Llei 30/2022, del 21 de juliol, qualificada de la persona i de la família

L’autoritat judicial pot variar les modalitats d’exercici, limitar i, excepcionalment, fins i tot suspendre els drets de relació personal a què es refereix l’apartat 3, si la part que els té atribuïts incompleix de manera greu o reiterada els seus deures o si el manteniment inalterat de la relació pot perjudicar l’interès dels fills.

Els cònjuges poden acordar l’atribució o distribució de l’ús de l’habitatge familiar amb el seu parament de la manera que considerin escaient.

A manca d’acord, o si l’acord no és aprovat, l’autoritat judicial pot, ateses les circumstàncies, atribuir l’ús de l’habitatge familiar i del seu parament a un dels progenitors, sigui perquè li ha estat atribuïda la guarda dels fills o, si la guarda és compartida o no hi ha fills menors, per la seva major necessitat. L’atribució de l’ús de l’habitatge per raó de major necessitat té caràcter temporal i se n’ha de fixar la durada. Si escau, l’autoritat judicial pot establir una compensació a favor del titular de l’habitatge durant el període en què hagi de cedir-ne l’ús.

Si el cònjuge que ha de cedir l’ús pot assumir el pagament dels aliments dels fills i, si escau, de la pensió compensatòria de l’altre cònjuge en una quantitat que cobreixi suficientment les necessitats d’habitatge d’aquests, pot sol·licitar que no s’adopti aquesta mesura o que s’hi posi fi.

Si els cònjuges posseeixen l’habitatge familiar per un títol diferent del de propietat, els efectes d’una eventual atribució de l’ús queden limitats pel que resulti del títol. Si l’habitatge pertany a un tercer, en pot reclamar la restitució.

El cònjuge que, com a conseqüència de la ruptura de la convivència, experimenti un desequilibri econòmic en relació amb l’altre que impliqui un empitjorament respecte a la seva situació anterior en el matrimoni té dret a una pensió compensatòria que no excedeixi el nivell de vida de què gaudia durant el matrimoni ni el que pugui mantenir el cònjuge obligat al pagament, tenint en compte el dret d’aliments dels fills, que és prioritari.

A manca d’acord, la pensió es pot atorgar només per un període limitat, i per fixar-ne l’import i la durada s’han de valorar especialment les circumstàncies següents:

La pensió fixada es pot modificar per alteracions substancials dels recursos econòmics d’un i altre cònjuge a fi de disminuir-ne l’import si millora la situació econòmica de qui la percep o empitjora la de qui la paga, i també es poden modificar les seves bases d’actualització i les garanties per pagar-la.

La pensió fixada pot ser substituïda, mitjançant un conveni acordat en qualsevol moment, per la constitució d’un vitalici, d’un usdefruit sobre determinats béns o pel lliurament d’un capital en béns o en diners.

El dret a la pensió s’extingeix pel cessament de la causa que el va motivar, pel compliment del termini fixat, per haver contret el creditor nou matrimoni o per viure conjugalment amb una altra persona. No s’extingeix per la mort del deutor, però els seus hereus poden sol·licitar judicialment la reducció o la supressió de la pensió, si el cabal hereditari no pot satisfer el deute o la pensió afecta els drets legitimaris.

En cas de nul·litat del matrimoni, té dret a la pensió compensatòria el cònjuge de bona fe en els termes previstos en aquest article.

En tràmit d’execució de sentències fermes i definitives de separació, de nul·litat o de divorci, l’autoritat judicial que les ha dictat adopta totes les mesures pertinents per garantir el compliment de les disposicions d’aquesta secció i els termes de les dites sentències.

Les mesures regulades en aquesta secció es poden modificar, per acord de les parts, dins les seves facultats d’actuació, o mitjançant una resolució judicial posterior si han canviat substancialment les circumstàncies concurrents en el moment d’adoptar-les. El conveni regulador i la sentència poden preveure anticipadament les modificacions escaients.

Per constituir la unió estable de parella cal promoure un expedient previ davant el Registre d’Unions Estables de Parella. Els convivents han de presentar una sol·licitud acompanyada dels documents següents:

A efectes d’acreditar la veracitat de la convivència, la persona encarregada del Registre pot entrevistar-se, de manera reservada i per separat, amb cadascun dels convivents.

La unió estable de parella queda constituïda amb la seva inscripció registral i produeix els seus efectes, entre els membres de la parella, des del dia en què s’ha practicat. Respecte de tercers, la unió estable només produeix efectes havent transcorregut un període de sis mesos a comptar de la data de la inscripció.

El Registre d’Unions Estables de Parella, a càrrec de la persona titular del Registre Civil, té per finalitat incoar l’expedient previ de constitució de les unions estables de parella, acreditar la seva existència i extinció i lliurar-ne testimoni fefaent mitjançant certificació.

La persona encarregada del Registre certifica que s’ha constituït o extingit la unió estable de parella, segons resulti de la inscripció o cancel·lació registral, a petició de qualsevol dels membres de la parella o de persona que justifiqui tenir-hi un interès legítim.

L’organització, la gestió, l’estructura, el funcionament i la publicitat del Registre d’Unions Estables de Parella, en el que no estigui previst per aquesta Llei, es determinen reglamentàriament.

Els convivents en unió estable de parella conserven el domini, el gaudi i l’administració dels seus respectius béns.

Els convivents en unió estable de parella pacten per mitjà de conveni privat els drets, deures i efectes de la relació mentre dura la convivència i també per al cas de l’extinció de la unió.

