Decret del 6-03-2019 pel qual s'aprova el Reglament de desenvolupament de la Llei 35/2018, del 20 de desembre, de solvència, liquiditat i supervisió prudencial de les entitats bancàries i les empreses d'inversió

Les entitats originadores dels tipus de titulització següents estan exemptes del càlcul de l’exposició ponderada per risc addicional que s’estableix a l’apartat 1:

Per a una entitat originadora obligada al càlcul d’una exposició ponderada per risc addicional d’acord amb l’apartat 1, el total de les exposicions ponderades per risc pel que fa a les seves posicions en la porció inversora i les exposicions ponderades per risc calculades d’acord amb l’apartat 1 no ha de ser superior al major entre:

L’exposició ponderada per risc que s’ha de calcular de conformitat amb l’apartat 1 s’ha de determinar multiplicant el valor d’exposició de la porció inversora pel producte del factor de conversió oportú segons el que està indicat en els apartats 6 a 9 i la mitjana ponderada de les ponderacions de risc que s’aplicarien a les exposicions titulitzades si no s’haguessin titulitzat.

En el cas de les titulitzacions d’exposicions minoristes cancel·lables lliurement i incondicionalment, sense previ avís, que es troben subjectes a una clàusula d’amortització anticipada, quan l’amortització anticipada s’activa com a conseqüència de la caiguda de l’excés de marge a un nivell determinat, les entitats han de comparar la mitjana de tres mesos de l’excés de marge a partir dels quals l’excés de marge als que l’excés de marge ha de ser acumulat (és a dir, amb el nivell de captura).

En el cas de les titulitzacions d’exposicions minoristes cancel·lables lliurement i incondicionalment, sense previ avís, que es troben subjectes a una clàusula d’amortització anticipada que s’activa en funció d’un indicador quantitatiu diferent de la mitjana de tres mesos d’excés de marge, les entitats poden, sempre que l’AFA ho autoritzi, aplicar un tractament que s’aproximi molt al que prescriu l’apartat 6 per determinar el factor de conversió indicat. L’AFA ha de donar la seva autorització quan es compleixen les condicions següents:

Totes les altres titulitzacions d’exposicions renovables subjectes a una clàusula d’amortització anticipada controlada han d’estar subjectes a un factor de conversió del 90%.

Totes les altres titulitzacions d’exposicions renovables subjectes a una clàusula d’amortització anticipada no controlada estan subjectes a un factor de conversió del 100%.

Tota entitat pot designar una o diverses ECAI de les quals les avaluacions creditícies han de ser utilitzades per al càlcul de les seves exposicions ponderades per risc de conformitat amb aquesta secció (una “ECAI designada”).

L’entitat ha d’utilitzar les avaluacions creditícies de manera coherent i no selectivament en relació amb les seves posicions de titulització, d’acord amb els principis següents:

En els casos en què la cobertura del risc de crèdit admissible d’acord amb la secció tercera es proporciona directament a l’SSPE, i aquesta protecció es reflecteix en l’avaluació creditícia d’una posició efectuada per una ECAI designada, es pot utilitzar la ponderació de risc associada a aquesta avaluació creditícia. Si la cobertura no és admissible d’acord amb la secció tercera, no s’ha de reconèixer l’avaluació creditícia. Quan la cobertura del risc de crèdit no sigui proporcionada a l’SSPE sinó directament a una posició de titulització, no s’ha de reconèixer l’avaluació creditícia.

Les entitats han de determinar el valor d’exposició dels instruments derivats enumerats en l’annex II d’acord amb el que preveu aquesta secció.

Les entitats poden determinar el valor d’exposició de les operacions de recompra, les operacions de préstec de valors o de primeres matèries o les operacions a crèdit de valors o de primeres matèries, les operacions amb liquidació diferida i les operacions de préstec amb reposició del marge d’acord amb el que disposa aquesta secció, en lloc de fer ús del que preveu la secció tercera.

Risc de crèdit de contrapart (en endavant, “risc de contrapart” o “RCC”): és el risc que la contrapart en una operació pugui incórrer en impagament abans de la liquidació definitiva dels fluxos de caixa d’aquesta operació.

