Decret del 6-03-2019 pel qual s'aprova el Reglament de desenvolupament de la Llei 35/2018, del 20 de desembre, de solvència, liquiditat i supervisió prudencial de les entitats bancàries i les empreses d'inversió

El valor d’exposició d’una contribució prefinançada d’una entitat al fons per impagaments d’una ECCQ (DFi) és l’import pagat o el valor de mercat dels actius lliurats per l’entitat reduït en qualsevol quantia d’aquesta contribució que l’ECCQ ja ha utilitzat per absorbir les seves pèrdues arran de l’impagament d’un o més dels seus membres compensadors.

L’entitat ha de calcular els requisits de fons propis (Ki) per cobrir l’exposició derivada de la seva contribució prefinançada (DFi) com segueix:

Les entitats han de calcular els imports de les exposicions ponderades per risc per a les exposicions derivades de la contribució prefinançada d’una entitat, als efectes de l’apartat 1 de l’article 59, com els requisits de fons propis (Ki) determinats de conformitat amb l’apartat 2, multiplicats per 12,5.

Quan KCCP és igual a zero, les entitats han d’atribuir a c1 un valor de 0,16% a l’efecte del càlcul previst en l’apartat 3.

Les entitats han d’aplicar la fórmula següent per calcular el requisit de fons propis (Ki) per les exposicions resultants de les seves contribucions prefinançades al fons per impagaments d’una ECC no qualificada (DFi) i de les contribucions amb garanties personals (DFi) a aquesta ECC:

Als efectes de l’apartat 1, per contribucions amb garanties personals s’han d’entendre les contribucions que una entitat que actuï com a membre compensador s’ha compromès per contracte a proveir a una ECC una vegada que aquesta última ha esgotat el seu fons per impagaments per cobrir les pèrdues que hagi patit arran de l’impagament d’un o diversos dels seus membres compensadors.

Les entitats han de calcular els imports de les exposicions ponderades per risc per a les exposicions derivades de la contribució prefinançada d’una entitat, als efectes de l’apartat 1 de l’article 59, com els requisits de fons propis (Ki) determinats de conformitat amb l’apartat 1, multiplicats per 12,5.

Les entitats han d’aplicar el règim establert en aquest article quan es compleixi almenys una de les condicions següents:

Quan només es compleix la condició assenyalada en la lletra a de l’apartat 1, l’AFA ha d’examinar les raons per les quals l’ECC ha deixat de calcular KCCP.

Quan es compleix la condició assenyalada en la lletra b de l’apartat 1, independentment que es compleixi la condició assenyalada en la lletra a d’aquest mateix apartat, les entitats, en un termini de tres mesos des que sorgeixi la circumstància esmentada en la lletra b d’aquest mateix apartat, o abans si l’AFA de l’entitat així ho requereix, han de procedir de la manera següent pel que fa a les seves exposicions a l’ECC en qüestió:

Tal com s’estableix a l’apartat 2 de l’article 72 de la Llei 35/2018, del 20 de desembre, de solvència, liquiditat i supervisió prudencial d’entitats bancàries i empreses d’inversió, les entitats que apliquen el mètode estàndard no poden tornar a aplicar el mètode de l’indicador bàsic, llevat que es compleixin les condicions previstes en l’apartat 2.

Una entitat només pot tornar a aplicar un mètode menys complex en relació amb el risc operatiu quan es compleixen les dos condicions següents:

Tal com s’estableix a l’apartat 3 de l’article 72 de la Llei 35/2018, del 20 de desembre, de solvència, liquiditat i supervisió prudencial d’entitats bancàries i empreses d’inversió, les entitats poden aplicar una combinació de mètodes sempre que estiguin autoritzades per l’AFA. L’AFA ha de concedir l’autorització si es compleixen els requisits que preveu l’apartat 2, segons el cas.

Una entitat pot sol·licitar autorització a l’AFA per utilitzar una combinació del mètode de l’indicador bàsic i del mètode estàndard únicament en circumstàncies excepcionals, com la recent adquisició d’un nou negoci que pot requerir un període transitori per a l’aplicació del mètode estàndard.

En el mètode de l’indicador bàsic, el requisit de fons propis per risc operatiu és el 15% de la mitjana durant tres anys de l’indicador rellevant definit a l’article 202.