La unió estable de parella s’extingeix per les causes següents:

En cas que els convivents decideixin de mutu acord posar fi a la seva relació, han d’instar la cancel·lació de la inscripció de la unió al Registre d’Unions Estables de Parella aportant l’acord d’extinció formalitzat fefaentment.

Si un dels convivents decideix posar fi a la unió estable de parella per voluntat unilateral, ha de notificar-ho fefaentment a l’altre i instar simultàniament la cancel·lació de la inscripció en el Registre d’Unions Estables de Parella trametent una còpia de la notificació.

L’extinció de la unió en vida dels convivents produeix efectes entre ambdós des de la data del seu acord o de la notificació de la voluntat unilateral feta per un d’ells a l’altre. Respecte de terceres persones, produeix efectes des de la data de la cancel·lació registral de la inscripció.

En cas d’extinció de la unió estable de parella per causa de defunció o declaració de mort d’un dels seus membres, el sobrevivent ha de trametre un certificat de la defunció o de la declaració de mort al Registre d’Unions Estables de Parella. També ho pot fer qualsevol altra persona interessada.

L’extinció de la unió estable de parella implica la revocació dels poders que qualsevol dels convivents de la parella ha atorgat a favor de l’altre.

Si la unió cessa en vida dels convivents, cal atenir-se a les disposicions dels articles 139 a 141, 122 a 125 i 142 en relació amb, respectivament, les mesures provisionals, les mesures respecte dels fills, l’atribució de compensació per raó de treball i, només en interès dels fills menors, si escau, l’atribució de l’ús de l’habitatge familiar. L’adopció d’aquestes mesures i la liquidació de les relacions patrimonials entre els convivents, si escau, es tramiten pel procediment de família regulat a la Llei del Codi de procediment civil.

Els exconvivents no poden tornar a constituir una unió estable de parella amb una altra persona fins que no s’hagi cancel·lat la inscripció de la unió anterior en el Registre d’Unions Estables de Parella. Són nuls els actes que contravinguin aquesta prohibició.

Si l’extinció de la unió estable de parella es produeix per causa de mort d’un dels convivents, el sobrevivent té els drets de predetracció i de l’any de viduïtat que estableixen els articles 127 i 128.

El convivent sobrevivent de la unió estable de parella té el dret de subrogació que estableix la Llei d’arrendaments de finques urbanes, si el difunt era l’arrendatari de l’habitatge.

La filiació determina els cognoms del fill, l’autoritat parental, els aliments i els drets successoris que estableix la llei entre els progenitors i els fills.

Els progenitors poden acordar l’ordre dels cognoms de tots els seus fills al temps de la inscripció del naixement o de l’adopció del primer fill.

Els fills, en arribar a la majoria d’edat o en ser emancipats, poden alterar l’ordre dels seus cognoms.

Si la declaració de filiació es fonamenta en una sentència penal ferma per causa de les relacions que han originat la filiació o per haver estat determinada judicialment amb oposició d’algun dels progenitors, els seus efectes es limiten, a petició del representant legal del fill o a petició del propi fill major d’edat o emancipat, a la mera determinació de la filiació, sense perjudici de deixar subsistent l’obligació dels progenitors de prestar aliments al fill.

El fill ha d’exercir la facultat que li atribueix l’apartat 1 dins dels quatre anys següents a l’arribada a la majoria d’edat, i pot deixar sense efectes aquestes limitacions, si van ser interessades pel seu representant legal, en qualsevol moment a partir dels setze anys.

Es presumeixen fills del marit els nascuts després de la celebració del matrimoni i dins dels tres-cents dies següents a la separació, judicial o de fet, dels cònjuges o a la dissolució o declaració de nul·litat del matrimoni.

Si dins dels tres-cents dies següents a la dissolució o nul·litat del matrimoni hi ha hagut un nou matrimoni de la mare, es presumeix que els nascuts després de la celebració d’aquest matrimoni són fills del primer marit, llevat que es pugui establir, per mitjà d’un expedient registral, que els cònjuges havien estat separats, per qualsevol motiu, durant almenys els tres-cents dies previs al naixement, cas en el qual preval la presumpció de paternitat del segon marit.

Si el fill ha nascut dins dels cent vuitanta dies següents a la celebració del matrimoni, el marit pot deixar sense efecte la presumpció de paternitat per mitjà d’una declaració autèntica de desconeixement de la paternitat que ha d’entrar en el Registre Civil en el termini dels sis mesos següents al naixement.

No és eficaç la declaració a què fa referència l’apartat anterior si de l’expedient registral resulta que el marit ha reconegut expressament o de forma tàcita la seva paternitat, si coneixia l’embaràs abans de la celebració del matrimoni o si s’ha comportat com a pare des de la naixença del fill.

Els fills nascuts abans del matrimoni dels progenitors tenen, des de la data de la celebració del matrimoni, la condició de fills matrimonials, sempre que la filiació s’hagi determinat legalment.

La impugnació d’aquesta filiació es regeix per les normes de la filiació no matrimonial.

Els fills nascuts de la fecundació assistida de la mare, practicada amb el consentiment del seu cònjuge, home o dona, són fills matrimonials del dit cònjuge, àdhuc en cas que la fecundació hagi tingut lloc després de la seva mort, sempre que s’hagin complert els requisits de temps i forma establerts per la Llei qualificada de tècniques de reproducció humana assistida.

