esmentades a l’apartat 1 de l’article 308, i la persona o les persones que tinguin la representació legal o la guarda de la persona amb la capacitat modificada, poden sol·licitar la revocació o canvis en la declaració judicial de modificació de la capacitat, de manera que se n’ampliïn o redueixin l’extensió o els límits que se’n deriven, en els termes que estableix la Llei qualificada d’incapacitació i organismes tutelars.

El procés de revocació o de canvis en la modificació de la capacitat es regeix per les normes dels articles 309 a 315, en el que siguin aplicables.

La sentència ha d’establir si revoca o canvia la declaració judicial de modificació de la capacitat, i ha de determinar, si escau, l’ampliació o la reducció de l’extensió o els límits de la capacitat modificada establerts amb anterioritat.

Els processos que tenen com a objecte la declaració de prodigalitat d’una persona se substancien d’acord amb les normes sobre el procediment de modificació de la capacitat que estableix aquest capítol, en el que siguin aplicables, amb les especialitats que preveu aquest article.

Poden ser part demandant en els processos que tenen com a objecte la declaració de prodigalitat el cònjuge o la persona amb qui mantingui una situació de convivència anàloga, els descendents i els ascendents que rebin aliments del presumpte pròdig o que puguin reclamar-li aquests aliments, i els seus representants legals, i si aquests representants legals no ho fan, el Ministeri Fiscal.

La sentència que declara la prodigalitat d’una persona ha de determinar la constitució de l’organisme de protecció o de suport i la designació del curador, l’àmbit en el qual el pròdig pot o no pot gestionar els seus interessos patrimonials i l’àmbit en el qual necessita l’assentiment del curador.

Les parts poden interposar els recursos previstos en aquesta Llei i les altres lleis aplicables contra les resolucions del tribunal, del secretari judicial, del saig o del notari que els siguin desfavorables.

El recursos tenen com a finalitat obtenir un nou pronunciament mitjançant la revisió de la resolució recorreguda, d’acord amb les pretensions formulades per les parts.

La interposició d’un recurs de reposició no té efecte suspensiu en relació amb la resolució recorreguda.

La interposició d’un recurs d’apel·lació té efecte devolutiu, i també té efecte suspensiu en relació amb l’eficàcia de la sentència recorreguda si és estimatòria de la demanda, llevat que aquesta Llei o les altres lleis aplicables ho estableixin altrament.

Les parts poden desistir del recurs que han interposat abans que es dicti la resolució que hi posi fi, d’acord amb les normes d’aquesta Llei.

El desistiment concerneix els pronunciaments de la resolució que hagin estat recorreguts per la part que desisteix, els quals esdevenen ferms. Tanmateix, el tribunal resol els pronunciaments de la resolució que hagin estat recorreguts per les altres parts.

Es pot interposar un recurs de reposició contra les providències i els autes no definitius que dicti el tribunal, davant el mateix tribunal que els ha dictat, llevat que aquesta Llei o les altres lleis aplicables no admetin la possibilitat d’interposar cap recurs contra aquestes resolucions.

També es pot interposar un recurs de reposició contra les interlocutòries i els acords no definitius que dicti el secretari judicial, davant el mateix secretari judicial que els ha dictat, llevat que aquesta Llei o les altres lleis aplicables no admetin la possibilitat d’interposar cap recurs contra aquestes resolucions.

El recurs de reposició s’interposa en el termini dels tretze dies hàbils següents al dia en què es notifica la resolució objecte de recurs, mitjançant un escrit en què ha de constar la fonamentació del recurs, i s’hi ha d’adjuntar una còpia de la resolució objecte de recurs.

Un cop el tribunal o el secretari judicial ha admès el recurs de reposició, el trasllada a les altres parts personades en el procés perquè facin les al·legacions oportunes en el termini de tretze dies hàbils. Posteriorment, el tribunal o el secretari judicial decideix mitjançant un aute o un acord, respectivament, dins els tretze dies hàbils següents.

Contra l’aute o l’acord que resol el recurs de reposició no es pot interposar cap altre recurs, sense perjudici que es puguin reproduir els motius que l’han fonamentat en virtut del recurs d’apel·lació que s’interposi eventualment contra la resolució definitiva que posi fi al procés.

