Llei 30/2022, del 21 de juliol, qualificada de la persona i de la família

Mitjançant escriptura pública, testament, codicil o pacte successori, els progenitors que estan en ple exercici de l’autoritat parental poden designar tutors i substituts en el càrrec per als seus fills menors d’edat no emancipats i també excloure persones determinades de la tutela.

En cas de concurrència de nomenaments o exclusions per part dels progenitors, prevalen les disposicions preses pel progenitor que ha exercit l’autoritat parental en darrer lloc.

Si es constitueix la tutela, l’autoritat judicial ha de nomenar les persones designades en l’acte de delació voluntària. No obstant això, pot prescindir de les disposicions adoptades pels progenitors si considera que no són conformes a l’interès superior de la persona menor d’edat o que concorren altres causes que ho justifiquen, amb informe previ del Ministeri Fiscal.

A petició dels progenitors, en els termes que estableix l’apartat 1 de l’article 31, o de dos parents en la línia recta ascendent si els progenitors no haguessin fet delació de la tutela ni previsions sobre això, l’autoritat judicial, en procediment de jurisdicció voluntària i amb informe previ del Ministeri Fiscal, pot autoritzar la constitució d’un consell de tutela per gestionar una empresa familiar en la qual tingui participació la persona tutelada, amb les facultats que siguin escaients, o per supervisar l’administració del tutor.

El consell de tutela ha d’estar integrat per un mínim de tres persones i per un màxim de cinc que reuneixin els requisits d’aptitud que exigeix aquesta Llei per a l’exercici del càrrec de tutor, nomenades per l’autoritat judicial d’acord amb l’establert a l’apartat 3 de l’article 31.

Les persones que formen el consell de tutela han de prestar les garanties que assenyali l’autoritat judicial per tal d’assegurar l’exercici correcte de les seves funcions abans de prendre possessió del càrrec i tenen dret a percebre remuneració si escau d’acord amb l’establert a l’apartat 2 de l’article 27.

L’autoritat judicial, a instància del Ministeri Fiscal o de les persones indicades a l’apartat 1, pot decretar l’extinció del consell de tutela si l’interès de la persona tutelada ho exigeix o si els seus membres no compleixen de forma correcta les funcions pròpies del càrrec.

Si els progenitors no han fet ús de la facultat de designació de tutor o les persones designades no arriben a exercir els càrrecs, la delació de la tutela correspon a l’autoritat judicial en procediment de jurisdicció voluntària.

L’autoritat judicial nomena tutora la persona que per la seva situació personal i patrimonial i per altres circumstàncies concurrents considera més apta per a l’exercici de la tutela. En el cas dels germans, s’ha de nomenar el mateix tutor o tutors per a tots, llevat que circumstàncies especials aconsellin nomenar-ne de diferents.

En constituir la tutela, l’autoritat judicial pot separar la tutela de la persona i la de l’administració patrimonial, designar els titulars d’ambdós càrrecs i fixar-ne l’àmbit d’actuació. També ho pot fer en el decurs de la tutela si s’esdevenen circumstàncies que ho fan necessari.

La persona que ha fet una donació o disposició successòria a favor de la persona en tutela pot nomenar un administrador dels béns atribuïts i establir les seves facultats, que resten excloses de les funcions del tutor, excepte en relació amb els actes que excedeixen les facultats conferides a l’administrador. A manca de previsions establertes pel donant o pel causant, s’apliquen a l’administrador les normes relatives a la tutela.

Estan obligats a promoure la constitució de la tutela els ascendents, els germans majors d’edat i la persona o institució que estigui exercint la guarda de la persona menor d’edat. Si no ho fan, responen dels danys i perjudicis ocasionats a la persona que ha de ser posada en tutela.

Les autoritats administratives i judicials que per raó de l’exercici de les seves funcions tinguin coneixement que una persona menor d’edat ha de ser posada en tutela han de demanar de forma immediata la seva constitució o, si escau, disposar-la d’ofici.

Qualsevol persona que tingui coneixement de la necessitat de constitució d’una tutela ha de posar-ho en coneixement de l’autoritat judicial o del Ministeri Fiscal.

La tutela es constitueix per resolució judicial dictada en procediment de jurisdicció voluntària, amb audiència prèvia de la persona menor d’edat si té més de dotze anys o si, tenint-ne menys, té prou coneixement, i de les altres persones que l’autoritat judicial cregui convenients. El mateix procediment se segueix si el tutor anteriorment nomenat cessa en les seves funcions i s’ha de nomenar un nou tutor.

Un cop efectuat el nomenament, l’autoritat judicial dona possessió del càrrec a la persona que ha d’exercir la tutela.

El tutor ha de fer un inventari judicial complet del patrimoni inicial de la persona tutelada, encara que existeixi dispensa de prendre’l, amb intervenció del Ministeri Fiscal i de les persones que l’autoritat judicial consideri que cal citar, dins els seixanta dies naturals següents a la presa de possessió del càrrec. Aquest termini pot ser objecte de pròrroga per causa justa fins a un màxim de seixanta dies més. La mateixa obligació, ha de complir el tutor respecte dels béns que adquireixi posteriorment la persona tutelada.