Operacions amb liquidació diferida: són les transaccions en què una contrapart es compromet a lliurar un valor, una matèria primera o una quantitat de divises contra efectiu, altres instruments financers o matèries primeres, o al revés, en una data de liquidació que, segons s’especifica per contracte, ha de ser posterior a la que es doni en primer lloc segons el que és habitual en el mercat per a aquest tipus concret d’operació o cinc dies hàbils després de la data en què l’entitat entri a participar en l’operació.

Operacions de préstec amb reposició del marge: són les transaccions en què una entitat concedeix un crèdit relacionat amb la compra, venda, transferència o negociació de valors. Les operacions de préstec amb reposició del marge no inclouen altres préstecs garantits basats en valors.

Conjunt d’operacions compensables: són un grup d’operacions entre una entitat i una mateixa contrapart que estan subjectes a un acord de compensació bilateral legalment exigible que estigui reconegut en virtut del que es preveu en els articles 181 a 184 i en la secció tercera.

Posició de risc: correspon a un número de risc que s’assigna a una operació en el mètode estàndard establert en els articles 174 a 180 d’acord amb un algoritme predeterminat.

Conjunt de posicions compensables: és un grup de posicions de risc derivades de les operacions que pertanyen a un mateix conjunt d’operacions compensables, quan únicament s’utilitzi per determinar el valor d’exposició, d’acord amb el mètode estàndard dels articles 174 a 180, el saldo d’aquestes posicions de risc.

Acord de marge: és un acord o les disposicions d’un acord conforme als quals una contrapart està obligada a aportar una garantia real a una segona contrapart quan una exposició d’aquesta última enfront de la primera contrapart supera un nivell determinat.

Llindar de marge: és la màxima quantia a la qual pot arribar una exposició pendent abans que una part tingui el dret a demanar garanties reals.

Període de risc del marge: és el període de temps des de l’últim intercanvi de garanties reals que cobreixen un conjunt d’operacions compensables amb una contrapart en situació d’impagament fins que es liquiden les operacions i el risc de mercat resultant torna a cobrir-se.

Compensació entre productes diferents: correspon a la inclusió d’operacions de diverses categories de productes en el mateix conjunt d’operacions compensables d’acord amb les normes de compensació entre productes diferents que estableix aquesta secció.

Valor actual de mercat (en endavant denominat “VAM”): és, als efectes del que es preveu en els articles 174 a 180, el valor net de mercat de la cartera d’operacions incloses en un conjunt d’operacions compensables, utilitzant-se per al càlcul del VAM tant els valors de mercat positius com els negatius.

Contrapart: és, als efectes del que es preveu en els articles 181 a 184, qualsevol persona física o jurídica que participa en un acord de compensació i té capacitat contractual per a això.

Acord de compensació contractual entre productes: és un acord contractual bilateral entre una entitat i una contrapart en virtut del qual es crea una obligació jurídica única (basada en la compensació de les operacions cobertes) que afecta tots els acords marc bilaterals i les operacions pertanyents a diferents categories de productes que s’incloguin en l’acord.

Component de pagament: és el pagament acordat en una operació amb instruments derivats OTC amb un perfil de risc lineal en què es preveu el lliurament d’un instrument financer a canvi d’un pagament.

Les entitats han de determinar el valor d’exposició dels contractes enumerats en l’annex II a partir d’un dels mètodes establerts en els articles 172 a 180, de conformitat amb el que disposa aquest article.

Quan una entitat compra protecció a través d’un derivat de crèdit per cobrir una exposició de la seva cartera d’inversió o una exposició amb risc de contrapart, pot calcular els seus requisits de fons propis respecte de l’exposició coberta d’acord amb els articles 141 a 143;

No obstant el que disposa l’apartat 2, una entitat pot decidir la inclusió sistemàtica, a l’efecte del càlcul dels requisits de fons propis per risc de crèdit de contrapart, de tots els derivats de crèdit no inclosos en la cartera de negociació i adquirits com a protecció per cobrir una exposició de la seva cartera d’inversió o una exposició a risc de crèdit de contrapart, sempre que la cobertura del risc de crèdit reconegui l’empara d’aquest Reglament.

Quan una entitat tracti les permutes de cobertura per impagament venudes per una altra entitat com a cobertura del risc de crèdit proporcionada per aquesta i aquestes permutes estiguin subjectes a requisits de fons propis per risc de crèdit del subjacent per l’import nocional total, el seu valor d’exposició a l’efecte del risc de contrapart en la cartera d’inversió ha de ser nul.