Les disposicions dels apartats 1 a 3 anteriors no són aplicables en els casos en què el recurs de reposició s’interposi oralment d’acord amb aquesta Llei. En aquests casos, el recurs de reposició es tramita i resol en el mateix acte, amb l’audiència prèvia de totes les parts personades a la vista, l’audiència, la compareixença o el judici oral en què s’hagi interposat.

És competent per conèixer i resoldre la impugnació dels acords definitius dictats pel secretari judicial el tribunal del qual formi part o al qual es trobi adscrit.

És competent per conèixer i resoldre la impugnació dels acords del saig el tribunal que hagi dictat la resolució judicial de la qual porta causa l’acord impugnat, d’acord amb la Llei del saig.

És competent per conèixer i resoldre la impugnació dels acords del notari el tribunal al qual correspongui per torn de jurisdicció voluntària.

La tramitació i la resolució de la impugnació dels acords definitius que hagi dictat el secretari judicial i dels acords que hagi dictat el saig o el notari es regeixen per les normes de l’article 325, en el que siguin aplicables.

Contra l’aute que resol la impugnació no es pot interposar cap recurs, llevat que aquesta Llei o les altres lleis aplicables ho estableixin altrament.

El recurs d’apel·lació contra les sentències definitives obre la segona instància del procés, que té com a finalitat la revisió de la sentència en els termes dels pronunciaments que s’hi contenen i que han estat impugnats, d’acord amb els motius d’apel·lació que formulin les parts.

En la segona instància les parts no poden formular peticions, fer valer fonaments de fet o de dret, o proposar proves que no ho hagin estat en la primera instància, llevat que al·leguin fets nous o de nova notícia o proposin la pràctica de proves d’acord amb el que estableix aquesta secció.

És competent per conèixer i resoldre el recurs d’apel·lació a què fa referència aquesta secció la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia, d’acord amb el procediment que s’hi estableix.

El tribunal que hagi dictat la sentència objecte de recurs és competent per conèixer i resoldre les sol·licituds de mesures d’assegurament d’aquesta sentència, si ha estat condemnatòria.

El recurs d’apel·lació contra les sentències definitives es pot fonamentar en la infracció de les normes o les garanties processals i els drets constitucionals, l’error en la valoració de la prova o la infracció de la Llei en la primera instància.

Si el recurs d’apel·lació es fonamenta en la infracció de les normes o les garanties processals i els drets constitucionals en la primera instància, l’apel·lant ha d’assenyalar les normes que considera que s’han infringit i argumentar, si escau, la indefensió que ha sofert, i ha d’haver denunciat aquesta infracció en el moment processal oportú.

Si el recurs d’apel·lació es fonamenta en l’error en la valoració de la prova en la primera instància, l’apel·lant ha d’assenyalar i argumentar el fonament de dret en què considera que es troba l’error relatiu a la valoració de la prova practicada en el procés.

Si el recurs d’apel·lació es fonamenta en la infracció de la Llei en la primera instància, l’apel·lant ha d’assenyalar i argumentar la suposada manca d’aplicació o l’aplicació incorrecta per part del tribunal de la primera instància de la Llei o la jurisprudència de la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia sobre la matèria de què es tracti.

Les parts poden proposar la pràctica de proves en la segona instància en els casos següents:

El demandat que sigui rebel involuntari i que comparegui en el procés en la segona instància també pot proposar la pràctica de proves en aquesta instància. En aquest cas, el tribunal ha de valorar les circumstàncies de la rebel·lia a l’efecte de decidir si admet o no la pràctica de les proves sol·licitades.

El tribunal podrà decidir d’ofici la pràctica de proves en els casos en què ho estableixi aquesta Llei o les altres lleis aplicables.

L’apel·lant interposa el recurs d’apel·lació contra les sentències definitives mitjançant un escrit degudament fonamentat davant la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia, al qual ha d’adjuntar una còpia de la sentència objecte de recurs on consti la data en què s’ha notificat. El recurs d’apel·lació s’interposa dins els vint dies hàbils següents al dia en què s’ha notificat la sentència objecte de recurs, llevat dels processos que se substancien per procediments especials; en aquest cas s’interposa dins els tretze dies hàbils següents al dia en què s’ha notificat la sentència objecte de recurs.