Mentre no s’enllesteix l’inventari, el tutor sols pot realitzar els actes de gestió que no admetin demora.

En el cas que hi hagi més d’un tutor, tots actuen de forma conjunta, llevat que s’estableixi expressament el contrari en la resolució judicial de constitució de la tutela, però qualsevol d’ells pot fer els actes que, d’acord amb les circumstàncies, es pot considerar normal que siguin fets per un sol tutor, i també els de necessitat urgent.

Els desacords entre els tutors s’han de resoldre en un procediment de jurisdicció voluntària, amb l’audiència prèvia dels tutors i de la persona menor d’edat si té més de dotze anys o si, tenint-ne menys, té prou coneixement.

Si hi ha un administrador patrimonial el tutor s’ocupa només del contingut personal de la tutela. Les decisions que concerneixen tant l’àmbit personal com el patrimonial s’han de prendre d’acord amb el que disposa l’apartat 1.

El tutor ha d’informar sobre la situació personal de la persona tutelada i ha de retre comptes de la seva gestió en qualsevol moment a instàncies de l’autoritat judicial o en els terminis establerts en la resolució de la constitució de la tutela i, com a mínim, un cop cada any natural.

La persona tutelada ha de ser escoltada en l’acte d’aprovació dels comptes si té més de dotze anys o si, tenint-ne menys, té prou coneixement.

El tutor ha d’exercir les seves funcions amb la diligència d’una persona responsable.

El tutor respon davant la persona tutelada pels danys i perjudicis ocasionats per l’incompliment o pel compliment defectuós de les seves obligacions que li sigui imputable.

L’acció de responsabilitat prescriu al cap de tres anys, a comptar de l’aprovació dels comptes finals de la tutela o a partir de la majoria d’edat de la persona tutelada.

El tutor ha de tenir cura de la persona menor d’edat i ha de proporcionar-li aliments i una formació integral.

La persona menor d’edat ha de respectar el tutor i aquest ha de conviure amb ella, llevat que s’autoritzi judicialment que la persona menor d’edat resideixi en un lloc diferent, amb audiència prèvia d’aquesta darrera si té més de dotze anys o si, tenint-ne menys, té prou coneixement.

El tutor ha de consultar la persona menor d’edat abans de realitzar actes importants que afectin la seva persona o els seus béns si té més de dotze anys o si, tenint-ne menys, té prou coneixement. L’assentiment de la persona tutelada no allibera el tutor de les seves responsabilitats.

El tutor és el representant legal de la persona tutelada davant de terceres persones. S’exceptuen de la representació legal els actes que per disposició de la llei pot realitzar la persona menor per ella mateixa i els actes relatius als béns exclosos de l’administració del tutor.

Si el tutor permet de forma expressa o tàcita que la persona tutelada menor d’edat però major de 15 anys exerceixi una professió o activitat, aquesta pot realitzar tots els actes necessaris per a l’exercici regular d’aquesta professió o activitat i administrar els béns que adquireixi com si s’hagués emancipat.

Els actes realitzats pel tutor sense haver obtingut l’autorització judicial poden ser anul·lats a instància de la persona tutelada, dins del termini de caducitat de quatre anys a comptar del moment en què és emancipada o arriba a la majoria d’edat. Durant la minoria d’edat, també poden ser impugnats per un nou tutor, si ha estat nomenat, o per un defensor judicial designat a aquest efecte. En cas de mort de la persona tutelada, l’acció es transmet als seus hereus pel temps que manqui per completar el que tenia el causant.

L’acte pot quedar convalidat amb posterioritat a la seva realització si obté l’aprovació judicial, que pot tenir lloc a sol·licitud del tutor abans que s’hagi interposat l’acció de nul·litat, fins i tot en el tràmit de rendició de comptes i revisió periòdica de les gestions efectuades.

En acabar la tutela o quan es produeix el cessament de la persona que exercia el càrrec, el tutor ha de retre comptes finals justificats de la seva gestió a l’autoritat judicial en el termini de sis mesos, prorrogables si concorre una justa causa per un altre període de tres mesos, i ha de posar el patrimoni a disposició de la persona tutelada, dels seus hereus o del nou tutor.

Si el cessament es produeix per defunció, els hereus del tutor han de retre comptes en els terminis esmentats, que es computen des de l’acceptació de l’herència.

La rendició final de comptes pot ser requerida per la persona tutelada o, si escau, pel seu representant legal o els seus hereus i pel Ministeri Fiscal.

L’acció de reclamació prescriu al cap de tres anys, a comptar del venciment del termini establert per a la rendició.

Les despeses necessàries de la rendició de comptes van a càrrec del patrimoni de la persona tutelada.

L’autoritat judicial ha d’aprovar els comptes o denegar-ne l’aprovació després d’haver escoltat la persona tutelada o els seus hereus o, si escau, el nou tutor, curador o defensor judicial, i pot practicar abans de l’aprovació les diligències que consideri pertinents.

El ròssec dels comptes finals merita interessos legals a favor del tutor des que n’ha requerit pagament a la persona obligada un cop aprovats els comptes i previ lliurament del patrimoni. Si el ròssec és desfavorable al tutor, merita interessos legals des del moment de l’aprovació dels comptes.

