La promulgació i entrada en vigor de la Constitució del Principat d’Andorra de l’any 1993 ha tingut repercussions en tot l’ordenament jurídic andorrà, i d’una manera molt significativa en la part del dret civil que constitueix el dret de la persona i de la família. El text constitucional, en efecte, ha facilitat l’aparició de noves modalitats de família i noves formes de relació personal i familiar que s’aparten de l’arquetip de família que encara predominava al Principat d’Andorra abans de la Constitució, arrelat en costums que s’havien perllongat en el decurs dels segles i que responia a unes formes d’organització de la vida familiar, social i econòmica que es trobaven ja en clara regressió en les darreres dècades.

Aquest fet explica que, un cop vigent la Constitució, el legislador andorrà mostrés aviat interès a iniciar la renovació del dret de la persona i de la família i anés acomodant pas a pas el dret andorrà tradicional als principis que inspiren el text constitucional i a una realitat social caracteritzada per una creixent heterogeneïtat de les famílies andorranes. En aquest sentit, citant només les normes més rellevants de rang legal, cal recordar l’aprovació de la Llei qualificada del matrimoni, del 30 de juny de 1995, modificada en diverses ocasions; la Llei qualificada de l’adopció i de les altres formes de protecció del menor desemparat, del 21 de març de 1996, posteriorment modificada i parcialment derogada; la Llei del Registre Civil, de l’11 de juliol de 1996; la Llei 15/2004, del 3 de novembre, qualificada d’incapacitació i organismes tutelars; la Llei 4/2005, del 21 de febrer, qualificada de les unions estables de parella; la Llei 34/2014, del 27 de novembre, qualificada de les unions civils; la Llei 27/2017, del 30 de novembre, de mesures urgents per a l’aplicació del Conveni relatiu als drets de les persones amb discapacitat, fet a Nova York el 13 de desembre del 2006; la Llei 12/2019, del 15 de febrer, qualificada de tècniques de reproducció humana assistida, i la Llei 14/2019, del 15 de febrer, qualificada dels drets dels infants i els adolescents. Tota aquesta normativa, amb les seves disposicions reglamentàries de desenvolupament, han contribuït de manera decisiva a fer que el dret de la persona i de la família s’anés equiparant al dels països sociològicament i culturalment més propers al Principat d’Andorra.

La present Llei fa un salt qualitatiu en aquest procés evolutiu en aplegar en un cos legal unitari, amb tècnica codificadora, tota la normativa civil relativa a la persona i a la família i prefigurar així allò que seria el contingut d’un llibre relatiu a aquestes matèries en un codi civil. Aquest tipus d’exercici legislatiu contribueix a millorar l’ordenació sistemàtica de la matèria i a facilitar-ne la consulta als operadors jurídics, i esdevé també l’ocasió idònia per harmonitzar la presentació de la matèria regulada i completar-ne els continguts. La formulació d’un nou text legal, en aquest cas, no només serveix per salvar llacunes i esmenar els inevitables desajustos produïts per l’acumulació successiva de lleis sinó també, com direm, per implementar algunes convencions internacionals subscrites per l’Estat andorrà. Es pot dir, en resum, que aquesta Llei qualificada de la persona i de la família és en gran part una recopilació ordenada de tota la normativa avui vigent en la matèria, però també constitueix un pas endavant en el procés d’adaptació del dret de la persona i de la família a l’evolució de la societat andorrana. Això ha estat una opció deliberada, fruit de la voluntat de preservar tant com fos possible el dret heretat com a expressió fidel de la tradició jurídica andorrana però també de millorar-lo tècnicament i d’adaptar-lo de manera respectuosa als canvis socials.

II. El dret de la persona

Aquesta Llei consta de 256 articles, ordenats en títols, capítols i, quan ha estat necessari, seccions i subseccions. El títol primer es dedica a la persona física, com a eix central de l’ordenament jurídic civil, i s’hi inclouen les disposicions que regulen l’inici i l’extinció de la personalitat civil, la capacitat jurídica, l’estatut civil de les persones menors d’edat i emancipades, la provisió de suports per a les persones amb discapacitat i les institucions per mitjà de les quals es fa efectiva la protecció o el suport de caràcter personal i patrimonial. Per raons sistemàtiques, s’ha inserit també en aquesta seu la regulació dels efectes de la commoriència, així com el règim de protecció de les persones desaparegudes i els supòsits en què escau promoure la declaració judicial d’absència o de mort.

La novetat més rellevant d’aquesta part de la Llei és l’adequació del dret andorrà als principis rectors del Conveni de les Nacions Unides relatiu als drets de les persones amb discapacitat, fet a Nova York el 13 de desembre del 2006, el qual, conjuntament amb el seu Protocol, van ser signats i ratificats per l’Estat andorrà en els anys 2007 i 2012 i que van entrar en vigor el 10 d’abril del 2014. El Conveni disposa que els Estats signants han de reconèixer que les persones amb discapacitat tenen capacitat jurídica en igualtat de condicions amb les altres en tots els aspectes de la vida. La implementació d’aquest principi ha implicat haver de suprimir la incapacitació o modificació judicial de la capacitat, eliminar les mesures que comportaven la substitució de la voluntat de les persones amb discapacitat i oferir a aquestes persones uns suports que garantissin l’exercici dels seus drets en igualtat de condicions.

En l’àmbit civil, la principal novetat d’aquesta implementació ha estat la supressió de la institució de la tutela i de l’autoritat parental prorrogada o rehabilitada com a tècniques de protecció de persones majors d’edat i l’articulació de la prestació de suports per a l’exercici de la capacitat de les persones amb discapacitat per mitjà de mesures voluntàries o, subsidiàriament, judicials, tot posant el centre de gravetat del sistema en la institució de la curatela. Tanmateix, la Llei pressuposa que a vegades la curatela no s’arribarà a constituir si la persona afectada ha atorgat poders preventius en previsió d’una futura necessitat de suport o també si la persona amb discapacitat ja és assistida satisfactòriament per mitjà d’un guardador de fet sense que hagin d’intervenir els tribunals. En tots els casos, les mesures de suport es caracteritzen per la seva gran plasticitat, perquè han d’adaptar-se a la situació concreta de la persona assistida, i han d’afavorir que aquesta persona desenvolupi el seu propi procés de presa de decisions. A vegades, si la persona amb discapacitat no pot formar la seva voluntat, el suport haurà de tenir caràcter representatiu, però sempre s’hauran de respectar els desitjos i preferències que eventualment hagués expressat la persona afectada.