Quan una entitat ha estat operativa menys de tres anys, pot utilitzar les estimacions del seu pla de negoci en calcular l’indicador rellevant, sempre que comenci a utilitzar les dades històriques tan aviat com estiguin disponibles.

Quan una entitat pot provar a l’AFA que, pel fet que s’ha produït una fusió, una compra o una cessió d’entitats o activitats, la utilització de la mitjana de tres anys per calcular l’indicador rellevant donaria lloc a una estimació esbiaixada del requisit de fons propis per risc operatiu, l’AFA pot permetre que l’entitat modifiqui el càlcul per tenir en compte aquesta situació. En aquestes circumstàncies, l’AFA pot requerir així mateix, per pròpia iniciativa, que una entitat modifiqui el seu càlcul.

Quan per a una observació determinada l’indicador rellevant sigui negatiu o igual a zero, les entitats no han de tenir en compte aquesta xifra en el càlcul de la mitjana de tres anys. Les entitats han de calcular aquesta mitjana com la suma de xifres positives dividida pel nombre de xifres positives.

D’acord amb el mètode estàndard, les entitats han de dividir les seves activitats en les línies de negoci establertes en el quadre 2 de l’apartat 4 i de conformitat amb els principis que estableix l’article 204.

Les entitats han de calcular els requisits de fons propis per risc operatiu com la mitjana durant tres anys de la suma dels requisits de fons propis anuals de totes les línies de negoci a què es refereix el quadre 2 de l’apartat 4. El requisit de fons propis anuals per a cada línia de negoci ha de ser igual al producte del factor beta corresponent que s’esmenta en aquest quadre 2 i la part de l’indicador rellevant assignada a la línia de negoci corresponent.

En un any determinat, les entitats poden compensar, sense cap límit, els requisits de fons propis negatius en qualsevol línia de negoci, derivats d’una part negativa de l’indicador rellevant, amb requisits de fons propis positius en altres línies de negoci. No obstant, si els requisits de fons propis agregats de totes les línies de negoci en un any determinat resulten negatius, les entitats han d’afegir al numerador per a aquest any la xifra zero.

Les entitats han de calcular la mitjana de tres anys de la suma al fet a què es refereix l’apartat 2 basant-se en les tres últimes observacions de dotze mesos al final de l’exercici financer. Quan no es disposi de xifres auditades, les entitats poden utilitzar estimacions de negoci.

Les entitats han de desenvolupar i documentar polítiques i criteris específics per integrar l’indicador rellevant de les seves línies de negoci i activitats en el marc del mètode estàndard definit a l’article 203. Aquestes polítiques i criteris s’han de revisar i ajustar, segons el cas, als nous riscs i activitats econòmiques o la seva evolució.

Les entitats han d’aplicar els principis següents a l’assignació a línies de negoci:

El ministeri encarregat de les finances pot elaborar el reglament tècnic d’implementació per determinar les condicions d’aplicació dels principis que han de regir l’assignació a línies de negoci que preveu aquest article.

D’acord amb el mètode estàndard alternatiu, per a les línies de negoci “banca minorista” i “banca comercial” les entitats han d’aplicar el següent:

Per ser autoritzades a utilitzar el mètode estàndard alternatiu, les entitats han de reunir totes les condicions següents:

Sense perjudici del que disposa l’apartat 2 i amb l’únic fi de calcular les posicions netes i els requisits de fons propis de conformitat amb aquest capítol en base consolidada, les entitats poden utilitzar les posicions en una entitat o empresa per compensar posicions en una altra entitat o empresa.

Les entitats només poden aplicar el que disposa l’apartat 1 amb l’autorització de l’AFA, que l’ha d’atorgar si es compleixen totes les condicions següents:

En cas que hi hagi empreses situades en països tercers, s’han de complir totes les condicions següents, a més de les previstes en l’apartat 2:

Tal com disposa l’apartat 2 de l’article 73 de la Llei 35/2018, del 20 de desembre, de solvència, liquiditat i supervisió prudencial d’entitats bancàries i empreses d’inversió, les entitats han de determinar la posició neta en cada un dels instruments com el valor absolut de l’import de les posicions llargues (curtes) que excedeixen les seves posicions curtes (llargues) del mateix instrument de renda variable, instrument de deute i instrument convertible, així com en idèntics contractes de futurs financers, opcions, certificats d’opció de compra i certificats d’opció de compra coberts. A l’hora de calcular la posició neta, les posicions en instruments derivats han de tenir la consideració establerta en els articles 203 a 205. Quan l’entitat tingui en cartera els seus propis instruments de deute, aquests elements no s’han de tenir en compte per al càlcul dels requisits de fons propis per risc específic d’acord amb l’article 218.