L’aprovació dels comptes per l’autoritat judicial no impedeix l’exercici de les accions que recíprocament puguin correspondre, per raó de la tutela, al tutor i a la persona tutelada o als seus hereus.

L’acció de responsabilitat prescriu al cap de tres anys, a comptar de l’aprovació del compte final.

Si l’acció es fonamenta en un fet delictiu, el termini de prescripció és el que estableix la legislació penal pel fet delictiu si és superior al que preveu l’apartat anterior.

S’ha de constituir la curatela respecte de les persones següents:

També es pot constituir una curatela en els casos següents:

La curatela de les persones amb discapacitat es constitueix per la mateixa persona afectada o per l’autoritat judicial d’acord amb l’establert als articles 11, 13 i 14.

La curatela abasta les funcions de suport en l’esfera personal o patrimonial establertes en l’escriptura pública o la resolució judicial de la seva constitució.

Si la curatela inclou la representació de la persona en curatela, la resolució judicial ha de determinar els àmbits concrets en què podrà ser assumida.

El curador té el deure de mantenir contacte personal amb la persona a qui presta suport i ha d’exercir el càrrec amb la diligència d’una persona responsable. Si ha d’exercir funcions d’administració patrimonial té els deures d’inventari, d’adopció de mesures de garantia de la gestió i de rendició de comptes establerts per a la tutela i necessita autorització judicial per dur a terme els mateixos actes subjectes a aquesta autorització en la tutela.

En la constitució del règim de suport i en qualsevol moment durant la seva vigència l’autoritat judicial pot adoptar les salvaguardes i mesures de control oportunes per a garantir els drets, la voluntat i les preferències de la persona en curatela. També pot exigir al curador que, dins de les seves funcions, informi periòdicament de la situació personal o patrimonial de la persona assistida.

La curatela s’extingeix per mort o declaració de mort o d’absència de la persona assistida i per resolució judicial si s’acredita que ja no és necessària aquesta modalitat de suport.

La curatela de la persona absent es constitueix en el mateix procediment de jurisdicció voluntària en què es declara la situació d’absència. Inscrita en el Registre Civil la declaració d’absència, queden extingits tots els poders atorgats per la persona absent.

El curador assumeix les funcions de conservació, administració i defensa del patrimoni de la persona absent i les altres que li confereixi la resolució de declaració d’absència en atenció a les circumstàncies concurrents. En qualsevol cas, el curador necessita autorització judicial per disposar dels béns no consumibles o no deteriorables.

El curador té dret al reemborsament de despeses i a la indemnització dels danys patits en exercici de les seves funcions i, si així ho estableix l’acte o la resolució judicial de constitució, a ser remunerat a càrrec del patrimoni administrat. Ha de retre comptes de la seva gestió amb la periodicitat que ordeni l’autoritat judicial i en tot cas quan s’extingeix la curatela.

La curatela s’extingeix per mort o declaració de mort de la persona absent i per resolució judicial si la persona interessada reapareix i es troba en condicions de gestionar el seu patrimoni.

Els supòsits de curatela establerts a l’apartat 2 de l’article 53 es constitueixen per resolució judicial dictada en procediment de jurisdicció voluntària a instàncies de les persones amb interès legítim o també, si cal protegir l’interès de persones no nascudes o menors o l’interès general, del Ministeri Fiscal.

El curador assumeix les funcions de defensa d’interessos i de gestió patrimonial establertes per la llei i la resolució judicial.

El guardador de fet ha de tenir cura de la persona en guarda i actuar sempre en benefici d’aquesta. Si assumeix la gestió patrimonial, s’ha de limitar a dur a terme actes de conservació.

Si concorren circumstàncies que ho fan aconsellable, l’autoritat judicial, en procediment de jurisdicció voluntària, li pot atribuir funcions tutelars o autoritzar-lo per representar la persona en guarda en els termes que la resolució estableixi. En el procediment ha de ser escoltada la persona en guarda, si escau, i els titulars dels càrrecs de protecció o de suport, si hi són i és possible.

Mentre dura la guarda, el guardador de fet ha de complir els deures i obligacions que li siguin imposats per resolució judicial i, subsidiàriament, els establerts per la llei per als titulars de càrrecs de protecció o de suport.

Els actes que el guardador de fet duu a terme amb extralimitació de funcions són anul·lables a instàncies de la mateixa persona en guarda o dels titulars dels càrrecs de protecció o de suport, si la persona en guarda ha sofert perjudici, en el termini de caducitat de quatre anys a comptar de la data en què són realitzats. Els tercers de bona fe que han contractat amb el guardador de fet poden exigir al guardador la indemnització de danys i perjudicis per raó de l’anul·lació del contracte.

L’autoritat judicial, en qualsevol moment, d’ofici o a instància del Ministeri Fiscal o de qualsevol persona amb interès legítim, pot establir salvaguardes i requerir el guardador de fet perquè informi de la seva actuació i en rendeixi comptes.

En acabar la guarda, atesa la seva durada, l’autoritat judicial, d’ofici o a sol·licitud de la persona assistida, del seu representant legal o dels seus hereus pot ordenar que el guardador rendeixi comptes finals de la seva gestió.