El mateix dia en què interposa el recurs d’apel·lació, l’apel·lant ho ha de comunicar mitjançant un escrit al tribunal que ha dictat la sentència objecte de recurs.

L’apel·lant ha d’assenyalar i argumentar els pronunciaments de la sentència objecte de recurs que s’impugnen i els motius d’apel·lació en què fonamenta el recurs. També pot proposar la pràctica de proves en els casos que estableix l’article anterior, i pot sol·licitar la celebració d’una vista.

El president de la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia admet o no admet el recurs d’apel·lació, mitjançant una providència o un aute, respectivament, dins els tretze dies hàbils següents al dia en què s’ha interposat. El recurs d’apel·lació només es pot no admetre en els casos i per les causes que preveu expressament aquesta Llei o les altres lleis aplicables. Contra l’aute en què es decideix no admetre el recurs d’apel·lació es pot interposar un recurs de reposició.

En virtut de la providència mitjançant la qual admet el recurs d’apel·lació, el president de la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia requereix al tribunal que ha dictat la sentència objecte de recurs la tramesa del procés o dels processos de què es tracti.

Un cop admès el recurs d’apel·lació contra les sentències definitives, el tribunal el trasllada a les altres parts personades en el procés perquè facin les al·legacions oportunes en el termini de vint dies hàbils, o de tretze dies hàbils si es tracta de processos que se substancien per procediments especials.

Els apel·lats es poden oposar al recurs interposat per l’apel·lant, i en concret poden fer les al·legacions que considerin oportunes en relació amb els arguments formulats i les proves proposades per l’apel·lant, i en relació amb l’admissibilitat del recurs. També poden proposar la pràctica de proves en els casos que estableix l’article 333.

Els apel·lats, a més d’oposar-se al recurs d’apel·lació contra una sentència definitiva interposat per l’apel·lant, també poden interposar un recurs d’adhesió contra els pronunciaments de la sentència recorreguda que els siguin desfavorables, en els termes que estableixen els articles 332 i 334. L’oposició al recurs d’apel·lació i el recurs d’adhesió s’interposen en un mateix escrit, però separadament l’un després de l’altre.

El recurs d’adhesió té la mateixa naturalesa i les mateixes característiques que el recurs d’apel·lació, però s’interposa amb posterioritat i supeditat a la interposició per part de l’apel·lant del recurs d’apel·lació.

Un cop admès el recurs d’adhesió, el tribunal el trasllada a les altres parts personades en el procés perquè facin les al·legacions oportunes en el termini de vint dies hàbils, o de tretze dies hàbils si es tracta de processos que se substancien per procediments especials, d’acord amb el que estableix l’apartat 2 de l’article anterior.

A partir del moment en què el tribunal trasllada l’oposició al recurs d’adhesió no és possible interposar cap altre recurs ni oposar-se al recurs que hagi interposat una altra part.

Un cop el magistrat ponent ha estat designat, dicta un aute dins els vint dies hàbils següents, o dins els tretze dies hàbils següents si es tracta de processos que se substancien per procediments especials, en què admet o no admet les proves proposades i assenyala la data en què té lloc la vista. La vista s’ha de celebrar dins els dos mesos següents, o dins el mes següent si es tracta de processos que se substancien per procediments especials, al dia en què s’ha designat el magistrat ponent.

La vista només se celebra si s’admet la pràctica de proves que no siguin documentals el valor probatori de les quals no s’hagi impugnat, o, en cas contrari, si el magistrat ponent ho considera útil, pertinent i necessari per resoldre el recurs d’apel·lació.

La vista es desenvolupa d’acord amb les normes que estableix l’article 257 per al judici oral en el procediment abreujat, en el que siguin aplicables.

Si les parts no han proposat la pràctica de proves i no escau celebrar la vista, el recurs d’apel·lació queda vist per a sentència un cop ha estat designat el magistrat ponent, el qual no ha de dictar l’aute a què fa referència l’apartat 1 anterior.

El tribunal dicta la sentència dins els vint dies hàbils següents al dia en què finalitza la vista, en què el magistrat ponent dicta l’aute que no decideix la celebració de la vista o en què es designa al magistrat ponent, segons el cas.