Un cop definits en el capítol segon del títol primer els principis generals en matèria de provisió de suports, el capítol tercer desplega extensament la regulació de les diferents institucions de protecció o de suport a la persona. El capítol conté una primera secció de disposicions generals i a continuació la regulació separada de la tutela de menors, les curateles, el defensor judicial, la guarda de fet i els patrimonis protegits. La curatela, en particular, es presenta com una institució multifuncional, que es pot constituir no només com a mesura de suport a favor d’una persona amb discapacitat, sinó també en interès d’un menor emancipat o d’una persona absent, o com un instrument de defensa d’interessos i de gestió patrimonial en els supòsits en què les lleis així ho preveuen. Se suprimeix, però, la curatela de la persona pròdiga, entenent que l’ordenament ja disposa de mitjans per protegir els drets i expectatives de les persones que tenen o podrien tenir drets d’aliments respecte del pròdig, i que a vegades es podrà recórrer també a l’establiment de mesures de suport per afrontar les conseqüències d’aquesta patologia.

Finalment, és novetat també del dret andorrà de la persona la introducció dels patrimonis protegits. El patrimoni protegit és un patrimoni constituït amb aportacions d’una o diverses persones que queda afectat a satisfer les necessitats d’una persona amb discapacitat. El patrimoni és administrat per la persona que proposin els constituents i els béns o diners aportats no responen dels deutes de l’aportant ni dels del beneficiari, sinó només de les obligacions contretes per l’administrador per atendre les necessitats de la persona protegida.

III. El dret de la família

El títol II, que és el més extens atès el nombre de matèries que s’hi regulen, es dedica a la família, o potser millor, a les famílies, enteses omnicomprensivament, com a element bàsic de la societat, tal com disposa la Constitució andorrana. En primer lloc, s’incorpora a aquest títol la normativa de la Llei qualificada del matrimoni, del 30 de juny de 1995, amb les seves modificacions i amb algunes adaptacions. El canvi més rellevant en aquest àmbit consisteix a eliminar la diferenciació terminològica entre les unions civils de persones del mateix sexe i els matrimonis civils de persones de sexe diferent. Tenint en compte que aquestes dues institucions de la Llei qualificada del matrimoni produeixen els mateixos efectes jurídics, s’ha optat per donar-los el mateix nom. Així doncs, a partir de l’entrada en vigor d’aquesta Llei, l’ordenament jurídic andorrà reconeixerà dues formes de matrimoni: el casament civil, al qual poden accedir tant les parelles homosexuals com les heterosexuals, i el matrimoni canònic. Per tant, se suprimeix la possibilitat de celebrar unions civils en el futur, i es disposa que les que s’hagin constituït fins a l’actualitat es regiran en endavant per la normativa matrimonial d’aquesta Llei.

El capítol primer del títol segon, dedicat al matrimoni, presenta una ordenació seqüencial de la matèria que inclou, en seccions successives, tot el relatiu als trets essencials del sistema matrimonial andorrà, els efectes limitats de la promesa de matrimoni, els requisits del matrimoni i els impediments matrimonials, l’expedient previ, la celebració del casament civil, la rellevància civil del matrimoni canònic, els efectes personals i patrimonials del matrimoni, les relacions patrimonials entre cònjuges, els capítols matrimonials, el règim econòmic matrimonial, les causes de nul·litat, separació i dissolució del matrimoni i, finalment, els efectes de les crisis matrimonials.

En la regulació del matrimoni, el nou marc legal respecta els principis essencials establerts en la Llei qualificada del matrimoni, com ara el sistema matrimonial facultatiu de tipus llatí que permet contraure casament civil o matrimoni canònic amb els mateixos efectes, i la regulació del casament civil, que es manté dins d’uns paràmetres ajustats als valors actualment prevalents en el si de la societat andorrana. En aquesta regulació és remarcable la supressió de les proclames, amb manteniment però de l’expedient previ davant del Registre Civil a fi de verificar que no existeix cap impediment per celebrar el casament projectat. També es modifica el tractament de l’aptitud per prestar el consentiment matrimonial, aptitud que es presumeix i es referma amb la possibilitat que la persona amb discapacitat pugui disposar dels suports que li calguin, d’acord amb l’esperit de la reforma que es fa en matèria d’exercici de la capacitat jurídica.

Punt i apart mereix la introducció d’un sistema de separació i divorci no causals. La Llei abandona el tractament casuístic de l’accés a la separació i el divorci fins ara vigent i permet demanar-los sense al·legar cap causa ni exigir l’observança de períodes significatius d’espera. Es considera que la voluntat unilateral de qualsevol dels cònjuges de posar fi a la convivència és sempre expressió d’una crisi profunda en els vincles afectius que fonamenten el matrimoni i que això és suficient per obtenir la separació o el divorci sense necessitat de buscar culpables de la crisi de la parella ni haver de constatar per altres mitjans que el matrimoni està irremeiablement trencat. En la mateixa direcció, s’elimina la necessitat d’instar un primer procediment de separació matrimonial abans de demanar el divorci, amb tot el cost econòmic i emocional inherent a aquest doble tràmit. Ara, dependrà només d’un i altre cònjuge la decisió de demanar bé la separació o bé el divorci, o els dos pronunciaments consecutivament si així ho prefereixen.

La part relativa als efectes patrimonials del matrimoni es regula de forma extensa, tot aprofitant i actualitzant materials procedents de les lleis abans esmentades aprovades després de la Constitució, i també del Decret del 15 de novembre de 1975, de drets civils de la dona casada, i de costums andorrans que esdevenen ara preceptes legals. La Llei introdueix normes de règim primari, inspirades en el principi d’igualtat dels cònjuges, referides a la direcció de la família, la contribució a les despeses familiars, la responsabilitat derivada de les obligacions contretes per atendre les necessitats de la família i la protecció de l’habitatge familiar. Es regulen també els capítols matrimonials i el règim econòmic matrimonial de separació de béns, que com a règim legal supletori dels matrimonis andorrans, és l’instrument jurídic ordenador de la pràctica totalitat dels interessos econòmics de les famílies del país. En matèria de règim econòmic, la Llei ha descartat la introducció, encara que fos amb el caràcter de règim opcional, d’algun tipus de règim de comunitat universal, de comunitat de guanys o de participació en els guanys. Són règims que no tenen antecedents ni pràctica remarcable en la cultura jurídica del país i que tampoc no són objecte d’una demanda social significativa. Això no obsta, naturalment, al fet que els contraents o els cònjuges puguin pactar algun d’aquests règims, configurant-los autònomament o a partir de models comparats, de la manera que més convingui als seus interessos.