El marit o la muller de la mare gestant poden deixar sense efecte la determinació de la paternitat o de la maternitat per mitjà d’una declaració autèntica que ha d’entrar en el Registre Civil en el termini dels sis mesos següents al naixement i pot també impugnar-la, d’acord amb els articles 168 i 169, si la concepció del fill no va ser consentida o no va tenir lloc d’acord amb els requisits previstos a la Llei qualificada de tècniques de reproducció humana assistida.

L’acció de reclamació de la filiació matrimonial pot ser exercida pel pare, per la mare i pel fill durant tota la seva vida.

Si el fill ha mort abans de transcórrer el termini de caducitat de dos anys a comptar de la seva majoria d’edat, de l’extinció de les mesures de suport necessàries per a la reclamació de la filiació en cas de discapacitat o del descobriment de les proves en les quals es pot fonamentar la reclamació, l’acció pot ser exercida pels seus descendents o els seus hereus dins el temps que resti per completar aquest termini.

El marit pot impugnar la paternitat matrimonial determinada per mitjà de presumpció, però no quan ha consentit la fecundació assistida de l’esposa d’acord amb els requisits de l’apartat 1 de l’article 166.

El marit ha d’exercitar l’acció d’impugnació en el termini de caducitat de dos anys comptadors des de la data en què conegui el naixement del fill o els fets que posen en dubte la seva paternitat o que un tercer hagi cohabitat amb la mare durant el període de concepció del fill.

El fill pot interposar l’acció d’impugnació de la paternitat matrimonial en el termini de caducitat de dos anys a comptar de la seva majoria d’edat, de l’extinció de les mesures de suport necessàries per a la impugnació en cas de discapacitat o del descobriment de les proves en què es fonamenta la impugnació. En el cas de minoria d’edat o discapacitat del fill que no li permeti impugnar per ell mateix, poden interposar l’acció la mare o la persona que presta suport al fill en el seu interès i representació durant el termini de dos anys a partir de la data de naixement del fill o del descobriment de les proves en què es fonamenta la impugnació.

La mare pot exercir l’acció d’impugnació de la maternitat matrimonial en els casos de suposició de part o de no ser certa la identitat del fill en el termini de caducitat de dos anys a comptar de la data de naixement del fill o del descobriment de les proves en què es fonamenta la impugnació. En cas de comaternitat, la pot exercir en els mateixos terminis la mare no gestant si l’embaràs no va tenir lloc per fecundació assistida o es va produir sense el seu consentiment a la pràctiques de les tècniques.

La mateixa acció pot ser exercida pel fill en el termini de caducitat de dos anys, a comptar de la seva majoria d’edat, de l’extinció de les mesures de suport necessàries per a la impugnació en cas de discapacitat o del descobriment de les proves en què fonamenta la impugnació. En el cas de minoria d’edat o discapacitat del fill que no li permeti impugnar per ell mateix, poden interposar l’acció, en el seu interès i representació, l’altre progenitor o la persona que presta suport al fill.

Es presumeixen fills de l’home convivent en unió estable de parella amb la mare els nascuts després de la constitució de la unió i dins dels tres-cents dies següents a la separació de fet dels convivents o a l’extinció de la unió.

En cas de conflicte de presumpcions pel fet que la mare hagi contret matrimoni o hagi constituït una nova unió estable després de la separació de fet o de l’extinció de la unió, s’aplica el que disposa l’apartat 2 de l’article 163.

Si el fill ha nascut dins dels cent vuitanta dies següents a la constitució de la unió estable de parella, el convivent en unió estable amb la mare pot deixar sense efecte la presumpció de paternitat per mitjà d’una declaració autèntica de desconeixement de la paternitat en els termes i amb els límits establerts per l’article 164.

Els fills nascuts de la fecundació assistida de la mare, practicada amb el consentiment de la seva parella, home o dona, són fills de la dita parella, sempre que el consentiment s’hagi prestat d’acord amb els requisits establerts per la Llei qualificada de tècniques de reproducció humana assistida.

Aquesta paternitat o maternitat pot quedar determinada per qualsevol dels mitjans establerts a les lletres a), b), c) i d) de l’article 170, segons escaigui. Si queda determinada per raó de l’existència d’una unió estable de parella amb la mare gestant, la parella de la mare pot deixar sense efecte la determinació de la filiació per mitjà d’una declaració autèntica al Registre Civil, d’acord amb l’establert a l’apartat 2 de l’article 166, i pot també impugnar-la, si la concepció del fill no va ser consentida o no va tenir lloc d’acord amb els requisits previstos a la Llei qualificada de tècniques de reproducció humana assistida.

Tenen capacitat per al reconeixement de la paternitat les persones majors de catorze anys i, per al de la maternitat, la mare des que s’acrediti el fet del part, sigui quina sigui la seva edat.

Si l’autor del reconeixement és una persona menor d’edat no emancipada o una persona amb discapacitat respecte de la qual s’han establert mesures de suport i necessita aquest suport per fer el reconeixement, caldrà per a la seva validesa l’assentiment del progenitor o progenitors que exerceixen l’autoritat parental o del tutor, o la intervenció del curador o persona que presta el suport.

Per a l’eficàcia del reconeixement d’una persona major d’edat o emancipada s’exigeix el seu consentiment, amb el suport, si escau, del curador o persona que l’assisteix en cas de discapacitat. Si tot i amb el suport la persona reconeguda no pot donar el consentiment ella mateixa per raó de la seva discapacitat, caldrà l’aprovació judicial del reconeixement en procediment de jurisdicció voluntària.