No es pot calcular la posició neta entre un valor convertible i una posició compensatòria mantinguda en el seu instrument subjacent.

Abans de ser agregades, totes les posicions netes, independentment del seu signe, han de convertir-se diàriament a la divisa de referència de l’entitat, al tipus de canvi de comptat vigent.

Els contractes de futurs i a termini sobre tipus d’interès i els compromisos de compra i venda a termini d’instruments de deute es consideren combinacions de posicions llargues i curtes. D’aquesta manera, una posició llarga en futurs sobre tipus d’interès es considera la combinació d’un préstec rebut amb venciment en la data de lliurament estipulada al contracte de futurs i una tinença d’un actiu amb la mateixa data de venciment que l’instrument o la posició nocional subjacent del contracte de futurs de què es tracti. De manera similar, un contracte a termini sobre tipus d’interès venut es considera com a posició llarga amb una data de venciment igual a la data de liquidació més el període del contracte i com a posició curta amb un venciment igual a la data de liquidació. Tant el préstec com la tinença d’actius s’han d’incloure en la primera categoria que figura en el quadre 1 de l’article 218 per tal de calcular els requisits de fons propis per risc específic per als contractes de futurs i a termini sobre tipus d’interès. El compromís de compra a termini d’un instrument de deute es considera com una combinació de préstec rebut amb venciment en la data de lliurament i com a posició llarga (al comptat) en el mateix instrument de deute. El préstec s’ha d’incloure en la primera categoria que figura en el quadre 1 de l’article 218 a efectes del risc específic i l’instrument de deute, a la columna que resulti oportuna en el mateix quadre.

A efectes d’aquest article, s’entén per “posició llarga” aquella en què una entitat hagi fixat el tipus d’interès que ha de rebre en algun moment futur i per “posició curta” aquella en què una entitat hagi fixat el tipus d’interès que ha de pagar en algun moment futur.

A efectes d’aquesta secció, les opcions i els certificats d’opció de compra sobre tipus d’interès, instruments de deute, valors de renda variable, índexs sobre valors de renda variable, futurs financers, permutes financeres i divises es consideren posicions amb un valor equivalent a l’import de l’instrument subjacent a què l’opció està vinculada, multiplicat per la seva delta. Es poden compensar aquestes últimes posicions amb qualssevol posicions simètriques mantingudes en els valors o derivats subjacents idèntics. El delta utilitzat ha de ser el del mercat organitzat de què es tracti. En el cas d’opcions OTC, o quan el delta no pugui obtenir-se a partir del mercat organitzat de què es tracti, les mateixes entitats poden calcular el delta utilitzant un model adequat, sempre que l’AFA ho autoritzi. L’autorització l’ha de concedir l’AFA si el model permet estimar de forma adequada la taxa de variació del valor de l’opció o certificat d’opció de compra pel que fa a petites fluctuacions del preu de mercat del subjacent.

Les entitats han de reflectir adequadament altres riscos, a part del risc del delta, associats a opcions en els requisits de fons propis que calculin.

El ministeri encarregat de les finances pot elaborar el reglament tècnic de regulació per tal de definir una gamma de mètodes que reflecteixin en els requisits de fons propis altres riscos, a part del risc de delta, previstos en l’apartat 2, de manera proporcional a l’escala i la complexitat de les activitats de l’entitat en l’àmbit de les opcions i els certificats d’opció de compra.

Les entitats que valoren la seva posició a preus de mercat i gestionen el risc del tipus d’interès sobre els instruments derivats que s’esmenten en els articles 210 a 212 sobre una base de fluxos de caixa descomptats poden utilitzar, prèvia autorització de l’AFA, models de sensibilitat per calcular les posicions a què es fa referència en aquests articles i emprar-los per a qualsevol tipus d’obligació que s’amortitzi durant el seu període restant de vigència, en lloc d’amortitzar mitjançant un únic reemborsament final del principal. L’AFA ha de concedir l’autorització si aquests models estableixen posicions amb la mateixa sensibilitat als canvis dels tipus d’interès que els fluxos de caixa dels subjacents. Aquesta sensibilitat s’ha d’avaluar amb referència als moviments independents d’una mostra de tipus al llarg de la corba de rendiments, amb almenys un punt de sensibilitat en cadascuna de les bandes de venciment que s’estableixen en el quadre 2 de l’article 221. Les posicions s’han de tenir en compte en calcular els requisits de fons propis per risc general dels instruments de deute.