De la regulació del règim de separació de béns és destacable la introducció d’un dret a compensació econòmica per raó de treball, que s’estableix a favor del cònjuge que ha treballat per la casa substancialment més que l’altre o que ha treballat per a l’altre sense retribució o amb una retribució insuficient. La compensació es pot meritar en cas de crisi matrimonial i també en cas de dissolució del matrimoni per mort, sempre i quan el cònjuge que ha treballat per a la casa o per a l’altre cònjuge no hagués estat ja compensat durant el matrimoni o per via successòria amb atribucions a títol lucratiu fetes a favor seu. La regulació de la compensació estableix regles per al seu càlcul basades en la comparació entre els guanys d’un i altre cònjuge durant el matrimoni i dona llibertat al batlle per concretar-ne l’import, dins de certs límits quantitatius, tot valorant la durada, intensitat i naturalesa de la dedicació familiar del cònjuge creditor.

Després de la regulació del règim econòmic s’ha ubicat la dels drets viduals de caràcter familiar, que bàsicament dota de forma de llei els costums vigents en aquesta matèria. Els drets viduals comprenen els anomenats drets de predetracció i l’any de viduïtat, i en queda exclosa la quarta vidual, que es troba regulada com a dret successori en la Llei 46/2014, del 18 de desembre, de la successió per causa de mort. La Llei també ha prescindit de la regulació de l’usdefruit vidual capitular, tenint en compte la nova configuració dels pactes successoris de la Llei 46/2014, del 18 de desembre, de la successió per causa de mort i el fet que es tracta d’una institució que respon a un model de successió contractual propi d’una economia rural poc desenvolupada i ja àmpliament superada per la situació socioeconòmica andorrana actual. Naturalment, si els cònjuges el volen pactar ho poden fer en capítols, encara que la institució estigui mancada de regulació. L’autonomia de la voluntat ja en determinarà el contingut i el règim jurídic.

El capítol relatiu al matrimoni es tanca amb la regulació dels efectes de les crisis matrimonials, un àmbit normatiu d’aplicació freqüent en el qual era recomanable reforçar l’autonomia privada dels cònjuges o futurs cònjuges i també introduir un major nivell de concreció de les mesures que pot adoptar l’autoritat judicial, sens perjudici de garantir-li un marge substancial de discrecionalitat. En aquest context, cal fer notar la regulació dels pactes en previsió d’una ruptura matrimonial, amb establiment de requisits formals i substantius rigorosos, en línia amb precedents comparats ben acreditats, i també dels pactes amistosos de separació fets fora de conveni regulador, dels quals es reconeix l’eficàcia vinculant si bé amb la previsió que se’n pugui demanar la revocació en un termini breu si no van ser signats amb assessorament independent per a cada cònjuge. Dels efectes de la crisi matrimonial, cal remarcar particularment la regulació de l’atribució de la guarda dels fills, en la qual s’explicita la preferència pel manteniment de les responsabilitats parentals compartides després del cessament de la convivència, la possibilitat d’assignar a un dels cònjuges l’ús temporal de l’habitatge familiar i la fixació més precisa dels criteris que cal ponderar per atribuir una pensió compensatòria al cònjuge més perjudicat per la ruptura. El capítol segon d’aquest títol es dedica a les unions estables de parella, que constitueixen una modalitat de família alternativa al matrimoni. La seva regulació respecta substancialment l’opció de política jurídica adoptada en la Llei 4/2005, del 21 de febrer, qualificada de les unions estables de parella, amb algunes millores tècniques i una sistematització més apropiada. La Llei segueix exigint, per raons ben atendibles de seguretat jurídica, que la unió es formalitzi, es faci pública amb una inscripció registral amb efectes constitutius i respongui a l’existència d’una vida en comú degudament acreditada. La regulació de les unions estables de parella parteix del criteri que la unió produeix efectes anàlegs al matrimoni pel que fa al desenvolupament de la vida familiar i les relacions econòmiques entre els convivents, i proposa en via de principi un marc més limitat de protecció dels convivents en cas de dissolució de la unió en vida dels dos membres de la parella, però cal tenir en compte que aquests han de pactar en conveni privat els drets, deures i efectes que han de regir la seva convivència i, per tant, poden decidir ampliar o restringir les conseqüències jurídiques del fet de conviure o de trencar la vida en comú.

A continuació del matrimoni i les unions estables, es presenta el règim jurídic de la filiació, que pot tenir lloc per naturalesa, per reproducció assistida o per adopció. En els tres casos el vincle de filiació produeix els mateixos efectes, però les regles que condueixen a la seva determinació són diferents. En matèria de filiació per naturalesa, la Llei respecta els principis que informen la normativa tradicional vigent al Principat d’Andorra, que aspira a que pugui concordar tant com sigui possible la filiació legal i la biològica, efecte que s’aconsegueix atribuint una legitimació i uns terminis amplis per a exercir les accions de filiació, particularment quan es tracta de reclamar-la. S’afavoreix també la determinació de la filiació amb l’extensió de la presumpció de paternitat al company de la mare que conviu amb ella en règim d’unió estable, atès que la convivència consta acreditada amb la inscripció registral de la unió. Si la concepció del fill ha tingut lloc per mitjà de tècniques de reproducció assistida, la Llei aprofita els mitjans de determinació de la filiació per naturalesa, però sense oblidar que quan la tècnica aplicada és heteròloga i no s’empren gàmetes de la parella per a la fecundació el fonament de la filiació és el consentiment de la dona gestant i, si escau, de la seva parella a la pràctica de la tècnica en qüestió.

En matèria d’adopció, la Llei reformula els requisits d’edat i de durada de la relació entre les dues persones adoptants en termes més igualitaris i més coherents amb la finalitat pretesa amb l’adopció, i introdueix, com permeten alguns ordenaments propers en el dret comparat, la possibilitat d’adoptar una persona major d’edat, sempre que hagués hagut convivència durant la minoria d’edat amb la persona adoptant i s’haguessin mantingut els lligams afectius entre aquesta i la persona adoptada. En l’adopció dels menors desemparats, es regula la mesura de preadopció i se n’estableixen els pressupòsits, explicitant que es podrà acordar només si els progenitors o el tutor del menor ho sol·liciten i abandonen els seus drets o bé si s’acredita que no és possible o raonable la reintegració de la persona menor d’edat en la seva família d’origen. En aquests casos, un cop la resolució és ferma, es considera que el desemparament és definitiu i es pot procedir a la preadopció i posteriorment a l’adopció, sense haver d’obtenir de nou el consentiment dels progenitors. També és destacable, en seu d’adopció, la regulació dels requisits que s’han d’observar en les adopcions internacionals i les funcions que exerceix l’administració pública andorrana, per mitjà del Servei especialitzat d’adopcions que actua com a autoritat central, en compliment del Conveni de la Haia de 29 de maig de 1993, relatiu a la protecció dels infants i a la cooperació en matèria d’adopció internacional, conveni al qual l’Estat andorrà es va adherir a 1997 i que va entrar en vigor aquell mateix any. Finalment, per a totes les adopcions, es referma el dret de la persona adoptada a conèixer els seus orígens i la col·laboració dels òrgans administratius competents per fer possible aquest dret. En la mesura que aquest dret pressuposa el coneixement de la condició pròpia de persona adoptada, s’estableix que els pares adoptius tenen el deure d’assabentar el fill del fet de la seva adopció.