Per a l’eficàcia del reconeixement d’una persona menor d’edat que no es faci en el termini establert per la inscripció de naixement, s’exigeix el consentiment de l’altre progenitor si és conegut o, si no és possible, el del seu representant legal. A manca d’aquest consentiment, caldrà l’aprovació judicial del reconeixement en procediment de jurisdicció voluntària, havent estat escoltat el progenitor o representant.

El reconeixement de la filiació no matrimonial s’ha de fer en l’acta de naixement d’acord amb els requisits que estableix la Llei del Registre Civil, en document públic, en testament o en el conveni privat atorgat pels convivents d’una unió estable de parella en el qual regulen les seves relacions personals i patrimonials.

L’autor del reconeixement no pot manifestar en l’acte de reconeixement la identitat de l’altre progenitor, llevat que aquesta identitat s’hagi determinat legalment de forma prèvia.

El fill pot exercir l’acció de reclamació de la filiació no matrimonial durant tota la seva vida. Si el fill ha mort abans de transcórrer el termini de caducitat de dos anys a comptar de la seva majoria d’edat, de l’extinció de les mesures de suport necessàries per a la reclamació de la filiació en cas de discapacitat o del descobriment de les proves en les quals es pot fonamentar la reclamació, l’acció pot ser exercida pels seus descendents o els seus hereus dins el temps que resti per completar aquest termini.

El pare i la mare poden exercir, durant tota la seva vida, l’acció de reclamació de la paternitat o maternitat, si no la poden reconèixer o quan el reconeixement no ha estat eficaç per manca dels consentiments que exigeix l’article 174.

Als efectes de l’exercici de l’acció de reclamació de la filiació no matrimonial, es presumeix la paternitat de l’home que ha conviscut amb la mare en el període comprès entre els tres-cents i els cent vuitanta dies anteriors a la naixença del fill, llevat de proves concloents que demostrin que el període de gestació ha estat més llarg, cas en que la presumpció es podrà estendre al període dins del qual la concepció raonablement es va produir.

En l’exercici de l’acció d’impugnació de la paternitat no matrimonial el demandant ha de provar que l’autor del reconeixement no és biològicament pare del fill reconegut.

No s’admet l’exercici de l’acció d’impugnació fonamentada exclusivament en la fecundació assistida de la mare o en la manca de descendència biològica del fill respecte del pare, si la tècnica reproductiva s’ha practicat amb el consentiment exprés del pare formalitzat amb els requisits previstos en la legislació vigent en matèria de reproducció humana assistida.

L’acció d’impugnació de la paternitat no matrimonial pot ser exercida pel pare, per la mare i pel fill en el termini de dos anys comptadors des de l’establiment de la filiació que s’impugna, o en el seu cas des del moment en què es conegui l’establiment de la filiació o apareguin noves proves contràries a la paternitat.

En el cas del fill, l’acció caduca al cap de dos anys comptadors des de la majoria d’edat, de l’extinció de les mesures de suport necessàries per a la impugnació en cas de discapacitat o del descobriment de les proves en les quals es pot fonamentar la impugnació.

L’autor del reconeixement pot impugnar-lo quan s’ha fet amb violència, intimidació, error o engany.

L’acció caduca al cap de dos anys, que es compten, en cas d’error, des de l’atorgament del reconeixement, i en els altres casos, des que cessa el vici, i pot ser exercida pels seus descendents si l’autor del reconeixement mor abans de transcórrer els dos anys, durant el termini que resta.

En els processos sobre reclamació i impugnació de la filiació han de ser demandades les persones la paternitat, la maternitat o la filiació de les quals sigui reclamada o estigui legalment determinada. Si qualsevol d’elles ha mort, la demanda s’ha d’adreçar contra els seus hereus.

Les accions d’impugnació previstes en aquesta secció es transmeten indistintament als descendents i hereus del legitimat.

Mentre dura el procés sobre filiació, l’autoritat judicial pot adoptar, amb l’audiència prèvia de les parts que puguin resultar afectades, a menys que raons d’urgència aconsellin prescindir d’aquest tràmit, les mesures de protecció que consideri convenients sobre la persona i els béns del fill menor d’edat o major amb mesures de suport per a l’exercici de la seva capacitat.

Si s’exercita una acció de reclamació de la paternitat o la maternitat, també es poden acordar aliments provisionals a favor del fill a càrrec del presumpte pare o mare.

Només poden ser adoptants dues persones casades, dues persones que formin una unió estable de parella o que convisquin com a parella de fet, o bé una persona sola.

En l’adopció per dues persones, cal que hagin transcorregut cinc anys des de la celebració del matrimoni o des de la inscripció registral com a unió estable de parella, o bé que els adoptants acreditin cinc anys de convivència estable. No es requereix el transcurs d’aquest període en l’adopció per una persona sola del fill del seu cònjuge o parella.

L’adopció per persona sola no s’admet si aquesta està casada i no separada o si conviu en relació de parella, llevat que adopti el fill de la seva parella o que aquesta estigui impossibilitada de manifestar la seva voluntat.

L’adoptant o adoptants han de complir el requisit d’edat establert per l’article 184 i tenir capacitat i aptitud suficients per assumir les responsabilitats que comporta l’adopció. No han d’haver estat suspesos o privats de l’autoritat parental ni remoguts de l’exercici de funcions de protecció o de suport a les persones, i han de complir els requisits que es determinin reglamentàriament.

Els adoptants han d’haver complert els vint-i-cinc anys, llevat que es tracti de l’adopció d’un parent orfe o del fill del cònjuge o de la parella, casos en els quals és suficient ser major d’edat. En l’adopció per dues persones, n’hi ha prou que un dels adoptants hagi complert vint-i-cinc anys.