D’acord amb tots els mètodes establerts en els articles 172 a 180, el valor d’exposició per a una contrapart donada és igual a la suma dels valors d’exposició calculats per a cada conjunt d’operacions compensables amb aquesta contrapart.

Les entitats han de determinar el valor de les exposicions resultants d’operacions amb liquidació diferida utilitzant qualsevol dels mètodes establerts en els articles 172 a 180, independentment del mètode que s’hagi triat per tractar els instruments derivats OTC i les operacions de recompra, les operacions de préstec o operacions a crèdit de valors o matèries primeres i les operacions de préstec amb reposició del marge.

En relació amb els mètodes establerts en els articles 172 i 173, les entitats han d’adoptar una metodologia sistemàtica per determinar l’import nocional de diferents tipus de productes i han de garantir que l’import nocional que s’ha de tenir en compte constitueix una mesura adequada del risc inherent al contracte. Quan el contracte prevegi una multiplicació dels fluxos de tresoreria, l’entitat ha d’ajustar l’import nocional a fi de tenir en compte els efectes de la multiplicació sobre l’estructura de riscs del contracte.

Els instruments que presentin un risc específic de correlació adversa no s’han d’incloure en el mateix conjunt d’operacions compensables que les altres operacions amb la mateixa contrapart, i cada un es considera un conjunt d’operacions compensables separat;

Dins de qualsevol d’aquests conjunts separats d’operacions, el valor d’exposició, per a les permutes de cobertura per impagament uninominals, serà igual a la pèrdua esperada íntegra sobre el valor raonable residual dels instruments subjacents, suposant que l’emissor subjacent es trobi en liquidació;

La ponderació de risc aplicable és la d’una operació sense cobertura;

Per a totes les altres operacions amb referència uninominal d’aquests conjunts separats d’operacions compensables, el càlcul del valor d’exposició ha d’estar d’acord amb el supòsit d’impagament sobtat de les obligacions subjacents en què l’emissor estigui jurídicament vinculat amb la contrapart. Per a les transaccions amb referència a una cistella de noms o índexs, el supòsit d’impagament sobtat de les respectives obligacions subjacents en què l’emissor estigui jurídicament vinculat amb la contrapart s’ha d’aplicar quan escaigui;

A fi de determinar el cost actual de reposició de tots els contractes amb valor positiu, les entitats han d’atribuir als contractes el valor actual de mercat.

A fi de determinar l’exposició creditícia potencial futura, les entitats han de multiplicar els imports nocionals o els valors subjacents, segons correspongui, pels percentatges del quadre 1, atenint-se als principis següents:

En el cas dels contractes relatius a matèries primeres, excepte l’or, a què es refereix el punt 3 de l’annex II, les entitats poden aplicar, en lloc dels percentatges del quadre 1, els percentatges del quadre 2, sempre que segueixin el sistema d’escala de venciments ampliat que estableix l’article 243 pel que fa a aquests contractes.

La suma del cost actual de reposició i de l’exposició creditícia potencial futura correspon al valor d’exposició.

El valor d’exposició ha de ser l’import nocional de cada instrument multiplicat pels percentatges establerts en el quadre 3.

A l’efecte del càlcul del valor d’exposició dels contractes sobre tipus d’interès, les entitats poden optar per utilitzar el venciment original o el venciment residual.

Les entitats només poden utilitzar el mètode estàndard per calcular el valor d’exposició en relació amb els instruments derivats no negociats en mercats organitzats i les operacions amb liquidació diferida.

En aplicar el mètode estàndard, les entitats han de calcular, per separat per a cada conjunt d’operacions compensables, el valor d’exposició, net de garanties reals, com segueix:

A l’efecte del càlcul previst en l’apartat 2:

Les entitats han d’assignar les operacions amb perfil de risc lineal a posicions de risc d’acord amb les disposicions següents:

A efectes de l’apartat 1, la quantia d’una posició de risc d’una operació amb perfil de risc lineal ha de ser el valor nocional efectiu (preu de mercat multiplicat per quantitat) dels instruments financers o les matèries primeres subjacents, convertit a la moneda nacional de l’entitat mitjançant l’aplicació del pertinent tipus de canvi, excepte quan es tracta d’instruments de deute.