El patrimoni protegit és un patrimoni autònom, sense personalitat jurídica, que no respon de les obligacions de la persona amb discapacitat que n’és beneficiària ni tampoc de les de la persona constituent o de les que hi hagin fet aportacions. Tanmateix, les aportacions fetes a un patrimoni protegit després de la data del fet o de l’acte del qual neixi un crèdit no perjudiquen els creditors de la persona que les va fer, si manquen altres recursos per cobrar-lo. Tampoc no perjudiquen els legitimaris.

El patrimoni protegit es constitueix amb l’aportació per la persona constituent de béns i drets a títol gratuït que queden afectats, amb els seus rendiments i subrogats, a la satisfacció de les necessitats vitals d’una persona amb discapacitat, que n’és beneficiària.

Es consideren despeses per atendre les necessitats vitals de la persona amb discapacitat, a més de les que es poden fer en concepte d’aliments familiars d’acord amb l’apartat 1 de l’article 230, les adreçades a facilitar la prestació dels suports i ajustos raonables que necessiti la persona amb discapacitat, a afavorir la millora de les seves capacitats i a potenciar la seva autonomia i vida independent, així com la seva inclusió educativa i sociolaboral i el gaudi d’activitats culturals i de lleure.

Poden ser beneficiàries de patrimonis protegits les persones amb discapacitat següents, reconegudes pel Govern d’acord amb la normativa vigent:

La valoració i qualificació del grau de discapacitat i de la situació de dependència s’ha de fer d’acord amb els criteris i barems establerts reglamentàriament.

Per exercir tots els drets i facultats que els corresponguin en relació amb el patrimoni protegit, les persones beneficiàries poden actuar elles mateixes si tenen capacitat suficient, eventualment amb els suports dels quals estiguessin proveïdes, o bé fer-ho per mitjà dels seus representants legals o designats en poder preventiu.

Un patrimoni protegit pot tenir com a beneficiàries una pluralitat de persones amb discapacitat.

Qualsevol persona física o jurídica pot constituir un patrimoni protegit.

La constitució del patrimoni protegit, si no la duu a terme la mateixa persona amb discapacitat que n’és beneficiària, requereix l’acceptació d’aquesta, manifestada d’acord amb el que estableix l’apartat 3 de l’article 69.

Si els representants legals de la persona beneficiària menor d’edat no accepten la constitució del patrimoni protegit o les aportacions successives que s’hi vulguin fer, la persona constituent o aportant pot adreçar-se al Ministeri Fiscal, que ha d’instar l’autoritat judicial a ordenar allò que sigui procedent, d’acord amb l’interès superior de la persona menor d’edat. Si s’autoritza la constitució del patrimoni, la seva administració no pot recaure en cap representant legal que s’hi hagi oposat.

El patrimoni protegit es constitueix per mitjà d’escriptura pública que ha d’incloure almenys:

L’administració del patrimoni protegit correspon a la persona física o jurídica designada en l’escriptura pública de constitució. La persona constituent pot ser administradora del patrimoni protegit si no n’és la beneficiària. Si la persona designada no pot o no vol acceptar el càrrec, renuncia a continuar en el seu exercici o cessa en el càrrec per una altra causa i no s’ha previst cap substitució que sigui efectiva, la persona beneficiària, actuant per ella mateixa amb els suports que eventualment necessiti o per mitjà de representant, pot sol·licitar a l’autoritat judicial el nomenament d’una altra persona idònia. També ho pot sol·licitar el Ministeri Fiscal, cas en el qual la persona beneficiària o els seus representants hauran de ser escoltats en el procediment.

L’administració comporta el deure d’assegurar una bona gestió dels béns i els drets que integren el patrimoni protegit, mantenir-ne la productivitat i aplicar-los a la satisfacció de les necessitats vitals de la persona beneficiària, amb observança de les regles establertes en l’acte de constitució del patrimoni o, subsidiàriament, de les mesures per garantir la gestió del patrimoni d’una persona en tutela establertes a l’article 39.

A l’administrador del patrimoni protegit li són d’aplicació les normes d’aptitud, inhabilitat, excusa i remoció per a l’exercici de funcions de protecció o de suport.

L’administració comporta la legitimació activa i passiva per defensar processalment el patrimoni protegit i per contreure obligacions a càrrec del patrimoni a fi de complir la seva finalitat.

Si les regles d’administració establertes en l’acte de constitució no serveixen adequadament la seva finalitat, l’autoritat judicial pot modificar-les en resolució motivada a petició del Ministeri Fiscal o de la persona beneficiària, actuant per ella mateixa amb els suports que eventualment necessiti o per mitjà de representant.

En l’escriptura pública de constitució del patrimoni protegit es poden designar persones que en supervisin l’administració i adoptar les mesures de control de la gestió i de l’administració que es considerin convenients. A les persones que es fan càrrec de la supervisió o del control els són d’aplicació les mateixes normes d’inhabilitat, aptitud, excusa i remoció dels càrrecs de protecció o de suport que hagin d’exercir facultats d’administració patrimonial.