En tot cas hi ha d’haver una diferència d’edat de com a mínim quinze anys entre els adoptants i la persona que ha de ser adoptada. Aquesta diferència queda reduïda a deu anys en el cas que s’adopti el fill del cònjuge o la parella.

Poden ser adoptades les persones menors d’edat no emancipades en els casos següents:

Poden també ser adoptades les persones menors d’edat emancipades o majors d’edat que tinguin, com a màxim, vint-i-cinc anys d’edat en el moment de la presentació de la sol·licitud d’adopció, sempre que durant la seva minoria d’edat hagués existit una situació de convivència estable amb l’adoptant de, com a mínim, tres anys, i es pugui acreditar que s’han mantingut els vincles afectius fins al moment de l’adopció.

En la constitució de l’adopció, s’ha de procurar no separar els germans.

L’adopció d’una persona menor d’edat ha de ser consentida pel progenitor o progenitors respecte dels quals la filiació estigui legalment determinada, llevat que:

En el cas d’adopció de persones majors d’edat o de persones menors d’edat emancipades, no és necessari el consentiment dels progenitors, però han de ser escoltats per l’autoritat judicial sempre que no hagin estat privats de l’autoritat parental.

El consentiment a l’adopció s’ha de donar davant l’autoritat judicial o davant el ministeri competent en matèria d’afers socials, si la persona menor d’edat li ha estat confiada. També es pot formalitzar vàlidament a l’estranger en una ambaixada o consolat andorrans davant l’agent diplomàtic o l’agent consular competent.

El consentiment a l’adopció pot ser retractat durant els trenta dies naturals següents a la seva formulació. La retractació s’ha de fer personalment davant l’autoritat que l’havia rebut.

L’autoritat judicial pot autoritzar l’adopció si estima abusiva la negativa oposada per ambdós progenitors o per un d’ells, si els progenitors s’han desinteressat del fill que ha de ser adoptat fins al punt de comprometre la seva salut o moralitat.

L’adopció de persones majors d’edat o menors emancipades ha de ser autoritzada en procediment de jurisdicció voluntària substanciat en la jurisdicció civil, sempre que s’acrediti el compliment dels requisits previstos a l’apartat 2 de l’article 185 i s’efectuï el tràmit previst a l’apartat 2 de l’article 188.

La preadopció és una mesura que té per finalitat verificar que la persona menor d’edat s’integra correctament en la família de la persona o persones que l’han d’adoptar i que la convivència és beneficiosa per a l’adoptand i s’efectua amb l’atribució als adoptants de la guarda i les funcions parentals respecte de la persona menor d’edat que ha de ser adoptada.

La mesura de preadopció s’acorda en els casos següents:

La preadopció exclou el retorn de la persona menor d’edat a la família d’origen i finalitza amb l’adopció o amb la negativa a constituir-la. En aquest darrer cas, els seus efectes queden cancel·lats retroactivament.

En el procediment d’adopció d’una persona menor d’edat, l’autoritat judicial pot ordenar la pràctica de les diligències i de les proves pericials que estimi oportunes a fi d’assegurar que la preadopció i l’adopció, o el cessament de la preadopció si escau, respecten les condicions legals i resulten beneficiosos per a la persona menor d’edat.

Totes les actuacions previstes a l’apartat anterior s’han de practicar amb la màxima discreció, evitant que la família d’origen conegui la família adoptiva.

En el procediment d’adopció d’una persona major d’edat o menor emancipada, l’autoritat judicial pot ordenar la pràctica de les diligències que estimi oportunes a fi d’assegurar que l’adopció compleix els requisits establerts a l’apartat 2 de l’article 185.

La mesura de preadopció és acordada per l’autoritat judicial, amb previ informe del Ministeri Fiscal, a instància del ministeri competent en matèria d’afers socials.

La constitució de la preadopció requereix el consentiment de la persona menor que ha de ser adoptada, si ha complert dotze anys, i el de la persona o persones que l’han d’acollir amb vista a la seva adopció. L’autoritat judicial ha d’escoltar també els progenitors que no estiguin privats de l’autoritat parental o el tutor, si escau, i l’adoptand menor de dotze anys si té prou coneixement.

Si els progenitors o el tutor es troben en parador desconegut, o si no es presenten, tot i haver estat degudament citats, l’autoritat judicial pot prescindir del tràmit i dictar la resolució que autoritza la preadopció.

La resolució que autoritza o denega la preadopció és susceptible d’apel·lació a un sol efecte.

La proposta d’adopció d’una persona menor d’edat és promoguda davant de l’autoritat judicial pel ministeri competent en matèria d’afers socials. Ha d’anar acompanyada dels informes i documents que es creguin oportuns, en particular de l’informe psicosocial emès pel servei especialitzat d’adopcions del Govern.

La proposta pot ser directament promoguda pels adoptants, sense l’informe psicosocial referit a l’apartat anterior, si l’adoptand:

Si l’adoptant o un dels adoptants ha mort, es pot constituir l’adopció, amb efectes respecte del difunt, sempre que aquest hagués acollit la persona menor d’edat en preadopció i hagués donat el seu consentiment a l’adopció davant de l’autoritat judicial o bé en escriptura pública o en testament. La constitució d’aquesta adopció té lloc sense perjudici de la possibilitat d’iniciar, si escau, un nou procés de valoració de la situació familiar sobrevinguda a fi d’adoptar les mesures que calguin en interès de la persona menor.