Les entitats que no utilitzin models d’acord amb l’apartat 1 poden tractar com a posicions plenament compensades totes les posicions en instruments derivats previstes en els articles 210 a 212 que compleixin com a mínim les condicions següents:

En calcular els requisits de fons propis per risc general i per risc específic de la part que assumeix el risc de crèdit (el “venedor de protecció”), excepte disposició en contra s’ha d’utilitzar l’import nocional del contracte de derivats de crèdit. No obstant el que disposa la primera frase, l’entitat pot decidir substituir el valor nocional pel valor nocional més el canvi net de valor de mercat que hagi sofert el derivat de crèdit des del seu inici, atribuint a un canvi net a la baixa des de la perspectiva del venedor de protecció un signe negatiu. Per calcular l’exigència per risc específic, excepte en relació amb les permutes de rendiment total, s’ha d’aplicar el venciment del contracte de derivats de crèdit en lloc del venciment de l’obligació. Les posicions es determinen de la manera següent:

Per la part que transfereix el risc de crèdit (“el comprador de protecció”), les posicions es determinen d’acord amb el principi de la imatge reflectida del venedor de protecció, a excepció dels bons vinculats a un crèdit (que no comporten una posició curta en l’emissor). En calcular el requisit de fons propis del “comprador de protecció”, s’ha d’utilitzar l’import nocional del contracte de derivats de crèdit. No obstant el que disposa la primera frase, l’entitat pot decidir substituir el valor nocional pel valor nocional més el canvi net de valor de mercat que hagi sofert el derivat de crèdit des del seu inici, atribuint a un canvi net a la baixa des de la perspectiva del venedor de protecció un signe negatiu. Si en un moment determinat hi ha una opció de compra combinada amb un increment del cost, aquest moment es considera el venciment de la protecció.

Els derivats de crèdit de conformitat amb els apartats 1 o 3 de l’article 220 s’han d’incloure únicament en la determinació del requisit de fons propis per risc específic de conformitat amb l’apartat 4 de l’article 220.

L’entitat ha d’assignar les seves posicions netes de la cartera de negociació en instruments que no siguin posicions de titulització, calculades com s’indica en l’article 209, a les oportunes categories que figuren en el quadre 1, d’acord amb el seu emissor o deutor, l’avaluació creditícia externa o interna i el venciment residual, i, a continuació, les ha de multiplicar per les ponderacions indicades en aquest quadre. El seu requisit de fons propis per risc específic es calcula sumant les posicions ponderades que es derivin de l’aplicació d’aquest article, amb independència que siguin llargues o curtes.

Les entitats poden calcular els requisits per risc específic de les obligacions que poden optar a una ponderació de risc del 10% de conformitat amb el règim que preveuen els apartats 4, 5 i 6 de l’article 95, com la meitat del requisit de fons propis aplicable per risc específic corresponent a la segona categoria del quadre 1.

Altres elements admissibles són els següents:

Respecte dels instruments a la cartera de negociació que siguin posicions de titulització, l’entitat ha de ponderar les seves posicions netes, calculant-les de conformitat amb l’apartat 1 de l’article 209. En relació amb les posicions de titulització que estarien subjectes al mètode estàndard pel que fa al risc de crèdit a la cartera aliena a la cartera de negociació de la mateixa entitat, el 8% de l’import de la ponderació de risc d’acord amb el mètode estàndard segons figura en els articles 152 a 165 de la secció quarta del capítol tercer.

En el cas de les posicions de titulització que estiguin subjectes a una ponderació de risc addicional de conformitat amb l’article 272, s’ha d’aplicar un 8% del total de la ponderació de risc.