L’administrador té l’obligació de retre comptes anualment davant les persones següents:

En cas de discrepància en l’administració o en el rendiment de comptes efectuat per l’administrador, les persones esmentades a l’apartat 2, si consideren que es posa en perill el patrimoni protegit o no es compleix la seva finalitat, han de posar-ho en coneixement del Ministeri Fiscal per tal que demani a l’autoritat judicial que proveeixi el necessari per salvaguardar el patrimoni protegit i garantir la seva finalitat.

El patrimoni protegit s’extingeix per les causes següents:

A instància de la persona constituent o dels seus hereus, l’autoritat judicial pot disposar l’extinció del patrimoni protegit si la persona beneficiària incorre en qualsevol dels supòsits que constituirien causa legal de desheretament d’un legitimari o en altres situacions de desconsideració greu envers el constituent, degudament objectivades i acreditades.

L’extinció del patrimoni protegit comporta:

La persona que ha liquidat el patrimoni protegit ha de donar al romanent la destinació establerta en l’escriptura de constitució, que pot incloure la reversió dels béns a la persona constituent o als seus hereus. Si la destinació no havia estat establerta o no es pot complir, el romanent ha de ser adjudicat a la persona constituent o als seus hereus. En cas que hagi de succeir el Govern, s’ha d’adjudicar el romanent a una entitat sense ànim de lucre que tingui la finalitat de facilitar atenció i suport a les persones amb discapacitat.

S’han d’inscriure en el Registre Civil, al marge de la inscripció de naixement de l’administrador, les facultats que aquest té atorgades per a la gestió del patrimoni protegit d’acord amb l’escriptura de constitució o resolució judicial que les hagi modificat, com també el nom de la persona o persones beneficiàries.

El béns i drets que integren el patrimoni protegit i que siguin susceptibles de constància registral s’han d’inscriure en el registre corresponent amb la denominació del patrimoni que consta en l’escriptura de constitució, fent-hi constar les facultats de gestió conferides a l’administrador.

Es reconeixen les formes de matrimoni següents:

El matrimoni, celebrat sota la forma de casament civil, té els mateixos requisits i efectes quan ambdós contraents són persones del mateix o de diferent sexe.

La promesa de matrimoni no obliga a contreure matrimoni ni atorga acció per exigir les prestacions convingudes en el cas que no s’arribi a celebrar, amb independència de quina en sigui la causa.

L’incompliment sense justa causa de la promesa de matrimoni, feta per una persona major d’edat, produeix només l’obligació de rescabalar l’altra part de les despeses fetes i de les obligacions contretes en consideració a la promesa.

L’acció prescriu en el termini d’un any, comptat des de la negativa a la celebració del matrimoni o del fet determinant de la no celebració.

No hi ha matrimoni vàlid sense consentiment matrimonial.

La condició, el termini o el mode en el consentiment matrimonial es consideren sempre com a no posats.

Els contraents han de tenir aptitud per poder prestar consentiment matrimonial i ús de raó suficient en l’acte de contreure matrimoni. A aquests efectes i quan sigui necessari, les persones amb discapacitat tenen dret a la provisió de suports que facilitin l’emissió, interpretació i recepció del consentiment matrimonial i la persona titular del Registre Civil pot requerir-ne l’aplicació.

L’aptitud per prestar el consentiment matrimonial es presumeix. Si la persona que vol contreure matrimoni es troba en un estat de salut que li pot impedir prestar consentiment matrimonial tot i la provisió de suports, la persona titular del Registre Civil ha de sol·licitar un dictamen mèdic sobre la seva aptitud per prestar-lo.

No poden contreure matrimoni entre ells:

L’autoritat judicial, en procediment de jurisdicció voluntària i prèvia audiència del Ministeri Fiscal, pot dispensar, amb justa causa i a petició de part, de l’impediment de parentiu en línia col·lateral en tercer grau i dels que es deriven de l’adopció.

El còmput del parentiu es fa d’acord amb el que disposa la Llei de la successió per causa de mort.

Les persones que desitgen contreure casament civil han de promoure un expedient, personalment o per mitjà d’una persona amb un poder notarial especial, davant el Registre Civil. Aquest expedient ha de comprendre:

Si els futurs contraents no poden acreditar documentalment el seu estat civil, la persona titular del Registre Civil els ha de demanar que aportin altres proves que l’acreditin.

El casament civil se celebra públicament en presència de dos testimonis majors d’edat i davant del cònsol major de la parròquia en què un dels contraents tingui la residència, o en què ambdós contraents hagin escollit celebrar el casament, o davant de notari andorrà també elegit pels contraents.

El cònsol major pot delegar les seves funcions en la celebració del casament civil en el cònsol menor o en un membre del Consell de Comú de la parròquia.

El cònsol, el seu delegat o el notari, en presència dels dos testimonis i dels contraents, llegeix en veu alta els articles 94 i 95 d’aquesta Llei i pregunta als contraents si desitgen casar-se.

Després que els contraents han expressat, verbalment o, en cas de no poder parlar, per signes equivalents, el consentiment matrimonial, el cònsol, el seu delegat o el notari els declara units per casament civil.

El cònsol, el seu delegat o el notari, els contraents i els testimonis signen tot seguit l’acta de casament civil, en dos exemplars, segons el model establert.