La regulació de l’autoritat parental −terme que substitueix el tradicional i avui ja anacrònic de pàtria potestat− emfatitza la naturalesa d’aquesta autoritat com a responsabilitat que s’exerceix en interès dels fills i amb respecte a la seva creixent autonomia. El dret andorrà presentava històricament dèficits significatius en aquest àmbit, que han estat progressivament superats. La Llei remarca ara que aquesta autoritat en via de principi s’ha d’exercir conjuntament per ambdós progenitors i estableix el deure d’informar i d’escoltar els fills abans de prendre decisions que els afectin, d’acord amb la seva edat i capacitat natural i en tot cas a partir dels dotze anys. En matèria de gestió patrimonial, es formula una llista dels actes per a fer els quals els progenitors necessiten autorització judicial, però aquesta autorització es pot substituir pel consentiment del mateix fill a partir dels setze anys. També a partir d’aquesta edat el fill pot ja administrar autònomament els recursos que obtingui amb el seu treball. Una novetat destacable, amb la qual es reconeix la diversitat de models familiars presents en la societat actual, és l’atribució d’un àmbit d’actuació al cònjuge o parella d’un dels progenitors en cas que convisqui amb els fills d’aquest en una unitat familiar reconstituïda, és a dir, en una llar en la qual la parella conviu amb fills no comuns. La Llei permet en aquest cas que el dit cònjuge o parella pugui participar en la presa de decisions quotidianes o també urgents en cas de risc imminent per als menors que no siguin fills propis, i fins i tot, excepcionalment, assumir-ne la guarda i l’exercici de les responsabilitats parentals en cas de mort del progenitor, si es compleixen els requisits establerts per la norma.

El darrer capítol del títol II regula els aliments legals de naturalesa familiar. La Llei actualitza la normativa tradicional sobre la matèria, que té arrels remotes en el dret romà, amb algunes precisions introduïdes per una jurisprudència reiterada i addicions provinents de la Llei qualificada del matrimoni i de la Llei qualificada de l’adopció i de les altres formes de protecció del menor desemparat.

IV. El dret internacional privat de la persona i de la família

El títol III de la Llei agrupa en tres capítols les normes de dret internacional privat que s’han considerat imprescindibles per determinar, en les relacions jurídiques que presenten punts de vinculació a altres ordenaments, el marc en el qual són competents les autoritats andorranes i el marc en el qual s’aplica el dret andorrà o es reconeixen els actes o resolucions que han tingut lloc en aplicació d’un dret estranger. Aquestes disposicions són molt necessàries, ja que una part important de la població del Principat d’Andorra està formada per persones que no tenen la nacionalitat andorrana. La delimitació de la competència de les autoritats andorranes s’ha centrat en aquells àmbits on la seva intervenció pot ser demanada o qüestionada amb més freqüència, com és el cas de la celebració del casament civil o el coneixement de les demandes en matèria matrimonial. La Llei ha uniformat la terminologia emprada quant al punt de connexió relatiu a la residència, optant pel criteri de la residència habitual, com a concepte estàndard en el dret internacional privat europeu, excepte quan es tracta de la competència de les autoritats andorranes en matèria de casament civil i d’adopció, supòsits en els quals es demana que hi hagi residència legal, efectiva i permanent a Andorra.

V. Part final

La part final de la Llei està constituïda per sis disposicions addicionals, vuit disposicions transitòries, una disposició derogatòria i dotze disposicions finals. La confecció d’una llei general de la persona i de la família amb novetats substancials en la regulació de l’autonomia personal, la capacitat de les persones i la vida familiar amb els seus efectes personals i patrimonials transcendeix a tot l’ordenament jurídic i ha provocat la necessitat d’adaptar o modificar un nombre substancial de lleis.

És el cas, en primer lloc, de la Llei 46/2014, del 18 de desembre, de la successió per causa de mort, l’exposició de motius de la qual ja advertia que la seva regulació hauria de ser imprescindiblement concordada amb la que fes un futur codi de família. La Llei 46/2014 es modifica ara per adaptar-la substantivament i terminològicament al nou tractament de la capacitat i règim de suports a les persones amb discapacitat, i s’aprofita l’avinentesa per introduir-hi algunes millores tècniques i desenvolupaments institucionals demanats per la pràctica dels operadors jurídics, especialment en l’àmbit judicial i notarial.

Es modifica també la Llei del Registre Civil, de l’11 de juliol de 1966, amb la mateixa finalitat d’adequar-ne el contingut al nou model de suports a les persones amb discapacitat, atès que ara desapareixen les limitacions a la capacitat d’obrar i les institucions dites de substitució de la capacitat i s’introdueixen diverses modalitats de suports, voluntaris o judicials, que han de tenir accés al Registre. Ha calgut adaptar també la legislació registral a les reformes del règim de determinació de la filiació introduïdes per la present Llei, tant pel que fa a l’abast de la presumpció de paternitat com pel que fa a la pràctica dels reconeixements de filiació i al procediment de determinació de la filiació per mitjà de resolució dictada en un expedient registral. Particularment notable és la incorporació en la Llei del Registre Civil de sengles procediments per poder obtenir el canvi del nom o la rectificació de la menció registral del sexe a efectes d’adequar-los a la identitat de gènere viscuda per la persona afectada. La identitat de gènere és un tret essencial de la personalitat, consubstancial a la dignitat de la persona i en relació al qual aquesta s’ha de poder autodeterminar. Això és també una exigència del dret al respecte de la vida privada de la persona, tal com ha declarat reiteradament el Tribunal Europeu de Drets Humans. Per a la rectificació de la menció registral del sexe, la regulació que ara s’introdueix requereix que la persona acrediti que porta un temps raonable essent conegut públicament i en el seu entorn familiar, professional o social proper amb la identitat que vol fer valer, en termes plenament conformes amb la jurisprudència del tribunal esmentat.