L’autoritat judicial ha d’autoritzar l’adopció o bé denegar-la per resolució motivada. En l’adopció d’una persona menor d’edat, cal un informe previ del Ministeri Fiscal.

La resolució que autoritza o denega l’adopció és susceptible d’apel·lació a un sol efecte.

L’adopció internacional ha de respectar els principis dels convenis de drets fonamentals relatius als infants, les normes convencionals i les normes de dret internacional privat que siguin aplicables.

En l’adopció internacional s’ha de garantir:

No es poden iniciar tràmits per a adoptar menors en països en situació de conflicte bèl·lic o desastre natural.

L’entitat pública competent només ha de tramitar les adopcions de menors originaris dels països en els quals quedi suficientment garantit el respecte als principis i a les normes de l’adopció internacional i la intervenció deguda dels seus organismes administratius i judicials.

Per garantir el ple respecte als drets dels menors, en el cas d’adopcions internacionals, l’entitat pública competent exerceix les funcions següents:

L’adopció queda constituïda una vegada esdevé ferma la resolució judicial que l’autoritza, però retrotreu els efectes favorables a la persona adoptada al dia en què es va presentar la sol·licitud d’adopció.

L’adopció, un cop vàlidament constituïda, s’ha d’inscriure al Registre Civil.

L’adopció confereix a la persona adoptada una filiació que substitueix la filiació original i implica la formació de vincles de parentiu amb la família de l’adoptant o adoptants i l’extinció dels vincles entre la persona adoptada i la seva família d’origen. S’exceptuen d’aquesta extinció els casos següents:

Els adoptants de persones menors d’edat no emancipades exerceixen l’autoritat parental sobre l’adoptat d’acord amb les disposicions del Capítol quart del Títol II.

L’adoptat té dret a conèixer la identitat dels seus progenitors biològics. Els òrgans competents, seguint el procediment que es determini reglamentàriament i amb prèvia notificació a les persones afectades, han de prestar, a través dels seus serveis especialitzats, l’assessorament i l’ajuda necessària per fer efectiu aquest dret i, si fos adient i possible ateses les circumstàncies, per facilitar el contacte personal amb membres de la família d’origen o obtenir informació biogenètica dels progenitors que pugui ser rellevant per raons de salut de l’adoptat.

L’adopció confereix a la persona adoptada els cognoms dels adoptants.

Si té menys d’un any, l’autoritat judicial pot acordar modificar el seu nom a instància dels adoptants. Si té més d’un any, es dona preferència al nom d’origen, llevat de casos excepcionals en els quals el canvi de nom ha d’anar necessàriament acompanyat d’una valoració psicosocial de les afectacions que podria suposar un canvi de nom en la persona menor d’edat, realitzada pel ministeri competent en matèria d’afers socials. Si la persona menor d’edat té més de dotze anys, el seu consentiment és imprescindible.

La persona adoptada major d’edat o la persona menor d’edat emancipada pot conservar els cognoms d’origen si així ho sol·licita en el moment de l’adopció.

L’adopció és irrevocable.

L’autoritat judicial, amb previ informe del Ministeri Fiscal, pot acordar l’extinció de l’adopció a demanda del pare o mare per naturalesa que, sense culpa, no hagi pogut intervenir en l’expedient de constitució de l’adopció. La demanda s’ha d’interposar dins dels dotze mesos següents a la constitució de l’adopció, i no es pot estimar en cap cas si l’extinció sol·licitada perjudica greument la persona adoptada menor d’edat.

Els progenitors tenen l’autoritat parental respecte als fills menors d’edat no emancipats.

En defecte o per absència o impossibilitat d’un progenitor, l’autoritat parental correspon exclusivament a l’altre.

L’autoritat parental és exercida conjuntament pels progenitors de forma personal en benefici dels fills per facilitar el ple desenvolupament de la seva personalitat i proporcionar-los una formació general i professional adequada a les seves aptituds, d’acord amb les possibilitats i mitjans de què disposin.

En l’exercici de la seva autoritat, els progenitors han d’informar i escoltar els seus fills d’acord amb el que disposa l’apartat 3 de l’article 4.

En cas d’exercici conjunt de l’autoritat parental, es presumeix, respecte als tercers de bona fe i en relació amb els actes d’administració ordinària, que cada progenitor actua amb el consentiment de l’altre.

Els progenitors i els fills tenen dret a relacionar-se personalment, encara que els primers no tinguin l’exercici de l’autoritat parental ni la guarda, a menys que la llei o una resolució judicial estableixin una altra cosa.

Els fills tenen dret a relacionar-se amb els avis, els germans i altres persones pròximes. Els progenitors han de facilitar aquestes relacions i només les poden impedir si hi ha una causa justa.

L’autoritat judicial en cada cas pot adoptar les mesures necessàries per garantir l’efectivitat d’aquestes relacions i pot també limitar-les o suprimir-les si els progenitors o les altres persones incompleixen els seus deures o si concorre qualsevol altra causa justa.

Els progenitors que fan vida separada, encara que no hagin estat casats ni hagin format unió estable de parella, poden adoptar acords sobre l’exercici de l’autoritat parental i el règim de relacions personals, com també sobre totes les altres mesures relatives als fills menors, d’acord amb el que disposen les normes de la secció tretzena del capítol primer del títol II. A manca d’acord, poden demanar l’establiment de mesures respecte d’aquestes matèries per mitjà del procediment de família regulat en la Llei del Codi de procediment civil.