Per als instruments de deute i per als components de pagament, la quantia de la posició de risc ha de ser el valor nocional efectiu dels pagaments bruts pendents (inclòs l’import nocional), convertit a euros, multiplicat per la durada modificada de l’instrument de deute o component de pagament, segons escaigui.

La quantia d’una posició de risc d’una permuta de cobertura per impagament ha de ser el valor nocional de l’instrument de deute de referència multiplicat pel venciment residual de la permuta de cobertura per impagament.

Les entitats han de determinar la quantia de les posicions de risc corresponents a operacions amb un perfil de risc no lineal d’acord amb els apartats següents.

La quantia d’una posició de risc d’un instrument derivat OTC i amb un perfil de risc no lineal (incloses les opcions i les opcions sobre permutes financeres), el subjacent del qual no sigui un instrument de deute o un component de pagament, ha de ser igual a l’equivalent delta del valor nocional efectiu de l’instrument financer subjacent de l’operació, d’acord amb l’apartat 1 de l’article 178.

La quantia d’una posició de risc d’un instrument derivat no negociat en mercats organitzats i amb un perfil de risc no lineal (incloses les opcions i les opcions sobre permutes financeres), el subjacent del qual sigui un instrument de deute o un component de pagament, ha de ser igual a l’equivalent delta del valor nocional efectiu de l’instrument financer o component de pagament multiplicat per la durada modificada de l’instrument de deute o del component de pagament, segons escaigui.

Les entitats han de determinar la quantia i el signe d’una posició de risc com segueix:

Les entitats han d’agrupar les posicions de risc en conjunts de posicions compensables. Per a cada conjunt de posicions compensables s’ha de calcular l’import del valor absolut de la suma de les posicions de risc resultants. La posició de risc neta ha de ser el resultat d’aquest càlcul i, a efectes de l’apartat 2 de l’article 174, s’ha de computar com segueix:

Amb vista a calcular la posició de risc de tipus d’interès, les entitats han d’aplicar les disposicions següents.

Quan es tracti de posicions de risc de tipus d’interès derivades:

Quan es tracti de posicions de risc de tipus d’interès associades a instruments de deute subjacents o components de pagament per als quals el tipus d’interès estigui lligat a un tipus d’interès de referència representatiu del nivell general dels tipus d’interès del mercat, el venciment residual correspon a la duració de l’interval de temps fins al proper reajustament del tipus d’interès. En tots els altres casos, ha de ser la vida residual de l’instrument de deute subjacent o, en el cas d’un component de pagament, la vida residual de l’operació.

Les entitats han d’establir els conjunts de posicions compensables d’acord amb els apartats 2 a 5.

S’ha d’establir un conjunt de posicions compensables per cada emissor d’un instrument de deute de referència que constitueixi el subjacent d’una permuta de cobertura per impagament.

Quan es tracta de posicions de risc de tipus d’interès derivades:

Els instruments financers subjacents diferents dels instruments de deute només s’han d’assignar als mateixos conjunts de posicions compensables si són instruments idèntics o similars. En tots els altres casos s’han d’assignar a conjunts de posicions compensables independents.

Els multiplicadors del risc de contrapart (en endavant denominats “MRCC”) per a les diverses categories de conjunts de posicions compensables han de ser els previstos en el quadre següent:

En el cas de les operacions amb un perfil de risc no lineal, o dels components de pagament i les operacions que tenen com a subjacents instruments de deute, en relació amb les quals l’entitat bancària no pot determinar el delta o la durada modificada, segons correspongui, mitjançant un model instrumental que l’AFA hagi aprovat per calcular els requisits de fons propis per risc de mercat, l’AFA ha de determinar la quantia de les posicions de risc i dels multiplicadors del risc de contrapart aplicables de forma prudent o ha d’exigir que l’entitat utilitzi el mètode establert en l’article 172. No es reconeix la compensació (és a dir, el valor d’exposició s’ha de determinar com si hi hagués un conjunt d’operacions compensables que comprenen només una operació).

Les entitats han de comptar amb procediments interns per verificar que, abans d’incloure una operació en un conjunt de posicions compensables, l’operació està coberta per un contracte de compensació legalment exigible que compleix els criteris establerts en els articles 181 a 184.