En matèria processal, es modifica la Llei 22/2021, del 17 de setembre, de text consolidat del Codi de procediment civil, també arran de la implementació del Conveni relatiu als drets de les persones amb discapacitat, fet a Nova York el 13 de desembre del 2006, que ha comportat la supressió del procediment de modificació de la capacitat i la seva substitució per un procediment per a la provisió de mesures de suport. Aquest procediment es configura preferentment com a procediment sense oposició, però que pot esdevenir contenciós si la persona amb discapacitat, el Ministeri Fiscal o altres compareixents s’oposen als suports sol·licitats. A banda d’aquest canvi, cal fer notar el desplaçament al codi processal, per raons sistemàtiques, del procediment d’autorització judicial de l’internament involuntari amb finalitats terapèutiques, i l’addició de diverses matèries relacionades amb l’àmbit personal o familiar com a objecte del procediment de jurisdicció voluntària.

Hom pot fer esment també, finalment, de la modificació de la Llei 12/2019, del 15 de febrer, qualificada de tècniques de reproducció humana assistida, a fi de deixar clar que poden accedir-hi tant els cònjuges com les parelles no casades i que la seva pràctica, fins i tot com a fecundació post mortem, pot portar a l’establiment d’una filiació matrimonial respecte del cònjuge o d’una filiació extramatrimonial respecte de la parella no casada de la mare gestant.

Títol I. La persona

Capítol primer. La persona física

Article 1. Personalitat civil

La personalitat civil s’adquireix amb el naixement i s’extingeix amb la mort.

El concebut es considera nascut per a tots els efectes que li siguin favorables, si arriba a néixer amb vida, una vegada separat del cos matern.

Article 2. Commoriència

En cas de mort de diverses persones en un mateix esdeveniment sense que es pugui establir l’ordre de la defunció es considera que han mort alhora i no hi ha successió o transmissió de drets entre elles. També s’entén que aquestes persones han mort alhora si llurs defuncions tenen unitat de causa o de circumstància i han transcorregut menys de setanta-dues hores entre elles.

Article 3. Capacitat jurídica

Totes les persones tenen capacitat jurídica per exercir els drets dels quals són titulars, d’acord amb la seva capacitat natural i amb el que estableix aquesta Llei.

El ple exercici de la capacitat jurídica s’adquireix amb la majoria d’edat, que s’assoleix als divuit anys. Per al còmput de l’edat es considera complet el dia del naixement.

Les persones majors d’edat amb discapacitat poden exercir la seva capacitat jurídica, quan sigui necessari, per mitjà de mesures de suport ordenades per la mateixa persona o proveïdes per l’autoritat judicial en el seu interès o per mitjà de suports de fet.

Les limitacions a l’exercici de la capacitat jurídica s’han d’interpretar d’una manera restrictiva, atenent la capacitat natural.

Article 4. Persona menor d’edat

La persona menor d’edat pot fer per ella mateixa, segons la seva edat i capacitat natural, els actes relatius als drets de la personalitat, llevat de disposició expressa de les lleis que els regulin, els actes relatius als béns o serveis propis de la seva edat, d’acord amb els usos socials, i tots els altres actes permesos per la llei.

L’interès superior de la persona menor d’edat ha de fonamentar tota decisió que afecti el seu àmbit personal o patrimonial.

La persona menor d’edat:

Ha de ser informada i escoltada abans que es prengui una decisió que l’afecti, d’acord amb la seva edat i capacitat natural i en tot cas si ha complert dotze anys.

Ha de donar el seu consentiment per a qualsevol acte jurídic del representant legal que l’obligui a realitzar alguna prestació de caràcter personal, si ha complert dotze anys o si, tenint-ne menys, té prou coneixement.

Article 5. Persona menor d’edat emancipada

La persona menor d’edat emancipada actua jurídicament com si fos major d’edat, però necessita l’assentiment dels seus progenitors o, a manca d’aquests, del curador per fer els actes que estableix l’article 221 i per acceptar el càrrec d’administradora d’una societat. No cal l’assentiment per als actes relatius als béns i als drets adquirits per donació o a títol successori si el donant o el causant l’han exclòs expressament.

L’assentiment no es pot concedir de manera general, però es pot atorgar per a diversos actes de la mateixa naturalesa o referits a la mateixa activitat econòmica, encara que siguin futurs, especificant-ne les circumstàncies i característiques fonamentals.

La persona menor d’edat emancipada pot demanar autorització judicial per actuar tota sola en els casos d’impossibilitat o de desacord entre les persones que han de donar l’assentiment, o si aquestes persones no el donen sense causa justificada.

Els actes fets sense assentiment són anul·lables a instància del mateix menor en el termini de caducitat de quatre anys a comptar de la seva conclusió, amb el suport que necessiti, si escau, un cop arribi a la majoria d’edat, o a instància de la persona a qui correspongui assistir-lo pel període restant fins que arribi a la majoria d’edat.

Article 6. Formes d’emancipació

L’emancipació pot tenir lloc:

Per consentiment dels qui exerceixen l’autoritat parental o la tutela. Es requereix que la persona menor d’edat tingui almenys setze anys i la consenti. En cas de consentiment del titular de la tutela, cal, a més, autorització judicial obtinguda en procediment de jurisdicció voluntària, prèvia audiència del Ministeri Fiscal. L’emancipació per consentiment s’atorga en escriptura pública, i ha de ser comunicada d’ofici pel notari al Registre Civil.

Per resolució judicial, dictada en procediment de jurisdicció voluntària, a petició de la persona menor d’edat de més de setze anys, si hi ha causes que fan impossible la convivència amb els progenitors o amb el tutor, o que dificulten greument l’exercici de l’autoritat parental o de la tutela. En aquest procediment es requereix l’audiència prèvia de les persones que exerceixen l’autoritat parental o la tutela, així com del Ministeri Fiscal.

L’emancipació és irrevocable i s’ha d’inscriure en el Registre Civil. Mentre no s’hi inscrigui, no produeix efectes contra tercers.

La persona menor d’edat de més de setze anys es considera emancipada si viu d’una manera econòmicament independent dels progenitors o del tutor amb el seu consentiment, el qual pot ser revocat. La persona menor d’edat de vida independent necessita l’assentiment dels seus progenitors o del seu tutor per als mateixos actes que el menor emancipat.