El tribunal es pronuncia sobre si confirma o revoca, parcialment o totalment, la sentència objecte de recurs, només pel que fa als pronunciaments impugnats i d’acord amb els motius d’apel·lació formulats per les parts. A més, resol d’acord amb la llei interpretada de conformitat amb la seva jurisprudència sobre la matèria de què es tracti, malgrat que pot modificar aquesta jurisprudència de forma motivada.

Si el tribunal estima un recurs d’apel·lació que es fonamenta en l’error en la valoració de la prova o la infracció de la llei en la primera instància, dicta una sentència que revoca la sentència objecte de recurs pel que fa al fons de la controvèrsia. Si el tribunal estima un recurs d’apel·lació que es fonamenta en la infracció de les normes o les garanties processals i els drets constitucionals, que no pot ser esmenada en la segona instància i que, per tant, determina la nul·litat de les actuacions, dicta una sentència en què decideix la retroacció d’aquestes actuacions al moment en què es va produir aquesta infracció.

Contra les sentències dictades en la segona instància de qualsevol procés no es pot interposar cap recurs.

El judici de revisió s’ha d’interposar dins els tres mesos següents al dia en què es notifica la sentència penal ferma o, en qualsevol cas, al dia en què s’ha tingut coneixement de l’existència del motiu en què es fonamenta el judici de revisió.

El judici de revisió el poden instar les parts del procés que es pretén revisar i, en cas de mort, els seus hereus, els seus progenitors, els seus fills, el seu cònjuge o la persona amb qui formava una unió estable de parella.

No obstant el que estableixen els dos apartats anteriors, el termini i la legitimació activa per promoure el judici de revisió arran d’una decisió definitiva del Tribunal Europeu de Drets Humans es regeixen per les normes de la Llei transitòria de procediments judicials.

La demanda de revisió ha de ser motivada, i s’hi han d’adjuntar els documents que siguin necessaris per fonamentar aquesta revisió. En concret, s’ha d’adjuntar una còpia de la sentència penal ferma, si escau, i de la sentència o les sentències que s’han dictat en el procés civil i que es pretenen revisar.

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia admet o no admet la demanda de revisió, mitjançant una providència o un aute, respectivament, dins els tretze dies hàbils següents al dia en què s’ha presentat. La demanda de revisió només s’admet si es compleixen els requisits establerts als articles 343 a 345. Contra l’aute en què es decideix no admetre la demanda de revisió es pot interposar un recurs de reposició.

En cas que la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia admeti la demanda de revisió, el president de la Sala Civil designa mitjançant una providència el magistrat ponent del judici de revisió dins els tretze dies hàbils següents.

Un cop ha estat designat i dins els tretze dies hàbils següents, el magistrat ponent trasllada la demanda a les parts del procés que es pretén revisar, al Ministeri Fiscal i a les altres persones els drets i interessos de les quals puguin resultats afectats com a conseqüència del judici de revisió, perquè la contestin en el termini de tretze dies hàbils.

A instància de part i mitjançant un aute, el tribunal pot suspendre l’execució de la sentència o les sentències que es pretenen revisar i pot adoptar les mesures cautelars que consideri oportunes quan apreciï que en cas contrari es poden ocasionar perjudicis impossibles o difícils de reparar.

Un cop ha finalitzat el termini per contestar a la demanda, el magistrat ponent pot decidir de celebrar una vista dins els tretze dies hàbils següents.

Un cop ha conclòs la vista o, en cas contrari, un cop ha finalitzat el termini per contestar a la demanda, el tribunal dicta una sentència dins els tretze dies hàbils següents en què estima o desestima de forma motivada la demanda de revisió.

La desestimació de la demanda de revisió comporta l’arxivament de les actuacions i que s’imposin les costes processals al demandant únicament en cas que s’apreciï temeritat en la interposició del judici de revisió. L’estimació de la demanda determina la revocació de la sentència o les sentències que es pretenien revisar i, si escau, la retroacció de les actuacions al moment immediatament anterior en què s’ha produït la vulneració, sense imposar les costes processals a cap de les parts.

Contra la sentència que estima o desestima la demanda de revisió no es pot interposar cap recurs.