Quan una entitat originadora d’una titulització tradicional no compleixi les condicions relatives a les transferències significatives del risc previstes en l’article 150, aquesta entitat ha d’incloure en el càlcul dels requisits de fons propis que disposa aquest article les exposicions titulitzades en lloc de les seves posicions de titulització a partir d’aquesta titulització.

La cartera de negociació de correlació consisteix en posicions de titulització i derivats de crèdit d’n-èsim impagament que compleixen tots els criteris següents:

No poden formar part de la cartera de negociació de correlació les posicions relacionades amb un dels elements següents:

Una entitat pot incloure en la seva cartera de negociació de correlació posicions que no siguin ni posicions de titulització ni derivats de crèdit d’n-èsim impagament però que cobreixin altres posicions d’aquesta cartera, sempre que hi hagi un mercat líquid d’oferta i demanda d’acord amb l’apartat 1, últim paràgraf, per a l’instrument o els seus subjacents.

Les entitats han de determinar la major de les quantitats següents com el requisit de fons propis per risc específic per a la cartera de negociació de correlació:

A fi de calcular els requisits de fons propis per risc general, s’han de ponderar totes les posicions en funció dels venciments, tal com s’explica en l’apartat 2, a fi de determinar l’import dels fons propis exigibles en cada cas. Aquest requisit es redueix quan, dins de la mateixa banda de venciments, es mantinguin al mateix temps dos posicions ponderades de signe contrari. Així mateix, s’han de reduir els fons propis exigibles quan les posicions ponderades de signe contrari corresponguin a bandes de venciments diferents; la magnitud d’aquesta reducció ha de dependre de si les dos posicions corresponen o no a la mateixa zona i de les zones concretes a què corresponguin.

L’entitat ha de consignar les seves posicions netes en les bandes de venciments pertinents de les columnes segona o tercera del quadre 2 de l’apartat 4, segons correspongui. Per a això s’ha de basar en els venciments residuals, quan es tracti d’instruments de tipus d’interès fix, i en el període que ha de transcórrer fins a la següent fixació del tipus d’interès en el cas d’instruments de tipus d’interès variable abans del venciment final. L’entitat ha de distingir, a més, entre instruments de deute amb un cupó igual o superior al 3% i aquells el cupó dels quals sigui inferior al 3%, i els ha de consignar en la segona o tercera columna del quadre 2. S’ha de procedir llavors a multiplicar cadascuna de les posicions netes per la ponderació que, en la quarta columna del quadre 2, correspongui a la banda de venciment pertinent.

A continuació, l’entitat ha de procedir a efectuar, per a cada banda de venciments, la suma de les posicions llargues ponderades i la suma de les posicions curtes ponderades. L’import de les posicions llargues ponderades que tingui una contrapartida, dins de la mateixa banda de venciments, en les posicions curtes ponderades, constitueix la posició ponderada compensada d’aquesta banda, mentre que la posició llarga o curta residual ha de ser la posició ponderada no compensada d’aquesta mateixa banda. L’entitat ha de procedir, llavors, a calcular el total de les posicions ponderades compensades de totes les bandes.

La posició llarga ponderada no compensada de cada zona es troba a partir dels totals de les posicions llargues ponderades no compensades que l’entitat calcula per a les bandes compreses en cadascuna de les zones del quadre 2. De manera semblant, la suma de les posicions curtes ponderades no compensades de cadascuna de les bandes que componen una determinada zona ha de permetre calcular la posició curta ponderada no compensada d’aquesta zona. Aquella part de la posició llarga ponderada no compensada d’una zona determinada que tingui contrapartida en una posició curta ponderada no compensada a la mateixa zona constitueix la posició ponderada compensada de l’esmentada zona. La part de la posició llarga ponderada no compensada, o posició curta ponderada no compensada, d’una zona que no tingui aquesta contrapartida ha de constituir la posició ponderada no compensada d’aquesta zona.

L’import de la posició llarga (curta) ponderada no compensada de la zona “u” que tingui com a contrapartida la posició curta (llarga) ponderada no compensada de la zona “dos” ha de ser la posició ponderada compensada entre les zones “u” i “dos”. El mateix càlcul s’ha d’efectuar pel que fa a la part restant de la posició ponderada no compensada de la zona “dos” i a la posició ponderada no compensada de la zona “tres”, i el resultat ha de ser la posició ponderada compensada entre les zones “dos” i “tres”.