Article 7. Desaparició i declaració d’absència

En cas de desaparició d’una persona del seu lloc de residència i de manca de notícies sobre el seu parador, qualsevol persona amb un interès legítim o el Ministeri Fiscal poden sol·licitar a l’autoritat judicial, en procediment de jurisdicció voluntària, que nomeni un defensor judicial que representi la persona desapareguda en judici o tingui cura dels seus afers que no admetin demora, si no ha deixat un apoderat que se’n pugui fer càrrec.

Transcorregut el termini d’un any a comptar des de la data de la desaparició o d’aquella en què es tingueren les darreres notícies de la persona desapareguda, amb el dubte de si és viva, se’n pot instar la declaració judicial d’absència. El termini és de tres anys si la persona desapareguda va deixar un administrador dels seus béns i el mandat no s’ha extingit abans.

La declaració judicial d’absència es tramita en un procediment de jurisdicció voluntària a instàncies del cònjuge o persona convivent amb l’absent, dels seus descendents o ascendents, o del Ministeri Fiscal. En el mateix procediment s’ha de constituir la curatela de l’absent, que es regula pel que disposa l’article 58.

Article 8. Declaració judicial de mort

Es pot instar la declaració judicial de mort d’una persona que ha desaparegut del seu domicili o del darrer lloc conegut de residència, sense que se n’hagin tingut més notícies, si concorre alguna de les circumstàncies següents:

Que hagin transcorregut deu anys des de la data de la desaparició o de les darreres notícies.

Que hagin transcorregut cinc anys des de la data de la desaparició o de les darreres notícies, si en el moment de vèncer aquest termini el desaparegut hagués complert l’edat de 85 anys.

Que hagin transcorregut dos anys des de la data de la desaparició, si aquesta hagués tingut lloc en circumstàncies de perill greu per a la vida.

També es pot instar la declaració judicial de mort de la persona desapareguda en un naufragi o sinistre de nau o aeronau, transcorregut un mes de la data de l’accident o de les darreres notícies del viatge, sempre que resulti acreditat que la persona es trobava a bord, que hi hagi evidències racionals d’absència de supervivents i que no s’hagin pogut identificar restes humanes de la mateixa.

La declaració judicial de mort es tramita en un procediment de jurisdicció voluntària a instàncies de qualsevol persona interessada o del Ministeri Fiscal. La resolució judicial ha d’indicar la data en què s’entén produïda la mort.

Capítol segon. La provisió de suports per a l’exercici de la capacitat

Article 9. Mesures de suport

Les persones majors d’edat amb discapacitat tenen dret a disposar dels suports necessaris per exercir la seva capacitat jurídica en condicions d’igualtat.

Les mesures de suport per a l’exercici de la capacitat jurídica poden tenir caràcter assistencial o representatiu i poden ser ordenades per la mateixa persona en previsió o apreciació de la concurrència de circumstàncies que les facin necessàries o proveïdes per l’autoritat judicial. El suport també pot ser prestat de manera informal per mitjà de la guarda de fet.

Article 10. Finalitat i exercici de les mesures de suport

Les mesures de suport s’adrecen a assistir la persona amb discapacitat en l’exercici de la seva capacitat i a possibilitar el ple desenvolupament de la seva personalitat. A aquest efecte, les persones que presten el suport han de procurar que la persona assistida pugui desenvolupar el seu propi procés de presa de decisions i han de respectar la seva voluntat i preferències tant com sigui possible.

En el procés de presa de decisions, les persones que presten el suport han de facilitar l’accés de la persona amb discapacitat a la informació rellevant, assistir-la de manera adaptada a les seves capacitats i evitar tota mena de pressió, coerció o influència indeguda.

Article 11. Mesures adoptades per la persona afectada

Qualsevol persona major d’edat o menor emancipada, en previsió de la concurrència futura de circumstàncies que puguin dificultar o impedir l’exercici per ella mateixa de la seva capacitat jurídica, pot atorgar en escriptura pública poders preventius i també proposar el nomenament o exclusió de persones per a exercir la curatela i adoptar disposicions sobre el seu contingut i funcionament en cas que calgui constituir-la. Aquestes disposicions poden incloure mesures de control per garantir el respecte a la seva voluntat i evitar les situacions d’abús, conflicte d’interessos i influència indeguda.

Si la persona major d’edat aprecia que té una necessitat de suport actual, també pot constituir en escriptura pública el règim de curatela escaient a les seves circumstàncies, fent els nomenaments i adoptant qualssevol de les disposicions a què es refereix l’apartat 1.

En cas que les mesures adoptades per la persona afectada siguin insuficients o esdevinguin inadequades i no es presti el suport necessari d’una altra manera idònia, l’autoritat judicial, a instància de les persones legitimades per a instar el procediment de provisió de mesures de suport, en pot acordar altres que les complementin o les substitueixin.

Article 12. Poder preventiu

En l’atorgament d’un poder, la persona poderdant pot estipular que el poder subsisteixi si en el futur necessita suport en l’exercici de la seva capacitat. La persona poderdant pot també disposar que el poder comenci a produir efectes a partir de la situació de necessitat i establir les circumstàncies que en determinin l’existència com també la manera d’acreditar-les. A aquest efecte es pot preveure que s’hagi d’atorgar acta notarial que, a més del judici del notari, incorpori un informe pericial que constati la necessitat de suport.

Els poders preventius s’han d’atorgar en escriptura pública i poden establir les facultats que tindrà la persona apoderada, donar instruccions per al seu exercici i incloure mitjans de supervisió, mecanismes de revisió i causes específiques d’extinció del poder, inclosa la remoció de la persona apoderada. També poden permetre la delegació de facultats per realitzar actes determinats i establir salvaguardes per a la prevenció d’abusos, influències indegudes i conflictes d’interessos.

Quan la persona poderdant es trobi en situació de no poder expressar la seva voluntat, la persona apoderada ha d’exercir el poder prenent les decisions que hauria pres la poderdant d’acord amb la millor interpretació possible de la seva voluntat i preferències.

Els poders preventius mantenen la seva eficàcia encara que es constitueixin altres mesures de suport de la persona poderdant. Les persones legitimades per instar el procediment de provisió de mesures de suport per a l’exercici de la capacitat i el curador, si n’hi ha, poden sol·licitar a l’autoritat judicial l’extinció dels poders preventius si concorre alguna causa de remoció prevista en el mateix poder o en la llei. Si els poders es van atorgar a favor del cònjuge o de la parella estable o de fet de l’atorgant, el cessament de la convivència determina també la seva extinció, llevat que sigui per causa d’internament del poderdant o altres circumstàncies que no impliquin trencament de la comunitat de vida.