En cas que la sentència estimi la demanda de revisió, un cop ha guanyat fermesa es comunica, si escau, al president del Tribunal de Batlles a l’efecte que atribueixi de nou i per torn el coneixement del procés a un altre tribunal. Aquest tribunal, si escau, i/o la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia, amb una composició diferent, han de dictar novament sentència, després de seguir, si escau, el procés pels tràmits corresponents a partir del moment en què ha tingut lloc la retroacció, sense perjudici de la possibilitat de conservar els actes que no es vegin afectats per la vulneració.

En tots els processos, les costes de la primera instància s’imposen a les parts a les quals el tribunal ha desestimat totes les pretensions que han exercit.

L’estimació substancial de les pretensions exercides per les parts s’equipara a l’estimació íntegra d’aquestes pretensions a l’efecte d’imposar les costes processals. No obstant això, en cas que concorrin dubtes fàctics o jurídics, o altres circumstàncies motivades que hagi apreciat el tribunal, no s’imposen les costes processals a cap de les parts.

Si el tribunal estima parcialment les pretensions exercides per les parts, cada part satisfà les costes processals que hagi ocasionat a instància seva i també satisfà les costes comunes per meitat. No obstant això, si el tribunal aprecia temeritat d’alguna de les parts en exercir les seves pretensions, pot imposar les costes processals a aquesta part.

El tribunal pot limitar de forma motivada la quantitat màxima que les parts poden percebre en concepte de costes processals.

El tribunal només imposa les costes processals al demandat si s’aplana amb posterioritat al termini concedit per contestar a la demanda.

No obstant el que estableix l’apartat anterior, si el tribunal estima que concorre mala fe del demandat, li imposa les costes processals encara que s’hagi aplanat dins el termini concedit per contestar a la demanda. Es considera que concorre mala fe del demandat quan, malgrat que el demandant ha requerit extrajudicialment al demandat que compleixi les seves obligacions, o malgrat que hi ha hagut un procediment de mediació o una demanda de conciliació previs, el demandant s’ha vist compel·lit a interposar la demanda.

Les peticions de rectificació o aclariment i els recursos de reposició no comporten la imposició de costes processals, llevat que el tribunal apreciï l’existència de temeritat, mala fe o abús de dret en l’exercici d’aquestes peticions o recursos.

En cas que el tribunal estimi íntegrament o parcialment el recurs d’apel·lació, no imposa les costes processals a cap de les parts. En cas que desestimi íntegrament el recurs d’apel·lació, el tribunal imposa les costes processals a l’apel·lant.

El tribunal s’ha de pronunciar sempre sobre les costes processals, malgrat que les parts no ho hagin sol·licitat, d’acord amb les normes que estableix aquest títol.

Els pactes de les parts sobre les costes processals no vinculen el tribunal.

Un cop la resolució judicial que imposa les costes processals esdevé ferma, la part que ha obtingut un pronunciament favorable en relació amb les costes processals pot sol·licitar-ne l’execució davant el secretari judicial adscrit o que forma part del tribunal que ha dictat la resolució, sense perjudici del que es prevegi en cas que s’hagi concedit el benefici de la defensa i l’assistència tècnica lletrades gratuïtes.

A la sol·licitud d’execució de les costes processals s’han d’adjuntar les minutes dels honoraris on es detallin les actuacions que s’han portat a terme en la prestació dels serveis encomanats, les factures de les despeses i els altres documents que justifiquen les bestretes pagades. Les minutes dels honoraris han de ser conformes a les normes de la professió de què es tracti aprovades a aquest efecte.

Un cop el secretari judicial rep la sol·licitud d’execució de les costes processals, les taxa fixant-ne l’import mitjançant un acord i, si escau, eliminant les partides que no estiguin justificades o suficientment detallades, que no puguin ser compreses dins les costes processals, o que no s’hagin meritat com a conseqüència del procés.

Un cop el secretari judicial ha taxat les costes processals, les trasllada a les parts personades en el procés perquè puguin impugnar eventualment la taxació en el termini de tretze dies hàbils.

La part a favor de la qual es fa la taxació de les costes processals pot impugnar-la si considera que no s’hi han inclòs algunes partides, en tot o en part, malgrat haver-ho sol·licitat, i la part contra la qual es fa la taxació també pot impugnar-la si considera que algunes partides són indegudes o excessives.