Les entitats que recorrin a garanties reals per atenuar el seu risc de contrapart han de comptar amb procediments interns per verificar, abans de reconèixer l’efecte de la garantia real en els seus càlculs, que aquesta garantia compleix les oportunes normes de certesa jurídica segons el que estableix la secció tercera.

L’AFA únicament ha de reconèixer un acord de compensació contractual quan es compleixen les condicions de l’apartat 2.

Tots els acords de compensació contractual a què una entitat recorre a l’efecte de determinar el valor d’exposició d’acord amb el que preveu aquesta secció han de complir les condicions següents:

Els dictàmens jurídics a què es refereix la lletra b poden elaborar-se per referència a categories de compensació contractual. Els acords de compensació contractual entre productes han de complir les condicions addicionals següents:

Les entitats han d’establir i mantenir procediments encaminats a garantir que la validesa i l’eficàcia jurídiques de la seva compensació contractual es revisen a la llum de les modificacions que s’introdueixin en la legislació dels països pertinents a què es refereix la lletra b de l’apartat 2 de l’article 182.

Les entitats han de conservar en els seus arxius tota la documentació exigida en relació amb la seva compensació contractual.

Les entitats han de tenir en compte els efectes de la compensació en el seu mesurament de l’exposició agregada al risc de crèdit de cada contrapart, i han de gestionar el seu risc de contrapart sobre la base dels efectes d’aquest mesurament.

En relació amb els acords de compensació contractual entre productes a què es refereix l’article 181, les entitats han de comptar amb procediments, d’acord amb la lletra c de l’apartat 2 de l’article 182, per verificar que tota operació que s’ha d’incloure en un conjunt de operacions compensables està coberta per un dictamen jurídic d’acord amb la lletra b de l’apartat 2 de l’article 182.

Els acords de compensació contractual estan subjectes al règim següent:

En calcular l’exposició creditícia potencial futura mitjançant la fórmula recollida en l’apartat 1, les entitats poden tractar els contractes perfectament congruents inclosos en l’acord de compensació com un únic contracte amb un principal nocional equivalent als ingressos nets.

Pel que fa als altres contractes inclosos en un acord de compensació, els percentatges aplicables poden reduir-se com s’indica en el quadre 6:

En el cas de contractes sobre tipus d’interès, les entitats poden triar entre el venciment original i el venciment residual, previ consentiment de l’AFA.

En calcular les exposicions ponderades pel risc de contrapart dels elements integrats a la cartera de negociació, les entitats s’han d’atenir als principis següents:

Immune a la fallida (Bankruptcy remote) en referència a actius de clients: el fet que hi hagi mecanismes efectius que garanteixin la no disponibilitat dels actius per als creditors d’una entitat de contrapartida central (ECC) o d’un membre compensador en cas d’insolvència d’aquesta ECC o aquest membre compensador, respectivament, o el fet que els actius no estaran a disposició del membre compensador per cobrir les pèrdues que han afrontat com a conseqüència de l’impagament d’un o diversos clients diferents dels que van proporcionar aquests actius.

Operació vinculada a una ECC: correspon a qualsevol contracte o operació dels enumerats en l’apartat 1 de l’article 187, entre un client i un membre compensador que està directament vinculat a un contracte o una operació dels enumerats en aquest apartat, entre aquest membre compensador i una ECC.

Membre compensador: és una empresa que participa en una ECC i que és responsable del compliment de les obligacions financeres derivades d’aquesta participació.

Client: és una empresa amb una relació contractual amb un membre compensador d’una ECC que permet a aquesta empresa compensar les seves transaccions amb aquesta ECC o una empresa que ha establert acords de compensació indirectes amb un membre compensador.

Als efectes dels articles 186 a 197, s’ha d’aplicar als contractes i operacions següents, en la mesura que es trobin pendents amb una ECC:

Les entitats poden triar si apliquen un dels dos següents règims als contractes i les operacions pendents amb una ECCQ enumerats en l’apartat 1:

Les entitats han d’aplicar el règim especificat a l’article 192, tret del tractament a què es refereix la lletra a de l’apartat 1 de article esmentat, i en l’article 195, si escau, als contractes i les operacions pendents amb una ECC no qualificada enumerada en l’apartat 1 d’aquest article.

Les entitats han de supervisar totes les seves exposicions enfront d’ECC i establir procediments per informar periòdicament sobre aquestes exposicions la direcció general i el comitè o comitès pertinents de l’òrgan d’administració.