Si el poder preventiu abasta tots els afers de l’atorgant, la persona apoderada, si sobrevé la situació de necessitat de suport, queda subjecta a les regles aplicables a la curatela en tot el que no s’hagi previst en el poder.

Article 13. Provisió de suports per l’autoritat judicial

Si la persona amb discapacitat té necessitat de suports per a l’exercici de la seva capacitat i no els ha previst o establert ella mateixa ni els presta satisfactòriament cap guardador de fet, els ha de proveir l’autoritat judicial mitjançant la constitució de la curatela o, si escau, el nomenament de defensor judicial.

Estan legitimats per instar la provisió judicial de suports la mateixa persona amb discapacitat, el seu cònjuge no separat legalment o de fet, la seva parella estable o de fet, els descendents, els ascendents, els germans, la persona que exerceixi la guarda de fet, el Ministeri Fiscal i el ministeri competent en matèria d’afers socials.

Qualsevol persona està facultada per posar en coneixement del Ministeri Fiscal els fets que puguin ser determinants d’una situació que requereixi l’adopció judicial de mesures de suport. Les autoritats i funcionaris públics que coneguin aquests fets per raó de l’exercici de les seves funcions tenen el deure de posar-los en coneixement del Ministeri Fiscal de manera immediata.

En la resolució de constitució del règim de suport s’han de tenir en compte la voluntat i les preferències de la persona amb discapacitat pel que fa al tipus i abast del suport i les persones que hauran de prestar-lo o quedar-ne excloses. Excepcionalment i de forma motivada, es pot prescindir de les disposicions prèvies o manifestacions de la persona assistida si s’acrediten circumstàncies greus desconegudes per ella que ho justifiquen o si hi ha risc d’abús, conflicte d’interessos o influència indeguda.

Les mesures de suport han de ser proporcionades a les necessitats de la persona amb discapacitat i s’han d’adaptar a la seva condició i circumstàncies personals.

Article 14. Provisió preventiva de suports abans de la majoria d’edat

Si és previsible que una persona menor d’edat amb discapacitat pugui necessitar suport per exercir la seva capacitat jurídica en arribar a la majoria d’edat, la mateixa persona assistida o les persones que exerceixen l’autoritat parental o la tutela poden sol·licitar a l’autoritat judicial, durant el darrer any de la minoria d’edat, la provisió preventiva de la curatela, que serà efectiva amb l’assoliment de la majoria d’edat.

L’autoritat judicial ha d’escoltar la persona menor d’edat en el procediment i atendre, si escau, la seva voluntat i preferències.

Article 15. Revisió de les mesures de suport

Si varien substancialment les circumstàncies que han determinat l’adopció de mesures de suport, aquestes han de ser revisades, sigui per ampliar-les, reduir-les o revocar-les. Tant en la provisió voluntària de suports per la mateixa persona afectada com en la provisió judicial es poden preveure circumstàncies o terminis per a la revisió de les mesures i la forma de dur-les a terme. En tot cas, les mesures que hagin estat objecte de provisió judicial s’han de revisar d’ofici cada tres anys.

La revisió de les mesures de suport pot ser demanada per les persones legitimades per instar-ne la provisió i per la que presta el suport, i té lloc seguint el mateix procediment.

La revisió de les mesures de suport produeix efectes des de la fermesa de la resolució que l’ordena i no afecta l’eficàcia dels actes realitzats amb anterioritat.

Article 16. Publicitat

L’atorgament dels poders preventius, les mesures de suport proposades preventivament o adoptades per la persona que les necessiti i les acordades per l’autoritat judicial s’han de comunicar al Registre Civil per a la seva constància registral. Mentre no s’hi inscriguin, no produeixen efectes contra tercers que en desconeguin l’existència.

Les mesures de suport es poden fer constar també, si escau, en el Registre de Societats Mercantils i en altres en què sigui oportú per garantir la protecció patrimonial de la persona que se’n beneficia.

Article 17. Actes realitzats sense suports

Els actes i contractes conclosos per una persona amb discapacitat prescindint dels suports establerts per al seu atorgament quan fossin necessaris són anul·lables en el termini de quatre anys des de la seva celebració.

Estan legitimats per impugnar-los la mateixa persona amb discapacitat amb el suport que necessiti, els seus hereus en cas de mort abans del transcurs del termini legal i la persona nomenada per prestar-li suport. A manca d’aquesta persona, l’acció pot ser exercida també pel guardador de fet o pel Ministeri Fiscal.

Capítol tercer. Les institucions de protecció o de suport a la persona

Secció primera. Disposicions generals

Article 18. Funcions i deure d’exercici

Els titulars de càrrecs en institucions de protecció o de suport han d’exercir les seves funcions en interès de les persones posades en tutela o curatela per al compliment de les finalitats respectives.

Les funcions de protecció o de suport constitueixen un deure, llevat dels casos d’inhabilitat absoluta o relativa i dels que permeten excusar-se’n. El seu exercici té caràcter personalíssim, sense perjudici de la possibilitat d’atorgar poders per a la realització d’actes concrets o per a diversos actes de la mateixa naturalesa o referits a la mateixa activitat econòmica.

Article 19. Aptitud per exercir els càrrecs

Poden ser titulars de càrrecs en les institucions de protecció o de suport les persones físiques que puguin complir adequadament les funcions del càrrec en exercici de la seva capacitat i no incorrin en cap de les causes d’inhabilitat que preveuen els articles següents.

També poden ser titulars de càrrecs les persones jurídiques sense ànim de lucre que tinguin per objecte la protecció de les persones menors d’edat o la prestació de suport a les persones amb discapacitat, i que estiguin acreditades pel Govern, sempre que designin una persona física que les representi en l’exercici d’aquestes funcions i que compleixi amb les condicions previstes a l’apartat anterior.

Article 20. Causes d’inhabilitat absoluta

No poden ser nomenades per ser titulars de càrrecs en les institucions de protecció o de suport i, si ho han estat, han de cessar en el seu exercici:

Les persones que, per resolució judicial, han estat privades o suspeses de l’exercici de l’autoritat parental, o que han estat remogudes de càrrecs de protecció o de suport o privades de la guarda.

Les persones que compleixen una pena privativa de llibertat i les condemnades per qualsevol delicte que faci suposar fonamentadament que no desenvoluparan el càrrec de forma correcta, mentre no hagin estat rehabilitades.