En cas que la impugnació de la taxació es fonamenti en el fet que algunes partides no s’hi han inclòs, en tot o en part, o són indegudes, el secretari judicial trasllada la impugnació a l’altra part perquè faci les al·legacions oportunes en el termini de tretze dies hàbils i, dins els tretze dies hàbils següents, dicta un acord en què resol la impugnació. Si el secretari judicial estima la impugnació, no imposa les costes processals ocasionades per aquesta impugnació. Si desestima la impugnació, imposa les costes processals a la part que ha impugnat la taxació.

En cas que la impugnació de la taxació es fonamenti en el fet que algunes partides són excessives, el secretari judicial trasllada la impugnació a l’altra part perquè faci les al·legacions oportunes en el termini de tretze dies hàbils. Si l’altra part s’oposa a la impugnació, el secretari judicial requereix al col·legi professional, a l’associació professional o a l’entitat anàloga a la qual pertany el professional o el perit concernit que emeti un dictamen, llevat que aquestes entitats no existeixin. Un cop emès el dictamen i dins els tretze dies hàbils següents, si escau, el secretari judicial dicta un acord en què resol la impugnació. Si estima íntegrament o parcialment la impugnació, imposa les costes processals ocasionades per aquesta impugnació a la part que ha reclamat uns honoraris excessius. Si desestima la impugnació, imposa les costes processals a la part que ha impugnat la taxació.

En el supòsit que estableix l’apartat anterior, el col·legi professional, l’associació professional o l’entitat anàloga poden demanar una provisió de fons, l’import de la qual determina el tribunal d’acord amb les circumstàncies que concorren.

En cas que la impugnació de la taxació es fonamenti en el fet que algunes partides són alhora indegudes i excessives, ambdós impugnacions se substancien conjuntament però la tramitació de la impugnació fonamentada en el fet que algunes partides són excessives se suspèn fins que es resolgui la impugnació fonamentada en el fet que algunes partides són indegudes.

La part que ha obtingut un pronunciament favorable en virtut d’una sentència condemnatòria dictada en la primera instància pot sol·licitar al tribunal que adopti les mesures d’assegurament necessàries i adequades per garantir l’efectivitat d’aquest pronunciament en cas que la sentència objecte de recurs esdevingui ferma.

No es poden sol·licitar mesures d’assegurament de les sentències següents:

La competència per conèixer i resoldre les sol·licituds d’assegurament de les sentències condemnatòries correspon al tribunal que hagi conegut el procés en la primera instància.

Les mesures d’assegurament de les sentències condemnatòries es poden sol·licitar a partir del dia següent al dia en què es notifiqui la sentència condemnatòria de què es tracti, i fins al dia en què es trameti el procés a la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia en cas que s’hagi interposat un recurs d’apel·lació contra la sentència esmentada.

Les mesures d’assegurament de les sentències condemnatòries poden ser qualsevol de les mesures cautelars que preveu l’article 84.

La sol·licitud de mesures d’assegurament d’una sentència condemnatòria s’ha de fonamentar en l’existència d’un pronunciament condemnatori susceptible de ser assegurat.

En la sol·licitud de mesures d’assegurament d’una sentència condemnatòria, el sol·licitant ha de formular amb claredat i precisió les mesures que sol·licita, i ha de justificar que concorren els fonaments exigits per adoptar-les. També pot adjuntar la documentació necessària a aquest efecte i assenyalar les actuacions del procés de les quals, a més de la sentència condemnatòria que es pretén assegurar, s’ha d’obtenir una còpia autèntica abans de trametre’n l’original a la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia, si escau.

La part que sol·licita una mesura d’assegurament d’una sentència condemnatòria ha de prestar una caució suficient i justificada degudament per respondre dels danys i perjudicis que es puguin ocasionar al patrimoni de l’altra part com a conseqüència de l’adopció d’aquesta mesura. La caució ha de ser com a mínim equivalent al vint-i-cinc per cent de l’import total de la condemna pronunciada, en cas que aquesta condemna sigui dinerària; en cas que no ho sigui, el vint-i-cinc per cent s’aplica sobre l’equivalent econòmic de la condemna pronunciada. Tanmateix, el tribunal pot eximir el demandant de complir aquest requisit, o reduir l’abast de la caució, si les circumstàncies que concorren així ho justifiquen.

La caució es pot constituir amb diners en efectiu, mitjançant un aval solidari de durada indefinida emès per una entitat bancària o financera, o per qualsevol altre mitjà que, a criteri del tribunal, garanteixi la disponibilitat immediata de la quantitat que n’és objecte.