L’entitat pot, si ho desitja, canviar l’ordre proposat en l’apartat 5 i calcular la posició ponderada compensada entre les zones “dos” i “tres” abans de procedir al corresponent càlcul entre les zones “u” i “dos”.

La posició ponderada compensada entre les zones “u” i “tres”, per la seva banda, es troba compensant la part restant de la posició ponderada no compensada de la zona “u” amb aquella part de la posició ponderada no compensada de la zona “tres” que no s’hagi compensat amb la zona “dos”.

Un cop realitzades les tres operacions de compensació a què es refereixen els anteriors apartats 5, 6 i 7, s’ha de procedir a sumar les posicions residuals resultants de les operacions.

El requisit de fons propis de l’entitat s’ha de calcular sumant:

Per al càlcul dels requisits de fons propis per risc general a què estan exposats els instruments de deute, les entitats poden utilitzar un sistema que reflecteixi la duració en lloc del sistema exposat en l’article 221, sempre que l’entitat utilitzi aquest sistema de manera coherent.

D’acord amb el sistema basat en la duració esmentat en l’apartat 1, l’entitat ha de prendre el valor de mercat de cada instrument de deute de tipus fix i després de calcular el seu rendiment en el moment del venciment, que constitueix la seva taxa de descompte implícit. En cas d’instruments de tipus variable, l’entitat ha de prendre el valor de mercat de cada instrument i tot seguit ha de calcular el seu rendiment suposant que el principal es deu en el moment en què es pot modificar el tipus d’interès.

A continuació, l’entitat ha de calcular la durada modificada de cada instrument de deute sobre la base de la fórmula següent:

L’entitat ha de classificar cada un dels instruments de deute a la zona pertinent del quadre 3, procedint sobre la base de la durada modificada de cada instrument.

L’entitat ha de calcular a continuació la posició ponderada segons la duració de cada instrument, multiplicant el seu valor de mercat per la seva duració modificada i per la variació assumida del tipus d’interès quan es tracti d’un instrument amb la dita duració modificada (vegeu la columna 3 del quadre 3).

L’entitat ha de calcular les seves posicions llargues i curtes ponderades segons la duració dins de cada zona. L’import d’aquestes posicions llargues que estigui compensat per posicions curtes dins de cada zona ha de constituir la posició compensada ponderada segons la duració d’aquesta zona.

El requisit de fons propis de l’entitat s’ha de calcular sumant el següent:

L’entitat ha de sumar per separat totes les seves posicions llargues netes i totes les seves posicions curtes netes d’acord amb l’article 209. La suma dels valors absoluts d’ambdós imports ha de constituir la seva posició global bruta.

L’entitat ha de calcular, per cada mercat per separat, la diferència entre la suma de les posicions llargues netes i les posicions curtes netes. La suma dels valors absoluts de les diferències ha de constituir la seva posició neta global.

El ministeri encarregat de les finances pot elaborar el reglament tècnic de regulació per definir el “mercat” a què fa referència l’apartat 2.

Els futurs sobre índexs borsaris, l’equivalent al delta ponderat en les opcions sobre futurs basats en índexs borsaris i els índexs borsaris, denominats d’ara endavant de manera general “contractes de futurs basats en índexs borsaris”, poden desglossar-se en posicions en cada un dels valors de renda variable que els constitueixen. Aquestes posicions es poden considerar posicions subjacents en els valors de renda variable de què es tracti, i poden compensar-se respecte de les posicions oposades en els mateixos valors de renda variable subjacents. Les entitats han de notificar a l’AFA la forma en què s’aplica aquest tractament.

Si un contracte de futurs basat en índexs borsaris no es desglossa en les seves posicions subjacents, es considera com un valor de renda variable individual. Això no obstant, es pot prescindir del risc específic sobre aquest valor si el contracte de futurs basat en índexs borsaris de què es tracti està negociat en mercats organitzats i representa un índex pertinent degudament diversificat.

El ministeri encarregat de les finances pot elaborar el reglament tècnic d’implementació per enumerar la llista d’índexs borsaris als quals es pot aplicar el tractament previst en la segona frase de l’apartat 2. Mentre no s’aprovi l’esmentat reglament tècnic d’implementació per enumerar la llista d’índexs borsaris, les entitats podran seguir aplicant el tractament que figura a la segona frase de l’apartat 2.