Article 21. Causes d’inhabilitat relativa

Tampoc no poden ser titulars de càrrecs en les institucions de protecció o de suport:

Les persones excloses de la tutela pels progenitors o pel darrer d’ells que ha exercit l’autoritat parental o excloses de la curatela per la mateixa persona a qui s’ha de donar suport.

Les persones designades o nomenades per a l’exercici d’un càrrec de protecció o de suport que tinguin o puguin tenir conflictes d’interessos amb la persona que ha de ser posada o es troba en tutela o en curatela.

La persona que té una enemistat personal manifesta amb la persona que ha de ser posada o es troba en tutela o en curatela.

Article 22. Causes d’excusa

Poden excusar-se d’exercir els càrrecs en les institucions de protecció o de suport:

Les persones que han complert setanta anys o que pateixen una malaltia o discapacitat greu de caràcter permanent.

Les persones que no tenen cap relació amb la persona posada en tutela o en curatela.

Les persones amb una ocupació professional que pugui afectar el bon exercici de les funcions de protecció o de suport.

Les persones que ho justifiquin per trobar-se en una situació que faci inviable l’exercici adient de les funcions de protecció o de suport.

Article 23. Al·legació i apreciació de les excuses

L’excusa s’ha d’al·legar davant l’autoritat judicial que ha nomenat el titular del càrrec de protecció o de suport en el termini de quinze dies hàbils, a comptar del moment en què es té coneixement del nomenament.

Si la causa que fonamenta l’excusa ha sobrevingut posteriorment al nomenament, s’ha d’al·legar davant l’autoritat judicial en el termini més breu possible. En aquest cas, la persona titular del càrrec està obligada a exercir les seves funcions mentre no sigui acceptada l’excusa. L’autoritat judicial, simultàniament a l’acceptació de l’excusa, ha de nomenar una altra persona per exercir el càrrec.

Quan no s’accepta un càrrec de protecció o de suport i es desestima l’excusa que fonamenta la manca d’acceptació, el designat ha d’indemnitzar pels danys i perjudicis que es puguin derivar de la demora del nou nomenament i que se li puguin imputar.

Article 24. Remoció

Procedeix decretar la remoció del titular d’un càrrec de protecció o de suport si la seva continuïtat en el càrrec es considera contrària als interessos de la persona en tutela o en curatela.

La remoció es decreta per resolució judicial dictada d’ofici o a instàncies del Ministeri Fiscal, de la mateixa persona posada en tutela o en curatela o de qualsevol altra persona interessada, després d’escoltar el parer del titular del càrrec i de les altres persones que l’autoritat judicial consideri convenients en interès de la persona a qui es presta protecció o suport.

Un cop decretada judicialment la remoció, es procedeix de forma immediata a nomenar una altra persona per a l’exercici del càrrec.

Article 25. Cessament en els càrrecs

Són causes que determinen el cessament dels titulars dels càrrecs en les institucions de protecció o de suport:

La mort, la declaració de mort o d’absència o, en el cas de les persones jurídiques, la seva dissolució.

La pèrdua sobrevinguda d’aptitud per exercir el càrrec o l’adveniment d’una causa d’inhabilitació absoluta o relativa.

L’excusa per causa sobrevinguda admesa per resolució judicial.

La remoció del càrrec.

L’adveniment d’una causa de cessament en els càrrecs d’una institució de protecció o de suport s’ha de posar en coneixement de l’autoritat judicial sense demora pel mateix titular del càrrec, si és possible, o per les persones obligades a promoure la constitució del règim de protecció o de suport. Mentre no siguin nomenats els càrrecs suplents, la persona cessant, llevat del cas d’impossibilitat, té el deure de continuar realitzant els actes indispensables de la seva funció.

Article 26. Prohibicions

Es prohibeix als titulars dels càrrecs en les institucions de protecció o de suport:

Realitzar actes de transmissió o d’adquisició de béns o drets a títol onerós amb la persona en tutela o en curatela, tant de forma directa com per mitjà de persona interposada.

Adquirir per ells mateixos o per persona interposada qualsevol dret de crèdit contra la persona en tutela o en curatela.

Exercir les funcions del seu càrrec en els actes que la persona en tutela o en curatela atorgui o en els litigis que tingui amb el cònjuge o la parella del dit titular del càrrec, o amb qualsevol dels seus parents en línia recta per consanguinitat o afinitat fins al quart grau.

Article 27. Gratuïtat

Les persones titulars dels càrrecs de protecció o de suport exerceixen els seus càrrecs de manera gratuïta, llevat dels casos en què s’estableixi expressament una remuneració. Tanmateix, aquestes persones tenen dret al reemborsament de despeses i a la indemnització pels danys patits en l’exercici de les seves funcions a càrrec del patrimoni de la persona en tutela o en curatela.

Les persones legitimades per designar tutor o curador poden fixar una remuneració per a les persones que exerceixin els càrrecs de protecció o de suport. També la pot establir l’autoritat judicial en nomenar els càrrecs si el patrimoni de la persona assistida ho permet.

Article 28. Privacitat

Les persones titulars dels càrrecs de protecció o de suport han de respectar i protegir la privacitat de la informació personal i patrimonial i les dades confidencials de la persona en tutela o en curatela.

Article 29. Mesures de control

Les funcions de protecció i de suport s’exerceixen sota la vigilància del Ministeri Fiscal, que actua d’ofici o a instància de qualsevol persona interessada.

L’autoritat judicial, d’ofici, a instància del Ministeri Fiscal o de la persona en tutela o en curatela, pot ordenar en qualsevol moment les mesures que cregui necessàries per al control del bon funcionament de la tutela o la curatela.

Secció segona. La tutela

Subsecció primera. Delació

Article 30. Persones que s’han de posar en tutela

La consulta d'aquest document no substitueix la lectura del Butlletí Oficial del Principat d'Andorra (BOPA) corresponent. No assumim cap responsabilitat per eventuals inexactituds derivades de la transcripció de l'original a aquest format.

Aquest text es publica sota les condicions de reutilització pròpies de BOPA, no sota una llicència de Legalize ni de domini públic. BOPA
Domini públic — els textos oficials estan exclosos de la protecció del dret d'autor (art. 4.2 de la Llei sobre drets d'autor i drets veïns, 1999)
Font: Butlletí Oficial del Principat d'Andorra (BOPA) — Govern del Principat d'Andorra i Consell General (https://www.bopa.ad/). Els textos oficials estan exclosos de la protecció del dret d'autor segons l'article 4.2 de la Llei sobre drets d'autor i drets veïns (1999). Aquest repositori és un mirall no oficial; el BOPA continua sent l'única font autèntica de la legislació andorrana.