Un exemplar de l’acta de casament és tramès pel cònsol, el seu delegat o el notari al Registre Civil el primer dia hàbil següent a la celebració del casament. L’altre exemplar es conserva als arxius del Comú o de la notaria corresponent.

En cas d’imminent perill de mort d’un dels contraents, qualsevol cònsol, persona delegada per ell o notari pot autoritzar el casament civil i procedir a la seva celebració en presència de dos testimonis, sense necessitat de tramitar l’expedient previ. En aquest cas, cal la declaració jurada dels contraents en què manifestin que no hi ha cap impediment entre ells que no sigui dispensable d’acord amb les disposicions d’aquesta Llei. Si el perill de mort deriva de malaltia o de l’estat físic d’algun dels contraents, cal també dictamen mèdic previ del metge forense o d’un altre metge, llevat d’impossibilitat acreditada. En aquest darrer cas, caldrà aportar el dictamen abans de la inscripció del casament en el Registre Civil.

En cas que el cònsol, el seu delegat o el notari considerin que hi ha algun motiu raonable per no autoritzar el casament, ho han de posar immediatament en coneixement de la persona titular del Registre Civil, la qual ha de resoldre en el termini màxim de tres dies hàbils, amb aplicació de les normes de la Llei del Registre Civil.

Els cònjuges tenen en el matrimoni els mateixos drets i deures.

Els drets i deures que la Llei deriva del matrimoni són irrenunciables.

Els cònjuges determinen de comú acord el domicili familiar. En cas de discrepància, qualsevol d’ells pot demanar a l’autoritat judicial que el determini, tenint en compte l’interès familiar.

Es presumeix que els cònjuges conviuen en el domicili familiar.

Cadascun dels cònjuges pot establir, a més, un domicili propi quan sigui necessari per al seu treball o per a una gestió adequada dels seus interessos, sense que això suposi un trencament del deure de convivència.

La direcció de la família correspon als dos cònjuges de comú acord, tenint sempre en compte l’interès de tots els seus membres. Cap dels cònjuges no es pot atribuir la representació de l’altre, si no li ha estat conferida.

Qualsevol dels cònjuges està legitimat per atendre les necessitats i les despeses familiars ordinàries de la família, d’acord amb els usos i el seu nivell de vida.

En relació amb les necessitats que no es poden qualificar d’ordinàries, els cònjuges només estan legitimats per realitzar actes en interès de la família:

Són despeses familiars les destinades a cobrir les necessitats de la família, com són les originades en concepte d’aliments, en el sentit més ampli, les de conservació i manteniment de l’habitatge familiar i altres béns d’ús comú, i les atencions de previsió, d’acord amb el nivell de vida de la família i els usos socials en el lloc de la seva residència.

No tenen la consideració de despeses familiars les que responen a l’interès particular d’un dels cònjuges, ni les derivades de la gestió i defensa dels béns privatius, ni les de manteniment dels fills no comuns si no conviuen amb els cònjuges.

Els cònjuges han de contribuir al sosteniment de les despeses familiars en la forma convinguda i, a manca de pacte, amb els recursos procedents de la seva activitat o del seus béns, en proporció als seus ingressos i, si aquests no són suficients, en proporció als seus patrimonis. També hi poden contribuir amb la realització de treball domèstic o amb prestacions professionals en interès de la família.

L’incompliment per un dels cònjuges de l’obligació de contribuir legitima l’altre per demanar a l’autoritat judicial, en procediment de jurisdicció voluntària, que després d’escoltar sumàriament l’altre cònjuge adopti les mesures escaients per tal de fer efectives les contribucions pendents i assegurar el pagament de les contribucions futures. Aquestes mesures poden ser modificades.

Als efectes de l’atenció de les despeses familiars, cadascun dels cònjuges pot demanar a l’altre informació adequada dels seus béns, ingressos i deutes.

Els cònjuges responen solidàriament de les obligacions contretes per atendre les necessitats ordinàries de la família i les extraordinàries que estableix l’apartat 3 de l’article 97.

En els casos de compres a terminis o préstecs, els cònjuges només responen amb el caràcter de deutors solidaris si tots dos hi han prestat el seu consentiment.

El cònjuge titular de l’habitatge familiar o dels béns mobles d’ús ordinari no pot, sense el consentiment exprés de l’altre cònjuge, disposar del seu dret ni realitzar cap altre acte jurídic sobre aquests béns o sobre quotes indivises dels mateixos que comprometi de forma immediata o eventual l’allotjament de la família.

Si no és possible obtenir el consentiment de l’altre cònjuge, o aquest es nega de forma injustificada a donar-lo, l’autoritat judicial, en procediment de jurisdicció voluntària, pot autoritzar l’acte projectat en interès de la família.

L’acte realitzat per un dels cònjuges sense el consentiment de l’altre, o sense l’autorització judicial supletòria, pot ser anul·lat a instàncies de l’altre cònjuge en el termini de caducitat de quatre anys a comptar de la data en què en tingui coneixement. No escau la impugnació enfront de l’adquirent de bona fe i a títol onerós.

Si el cònjuge que ha fet l’acte dispositiu ha declarat falsament que l’altre cònjuge el consent, l’adquirent pot resoldre el contracte.

El règim econòmic matrimonial és el convingut en capítols matrimonials.