Les entitats han d’avaluar, mitjançant anàlisi d’hipòtesis i proves de resistència adequades, si el nivell de fons propis mantingut per fer front a les exposicions a ECC, incloses les potencials exposicions creditícies futures o resultants de les contribucions al fons per impagaments o, quan l’entitat actuï com un membre compensador en conseqüència, de les disposicions contractuals establertes en l’article 190, té una relació adequada amb els riscs inherents a aquestes operacions.

Quan una entitat actua com a membre compensador i, en qualitat de tal, serveixi d’intermediari financer entre un client i una ECC, ha de calcular els requisits de fons propis per a les seves operacions amb el client vinculades a una ECC de conformitat amb els articles 169 a 184 d’aquesta secció i amb el capítol setè, segons escaigui. El mètode que l’entitat ha de fer servir per a una particular transacció relativa a una ECC ha de ser el mateix que se li ha permès utilitzar en cas que la transacció no sigui relativa a una ECC.

Quan una entitat que actua com a membre compensador subscriu un contracte amb un client d’un altre membre compensador que faciliti la transferència de les posicions i garanties reals a què es refereix la lletra b de l’apartat 2 de l’article 191, per a aquest client, i aquest contracte origini una obligació contingent per a aquesta entitat, aquesta última pot atribuir un valor d’exposició nul a l’obligació contingent.

Les entitats que actuïn com a membres compensadors podran multiplicar la seva exposició al moment de l’impagament per una magnitud escalar quan calculin el requisit de fons propis per les seves exposicions enfront de clients de conformitat amb el mètode de valoració a preus de mercat, el mètode estàndard o el mètode de l’exposició original. Les magnituds escalars que les entitats podran aplicar són les següents:

El ministeri encarregat de les finances pot elaborar el reglament tècnic de regulació per especificar els períodes de risc de marge que les entitats poden emprar.

Quan una entitat és client ha de calcular els requisits de fons propis per a les seves operacions vinculades a una ECC amb el seu membre compensador de conformitat amb els articles 169 a 184 d’aquesta secció i amb el capítol setè, segons escaigui.

Sense perjudici del mètode indicat en l’apartat 1, una entitat que és client pot calcular els requisits de fons propis per a les seves exposicions de negociació vinculades a una ECC amb el seu membre compensador de conformitat amb l’article 192, sempre que es donin les condicions següents:

Sense perjudici de les condicions que s’especifiquen en l’apartat 2, quan una entitat que és client no està protegida davant de pèrdues en cas d’impagament del membre compensador i d’un altre client del membre compensador de forma conjunta, però es compleixen les altres condicions establertes en l’apartat 2, el client pot calcular els requisits de fons propis per a les seves exposicions de negociació vinculades a una ECC amb el seu membre compensador de conformitat amb l’article 192, sempre que la ponderació de risc del 2% indicada en la lletra a de l’apartat 1 de l’article esmentat sigui substituïda per una ponderació de risc del 4%.

Quan una entitat que és client accedeixi als serveis d’una ECC mitjançant acords de compensació indirecta, aquesta entitat pot aplicar el règim indicat en els apartats 2 o 3 únicament quan les condicions que s’especifiquen en cada apartat es compleixen en cada nivell de la cadena d’intermediaris.

Les entitats poden aplicar el règim següent a les seves exposicions de negociació amb ECC:

No obstant el que disposa l’apartat 1, quan els actius atorgats com a garantia a una ECC o un membre compensador són immunes a la fallida en el cas que l’ECC, el membre compensador o un o diversos dels altres clients del membre compensador es declarin insolvents, l’entitat pot atribuir un valor d’exposició nul a les exposicions al risc de crèdit de contrapart corresponents a aquests actius.

Les entitats han de calcular els valors de les seves exposicions de negociació amb una ECC de conformitat amb els articles 169 a 184 d’aquesta secció, segons correspongui.

Les entitats han de calcular els imports ponderats per risc de les seves exposicions de negociació amb ECC, als efectes del que disposa l’apartat 1 de l’article 59, com la suma dels valors de les seves exposicions de negociació amb ECC, calculats de conformitat amb els apartats 2 i 3 d’aquest article i multiplicats per la ponderació de risc que determina l’apartat 1 d’aquest article.