En el cas de l’assegurament d’instruments de deute i de renda variable, les entitats poden utilitzar el procediment següent per calcular els seus requisits de fons propis. Les entitats han de calcular en primer lloc les posicions netes mitjançant la deducció de les posicions d’assegurament ja subscrites o reassegurades per tercers sobre la base d’un acord formal. A continuació, han de reduir les posicions netes mitjançant els factors de reducció que figuren en el quadre 4 i han de calcular els seus requisits de fons propis utilitzant les posicions d’assegurament reduïdes.

Les entitats han de notificar a l’AFA l’ús que facin de la possibilitat prevista en l’apartat 1.

De conformitat amb els principis establerts en els apartats 2 a 6, s’ha de reconèixer la cobertura proporcionada pels derivats de crèdit.

Les entitats han de considerar un component la posició en el derivat de crèdit i, un altre component, la posició coberta que té el mateix import nominal, o, si escau, el mateix import nocional.

La cobertura s’ha de reconèixer sense restriccions quan els valors d’ambdós components vagin sempre en direccions oposades i, bàsicament, en la mateixa mesura. Aquest és el cas en les situacions següents:

S’ha d’aplicar una compensació del 80% quan els valors de tots dos components vagin sempre en direccions oposades i coincideixin exactament l’obligació de referència, el termini de venciment tant de l’obligació de referència com del derivat de crèdit, i la moneda en la qual s’anomena l’exposició subjacent. A més, les característiques bàsiques del contracte de derivats de crèdit han d’impedir que les fluctuacions del preu del derivat de crèdit es desviïn significativament de les fluctuacions del preu de la posició en efectiu. En la mesura que l’operació transfereixi risc, s’ha d’aplicar una compensació del 80% per risc específic en el costat de l’operació amb un requisit de fons propis més elevat, mentre que els requisits per risc específic a l’altra banda han de ser nuls.

En situacions diferents de les previstes en els apartats 3 i 4, s’ha d’atorgar un reconeixement parcial en les situacions següents:

En totes les situacions no recollides en els apartats 3 a 5, s’ha de calcular per separat un requisit de fons propis per risc específic per a ambdós costats de les posicions.

Sense perjudici d’altres disposicions que figuren en els articles 230 a 232 d’aquesta secció, les posicions en OIC estan subjectes a un requisit de fons propis per risc de posició, específic i general, del 32%. Sense perjudici del que disposa l’article 235 en connexió amb el tractament modificat de l’or que estableix l’apartat 4 de l’article 234, les posicions en OIC han d’estar subjectes a un requisit de fons propis per risc de posició, específic i general, i per risc de tipus de canvi del 40%.

Llevat que s’indiqui el contrari en l’article 232, no està permesa la compensació entre les inversions subjacents d’un OIC i altres posicions mantingudes per l’entitat.

Quan l’entitat tingui coneixement diàriament de les inversions subjacents de l’OIC, pot utilitzar-les per calcular els requisits de fons propis per risc de posició, general i específic. Segons aquest plantejament, les posicions en OIC s’han de tractar com posicions en les inversions subjacents de l’OIC. Es permet la compensació entre posicions en les inversions subjacents de l’OIC i altres posicions mantingudes per l’entitat, sempre que aquesta última compti amb una quantitat suficient d’accions o participacions per permetre el reemborsament o la creació a canvi de les inversions subjacents.

Les entitats poden calcular els requisits de fons propis per risc de posició, general i específic, per a les posicions en OIC, partint d’una estimació de les posicions necessàries per reproduir la composició i el rendiment de l’índex generat externament o de la cistella tancada de valors de renda fixa o variable que s’esmenten en la lletra a, d’acord amb les condicions següents:

En els casos en què l’entitat no tingui coneixement diàriament de les inversions subjacents de l’OIC, pot calcular els requisits de fons propis per risc de posició, general i específic, d’acord amb les condicions següents:

Les entitats poden recórrer als tercers següents per calcular i declarar els requisits de fons propis per risc de posició en relació amb les posicions en OIC que entren en l’àmbit dels apartats 1 a 4, de conformitat amb els mètodes establerts en els articles 230 a 232 d’aquesta secció:

La posició oberta neta mantinguda per l’entitat en cadascuna de les divises (inclosa la de referència) i en or s’ha de calcular sumant els elements següents (positius o negatius):