A manca de pacte, o en cas d’ineficàcia dels capítols, el règim econòmic matrimonial és el de separació de béns.

Els cònjuges es poden transmetre béns i drets per qualsevol títol i dur a terme entre ells tot tipus d’actes i negocis jurídics.

En cas d’impugnació judicial, correspon als cònjuges la prova del caràcter onerós de la transmissió.

En capítols matrimonials es pot pactar un règim econòmic matrimonial diferent del legal supletori, atorgar pactes successoris, fer donacions i estipular tot allò que es consideri adient, àdhuc per als supòsits de ruptura matrimonial, en aquest cas amb els requisits que estableix l’article 137.

Els capítols matrimonials es poden atorgar i modificar abans o després de la celebració del matrimoni. Els atorgats abans esdevenen eficaços des de la celebració del matrimoni i caduquen en el cas de no celebrar-se el matrimoni en el termini d’un any a comptar de la data de l’atorgament.

Les donacions atorgades pels progenitors en capítols matrimonials a favor dels fills comuns, sense especificació de la contribució de cadascun dels progenitors, es presumeixen fetes en proporció a la quantia del patrimoni dels donants al temps de la donació.

Els béns donats conjuntament als contraents o als cònjuges en capítols matrimonials pertanyen a tots dos en proindivís ordinari i a parts iguals, llevat que el donant ho disposi altrament.

En el règim de separació de béns els cònjuges conserven la titularitat exclusiva dels béns que ja tenien en iniciar-se el règim i dels que adquireixen durant el matrimoni per qualsevol títol.

Cada cònjuge té les facultats de gaudi, administració i disposició dels seus béns propis, dins els límits que estableix la Llei.

Els béns adquirits a títol onerós per un cònjuge durant el matrimoni pertanyen a qui consti com el seu titular. Si es prova que la contraprestació satisfeta per adquirir-los pertanyia a l’altre cònjuge, es presumeix que ha estat donada.

Els béns mobles de valor ordinari i ús familiar, adquirits a títol onerós durant el matrimoni, es presumeix que pertanyen a ambdós cònjuges per meitats indivises, sense que prevalgui contra aquesta presumpció la mera prova de la seva titularitat formal.

En cas de dubte insalvable sobre la titularitat de béns o drets, es presumeix que correspon a ambdós cònjuges per meitats indivises. S’exceptuen els béns mobles d’ús personal d’un dels cònjuges que no siguin de valor extraordinari i els que estiguin destinats directament a l’exercici de la seva professió o ofici.

Si els cònjuges són titulars d’un compte conjunt, els diners dipositats pertanyen a cada cònjuge en els termes que hagin convingut o, en defecte de pacte, en proporció a les quantitats que hi hagin aportat. A manca de prova, s’aplica la presumpció de l’apartat 3 de l’article 118.

Els creditors de qualsevol dels cònjuges titulars d’un compte conjunt, en cas de deutes privatius, sols poden embargar la meitat del ròssec que presenta el compte, sense perjudici de les accions que puguin exercitar el cònjuge no deutor respecte de la suma embargada o els creditors en relació amb la resta del ròssec.

El cònjuge que ha treballat per la casa substancialment més que l’altre o que ha treballat per a l’altre sense retribució o amb una retribució insuficient té dret a una compensació econòmica per raó d’aquest treball si en el moment de l’extinció del règim o del cessament efectiu de la convivència l’altre ha obtingut un increment patrimonial superior d’acord amb el que estableix aquesta secció.

Per determinar la quantia de la compensació econòmica per raó de treball, s’ha de tenir en compte la durada i la intensitat de la dedicació, atesos els anys de convivència i, concretament, en el cas del treball domèstic, el fet que hagi inclòs la criança de fills comuns o no o l’atenció personal a altres membres de la família que convisquin amb els cònjuges.

La compensació econòmica per raó del treball té com a límit la quarta part de la diferència entre els increments dels patrimonis dels cònjuges.

En cas d’extinció del règim de separació per mort, el cònjuge supervivent pot reclamar la compensació econòmica per raó de treball com a dret personalíssim, sempre que els drets que el causant li hagi atribuït, en la successió voluntària o en previsió de la seva mort, o els que li pertoquin en la successió intestada, no cobreixin l’import que li correspondria.

Els cònjuges poden pactar en escriptura pública l’increment, reducció o exclusió de compensació econòmica per raó del treball.

Els increments dels patrimonis dels cònjuges es calculen d’acord amb les regles següents:

Les atribucions patrimonials que el cònjuge deutor hagi fet al cònjuge creditor durant la vigència del règim s’imputen a la compensació pel valor que tenen en el moment de l’extinció del règim.

La compensació s’ha de pagar en diners, llevat que les parts acordin una altra cosa. No obstant això, per causa justificada i a petició de qualsevol de les parts o dels hereus del cònjuge deutor, l’autoritat judicial en pot ordenar el pagament total o parcial amb béns.

A petició del cònjuge deutor o dels seus hereus, l’autoritat judicial pot ajornar el pagament de la compensació o ordenar que es faci a terminis, amb un venciment màxim de tres anys i la meritació de l’interès legal a comptar del reconeixement, i pot també ordenar la constitució de garanties a favor del cònjuge creditor.