Un cop el tribunal rep la sol·licitud de mesures d’assegurament d’una sentència condemnatòria i dins els cinc dies hàbils següents, resol aquesta sol·licitud mitjançant un aute.

El tribunal admet les mesures d’assegurament sol·licitades en cas que concorrin tots els requisits següents:

Si el tribunal considera que concorren tots els requisits establerts a l’apartat anterior, admet la sol·licitud de mesures d’assegurament. En aquest cas determina amb precisió les mesures d’assegurament que adopta i el règim a què han d’estar sotmeses.

L’aute en què es resol la sol·licitud de mesures d’assegurament d’una sentència condemnatòria es notifica al sol·licitant d’aquestes mesures i a les altres parts personades en el procés abans de practicar-les o, si no és possible, immediatament després.

Contra l’aute que admet les mesures d’assegurament d’una sentència condemnatòria no es pot interposar cap recurs, sense perjudici que la persona contra la qual s’han decidit aquestes mesures pugui procedir d’acord amb el que estableix l’article següent. D’altra banda, la persona que ha sol·licitat les mesures d’assegurament d’una sentència condemnatòria pot interposar un recurs d’apel·lació contra l’aute que denega aquestes mesures, que s’ha de tramitar amb caràcter preferent.

La part contra la qual s’han decidit les mesures d’assegurament d’una sentència condemnatòria només s’hi pot oposar en els casos següents:

La part contra la qual s’han decidit les mesures d’assegurament d’una sentència condemnatòria també pot oposar-s’hi mitjançant l’oferiment de la prestació d’una caució suficient a criteri del tribunal, o proposant una mesura d’assegurament substitutòria i equivalent de les mesures d’assegurament adoptades. En concret, pot sol·licitar al tribunal que li permeti retirar dels comptes que hagin estat embargats la quantitat suficient per constituir un dipòsit que garanteixi el compliment íntegre de la sentència objecte de recurs.

La persona contra la qual s’han decidit les mesures d’assegurament d’una sentència condemnatòria s’hi pot oposar dins els cinc dies hàbils següents al dia en què se li notifiqui l’aute que adopta aquestes mesures. En aquest cas, el tribunal trasllada l’oposició a les altres parts personades en el procés perquè facin les al·legacions oportunes en el termini de cinc dies hàbils, i decideix mitjançant un aute sobre l’oposició plantejada dins els cinc dies hàbils següents.

En cas que estimi l’oposició, el tribunal revoca les mesures d’assegurament que hagi adoptat i, sense perjudici de la imposició de les costes processals que correspongui, també pot condemnar el sol·licitant d’aquestes mesures a pagar els danys i perjudicis ocasionats. D’altra banda, si l’oposició es fonamentava en l’oferiment de la prestació d’una caució, el tribunal estableix les condicions d’acord amb les quals s’ha de prestar aquesta caució.

Contra l’aute que resol l’oposició a les mesures d’assegurament d’una sentència condemnatòria no es pot interposar cap recurs.

En cas que la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia revoqui totalment la sentència condemnatòria que s’ha assegurat, el Tribunal revoca d’ofici les mesures d’assegurament que ha adoptat, i també pot decidir mitjançant un aute, amb l’audiència prèvia de les parts personades en el procés, de condemnar el sol·licitant d’aquestes mesures a pagar els danys i perjudicis ocasionats.

En cas que la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia revoqui parcialment la sentència condemnatòria que s’ha assegurat, el Tribunal decideix mitjançant un aute si revoca, manté o modifica les mesures d’assegurament que ha adoptat, i si condemna el sol·licitant d’aquestes mesures a pagar els danys i perjudicis ocasionats, amb l’audiència prèvia de les parts personades en el procés, d’acord amb els pronunciaments que resultin de la confirmació parcial de la sentència objecte de recurs. En cas que el Tribunal decideixi mantenir o modificar les mesures d’assegurament que ha adoptat, ha d’expressar la concurrència dels requisits i les circumstàncies que justifiquen el manteniment o la modificació d’aquestes mesures, i si escau la modificació del tipus o la quantia de la caució prestada.

En cas de renúncia o desistiment en la segona instància, es procedeix d’acord amb el que estableix l’apartat 1 d’aquest article.