Els acords de distribució o de delegació de les funcions de l’autoritat parental, si no consten en conveni regulador aprovat judicialment, s’han de formalitzar en escriptura pública i es poden revocar en tot moment mitjançant notificació notarial.

En cas de desacord entre els progenitors, qualsevol d’ells pot acudir a l’autoritat judicial a fi que, en procediment de jurisdicció voluntària, resolgui en el sentit que cregui procedent en interès del fill afectat per la decisió, després d’escoltar el parer dels progenitors, del fill si ha complert dotze anys o si, tenint-ne menys, té prou coneixement, i del Ministeri Fiscal.

Si els desacords són reiterats i dificulten greument l’exercici de l’autoritat parental conjunta, l’autoritat judicial pot atribuir aquest exercici a un dels progenitors o distribuir-lo entre ambdós progenitors per un període no superior a dos anys.

El cònjuge o convivent en parella estable del progenitor que en cada moment té la guarda del fill té dret a intervenir en l’exercici de funcions quotidianes de l’autoritat parental i a adoptar decisions de caràcter urgent en cas de risc imminent per al menor. En cas de desacord entre el progenitor i el seu cònjuge o convivent en parella estable, preval sempre el criteri del progenitor.

Si mor el progenitor que exercia la guarda i l’autoritat parental respecte del fill en exclusiva, sense intervenció de l’altre progenitor, l’autoritat judicial, amb informe del Ministeri Fiscal, pot excepcionalment atribuir la guarda i l’exercici de les funcions parentals al cònjuge o convivent en parella estable del progenitor guardador, si ha estat convivint amb el fill almenys tres anys i la decisió està justificada per l’interès superior d’aquest. L’atribució s’ha de fer en procediment de jurisdicció voluntària, amb audiència de l’altre progenitor, si existeix, i del fill si ha complert dotze anys o si, tenint-ne menys, té prou coneixement.

En cas que l’autoritat judicial no consideri escaient atribuir la guarda, el fill i el cònjuge o convivent en parella estable del progenitor poden tenir dret a mantenir relacions personals d’acord amb l’establert a l’article 209.

Quan l’exercici de l’autoritat parental és atribuït a un dels progenitors o distribuït entre ells, aquell que el tingui atribuït ha d’informar l’altre immediatament quan tingui lloc algun fet rellevant en relació amb el fill i el seu patrimoni i, amb caràcter general, almenys cada tres mesos.

Si de les informacions rebudes es pot entendre que les decisions preses per un dels progenitors són perjudicials per al fill, l’altre progenitor pot demanar a l’autoritat judicial l’adopció de les mesures de protecció que consideri escaients.

Els progenitors i els fills s’han de respectar mútuament. Els fills, mentre es troben en autoritat parental, han d’obeir els progenitors, si bé aquests han de conferir als fills la facultat d’organitzar la seva vida d’acord amb el seu grau de maduresa.

Els progenitors determinen el lloc o els llocs on viuen els fills en autoritat parental, els quals no poden abandonar el domicili familiar sense el consentiment dels progenitors. Aquests poden decidir, amb motiu suficient, que els fills resideixin en un lloc diferent del domicili familiar.

Si l’exercici de l’autoritat parental es considera perjudicial per als interessos dels fills, l’autoritat judicial pot adoptar, a instàncies dels mateixos fills d’acord amb el seu grau de maduresa, dels progenitors encara que no exerceixin l’autoritat parental, dels parents dels fills fins al tercer grau i, en tot cas, del Ministeri Fiscal o del ministeri competent en matèria d’afers socials, les mesures que consideri escaients.

L’autoritat judicial, abans de dictar qualsevol resolució, ha d’escoltar el parer del fill, d’acord amb el que s’estableix a l’article 4.

Els progenitors conjuntament, o el qui d’ells exerceixi l’autoritat parental, dins dels seus límits, tenen la representació legal dels fills davant de terceres persones.

S’exceptuen de la representació legal els actes relatius als drets de la personalitat del fill, els actes que segons l’edat i la capacitat natural pot realitzar el fill per ell mateix i els actes relatius als béns exclosos de l’administració dels progenitors.

Els progenitors que exerceixen l’autoritat parental han d’administrar els béns dels fills mentre es troben sota la seva autoritat amb la diligència que esmercen en la gestió dels béns propis.

Queden exclosos de l’administració dels progenitors els béns i drets següents:

En el supòsit de la lletra b) de l’apartat 2, els béns són administrats per la persona designada pel causant. Si no n’hi ha cap o la persona designada no pot assumir l’encàrrec o cessa en el seu exercici, han de ser administrats per l’altre progenitor o, si no hi és o es troba també afectat per la mateixa causa d’exclusió, per un administrador especial nomenat per l’autoritat judicial.

En exercici de les seves facultats d’administració, els progenitors poden destinar els fruits i rendiments dels béns i drets administrats al manteniment, l’educació i la formació dels fills, i a cobrir les despeses familiars en la part que equitativament correspongui.

Els progenitors no tenen dret a remuneració per raó de l’administració, però sí a ser rescabalats amb càrrec al patrimoni administrat, si el rescabalament no es pot obtenir d’altra manera, per les despeses suportades i pels danys i perjudicis que els ha causat l’administració, si no són imputables a dol o culpa propis.

Els progenitors, en relació amb els béns del fill, necessiten autorització judicial per als actes següents:

Abans d’atorgar l’autorització, l’autoritat judicial, en procediment de jurisdicció voluntària, ha d’escoltar el Ministeri Fiscal i demanar els informes que cregui oportuns.