Si en el patrimoni del cònjuge deutor no hi ha béns suficients per satisfer la compensació econòmica per raó del treball, el creditor pot demanar la reducció o la supressió de les donacions i les atribucions particulars en pacte successori fetes per aquell durant la vigència del règim, començant per la més recent, seguint per la següent més recent i així successivament, per ordre invers de data. La reducció s’ha de fer a prorrata si la data és la mateixa o és indeterminada. El creditor també pot impugnar els actes a títol onerós fets pel deutor en frau del seu dret.

Les accions a què fa referència l’apartat 1 caduquen al cap de quatre anys de l’extinció del règim i no són procedents quan els béns estiguin en poder de terceres persones adquirents a títol onerós i de bona fe.

El règim econòmic matrimonial de separació de béns s’extingeix en cas de separació judicial, de dissolució o de declaració de nul·litat del matrimoni, i en cas que els cònjuges acordin la seva substitució durant el matrimoni per un altre règim de béns.

La liquidació del règim de separació de béns s’ha de practicar per acord entre els cònjuges o del sobrevivent d’ambdós amb els hereus del premort. A manca d’acord, la liquidació, inclosa la reclamació de la compensació per raó de treball, si escau, s’ha de fer:

En cas d’extinció del règim de separació per mort, la pretensió per a reclamar la compensació econòmica per raó de treball prescriu al cap de tres anys de la mort del cònjuge.

Durant l’any següent a la mort d’un dels cònjuges, el supervivent no separat legalment ni de fet, que no sigui usufructuari universal del patrimoni del premort, té dret a continuar usant l’habitatge familiar i a ser alimentat a càrrec d’aquest patrimoni.

El cònjuge supervivent perd l’any de viduïtat si en el seu transcurs es torna a casar, passa a viure maritalment amb una altra persona o abandona o negligeix greument els fills comuns sotmesos a l’autoritat parental. En cap cas el cònjuge supervivent resta obligat a retornar els aliments percebuts.

És nul el casament civil celebrat:

L’acció per demanar la nul·litat del matrimoni correspon als cònjuges, al Ministeri Fiscal o a qualsevol altra persona amb un interès directe i legítim, amb les excepcions següents:

Els cònjuges o futurs cònjuges poden atorgar pactes en previsió d’una ruptura matrimonial en capítols matrimonials o en escriptura pública. Si són prematrimonials, caduquen si el matrimoni no se celebra en el termini d’un any.

El notari, abans d’autoritzar l’escriptura, ha d’informar per separat cadascun dels atorgants sobre l’abast dels canvis que es pretenen introduir amb els pactes respecte al règim legal supletori. També els ha d’advertir del deure recíproc de proporcionar-se informació suficient sobre el seu patrimoni, ingressos i expectatives econòmiques, si aquesta informació és rellevant amb relació al contingut dels pactes. La càrrega d’acreditar que l’altra part disposava d’aquesta informació correspon a qui pretengui fer valer el pacte.

Els pactes d’exclusió o limitació de drets han de tenir caràcter recíproc i precisar amb claredat els drets que limiten o als quals es renuncia.

Els pactes que en el moment que se’n pretén el compliment siguin greument perjudicials per a un cònjuge no són eficaços si aquest acredita que han sobrevingut circumstàncies rellevants imprevistes que no es podien preveure raonablement en el moment que es van atorgar.

Els cònjuges poden exigir el compliment d’aquests pactes en el procediment de família corresponent i també, si escau, en sol·licitar l’adopció de mesures provisionals.

L’autoritat judicial, a instància del cònjuge que es proposi formular o hagi formulat demanda de nul·litat, de separació o de divorci, o del cònjuge demandat, apreciant la necessitat i la urgència del cas i tenint en compte els interessos familiars més necessitats de protecció, pot disposar les mesures provisionals que consideri oportunes, d’acord amb la Llei del Codi de procediment civil.

En particular, l’autoritat judicial pot adoptar mesures relatives a:

Si escau, l’autoritat judicial pot també prohibir a un dels cònjuges entrar en contacte amb l’altre o amb els seus fills, en cas de perill greu per a la seva integritat física o psicològica, i adoptar mesures per evitar el desplaçament o la retenció il·lícits dels fills, si hi ha el risc.

La nul·litat del matrimoni, la separació o el divorci no alteren les responsabilitats dels progenitors envers els fills. Aquestes responsabilitats mantenen el seu caràcter compartit i, tant com sigui possible, s’han de seguir exercint conjuntament.

La guarda dels fills s’atribueix i s’exerceix de la manera com els progenitors han acordat en conveni regulador degudament aprovat o, a manca d’acord, en els termes que estableixi l’autoritat judicial, preferentment de manera compartida i sempre atenent l’interès superior dels menors.

El conveni regulador o la resolució judicial han de determinar de quina manera els progenitors poden comunicar amb els seus fills i tenir-los en companyia si no en tenen atribuïda la guarda o durant els períodes de temps en què l’estigui exercint l’altre progenitor. També han de fixar, si escau a l’interès dels fills, el seu règim de comunicació amb els avis, que han de ser prèviament escoltats.