L’acció executiva que inicia el període d’execució forçosa d’un procés s’ha de fonamentar en un títol que comporti l’execució.

Els títols que comporten l’execució són els següents:

Les sentències declaratives no comporten l’execució i les sentències constitutives no requereixen l’execució, sense perjudici del que estableix l’article 371.

Les sentències fermes i els altres títols estrangers tenen la consideració de títols executius a Andorra d’acord amb el que disposen els convenis internacionals aplicables i que formen part de l’ordenament jurídic andorrà, i la Llei qualificada de la Justícia.

L’execució material de les sentències i els altres títols executius estrangers es porta a terme a Andorra d’acord amb el que estableix aquesta Llei, llevat que els convenis internacionals aplicables i que formen part de l’ordenament jurídic andorrà disposin altrament.

Les sentències declaratives i constitutives, certificades pel secretari judicial, es poden inscriure en els registres públics i produeixen els efectes que corresponguin sense que calgui despatxar-ne l’execució forçosa. Totes les persones, i en concret les persones encarregades dels registres públics, han de complir el que disposen les sentències constitutives.

Sense perjudici de l’efecte directe de les sentències constitutives, les parts del procés o les persones que acreditin un interès directe i legítim poden demanar al tribunal que ordeni les actuacions necessàries perquè aquestes sentències tinguin l’eficàcia oportuna.

Els pronunciaments condemnatoris de les sentències constitutives s’executen d’acord amb el que preveu aquest llibre.

El tribunal pot decidir, d’ofici o a instància de part, l’acumulació de processos en període d’execució forçosa i que se substanciïn entre un mateix executant i un mateix executat, quan ho consideri més convenient per satisfer tots els creditors executants. La sol·licitud d’acumulació es tramita i resol d’acord amb el que estableixen els articles 103 a 113, en el que siguin aplicables.

En el cas d’un procés en què s’executin béns afectats a crèdits hipotecaris, només se’n pot decidir l’acumulació a altres processos en període d’execució forçosa quan aquests altres processos se segueixin per fer efectives altres garanties hipotecàries sobre els mateixos béns.

El tribunal que ha dictat la resolució judicial en la primera instància és competent per despatxar l’execució forçosa, o per controlar l’execució forçosa que porti a terme el saig si té delegada aquesta competència d’acord amb la Llei del saig. En el cas de l’execució d’un laude o resolució arbitral, o d’un acord de mediació que hagi estat elevat a escriptura pública, n’és competent el tribunal al qual correspongui per torn de la secció civil del Tribunal de Batlles que escaigui. En el cas d’una transacció o un conveni homologats mitjançant una resolució judicial, n’és competent el tribunal que ha homologat aquesta transacció o aquest conveni.

En concret, el tribunal que ha dictat la resolució judicial en la primera instància és competent per despatxar l’execució forçosa de les resolucions judicials que consisteixen a complir obligacions de fer, no fer o d’entregar una cosa diferent d’una quantitat de diners. També és competent per portar a terme els actes de requeriment i, si escau, de determinació de la quantitat dinerària equivalent o del rescabalament dels danys i perjudicis que dimanen de les obligacions que són objecte de l’execució de condemnes no dineràries.

El saig és competent per despatxar l’execució forçosa de les resolucions judicials que consisteixen a pagar una quantitat líquida, i de les resolucions judicials que consisteixen a complir obligacions de fer, de no fer o d’entregar una cosa diferent d’una quantitat de diners, només pel que fa al pagament de les quantitats líquides que formen part de l’execució o que en dimanen, sota el control del tribunal que ha dictat la resolució judicial en la primera instància, d’acord amb la Llei del saig.

El saig és competent igualment per despatxar l’execució d’un laude o resolució arbitral, d’un acord de mediació que hagi estat elevat a escriptura pública, o d’una transacció o conveni homologats mitjançant una resolució judicial, que consisteixen a pagar una quantitat líquida o que consisteixen a complir obligacions de fer, de no fer o d’entregar una cosa diferent d’una quantitat de diners, només pel que fa al pagament de les quantitats líquides que formen part de l’execució o que en dimanen, sota el control del tribunal que correspongui en virtut de l’apartat 1 de l’article 374, i d’acord amb la Llei del saig.