L’autorització judicial es pot donar per a una pluralitat d’actes de la mateixa naturalesa o referents al mateix negoci, encara que siguin futurs, però no amb caràcter general.

Els actes realitzats pels progenitors sense haver obtingut l’autorització judicial poden ser anul·lats a instància del fill, dins del termini de caducitat de quatre anys a comptar del moment en què és emancipat o arriba a la majoria d’edat. Durant la minoria d’edat, també poden ser impugnats pel tutor del fill, si s’ha constituït la tutela, o per un defensor judicial designat a l’efecte. En cas de mort del fill, l’acció es transmet als seus hereus pel temps que manqui per completar el que tenia el causant.

Aquests actes poden quedar convalidats si obtenen l’aprovació judicial amb posterioritat a la seva realització, que pot tenir lloc a sol·licitud dels progenitors abans que s’hagi interposat l’acció de nul·litat.

Els progenitors no poden adquirir per ells mateixos o per persona interposada els béns o drets dels fills menors sota la seva autoritat parental, ni que sigui en subhasta pública. Tampoc no poden adquirir per cessió els crèdits en els quals els fills tinguin la condició de deutors.

Els actes realitzats en contravenció d’aquestes prohibicions poden ser anul·lats a instància de les persones a què es refereix l’article 223 i dins dels mateixos terminis.

Si se’ls exigeix, al final de l’administració, els progenitors han de retre comptes de la seva gestió en el termini de sis mesos des que siguin requerits a fer-ho. La rendició es fa a càrrec del patrimoni administrat i poden demanar-la el fill major d’edat, amb els suports que necessiti en cas de discapacitat, o el tutor del fill, si s’ha constituït la tutela.

L’acció per exigir el compliment de l’obligació de retre comptes prescriu al cap de tres anys del final de l’administració.

Els progenitors poden ser privats totalment o parcialment de la seva autoritat parental per sentència ferma, dictada en el procediment de família que regula la Llei del Codi de procediment civil i fonamentada en l’incompliment greu o reiterat dels seus deures. Hi ha incompliment greu d’aquests deures si el fill menor pateix abusos sexuals o maltractaments físics o psíquics o si és víctima directa o indirecta de violència familiar.

Els progenitors també poden ser privats de la seva autoritat parental en un procés penal que imposi com a pena accessòria la inhabilitació per al seu exercici, en els termes que estableixi la sentència.

L’acció de privació de l’autoritat parental pot ser exercida pels parents del fill fins al tercer grau, pel Ministeri Fiscal i pel ministeri competent en matèria d’afers socials.

L’autoritat judicial, d’ofici o a instància de part, pot decretar el caràcter reservat de les actuacions, després d’escoltar el parer de les parts interessades, mitjançant resolució contra la qual no es pot interposar cap mena de recurs.

S’entén per aliments tot allò que és necessari per atendre el manteniment, l’habitatge, el vestit, l’assistència mèdica i les despeses funeràries d’una persona. En el cas d’una persona menor d’edat, els aliments s’han de prestar en el sentit més ampli possible d’acord amb el nivell de vida dels obligats i comprenen també les despeses per activitats extraescolars, i les de formació, que es poden perllongar fins i tot una vegada el que hi té dret ha arribat a la majoria d’edat, sempre que no l’hagi pogut completar per causes alienes a la seva voluntat o sigui convenient continuar-la.

En el cas d’una persona major d’edat, la prestació d’aliments es pot reduir amb aprovació judicial el temps necessari per adquirir una autonomia econòmica suficient, o disminuir-la en la seva quantia, per tal que es proporcioni sols allò que és indispensable per a la subsistència en els supòsits que estableix la llei.

Estan obligats recíprocament a prestar-se aliments en tota la seva extensió:

Els ascendents i els descendents han de prestar-se únicament els aliments indispensables per a la vida quan el que els reclama es trobi en la necessitat de fer-ho com a conseqüència de la seva conducta negligent o desordenada i mentre aquesta conducta subsisteixi, a menys que es tracti d’una persona menor d’edat o proveïda de mesures de suport per raó de discapacitat.

Estan exemptes de l’obligació de prestar aliments les persones que tinguin reconeguda la condició de persona amb discapacitat, excepte si els seus recursos excedeixen les seves necessitats actuals i de futur.

Si les persones obligades a prestar aliments són dues o més, la prestació es divideix entre elles d’acord amb la seva capacitat econòmica. Si l’obligació d’una d’elles s’extingeix o la quantia de la seva prestació es redueix, s’ha d’incrementar la prestació dels altres obligats de manera proporcional.

L’autoritat judicial, ja sigui provisionalment o per raó de circumstàncies especials, pot imposar la prestació íntegra dels aliments a una o diverses persones d’entre les obligades durant un temps determinat, sense perjudici del dret d’aquestes a reclamar posteriorment als altres obligats la part que els corresponia.

Té dret a reclamar els aliments la persona que els necessita, si escau, per mitjà dels seus representants legals, i també l’entitat pública o la persona o entitat privada que l’aculli.

El dret a reclamar els aliments sorgeix des del moment que els necessiti el seu titular. No obstant això, sols s’han de pagar els que es meritin a partir de la reclamació judicial o des que es provi que han estat reclamats extrajudicialment. Si la necessitat existia abans d’aquest moment, es poden incloure en la demanda els aliments corresponents als sis mesos anteriors a la reclamació judicial o extrajudicial.

L’autoritat judicial pot ordenar que es prestin aliments provisionals a la persona que en principi hi tingui dret mentre dura el procés.